Madremanya-Pedrinya-Claup-Puig Querab-Millàs

Si et posiciones sobre " Veure més " (color blau) que es troba al final de la descripció del recorregut, podràs veure tot el àlbum de fotografies d'aquesta sortida...
Ruta feta amb el caminants dels diumenge i els inseparables companys de “quatre potes”.
Aparquem a la zona esportiva de Madremanya com és habitual sempre que venim a aquest poble i on es troba el CIR (restaurant, botiga i centre polivalent), situat al costat del pavelló d’esports i on esmorzarem acabada la ruta.
Ens dirigim al veïnat del Pedró on al seu inici (la part alta de Madremanya), es troba la creu de Terme i la Pedra de les Ofrenes. Aquest petit conjunt està format per una creu de terme de trets senzills, substituta de la que fou destruïda l’any 1936 durant la Guerra Civil i reposada a l’any 1939, aixecada sobre quatre graons concèntrics de planta circular, i per un petit altar de pedra, també anomenat “Pedra de les Ofrenes”, on tenien lloc les antigues processons de la parròquia i on es beneïa el terme.
Travessem el Pedró, amb tot un seguit de cases (la majoria antics masos ben conservats) a banda i banda d’un vial paral·lel. Aquest camí finalitza en una pista asfaltada que ens allunya de les cases i ens acosta fins la carretera quer uneix Madremanya i La Pera. Aquí sense trepitjar aquest vial, seguim per l’esquerra on a 40 metres es troba l’encreuament conegut amb el nom de Quatre Camins, cruïlla amb els camins del Pedró, de la Pera, el del veïnat de la Vilosa (Sant Martí Vell) i el que ve del nucli de Madremanya.
A l’encreuament agafem el primer trencant a la dreta que ens porta caminar al costat de camps de conreu de els Prats i les Dalmaues fins endinsar-nos al bosc del Mas Calabús...el camí finalitza a l’ampla pista de terra que connecta els nuclis de població de La Vilosa i Pedrinyà. Seguim camí a la dreta per arribar en un tres i no rés al veïnat de Pedrinyà, llogaret que pertany al municipi de la Pera. Com a part del veïnat, hi ha l'església de Sant Andreu de Pedrinyà que és la que ha donat nom al poble.
L'església de Sant Andreu de Pedrinyà és un bell exemplar de l'estil romànic llombard , del segle XI. La nau està capçada amb un absis semicircular decorat amb les típiques lesenes i arcuacions llombardes, fet, com la resta de la nau, amb carreus petits, irregulars i poc treballats. La coberta és de volta de mig punt, amb un tram de volta apuntada fruit d'una refecció tardana. La part més modificada es la del frontis, on hi ha un petit atri ogival i un campanar d'espadanya de dos ulls...(Al Museu d'art de Girona es conserven les pintures romàniques de l'absis d'aquesta església, de gran qualitat, pintades pels volts de l'any 1200).
Seguim camí i travessem la estreta carretera GIV-6425 que uneix Madremanya amb La Pera. Estem en el Clot de la Baga, a la muntanya de Claup, a banda i banda del camí, aquí i allà dins el bosc anem trobant unes curioses fites fetes amb pedres amuntegades unes sobre les altres...curiositats del camí!! Ara aquest camí es va enfilant progressivament fins assolir la zona del Puig de Queralb, sostre de la sortida amb una alçada de 200 metres. El Puig situat just darrera de Cal Roig de Claup hi ha un altíssim punt geodèsic que avui no el visitem, (ja ho hem fet altres vegades).
Quant el camí inicia la baixada el deixem, girant a la dreta tot seguint un estret corriol dins el Bosc de la Romeguera. El corriol fineix a la pista enquitranada que uneix Millàs i Púbol, seguim (dreta), uns 30 metres direcció Millàs i girem a l’esquerra trescant per un estret camí que ens anirà baixant fins arribar a Millàs, (extraviar-nos trescar per l’asfalt).
Millàs és un nucli de població que pertany a Madremanya i con a punts d’interès trobem:
La Creu de Millars
Antiga creu de terme que marcava l’encreuament dels camins de Madremanya, Púbol, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, a tocar de l’església i el castell de Millàs. Restaurada l’any 2014, l’actual creu és una còpia fidedigna de l’original, destruïda l’any 1936 i coneguda gràcies a fotografies antigues. Es tracta d’una creu de puntes estrellades, alçada sobre un fust vuitavat coronat per un capitell motllurat de línies senzilles, tot plegat damunt d’una base esglaonada formada per quatre graons de planta circular.
El Castell de Millars
Residència dels senyors de Millàs, documentats des del segle XIII, en què el bisbe vengué a Guillem de Millàs la batllia i els delmes del lloc. Fou objecte d’importants reformes entre els segles XVI i XVIII, moment en què els senyors de Millàs foren nomenats marquesos de Vilana i en què el castell prengué, a grans trets, la fesomia actual. A la segona meitat del segle XX, Carles de Gomar, senyor de Millàs i marquès de Vilana, restaurà i rehabilità el castell, sota el projecte de l’arquitecte Camil Pallàs.
La Església de Sant Iscle i Santa Victòria de Millàs
Edifici romànic del segle XI, que fou l’antiga capella del veí castell de Millàs. D’una nau, és capçada a llevant per un absis semicircular que presenta decoració d’arquets llombards i lesenes a l’exterior. El campanar, adossat a migdia, és de torre de planta quadrada, d’un ull d’arc de mig punt a cada cara i coronament piramidal, revestit amb majòlica durant la darrera restauració, al segle XX.
Tant ben punt traspassem els murs del castell, seguim un estret sender (dreta) entre camps de conreu que ens fa guanyar alçada, passant pel últim contrafort de la Serra de Millars, seguint pel pla d’en Marçal, un altra camí entre camps de conreu i arribant així a Madremanya.
Passem per el nucli antic enfilat dalt d’un turó sobre la plana, presidit per la gran església parroquial fortificada de Sant Esteve. El nucli conserva l’estructura urbana d’orígens medievals, i una gran part de les cases que s’hi agombolen ens mostren la seva antiguitat a través d’elements arquitectònics i decoratius dels segles XVI, XVII i XVIII.
Traspassar els dos portals de l’antiga muralla és endinsar-se en la història. Els carrers, estrets i tortuosos, tan aviat s’amaguen sota els porxos com s’obren a petites placetes inesperades. Pujades, baixades i escalons adapten aquest antic entramat urbà als condicionants del terreny aturonat. La majoria de carrers i placetes envolten l’espai cèntric i culminant de l’església i la plaça Major, i s’allargassen cap a ponent a través del carrer de Sant Esteve. Arreu podem admirar portals adovellats o amb llindes inscrites dels segles XVII i XVIII, finestrals amb elements gòtics o renaixentistes o cases de pedra que, en conjunt, respiren història pels quatre costats. Un indret, en definitiva, on val molt la pena perdre-s’hi una bona estona.
Tot xino-xano arribem a l’Eixample i zona esportiva on esmorzem al restaurant del C.I.R. donant així per finalitzada aquesta interesant ruta.
Salut i bones caminades!!