Martorell- Castell de Rocafort- Mines de plom i Torretes

EL TEXT ES DEL MEU AMIC I COMPANY D´EXCURSIONS JOSEP CASTELLS josepcastells
Avui els Excursionistes dels Dilluns, tot i que la nit passada ha fet una nevada fins a cota zero no ens hem arronsat i hem anat cap a Martorell per fer una excursió que promet interessant perquè la varem veure en una de les rutes que presentaven al programa de televisió Caminant per Catalunya.

Vam trobar una ruta molt semblant , que es el Track que hem seguit, que indico a continuació https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/martorell-sant-genis-de-rocafort-la-martorellense-castell-de-rosanes-torre-del-clos-torreta-de-gram-99001587

Es tracta d'una excursió realment interessant i que mostra una diversitat d'elements de tipus històric i patrimonial com el Castell de Rocafort.
El Castell de Rocafort és una fortalesa del 1042 situada al municipi de Martorell (Baix Llobregat) i declarada bé cultural d'interès nacional. El castell s'alça damunt un turó constituït per gresos rogencs del Triàsic. Tot i ser una altitud gens destacada, es troba encimbellat damunt la roca i al pas del camí que procedent de Martorell s'adreça vers Gelida seguint la línia castellera penedesenca que hi havia en temps medieval.

Durant l'edat mitjana es construí una línia de fortaleses i torres paral·leles al riu Anoia per defensar-se de les incursions sarraïnes. D'entre les primeres cal destacar els castells de Subirats i Gelida, i de les segones la Torrassa, la torre de Miralles i el castell de Rocafort que fortificava el monestir de Sant Genís. A una certa distància del castell, actualment a l'altra banda de l'autopista, a l'antic priorat de Sant Genís (actual ermita de Santa Margarida) han aparegut els únics vestigis romans i àrabs de Martorell, i l'existència del pas de la via Augusta feia necessari la defensa d'aquest indret tan estratègic.

Descripció
En resten part de les muralles i una torre rodona, tot romànic i bastit a la mateixa època. La torre és cantonera i va ser bastida en un angle de la roca del turó per reforçar la muralla. Totes les restes es conserven fins a l'altura de les espitlleres. La muralla ressegueix tot el turó de Rocafort per la banda de migdia i a ponent en queden vestigis. La torre és al SE. A Rocafort hi ha restes de l'església del monestir. Tot l'entorn fortificat està realitzat amb carreus rogencs de pedra de la contrada, ben tallats i afilerats regularment.

Església de Sant Genís
Edifici de planta rectangular sense absis diferenciat ni en planta ni en alçat. La paret de llevant s'ha esfondrat durant aquest segle, hi havia tres finestres de mig punt i esqueixada interior. Els murs laterals són reforçats per tres arcades per banda, unes de mig punt i altres apuntades. La volta era apuntada, sostinguda per un arc toral. L'aparell és de carreus tallats i escairats col·locats en filades horitzontals. La porta, a ponent, és de mig punt amb dos arcs en degradació, l'exterior dels quals és extradossat amb un guardapols adornat amb boles. Al timpà, llis, hi ha una flor de sis pètals incidida. També hi ha motius semblants incidits a la llinda.

Història
A Rocafort hi hagué l'antic priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort, que va ser fundat pels senyors de Castellví (era dins el terme de Castellví de Rosanes) el 1042. Esdevingué filial de Sant Miquel de Cruïlles. La comunitat, amb el seu prior, és documentada des del 1146. Era formada pel prior, dos monjos i dos beneficiats, un dels quals tenia cura de la parròquia de Santa Margarida, situada a peu del castell, i del monestir de Rocafort, vora l'actual cementiri. Al segle xvi fou secularitzat. El castell fou volat durant la Guerra de Successió i només l'església fou respectada. L'ermita s'assenta on hi hagué una vil·la romana, damunt la qual s'edificà una primitiva església romànica (segle IX o X) que serví de parròquia rural i que esdevingué després priorat de Sant Genís. En el segle XVIII, l'antic edifici passà a ser ermita sota l'advocació de Santa Margarida.

El 1110, Guillem Ramon de Castellvell ordenà testament a Sant Genís assignant a aquesta església l'alou del castell de Voltrera (Abrera) i un altre dit de Pruneres (al terme de Castellbisbal). L'orde del Temple s'establí al monestir de Sant Genís i probablement a ella es deu la construcció del castell de Rocafort (segle xii) i en ell s'hi edificà una església romànica dedicada a Sant Jaume, l'absis de la qual es va malmetre definitivament l'any 1928. Amb l'eliminació de l'orde del Temple hom afirma que Sant Genís passà a dir-se «de Rocafort» pel que el castell prengué el nom de castell de Sant Genís de Rocafort. L'any 1474, Sant Genís de Rocafort formà part de la venda de la baronia de Castellvell per part de Joan II a Lluís de Requesens, junt amb la vila de Martorell, el castell de Rosanes i tots els dominis de Castellvell.

El 1646, l'administració de les rendes del priorat de Sant Genís fou concedida a Josep Ferrer i, finalment, el 19 de juliol de 1713 l'exèrcit filipista, dirigit pel duc de Pòpuli, passà per Martorell camí de Barcelona i enderrocà de pas el castell llevat de l'església que fou conservada.

També visitarem el Castell de Rosanes. El Castell de Rosanes, o del Pairet, és una obra del municipi de Martorell (Baix Llobregat) declarada bé cultural d'interès nacional. Les restes del castell de Rosanes estan situades a la serra de les Torretes o de l'Ataix, a una altitud de 272 metres. Esdevé un autèntic balcó sobre l'Alt Penedès i el Baix Llobregat amb un ple domini dels camins que transiten pels entorns de Martorell i a la seva esquena dels que s'enfilen cap al veí castell de Castellvell de Rosanes o de Sant Jaume.

Descripció
Sobre la vila, el castell és situat al cim d'un turó, i n'ocupa tota la superfície, de forma allargassada. La muralla que envolta el cim té els angles arrodonits i l'aparell combina el carreuat de petits blocs amb llargues filades de pedres dretes, de cantell, a manera d'opus spicatum rudimentari, alternant amb filades de llosetes planes. Es conserva bé a tota la meitat N. A ponent hi ha una estança adossada a la muralla, amb un bell aparell de petits carreus romànics i volta de canó, parcialment enderrocada. Prop seu hi ha restes de la cisterna, soterrada. Hi ha vestigis d'una torre a l'extrem de migdia, que segurament devia adossar-se a la muralla, no conservada. Es conserva parcialment la muralla que resseguia el perfil dels turó. L'aparell constructiu és de pedres inclinades, separades per filades horitzontals de llambordes. En alguns llocs es configuren parts d'«opus spicatum» i en altres, filades de carreus irregulars petits. Hi ha part dels fonaments d'una torre circular. Una mica més al nord, una estança rectangular amb volta apuntada i que té la muralla com a paret a l'oest. Aquesta estança, amb un aparell molt semblant al de la muralla, n'és obra coetània, datable segurament l'any 1032. Al nord, hi trobem una cisterna soterrada. (no perdre's la part inferior amb les formes geològiques) dos castells en ruïnes amb grans vistes i amb molta història.

També visitarem la Serra de les Torretes, La Serra de les Torretes majoritàriament correspon a la cara nord de la serra de l’Ataix. Antigament estava ocupada per vinyes i avui per boscos de matolls i pi.
Del temps en què es conreaven les vinyes en queden nombrosos vestigis, així com nombroses restes de mines d’aigua. Per la seva característica de connexió entre l’Ordal i el Vallès, podem considerar aquest territori com a part del corredor biològic del conjunt de lleres dels rius Anoia i Llobregat.

La serra de les Torretes es un bon mirador sobre Montserrat i Martorell i que rep el nom per les torres guaita que es varen edificar per vigilar les possibles invasions, tenim la Torreta del Clos dels Frares i la Torreta de Gramenella . Camí amunt s'arriba a una petita plana amb algunes oliveres. A la dreta s'obre una pista estreta que ens dona accés a la Torreta Griminella i a la Torreta del Clos. Des d'aquest punt hi ha una interessant vista sobre el Congost i sobre la comarca del Baix Llobregat. Uns pocs metres enrera hi ha la desviació que ens porta fins a la Torreta del Clos.

Entre ambdues torres es poden observar algunes restes de l'antiga vegetació que cobria la muntanya. (oliveres, ametllers i vinya). La vinya va entrar en regressió a la zona de muntanya degut a la plaga de fil·loxera de finals del segle XIX i no es va tornar a replantar. Des d'aleshores la vinya va passar a ocupar exclusivament la plana. Els marges de pedra seca que s'observen al llarg de l'itinerari corresponen a l'obra dels pagesos per facilitar l'ús de la terra i limitar l'acció de l'erosió.

Igualment trobem les Mines de Plom, unes runes que semblen una ciutat fantasma on sens dubte a la seva època va haver de ser important. I molt a prop també visitem la Cova de la Font Blanca, on podem visitar-ne l'interior.

La Font de Gilet també forma part de la ruta. La font del Gilet està a la muntanya, sota el castell de Rocafort, i per arribar-hi varem pujar per un camí costerut amb molta vegetació. Forma part de l'espai delimitat com a Parc de Sant Genís de Rocafort. Punt rellevant pel potencial de reproducció d'amfibis (Salamandra salamandra; Bufo calamita). El muret i el mosaic de la font.

Cal anar alerta amb la desgrimpada que hi ha a la baixada del Castell de Rocafort. Cal dir que hi ha molts agafadors i amb calma es fa bé, però requereix atenció, sens dubte de baixada ha de ser més complicat, així que sinó ho veieu clar feu com nosaltres donar la volta fins el peu de les escales del castell i seguir la ruta per un corriol que va pujant fins tornar a la traça més endavant.

Per acabar, un clàssic, El Pont del Diable amb l'Arc del Triomf al seu costat, sempre és un plaer visitar-lo. El pont del Diable, conegut antigament com a pont de Sant Bartomeu, és una obra situada entre els municipis de Martorell (Baix Llobregat) i Castellbisbal (Vallés Occidental) declarat bé cultural d'interès nacional. És un pont d'origen romà sobre el riu Llobregat, que uneix dues comarques, la del Vallès Occidental i la del Baix Llobregat. La seva gestió i conservació depenen del Museu Municipal Vicenç Ros. L'arc triomfal d'època romana, molt degradat malgrat la restauració de què fou objecte el 1928, també ha estat declarat bé cultural d'interès nacional.

Descripció
El pont pròpiament dit és el fruit, en el seu estat actual, de diverses reconstruccions. D'època romana, conserva els fonaments, als estreps d'ambdues bandes. Juxtaposat al parament romà hi ha el carreuat romànic, molt clar, i restes de la reforma gòtica posterior. El pont, bastit a finals del segle xiii (1283), consta de dos arcs desiguals, de volta apuntada. El pont gòtic fou restaurat el 1768 i 1933, destruït durant la Guerra civil i reconstruït als anys 1950. La reconstrucció moderna correspon a la part superior, al carener del pont, amb l'arc central i l'aixopluc superior.

L'aparell romà és encoixinat, gran, i duu com a document epigràfic les marques de les legions que hi treballaren. L'aparell romànic, juxtaposat, és de carreus més petits col·locats en filades regulars.


Arc romà d'accés des de Castellbisbal.
L'accés al pont es feia mitjançant un arc triomfal, situat avui dins el terme municipal de Castellbisbal (ja que el riu delimita els dos municipis), construït al mateix temps que el pont, i que es troba molt degradat malgrat la restauració de què fou objecte el 1928. No hi ha evidència arqueològica que hi hagués un altre arc similar a l'altre costat del pont, però no s'ha conservat.

Història
D'origen romà, formava part de la via Augusta i va ser construït l'any 10 aC per ser transitat per carros de bous, amb una llargada de 130 metres, una calçada ampla i pràcticament horitzontal, com es pot veure en els extrems, i amb una pilastra enmig del llit del riu. De l'època romana, es conserven els estreps del pont, fets amb grans carreus amb inscripcions de les legions que hi van treballar, i un arc triomfal honorífic al marge esquerre, probablement del segle ii. Fins al segle xiv va ser l'únic pont de la vall baixa del Llobregat.

A l'estrep occidental del pont hi ha un conjunt de 17 marques epigràfiques (al parament romà), gravades als carreus encoixinats, en ambdós costats. Dotze corresponen a la legió quarta macedònica, tres a la sisena victoriosa i dues a la desena gèmina. La coincidència de les marques d'aquestes legions permet d'afinar la cronologia romana del pont a l'entorn dels anys 9-8 aC, segons estudi de M. Mayer, I. Rodà i G. Fabre. Això coincideix amb la data de remodelació de l'antiga via Hercúlea, des d'aleshores coneguda com a via Augusta, i que cal datar en aquests anys, tal com sabem per altres fonts (pedres mil·liars).

La Batalla d'Ad Pontes fou un enfrontament militar entre musulmans i francs a la rodalia del pont, suposadament el 792, abans de l'absència del rei Lluís el Pietós, que va anar a Itàlia.

El pont va ser destruït pel riu, que se'n va endur el pilar central, i està documentada una reconstrucció de l'any 1143. Posteriorment es va reconstruir com a pont gòtic amb un sol arc, obra iniciada el 1283 i acabada als voltants del 1295, sota la direcció de Bernat Sellés, amb dos arcs ogivals, el major de 21 metres d'alçada i 43 d'amplada, per evitar l'efecte de les riuades. El nou perfil i la menor amplada ja no eren adients per a la circulació rodada, però sí per al transport amb bèsties de càrrega, molt més emprat a l'edat mitjana.


Pont del Diable, entre els moderns passos a desnivell
Fou restaurat el 1768 per l'enginyer militar Juan Martín Cermeño. El gener del 1939 l'arc central va ser destruït per l'exèrcit republicà en retirada, i va ser reconstruït el 1962, mantenint l'estructura gòtica del 1283.

L'obra romànica és més difícil de datar, tot i que podria ser immediata al 1143, quan se sap que una forta riuada destruí el pont. Una nova destrucció i reconstrucció en tingué lloc el 1283. El pont gòtic fou reconstruït a la dècada del 1950 a càrrec de la Diputació de Barcelona, sota la direcció de l'arquitecte Camil Pallàs.

I finalment pel parc Anoia o per els carrers del nucli urbà tornem a l'aparcament de l'estació i el final del recorregut

Informació extreta de la Viquipèdia i de la traça abans mencionada de Wikiloc