Manlleu: Una ruta planera pels masos, ermites i riu Ter

Avui ha tocat una plàcida i planera ruta per Manlleu, la nomenada capital del Riu Ter, segurament per la seva gran relació directa amb el riu, riu que ha estat i és testimoni dels avenços i canvis socials del municipi.

Ha sigut un dia rufu, núvol i amb aquella sensació que en qualsevol moment podia començar a roinejar, però teníem aquella certesa, tan agafada per un fil, que a TV3 havien dit que la pluja seria de poca quantitat. Finalment, ni una gota.

Sortim davant mateix del Museu del Ter i recorrem la façana fluvial del Ter en el seu pas pel nucli urbà. Ponts, fàbriques, canals, turbines i colònies , gairebé tot construïts amb tocs modernistes, són alguns dels elements que hem anat trobant en aquesta façana fluvial i que avui s'ha convertit en el centre d’oci i de lleure, a cel obert, dels Manlleuencs.

La gran llargada del Pont de Can Moles crida la nostra atenció pels tocs gòtics que encara es conserven després de diverses modificacions i ampliacions que se li endevinen.

Deixem el passeig a l’alçada de la Resclosa corbada de la Teula, feta amb rierencs recoberts de formigó. Presenta un lamentable estat de conservació, amb moltes filtracions i és l’origen del canal que li roba l’aigua sense cap control.

Després de estrompassar la via del tren i passar pel mig dels extensos i secans conreus de cereals, arribem al complexe de l’immens i famós Mas El Poquí on hi ha l’església de Vila-Setrú. Tot es en terrenys privats i gràcies a ser gent de vista civilitzada hem pogut esmorzar recolzats a la pared que encercle la era d’entrada.

Seguim pels camins al mig dels conreus, necessitats de l’aigua de més d’una ruixada, tot admirant els masos de El Corcó, Mas Illa i Camporat. A la fondalada de Mas El Corcó veiem un fumarola negre, com si cremessin neumàtics. Era la xemeneia del forn de La Teuleria de Corcó. Un mas a on es práctica la simbiótica de dos oficis, forner i pagès i tal com manifesten els seus socis, no tenen clar si son pagesos que fan pa o forners que fan de pagès.Sigui com sigui, fan un pa ecològic de gran acceptació.

Arribats a l’Ermita de Sant Jaume de Vilamontà, un indret molt bonic amb barbacoes i una font sense aigua i que hauria de rajar sobre un morter de pedra picada de considerables dimensions. Diuen els cronistes que l'ermita va ser construïda pels Manlleuencs el 1853, com a prometença i vot de poble al superar un hivern molt cru i una epidèmia de còlera a l’estiu següent. Sempre ha sigut, pels més creients, lloc on expressar les rogatives i precs davant les desgràcies més diverses. Gràcies a això han perdurat els Goigs del Sant Jaume venerat a Vilamontà.

Ens endinsem per camins que voregen els camps i la poca alçada que hem guanyat ens permet començar a gaudir d’una bonica panoràmica. La punxa del campanar de Puig-Agut se’ns apareix entre els arbres i ens serveix d’orientació.

El Santuari de Puig-Agut, una església solitaria, al mig del no res. Una estampa que l’ha convertit en una església ben fotogènica. També coneguda per l’ermita de Lourdes, et cautiva el contrast de les seves parets blanques amb el seu punxegut teulat verd. A demés, en el seu exterior, miles de pedretes formen dibuixos de les siluetes d’esglésies catalanes, entre elles la Sagrada Família i els dotze apòstols representats com merlets d’un castell medieval.

Aquesta mateixa decoració l’hem trobat en el mirador, radera el santuari, el punt més alt de Manlleu, sense res al voltant, un mirador 360º, un lloc per degustar el contrast dels verds i les margues blanques de Manlleu i que avui no hem pogut completar amb el perfil de les muntanyes llunyanes per estar amagades sota d’una espessa calitja.

Ja de tornada i per tancar la circular, més masos: Verneres, Torrents i Mas Rovelló, fins arribar al polígon de Tarrés, on hi ha la font del mateix nom, avui mig abandonada i que antigament era molt festejada amb fontades i aplecs.
Aquesta font ens serveix d’entrada a Arboretum, un parc que hem travessat que tot i estar rodejats de polígons industrials, des del camí per dins del parc ni es veuen, a part que son uns edificis molt ben dissenyats on es combinen les naus i la vegetació.

I retornant al nostra punt d’inici pel mig dels carrers urbans, tanquem aquesta bonica excursió matinal pel municipi de Manlleu i on hem pogut posar-nos en context de principis del segle passat, visitant el treballat Museu del Ter i a on l’amable i bon historiador Jordi ens ha posat en marxa la turbina hidràulica i les aplicacions tèxtils que funcionaven gràcies als embarrats mecànics impulsats per la turbina.