Masboquera - Estrets Riu de Llastres - Coll del Marquès - la Güena - Sta. Marina - Punta i Creu de Sta. Marina - GR-192 - Masboq

Bonic itinerari pels Estrets del Riu de Llastres, la Serra de Güena i la Serra de Santa Marina, on resseguirem la seva panoràmica cresta fins a la Punta i Creu de Santa Marina. Atenció als dies de fort vent! Aquesta cresta, tot i que no és gens difícil, està molt exposada al vent i té algun pas a prop dels estimballs. En cas de vent, millor abstenir-se de passar-hi. Podríem obviar tot aquest tram a l'encreuament de senders de la Duera, i des d'allà tornar directament a Masboquera.

Itinerari:
Masboquera - Riu de Llastres - Estrets de Riu de Llastres - Rasa dels Estrets - Sèquia d'en Marian - Camí del Coll de Marquès - Coll de Marquès - Pas de la Rabosa - Pas dels Caçadors - Camí de la Güena - Pla del Fideu - Font de la Duera - Ermita de Santa Marina - Camí Vell de Vandellós (GR-192-1) - Cova d'en Grau - Coll de Santa Marina - Pas de l'Escala - Punta i Creu de Santa Marina - GR-192 - Coll Pressó - Masboquera.

Sortim de Masboquera i baixem cap a la llera del Riu de Llastres que, malgrat el seu nom, es tracta d'un barranc eixut que només porta aigua en cas de pluges fortes. Seguim aigües avall pel rastre d'un senderó que evita, sempre que es pot, transitar pel pedregar de la barrancada. Al cap d'una estona veiem el trencall que puja al Mas de Gorrió (WP). Entrem a la zona dels Estrets del Riu de Llastres, amb els seus passos engorjats, cadolles, tobogans i formacions rocoses d'una bellesa corprenedora. Tornem a deixar un segon senderó que també puja al Mas de Gorrió (WP). Seguin avall pel pronunciat meandre que les roques de l'engorjat han obligat a fer al barranc. Quan el Riu de Lastres torna a girar cap al sud, nosaltres canviem de direcció i anem cap al nord (WP) remuntant la Rasa del Estrets les aigües de la qual baixen de la Serra de Güena. Passem per la vora de la Sèquia d'en Marian, on encara es conserven trams de l'antiga conducció d'aigua. Aquí enllacem amb el PR-C-90 que puja des de Masriudoms i arriba fins a Pratdip. No veiem cap indicació de la Font de l'Anxera i tampoc no la busquem, ja que el terreny està molt embrossat. Deixem les rases quan el camí comença a enfilar-se cap al Coll del Marquès per una pujada sostinguda, però de bon fer. Una mica abans d'arribar al coll passem per les restes d'un pou de calç. Arribem al Coll del Marquès, divisòria d'aigües d'on venim i de la Dòvia, cap a llevant.

Al Coll del Marquès deixem el PR-C-90 (WP) i ens encarem cap als costers meridionals del Puig de Güena. En aquesta pujada ens ajuden unes marques de pintura blava que anem trobant, ja que el camí és poc visible, rost i de mala petja. Abans d'arribar a dalt ens tocarà fer un parell de grimpades fàcils. A la primera grimpada salvem el Pas de la Rabosa i, tot seguit, arriba els Pas dels Caçadors, aquest tram equipat amb unes cordes que poden ajudar en cas que la roca estigués mullada, i avui no és al cas. Quan s'acaba la pujada, un curt tram ja planer ens deixarà a la pista que ressegueix la Serra de Güena, exactament, al lloc on es troben unes torres de telefonia. Aquí a dalt ja tenim unes magnífiques vistes cap a Pratdip i tot el muntanyam que l'environa, des del Puig de la Cabrafiga fins a la Serra de Llaberia (Racó de la Dòvia, Crestes de la Seda, Mont-redon, Cavall Bernat, la Miranda etc. etc.)
Seguim la còmoda pista cap a ponent (oest) i anem trobant algunes cases aïllades que pertanyen a la Urbanització de Sta. Marina.
Arribem al Pla del Fideu on hi ha un encreuament de camins (pal indicador). Continuem per la dreta per la pista que comença a baixar cap a Santa Marina. Primer trobem un altre encreuament de camins a la Duera (pal indicador i GR-192 cap a Masboquera). Al costat mateix tenim un baixador que ens porta uns metres avall on trobem la font de la Duera, ben conservada però gairebé sense aigua. Tornem al camí principal i continuem direcció a l'ermita. En tot aquest vessat de la muntanya el bosc és ubèrrim i encisador.
Arribem a l'Ermita (o Santuari) de Santa Marina, que es troba dins del terme de Pratdip, a uns quatre quilòmetres del poble.

Deixem el bonic conjunt d'edificis de l'ermita i agafem, davant mateix, el Camí Vell de Vandellós (GR-192-1). Aviat veiem un rètol pintat que posa "Cova d'en Grau". Decidim fer un anar i tornar per visitar-la. Fins fa poc no s'hi podia accedir ja que el camí estava totalment embrossat i perdut. Recentment, els grup dels "Amics de la Muntanya de Pratdip" han fet un gran treball per recuperar-lo, i és d'agrair. Deixem el camí principal i comencem a pujar cap a la cova, situada bastant amunt, sota mateix del cingle. Abans, però, trobem un antic "pou de gel". Continuem amunt fins al peu del cingle i el seguim uns metres per la dreta fins arribar a la dita Cova d'en Grau, que en realitat és uns balma no gaire fonda i d'una amplada de 6 o 7 metres, obrada per la part exterior amb un mur de pedra seca. Evidentment, es tractava d'aprofitar la balma per obtenir un corral per al bestiar.
Baixem altre cop al sender principal i el seguim en pujada, direcció al coll. Anem pujant i les vistes a la vall i a totes les muntanyes se'ns transformen en grans panoràmiques. Arribem al Coll de Santa Marina i a l'altra banda les panoràmiques són cap a la vall de Vandellós i tot el muntanyam al seu darrere.
Aquí hem de deixar el GR i agafar, a mà esquerra, un panoràmic corriol (marques blaves) que va resseguin la cresta de la carena. Atenció! en cas de vent fort aquí dalt a la cresta hi bufa de ple i podria resultar perillós. Molta precaució.
Anem crestejant amb vistes esplèndides de 360°. Passem per l'Escaleta, quatre escales de ferro sense més, i arribem a la Punta i Creu de Santa Marina. Parada obligatòria per admirar tot el que arribem a veure i treure unes fotos de record.
A partir de la Punta el camí ja comença a baixar i es torna amable, per bosc, sense pedra i de molt bona petja.
Un cop a baix fem cap altre cop a la Duera (pal indicador) l'encreuament de camins que hem vist abans, quan baixàvem del Pla del Fideu cap a l'ermita.
Aquí retrobem el GR-192 que seguim amunt, cap al Coll Pressó. La pujada fins al coll no es gaire exigent i aviat som a dalt. Ara només ens falta continuar per la llarga i pedregosa baixada que ens durà fins a Masboquera, que ja veiem allà al fons de la vall, a la vora de la carretera C-44.
Avui hem fet aquesta ruta de 12 quilòmetres i escaig, amb un desnivell moderat, que ens ha dut a resseguir llocs sorprenents i muntanyes boniques amb unes grans vistes.
Salut i muntanya!