Marxa dels Castells del Baix Gaia 2023

Castell de Altafulla.

El Castell d'Altafulla o Castell dels Montserrat és un palau castell del Tarragonès que data del 1059. «Entre els segles x i xi, el tram final del riu Gaià fou la zona més meridional de l'entramat de castells i fortificacions que, durant prop de dos-cents anys, van marcar els límits entre el comtat de Barcelona i els territoris que pertanyien a Al-Àndalus. Zona de guerra i de disputa, moltes d'aquestes fortificacions mil·lenàries han sobreviscut fins avui. De l'antic nucli d'Altafulla destaca el castell i les petites torres, portes i cases ennoblides de l'época d'esplendor en els segles xvii i xviii».
Sembla que l'Altafulla d'època feudal tindria el seu origen en la concessió d'una quadra dins els termes del castrum de Tamarit, i en dates molt properes a l'establiment de la quadra de Clarà l'any 1057. A partir d'aleshores i durant tot el segle xii es portà endavant la colonització del terme. Així, una de les primeres mencions documentals del castell d'Altafulla data del 13 de gener de l'any 1060, on figura esmentat com a afrontació territorial en la donació que els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca, feren a Bernat Amat de Claramunt i a la seva muller Arsenda, del puig d'Ullastrell en propi alou; segons l'escriptura, l'esmentat puig limitava «a parte orientis in termino de castro Altafolla». Pocs anys després, el terme d'Altafulla és esmentat com a límit ponentí en les afrontacions territorials del puig anomenat Puigperdiguers (més endavant dit Montornès), el qual fou cedit el 1066 pels mateixos comtes de Barcelona a Ramon Transunyer i a la seva muller Rotlenda. Al Llibre Blanch de Santes Creus i altres escriptures referents al puig de Puigperdiguers o Montornès, datades els anys 1173, 1174 i 1179, citen el terme d' «Altafuya, Alta Folia o Altafoia» com a afrontació territorial. D'acord amb els documents, es pot afirmar que fou entre la segona meitat del segle xi i sobretot durant el segle xii que tingué lloc la colonització del terme.
Durant el segle xiii hi ha un gran silenci documental respecte al castell i terme d'Altafulla, i no serà fins al segle xiv que trobem noves dades. Altafulla fou alienada per la corona (Jaume II de Catalunya-Aragó) a la família Requesens. El 1337 consta com a senyor d'Altafulla, i de La Nou de Gaià, un Berenguer de Requesens -el mateix que apareix inscrit en el fogatjament del 1358 i en d'altres de posteriors-, que fou succeït per Lluís de Requesens. El llinatge dels Requesens, en ple apogeu al segle xv, continuà com a posseïdor d'Altafulla. Lluís de Requesens i de Cardona, fill de Bernat de Requesens i de Caterina de Cardona, pledejà amb la seva germana Mateua de Requesens per l'herència del lloc d'Altafulla i d'unes altres possessions; fallat el plet a favor d'ell, el 1472 vengué l'indret d'Altafulla, conjuntament amb la Nou, al seu cosí Pere de Castellet i de Requesens. Entrat el segle xvii, l'enllaç matrimonial de Violant de Castellet amb Lluís de Corbera-Santcliment feu que aquest lloc fos el nou llinatge que detingué la senyoria de la baronia d'Altafulla, a més de la Nou de Gaià, inclòs dins el terme. Un cop finat Lluís de Corbera l'any 1637, fou succeït per Josep de Corbera-Santcliment, el qual, entre el 1669 i el 1673, vengué el senyoriu d'Altafulla i la Nou a Francesc de Montserrat i Vives, castlà de Montbrió, baró de Rivelles i senyor del Morell, Tamarit i Botarell. Poc després, el 1681, el rei Carles l'hi concedí a l'esmentat Francesc de Montserrat el títol de marquès de Tamarit, els descendents del qual foren senyors d'Altafulla fins a l'extinció de les senyories.

Castell de Tamarit.

El castell de Tamarit està situat sobre un promontori a la vora de la mar Mediterrània, al terme municipal de Tarragona. Les seves muralles envolten la vila closa de Tamarit, que es confon amb l'arquitectura del propi castell. El conjunt de vila closa i castell barreja els estils romànic, gòtic i renaixentista, i les intervencions efectuades a partir de 1916 pel seu nou propietari Charles Deering, assessorat pel seu amic el pintor Ramon Casas, contribuïren a uniformitzar les diferents edificacions.
L'antic nucli medieval de Tamarit, municipi independent fins a mitjan segle xx, es dividia en dos sectors: la «vila fora muralles», de la qual es conserven restes arqueològiques —entre les quals, les d'una drassana (el port de Tamarit fou durant l'edat mitjana un dels deu principals de Catalunya; des d'ell sortiren vaixells per a la Conquesta de Mallorca)—; i la «vila closa», de la qual es conserven diverses cases senyorials, anomenades «del castlà», una abadia dependent de l'Arquebisbat de Tarragona i l'església romànica de l'Assumpció de la Mare de Déu.[1] La muralla s'obria per quatre portes, de les quals se'n conserven dues: la de la Mora i la de la Creu.

Castell de Ferrán.

El castell de Ferran és un castell dins el terme municipal de Tarragona, a la pedania de Ferran, entre Tamarit i Altafulla. El seu origen es remunta al segle xi, quan era només una torre de vigilància dins el terme del castell de Tamarit. Aquesta torre està documentada d'ençà el 1197 fruit d'una donació testamentària en què Guillem de Granada deixa el castell de Ferran (junt amb el de la Granada) al seu nebot Berenguer de Castellet.
Fou deixat per Guerau VI de Cervelló a la seva filla Felipa a la seva mort el 1230.
Al llarg del segle xiv va estar sota el domini de l'església de Tarragona i va passar a les darreries del segle xvii, a mans del marquès de Tamarit, Francesc de Montserrat i Vives. Actualment el castell és una construcció gòtico-renaixentista molt modificada en època moderna amb esperit historicista i romàntic. Està format per diferents cossos fortificats, entre els quals destaca una torre lateral emmerletada, amb una garita angular. Hi ha diverses finestres coronelles de tradició gòtica i altres de renaixentistes, de tipus mixtilini, amb l'escut dels marquesos de Tamarit, propietaris del lloc a partir del segle xvii.
En l'actualitat el castell és una casa residencial de propietat privada i no es permet de visitar-ne l'interior.

Castell del Catllar.

El castell del Catllar, s'alça a la part alta de la vila del mateix nom, damunt les restes d'un poblat fortificat a l'edat del ferro (segles VII-V aC) en un turó que domina un dels meandres del riu Gaià a la riba esquerra.
Tot i que la documentació escrita sobre el castell del Catllar situa el seu origen al segle xi, moment en què el riu Gaià era la frontera entre els comtats catalans i l'Àndalus, les excavacions arqueològiques fetes indicarien un origen musulmà, o fins i tot anterior.
Segons l'historiador E. Morera, l'any 1066, el terme del Catllar estava integrat dins el territori del lloc de Puigdelfí, cedit aquest mateix any pels comtes de Barcelona a Ponç de Montoliu amb la finalitat de bastir-hi una fortalesa. El lloc i el castell restà en possessió del llinatge dels Montoliu. Consta que Humbert de Montoliu, l'any 1344, va vendre a Pere de Requesens els drets que tenia sobre el castell i la vila. La introducció del llinatge Requesens també s'atribueix al matrimoni de Berenguer de Requesens amb Blanca de Montoliu senyora del Catllar i de Puigdelf-i. Això no obstant, en el fogatjament de l'any 1358, figura com a senyor del Catllar Bernat d'Olzinelles, tresorer de Pere III. Aquest any hi hagué una revolta de cavallers, inquiets per les imposicions sobre queviures bàsics acordades a les corts de Girona per ajudar el rei Pere III en la guerra contra Castella. Es fortificaren al castell de Catllar però les tropes reials assetjaren la vila. La revolta fou anorreada i els cavallers insurgents deportats a Sardenya.
Una descendent de Bernat, Beatriu d'Olzinelles, es casà amb Guerau de Queralt. La filla, Joana de Queralt, senyora del castell, es casà amb Ramon de Castellar i la filla, Elionor de Castellar fou instituïda senyora del feu que era en aquest moment enterament reial i lliure de tota altra jurisdicció, gaudint el senyor dels mer i mixt imperi i del domini sobre el terme i el poblat. L'any 1428, l'esmentada Joana de Queralt protagonitza, amb la senyora del castell de l'Argilaga, un enfrontament per afers jurisdiccionals. Aquest castell fou tingut en compte durant la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II. L'any 1463, per tal de socórrer i armar la fortalesa, fou nomenat capità Roger de Clariana sota la senyoria d'Elionor de Pallars, filla d'Elionor de Castellar i de Roger, comte de Pallars. L'any 1466, morta sense fills Elionor de Pallars, rebé la senyoria Pere (IV) de Queralt. Ja en el segle xvi, destacà la defensa del castell que feu Guerau de Queralt, senyor del Catllar l'any 1592 contra més de cent homes que causaren danys importants.
Els descendents dels Queralt retingueren la senyoria fins a l'extinció de les senyories el segle xix.

Castell de Montoliu de la Riera (Castellot).

El castell de Montoliu és conegut com castell de Santa Margarida o Castellot. Situat en un enclavament estratègic a la Riera de Gaià, apareix per primera vegada l’any 1060 amb el nom d’Ullastrell, antropònim que fou substituït pel de Montoliu fins al segle XV, que passà a mans de Joan de Buixadors. Derruït durant la guerra del Francès, es pot identificar de la seva estructura la torre de planta circular dels segles XI-XII, un cos de planta rectangular, de dos pisos, amb volta apuntada, edificat sobre la muralla entre els segles XIII-XIV i el fossat, excavat a la roca, d’una amplada notable, ara cobert de vegetació.