Madremanya - Pedrinyà - la Pera Púbol - Millas

EL TEXT ES DEL MEU AMIC I COMPANY D`EXCURSIONS JOSEP CASTELLS josepcastells
Una excursió molt bonica, fàcil de fer que passa per pobles carregats d'història. Val la pena fer-la amb calma, passejar i gaudir de tots els racons, monuments i tots els elements patrimonials dels llocs que passem. Esglésies romàniques, pobles que conserven l'entramat urbà d'origen medieval, amb molts elements (llindes, finestres i d'altres) que donen fe de la seva antiguitat. Grans paisatges oberts que contrasten amb els contraforts de les Gavarres, i tot un entorn espectacular.

El punt d'inici i final de l'itinerari es el poble de Madremanya. El poble de Madremanya es una joia medieval, amb una superfície d’uns 14 km² i que no arriba als 300 habitants, és un petit poble rural del Gironès situat entre la plana i la muntanya dels Àngels que guarda tot l’encant dels pobles medievals de l’Empordanet. El seu nom ve del llatí “Matrem Magnam”, nom que rebia la deessa Cíbele, la del culte a l’agricultura.
El barri antic s’eleva sobre un turó presidit per l’església fortificada de Sant Esteve, d’origen medieval. El centre del poble, que es troba emmurallat, està replet de carrers estrets, cases antigues i petites placetes. Un conjunt de carrerons empedrats ens traslladen a una altra època.

A més, Madremanya es troba ubicat a un lloc privilegiat, al mig del massís de les Gavarres, un entorn que convida a passejar a peu o anar en bicicleta, ja que des del municipi surten diversos camins que ens porten a conèixer indrets com, per exemple, el castell de Millars o una ruta que ascendeix fins al santuari dels Àngels.

El nucli antic de Madremanya es troba elevat sobre un turó i està replet de carrers estrets, cases antigues i petites placetes que ens mostren la seva antiguitat a través d’elements arquitectònics i decoratius dels segles XVI, XVII i XVIII. Traspassar els dos portals de l’antiga muralla, ja sigui el portal oest, al carrer de Sant Esteve o el portal nord, a la plaça dels Quatre Vents, és endinsar-se en la seva història.
Dominant el recinte medieval emmurallat trobem l’església Sant Esteve de Madremanya, d’estil romànic tardà i construïda pels volts de l’any 1300, que consta d’una sola nau molt ampla capçada per un absis semicircular. Un indret, en definitiva, on val molt la pena perdre’s una bona estona.

Sortim en direcció nord, ben aviat passem pel camí d’accés al veïnat del Pedró des del poble de Madremanya, aquest petit conjunt està format per una creu de terme de trets senzills, substituta de la que fou destruïda l’any 1936 i aixecada sobre quatre graons concèntrics de planta circular, i per un altaret de pedra, també anomenat “pedra de les ofrenes”, on tenien lloc les antigues processons de la parròquia i on es beneïa el terme. En aquest veïnat hi ha també la caserna del nord antic control de pas del moviment de persones i mercaderies en les etapes de conflictes armats.

Mes endavant passem per Sant Andreu és una església romànica dels segles xi i xii, si bé conserva mostres d'estructura posterior, al veïnat de Pedrinyà (la Pera), Baix Empordà.
Història
En el testament de Ponç, preceptor de l'església de Girona, s'esmenta la parròquia Sancti Andreae de Petriniano. En documents dels segles xiii i xiv és citada també com a parròquia però més tard fou agregada a la parroquial de Sant Isidor de la Pera.
L'hemicicle presbiteral era decorat amb pintures murals romàniques considerades del segle xii o inicis del XIII d'un pintor anònim dit "Mestre de Pedrinyà". Foren arrencades i s'exposen al Museu d'Art de Girona. N'hi ha alguns fragments perduts i d'altres força esborrats.
Durant els anys 1975-76 l'església fou restaurada; s'enderrocà la sagristia.

Església
L'absis és semicircular i té una finestra estreta al centre, d'arc de punt rodó i de doble esqueixada. Per l'exterior té decoracions llombardes entre quatre lesenes. Sota l'actual teulada sobresurten algunes lloses de l'antiga coberta de pedra.
La volta de la nau era de canó, però ha estat reformada en part. La forma de canó només s'acusa en un tram pròxim al presbiteri; la resta és apuntada. L'arc triomfal és de mig punt i la volta de l'absis té forma de quart d'esfera.
La porta d'entrada original era lateral i d'un sol arc de punt rodó. Ha estat reconstruïda a base dels elements descoberts en la restauració.
La façana actual és l'única part del monument que, en el seu estat actual, mostra elements producte de reformes tardanes. La portalada és rectangular. Davant d'ella, a manera de pòrtic, hi ha una construcció coberta amb volta apuntada sobre la qual hi queda una terrassa (segles XVII-XVIII). De la mateixa època era, segurament, la sagristia que s'afegí a la banda de migdia de l'absis i que va ser enderrocada durant les darreres obres de restauració. També van ser eliminades les capelles del segle xix que es practicaren, fent una mena d'esvorancs, en els murs laterals de la nau.
Sobre la terrassa de la façana és visible la meitat superior del frontis. En aquest lloc hi ha la finestra romànica, de vessant a l'interior i arcs de mig punt. Sobre la façana s'aixeca el campanar de cadireta de dues arcades sostingudes per pilastres. Les pilastres es creu que són, almenys en part, d'època romànica; les arcades pertanyen, en el seu estat actual, a les reformes posteriors.
En el mur lateral de migdia de la nau s'hi poden veure dues finestres d'arcs de mig punt; ambdues de doble esqueixada. En el mur de tramuntana hi ha una altra finestra romànica com les anteriors. Cal fer notar que són molt rares les obertures en el costat de tramuntana a les esglésies d'aquest país. En aquesta banda l'edifici hagué de ser reforçat, en data tardana, amb dos contraforts.

Les pintures murals
Pintures murals de l'església de Sant Andreu de Pedrinyà (La Pera, l'Empordà, Catalunya). Actualment estan al Museu d'Art de Girona.
Al segle XII es va pintar l'absis de l'església de Pedrinyà. Al segle xii hom va pintar l'interior del presbiteri amb unes representacions en part comunes a l'art romànic i en part originals del pintor o dels pintors que ho van realitzar.
La part superior, corresponent al quart d'esfera, representa el Pantocràtor dins una mandorla i als costats s'hi representen els quatre evangelistes amb les formes animals. La part central representa el Naixement de Jesús amb les escenes concomitants de l'Anunciació i la Visitació, d'un costat, i l'aparició de l'àngel als pastors, de l'altre. La part baixa apareix decorada amb cortinatges.
El mural de Pedrinyà és l'exemple de pintura romànica que s'ha trobat en més bon estat de conservació a la comarca. Malgrat això se n'han perdut fragments considerables i d'altres estan força esborrats.
Aquestes pintures, pel seu estil, no s'han pogut incloure en cap dels cucles amb què s'estudia la pintura romànica catalana i, per aquest motiu, el seu autor és conegut amb el nom de "El Mestre de Pedrinyà".
Les pintures de Pedrinyà van ser arrencades del seu lloc original l'any 1935, i portades al Museu Diocesà de Girona on actualment es conserven en un absis que reprodueix el de l'església de Pedrinyà.

El veïnat de Pedrinyà pertany al municipi de la Pera i té 20 habitants. Com a part del veïnat, hi ha l'església de Sant Andreu de Pedrinyà que és la que ha donat nom al poble.
Antigament havia tingut la categoria de parròquia i fins a la dècada del 1940 va tenir sacerdot propi, el qual, a més de Pedrinyà, també tenia cura de l'església de Santa Victòria de Millàs. El mosen Esteve Soy, que va ser l'últim sacerdot resident a Pedrinyà, morí l'any 1957.

Història
El document més antic que esmenta el nom del poble data de l'any 971 i l'anomena "Petrinianus".
L'any 1064 ve citat amb la forma "Parochia sancti Andree de Petriniano" en el testament del capíscol Ponç, que també era paborde de l'església de Sant Martí Sacosta de Girona.
Pels anys 1279 i 1280, els delmes que satisfeien els parroquians es destinaven a l'obra de l'església: "Pro fabrica de Petriniano" (Rius, Decima, p. 72 i p. 100).

El llibre verd dels feus de l'arxiu diocesà de Girona, compost l'any 1362, l'anomena "Parocia de sancti Andree de Petriniano",
Segons l'etimologista Antoni Griera i Gaja, el nom del poble prové del nom de persona romà "Petrinianus", la qual cosa significaria que en l'època del domini romà algun personatge amb aquell nom va instal•lar-se en el terme del poble i hi feu la primera colonització.
Quan a mitjans del segle onzè es va construir el castell termenat de Púbol, aquest comprengué en el seu terme els pobles de Cassà de Pelràs, La Pera i Pedrinyà. Pedrinyà va caure dins de l'òrbita dels barons de Púbol. Això va durar fins a les darreries del segle catorzè en què els tres pobles satèl•lits van redimir-se de l'autoritat del baró, que era Jaspert de Campllong, i van esdevenir súbdits directes de la corona.
En el segle xiv Pedrinyà figura encara com a parròquia; més endavant fou agregada a Sant Isidor de La Pera.

Ara tot seguit en el camí de la Pera passem per can Savalls on va neixer el general carlí Francesc Savalls Massot. Francesc Savalls i Massot (la Pera, 29 de gener de 1817 - Niça, 20 de novembre de 1885) fou un militar carlí empordanès. Home de caràcter impetuós, participà en les tres carlinades del segle xix, arribant al rang de general.

Orígens familiars
Francesc Savalls va néixer al mas familiar de La Pera (Baix Empordà) el 29 de gener de 1817, essent el cinquè fill de Joan Savalls i Barella, pagès de La Pera, i de Joaquima Massot i Vehí, natural de Darnius. Els Savalls eren una família de propietaris rurals empordanesos, mentre que per part de mare descendia d'importants cases pairals de la zona de Girona.

Primera Guerra Carlina
Als disset anys participà en la Primera Guerra Carlina, juntament amb el seu pare i dos dels seus germans, assolint el grau de capità. Joan Savalls, coronel del batalló 23, va caure en combat l'11 d'abril de 1838 a la Batalla de Sant Quirze de Besora en l'assalt a l'Escala, prop de Montesquiu, i va morir l'endemà a Vidrà.

El 1840 es va exiliar a França, però en va tornar el 1842 per a unir-se a una partida de trabucaires comandada per Ramon Vicens, Felip, que pretenia continuar la guerra. Participà en el combat de l'Esparra i en l'assalt a Ripoll del 3 de juny de 1842. Pel govern d'Espanya, la guerra s'havia acabat el 1840 i considerava la de Felip com una partida de bandolers. En conseqüència, Savalls fou jutjat en absència a Puigcerdà i condemnat a deu anys de presó.

La Guerra dels Matiners i la Guerra a Itàlia
Participà a la Segona Guerra Carlina (1846-1849), també anomenada Guerra dels Matiners. Les referències que es tenen sobre el seu paper al llarg d'aquest conflicte són escasses i confuses, però se sap que participà en l'acció de Vidreres el 22 de juliol de 1847 al costat de Marcel·lí Gonfaus i en una emboscada prop de Matadepera l'octubre de l'any següent. Fou nomenat comandant del batalló de voluntaris d'Hostalric. Detingut i empresonat a Puigcerdà, d'on en va escapar, va ser detingut novament a Girona per la Guàrdia Civil el 14 de setembre de 1849. Poc després fou alliberat i marxà de Catalunya.

Després de la derrota es va instal·lar a Niça (aleshores al regne de Savoia), on es va casar amb Antoniette Vivaudo el 14 de setembre de 1854. Dos anys abans havia sol·licitat a la reina Isabel II acollir-se a l'amnistia promulgada pel govern liberal a les acaballes de la guerra, així com també el reconeixement del grau de capità assolit durant la Primera Guerra Carlina, però els processos judicials que tenia oberts pels fets de l'Esparra i Ripoll l'incapacitaven per acollir-s'hi i ambdues peticions li foren denegades.

Es va allistar a l'exèrcit de Mòdena fins a la incorporació d'aquesta al regne de Sardenya l'any 1859. L'any següent, com a capità del cos de zuaus pontificis, participà a la batalla de Castelfidardo contra els exèrcits italians que pretenien la unificació d'Itàlia i en la qual va caure presoner.

Tercera carlinada
Durant la Tercera guerra carlina va tenir una frenètica activitat al front d'una partida, convertint-se en una figura llegendària per les altres partides carlines catalanes. Bon coneixedor del territori per on movia les seves tropes, feu sobretot de la Garrotxa el seu amagatall i comptà amb el suport de molts propietaris rurals i amb molts confidents al territori que l'avisaven de manera permanent dels moviments de les tropes governamentals.

Ben aviat, aconseguí foragitar el seu superior Josep Estartús, i s'enfrontà a l'infant Alfons Carles, representant a Catalunya i germà del pretendent Carles VII, que el va dur davant d'un consell de guerra a Navarra, acusat, entre altres càrrecs d'haver afusellat 60 voluntaris liberals capturats en la presa de Berga que havien rebut garanties de l'infant Alfons-Carles, de negar-se a dur la seva tropa fora de les comarques gironines i d'haver-se apropiat d'una forta suma del botí de la batalla d'Alpens, però Savalls en va sortir ben parat i va aconseguir mantenir-se en el seu lloc.

Savalls fou l'home de confiança dels propietaris rurals de les comarques gironines, suport del carlisme, i suplí la seva indisciplina amb la seva intel·ligència. S'envoltà també de bons i lleials ajudants que sovint foren els responsables principals d'algunes victòries, especialment Huguet i Miret.

El 1874 era mariscal de camp i fou confirmat, en la reorganització carlina d'aquell any, com a cap de la Divisió Girona-Barcelona a les ordres de Rafael Tristany i Parera. Quan Tristany fou substituït per Antonio Lizárraga (desembre del 1874), Savalls exercí, de fet, el comandament de l'exèrcit carlí de Catalunya.

El 1875, Carles VII el va nomenar capità general de Catalunya. Després de la defecció de Ramon Cabrera, fou un dels signants de la declaració de suport als drets dinàstics de Carles VII. Finalment fou destituit i es retirà a Camprodon i després a França. L'octubre del 1875 va marxar definitivament a Niça, d'on era la seva dona Pellegrina Antoinette Vivaudo (1830-1899) i on feu de comerciant de vins i on hi va morir el 1885.
Abans se sotmeté a un consell de guerra, que l'absolgué del delicte de traïció que hom li havia imputat. La família està enterrada a Niça al Cementiri de Caucade, sector 1, sepultura núm.362. Hi trobem enterrats quatre fills: Jean Charles Joseph, Carlos Alphonse, Ida, Thérèse Joachine Raphaelle.

Ara passat un torrent i uns camps arribem al municipi de la Pera.
En un precepte de Lotari del 982 es confirma el domini del lloc per part del monestir de Santa Maria de Ripoll i també de la seva església de Sant Isidor. Al document fundacional de la canònica de la seu gironina (1019) consta que aquesta comunitat entrà en possessió d’un alou situat in villa Pera .El 1058 l’església és anomenada Sancti Isidori cum ipsa Perai el 1159 Sancti Isidori de ça Pera.

El topònim és de significat clar, del llatí petra(‘pedra’), en català antic també pera, i al punt més alt del nucli són encara avui visibles els afloraments rocosos; més tard, ja al segle XIII, apareix en els documents la forma Piru, evident falsa llatinització, traducció literal que interpreta erròniament que el topònim prové de la fruita pera.

La Pera era lloc reial dins el comtat de Girona al segle XIV i el 1698 consta com a cap d’una batllia que incloïa també els llocs de Pedrinyà i de Caçà de Pelràs. És esmentat ja el 1017 Pubolen una butlla de Benet VIII que confirmava les propietats del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Apareix al segle XI també amb la grafia Pubali Pubaloi en segles posteriors Pubel, Pubulo, Pugolsi altres. L’etimologia ha estat relacionada amb populus,’pollancre’, arbre freqüent a la vall de la Pera.

Descendents dels Campllong-Corbera foren els Requesens, els Muntanyans-Horta (cognominats Requesens-Campllong), els Oms, els Tormo, els Batlle i els Miquel, després marquesos de Blondel de l’Estany, vengueren el 1969 el castell al matrimoni format per Gala i Salvador Dalí i la baronia de Púbol perdurà fins a la fi de l’antic règim. El lloc forma part del municipi de la Pera, malgrat que aquest poble era cap d’una batllia reial, que no incloïa Púbol, lloc de baró. I aquí es enterrada Gala esposa de Salvador Dalí.

Gala Éluard Dalí (Kazan, Rússia, 7 de setembre de 1894 – Portlligat, 10 de juny de 1982) va ser una artista i model russa. És mundialment coneguda per ser la musa de Salvador Dalí i protagonista d'algunes de les seves pintures, així com una font d'inspiració per a molts altres escriptors i artistes. Va ser una dona misteriosa i amb una gran intuïció, que es va relacionar amb molts artistes i intel·lectuals. Dalí va comprar-li el castell de Púbol perquè hi anés quan ella volgués, però ell només hi podia anar quan ella li ho permetés. Gala fou enterrada en aquest castell, que a partir de l'any 1996 es va obrir al públic com a Casa-Museu Castell Gala-Dalí de Púbol.

També cal destacar l'Església de sant Isidor de la Pera. Sant Isidor de la Pera és un edifici religiós del municipi de la Pera inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

L'església
Església d'una nau, absis poligonal i capelles laterals. Torre-campanar, al nord amb base quadrangular i cos superior octagonal. És d'estil gòtic tardà, amb elements renaixentistes. L'interior és d'estructura gòtica; volta de creueria i arcs apuntats, amb escultura a les claus i a les impostes. A la volta del cor hi resten pintures murals de tema vegetal. Els finestrals són d'arc apuntat i de doble biaix.
El frontis, a ponent, és renaixentista: portada rectangular amb prominent frontó i emmarcada per dues columnes exemptes; una rosassa; una galeria d'arquets de mig punt corre a la part superior (dona al terrabastall).

Els murs laterals recolzen en contraforts. El cloquer és gòtic tardà: arcades apuntades amb arabesc calat, balustres i pinacles; coronament de terrassa plana.
A l'interior destaca la trona de pedra amb grossa mènsula en forma de testa o "cap de moro".
El frontis i el cloquer es construïren amb carreus de calcària perfectament escairats; els altres murs amb pedres sense treballar i carreus als angles.

Campanar de Sant Isidor de Pera
Situat al costat septentrional de la nau de l'església de Sant Isidor i d'estil gòtic. Té planta quadrangular i opac que pren forma octogonali posseeix viut obertures per les campanes. Són arcades apuntades, emmarcadesper motllures. El coronament superior és pla, de terrassa amb balaustrada i amb els vuit pinacles amb els quals acaben les pilastres angulars de la torre. També destaquen diverses gàrgoles i una escala de pedra.
El campanar es va acabar el 1699, any que és inscrit a la seva cúpula. Aquest cloquer està dins el conjunt de campanars tardo-gòtics a l'entorn de Girona.

L'església de Sant Pere de Púbol era en origen la capella del castell, al costat del qual està situada. Està documentada des de l'any 1020 i va esdevenir parroquial en erigir-se la nova parròquia de Púbol, l'any 1335. En aquella època es deuria remodelar l'edifici tot i que la seva fesomia actual la va adquirir en la reconstrucció efectuada per Bernat de Corbera, enllestida l'any 1435*.

Consta d'una sola nau, coberta amb volta apuntada i capçada amb un absis poligonal. La façana principal compta amb una gran rosassa i un portal tardo-gòtic de mig punt, amb nervadures, presidit per l'escut dels Campllong-Corbera. Al segle XVI s'hi afegí una capella lateral i al XVII una altra, juntament amb el cor. La sagristia és del segle XVIII. El campanar de torre va ser afegit al segle XIX en dues etapes (1856 i 1887), projectat per Martí Sureda i Deulovol.

Procedeix d'aquesta església el magnífic retaule de Sant Pere de Púbol, una de les obres mestres de Bernat Martorell, actualment al Museu d'Art de Girona.

Ara seguirem en direcció sud seguint la carretera fins a Millars al costat de la serra de Millars i ja al municipi on hem començat la ruta Madremanya. Castell de Millars és un edifici de Madremanya (Gironès) declarat bé cultural d'interès nacional. És al costat de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria del castell de Millars.

Descripció
El castell és modulat al voltant d'un pati central, d'armes, i es compon de diverses edificacions, essent l'edifici principal el situat al sud i a l'est. A l'exterior hi ha la capella, romànica, de Sant Iscle i Santa Victòria. L'aspecte actual del castell-palau és fruit de diverses reformes en època moderna i contemporània, però manté abundants estructures d'època gòtica. El seu origen és probablement un vil·la romana, posteriorment transformada en casa forta, després castell i a cavall dels segles xiv i xv en castell-palau. No en romanen elements antics o alt-medievals, per bé que en el subsòl és més que probable la conservació de restes.

La façana sud incorpora la porta principal, un escut amb les armes del Millars i diverses finestres d'època moderna, d'estil clàssic. També hi ha un portal amb arc de mig punt que s'obre a una passadís que duu al pati d'armes, on en un dels arcs hi ha els escuts dels Peguera i Vilana. En el pati hi ha dues finestres coronelles gòtiques trilobulades, possiblement del segle xiv. A la façana oest hi ha dues finestres gòtiques, del finals del segle xv, amb columneta i decorades amb fulles de palmera; a la façana est també hi ha una finestra gòtica, polilobulada, i diverses espitlleres, tapiades. La façana nord és similar a la sud, amb finestres de dintell, clàssiques.


L'església de Sant Iscle i Santa Victòria es troba la poble de Millars, de caràcter disseminat, a llevant del terme municipal de Madremanya (Gironès). L'església és sufragània de la parroquial de Sant Esteve de Madremanya.
L'any 1936 és objecte de saqueig però se salven les pintures del pintor renaixentista Pere Mates (segle xvi). A la reforma de 1969 de l'arquitecte Camil Pallàs es destapa l'absis dels cossos adossats i s'emblanquina l'interior.
Edifici d'una sola nau, coberta per dues voltes de creueria de maó, separades per un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular que s'obria directament a la nau ampliada lateralment per la construcció de capelles, al nord i al sud, i un campanar de torre adossat a la façana sud, prop de l'angle sud-oest. La porta s'obre a la façana sud i és coberta per un porxo que correspon a la profunda restauració efectuada en el temple. Al fons de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada, centrada. A l'exterior l'absis té com a ornamentació un fris d'arcuacions llombardes, en sèries de quatre, entre lesenes. L'interior del temple és totalment arrebossat, llevat dels arcs, capelles, absis i nervis de les voltes. El parament original devia ser similar al de l'absis, amb un aparell de reble amb petits carreus no gaire escairats, travats amb morter de calç, llevat de les lesenes on l'aparell és més polit.

Només falta un tram peatonal al costat de la carretera per acabar la ruta novament a Madremanya.

Informació extreta de la Viquipèdia Turisme de Girona Blog Coneixer Catalunya i https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/madremanya-pedrinya-la-pera-pubol-millas-