Matí de dilluns amb bons companys

Són aproximadament dos quarts de vuit del matí i estem aparcant els nostres cotxes al pàrquing de la bonÁrea de Jorba. Nou companys excursionistes ens disposem a fer la nostra ruta per aquestes contrades. Cau un fi plugim, que a estones, ens anirà acompanyant tot el camí.

Comencem a caminar i molt aviat agafem un corriol. Quan ja portem una estona caminant passem pels plans del Traver i després... i mentre camino i escolto les alegres converses dels meus companys, la meva ment vola i vola i en venen al cap els records i començo a repassar seixanta-nou anys de vida...

PENSAMENTS D'UN EXCURSIONISTA

QUI SÓC JO. L’AMISTAT

Vaig néixer a la ciutat d'Igualada, l'any 1954, on visc i em plau viure. I em plau perquè a Igualada, Vilanova del Camí i a altres poblacions properes tinc el meu gran tresor. I aquest no és altre que els meus coneguts, els meus companys, els meus amics i la meva família. El meu pare es deia Josep i la meva mare Maria Dolors, eren unes persones que van dedicar la seva vida a la defensa i propagació de les creences Espiritistes d'Allan Kardec, que va ser un intel·lectual, pedagog i escriptor francès del segle XIX. Fent aquesta tasca la meva mare va escriure un llibre, infinitat d'opuscles, d'articles i d'assaigs. El meu pare tenia una germana que es deia Maria i el seu company era en Patrici Franco. En Patrici no era de moltes paraules, però les que deia sempre eren interessants. Van tindre 3 filles na Glòria, na Mercè i na Cira. Quan jo tenia 6 anys va néixer la meva germana Cecília. Dels meus avantpassats, tinc un especial record del meu avi Joan i un besavi de nom Josep.

L'any 1959, amb 5 anys, vaig començar els meus estudis a l'Acadèmia Igualada, el meu pas per l'escola va ser breu, ja que l'any 1968, tenia llavors 14 anys, els meus pares van decidir que ja tenia suficient formació i em varen trobar una feina a la fàbrica tèxtil de cal Pasqual. D'aquesta fàbrica i com a testimoni del passat industrial d'Igualada encara es conserven la xemeneia, el gasogen i el brocal d'un antic pou.

L'any 1970, ja amb 16 anys, vaig entrar a treballar al banc Popular on em vaig jubilar. Quan vaig començar a treballar al banc em va impressionar la personalitat del director senyor Batalle i allà vaig conèixer als que seriant els meus companys de treball durant molts anys, vull destacar, entre tots, als amics en Jaume Sayós i la seva companya Maria Carme Piqué, en Vicenç López i la seva companya Araceli Riera i el company Josep Orpinell gràcies a aquest uns anys després vaig conèixer en Lluis López que era una persona íntegra i discreta. D'aquella època de joventut conservo una especial estima pel meu amic Joan Guixà i també per tres dels quatre germans Arolas, el més petit per aquest motiu pràcticament no el vaig conèixer, els altres són en Jordi, en Ricard i en Joan.

Bé, com deia el meu pas per l'escola va ser breu, però he procurat anar acumulant coneixements i ho he fet a l'escola que tots tenim més a l'abast, l'escola de la vida.

L'any 1977 em vaig casar amb na Coloma Payeras que seria la meva companya durant quasi 20 anys. Del fruit d'aquesta unió va néixer la nostra filla Eva. Que tal com us podeu imaginar ocupa un lloc molt especial dins del meu cor. L'Eva viu a Calonge amb la seva parella l'Oriol Pérez persona molt treballadora i de fer bona feina. D'aquesta unió han nascut els meus nets na Jana i en Roger. Que tal com us podeu imaginar també, els trobo els millors nets del món.

L'any 1996 i després de molt de reflexionar vaig arribar a la conclusió que la Coloma i jo volíem anar per camins oposats. Vaig decidir agafar el meu camí i continuar sempre endavant.

L'any sobre, sigui pel dolor provocat perquè el meu projecte familiar s'hagués vist esquinçat, sigui també per altres causes, em vaig veure atrapat per una de les més cruels malalties que existeixen: la depressió. Algun dia vull escriure sobre ella, ja que també d'ella he après coses.

El meu tiet Patrici veient en la situació que em trobava em va animar, per tal que l'acompanyés a les excursions que feien a l'Uecanoia. Era pel mes d'octubre de 1997. Jo assistia a les excursions com ànima en pena que està al purgatori. O sigui que no aconseguia passar-m'ho bé. Però era conscient que el contacte amb la natura i el tracte humà em feien un gran bé. Per fi, al desembre, la malaltia tan sigil·losament com havia vingut va marxar i per fi vaig començar a gaudí de l'excursionisme. Mai podré agrair prou al meu tiet Patrici per l'ajuda que em va prestar i per fer-me conèixer un món tan meravellós com és el món de l'Excursionisme.

Llavors vaig conèixer grans persones com l'Amadeu Caballé, que va tindre cura d'escriure la crònica de la meva primera excursió que vaig preparar amb la gran col·laboració del meu tiet Patrici. Encara conservo a la memòria les seves emocionades paraules explicant els records que li venien al cap estan al cim del Montclar, el punt més important d'aquella excursió. Vaig conèixer també en Jordi Mateu un excursionista de cap a peus de qui vaig aprendre molt i tants d'altres, en Francesc Sabaté amic del meu tiet, en Joan Batalla, el company Compte i també la seva companya, també vaig conèixer en Joan Mas i molt especialment a la seva companya Roser Picanyol i a les seves filles Elena i Elisa...

L'any 1999 un altre bon amic que he tingut l'Àngel Molera em va dir que a Vilanova del camí s'havia creat una associació excursionista amb el nom de Colla Excursionista de Vilanova i que començava amb molta empenta. Em va picar el cuquet de la curiositat i vaig començar a assistir a les excursions que programava la dita Colla. Allà també vaig fer companys i amics. Recordo molt, però molt especialment en Josep Mateu persona noble i generosa i la seva companya Roser dona valenta i els seus fills Daniel i Ivan. L'amic Cayo Alonso, no havia estat mai format en el món de l'excursionisme, però la vida, essent petit i estan a la muntanya i tenint cura dels ramats de bens, li havia donat una lliçó ja inoblidable i la seva germana Maria Àngeles, en Julio Abad treballador infatigable i la seva companya na Francesca Culleres la seva filla na Cristina i els seus nets Xavi, Yaiza i Araya, en Francesc Viera acèrrim ecologista, en Pere Batrolí persona de gran empenta i la seva companya Montserrat, en Jordi Palomas i la seva companya Angelina puntal de la casa, en Pere Bartolí pessebrista i la seva companya n'Elena Estrada i en Patrick i la seva germana Fermina i na Pepi Vázquez i el seu company Rafa i a Carmen Martos i les seves netes bessones, en Hipólito Elvira, en Jordi Bacardit i la seva companya Montserrat i els seus fills Marta i Oriol, en Carles Méndez familiar meu de lluny i la seva filla Laia, na Victòria Serrano i el seu fill Guillem, en Toni Sevilla, la doctora Núria Rodríguez, na Margalida Gomila, i la seva nombrosa família, que ens va preparar una inoblidable excursió a Menorca, Juan Ramón López i la seva companya Araceli bons amics, la Núria Fàbregas del Servei d'Esports de l'Ajuntament de Vilanova del Camí, n'Antònia Ordóñez i el seu company Francesc, Ramon Codina i la seva companya Montse, en Joan Piernas i la seva companya Teresa i la seva filla Anna i la seva neta Rut, en Àngel Gabriel i la seva companya Rosa, en Ramon Caballol, en Joaquim Grau, na Pilar Bagà, n'Antònia Gumà, n'Àngela Irasoc i la seva filla Eliza, na Dolors Brugués i la seva filla Sara, na Maria Rosa Carol, na Maribel Palomas, na Maria Esperança Galceran que ara es jubilarà, en Manolo...

A mitjan 2003 vaig iniciar una nova singladura familiar amb qui ara és la meva companya.

A finals del 2016 em vaig jubilar. El meu amic Jaume em va animar perquè assistís a les sortides dels dijous dels veterans de l'Uecanoia que feien i fan actualment. Llavors vaig conèixer en Joan Mollà gran excursionista, en Josep Baldelló, en Joan Costa, en Josep Maria Dàvila i la seva companya n'Esperança Solé, en Pere Victori, na Paquita Castells, en Jaume Rosich, en Jaume Muntané i la seva companya na Dolors Domènech, na Montserrat Roig, en Josep Serra, en Josep Maria Esteban, en Ramon Domingo, en Ramon Guinart i la seva companya Rosa Maria Orpinell bons excursionistes...

Però va arribar el fatídic mes de març de 2020. Jo no sé si va ser perquè el meu matrimoni s'anava esfondrant a poc a poc igual que el vent desfà el castell fet amb l'arena de la platja. Jo no sé si va ser perquè el meu pare estava agonitzant en una freda habitació d'hospital. Jo no sé si va ser perquè va arribar la pandèmia i va empresonar a tothom privant-nos del que més desitgem, que és poder tocar, abraçar i fer petons a les persones que més estimem. Potser va ser alguna d'aquestes coses o totes juntes en un garbuix. Però un dia d'aquell, repeteixo, fatídic mes de marc de 2020 la cruel malaltia va tornar i com un macabre grup venia acompanyada de la foscor, de la por i de la solitud i jo vaig sentir que queia, queia i queia en un negre pou que semblava que no tenia fons. I el que és pitjor de tot s'han van foragitar les ganes de viure.

Quan els malèfics efectes de la pandèmia van anar passant i les persones a poc a poc anaven recuperant el seu tarannà habitual, els veterans de l'Uecanoia van tornar a programar les seves sortides excursionistes. Jo i vaig tornar desanimat, trist, cap cot... Però pensava, si un cop m'havia anat bé, per què no una segona vegada? Per què no la natura i la companyonia de persones de bé, no tornarien a fer el miracle? Però jo no millorava i així fins a dos anys i mig.

Així i tot va arribar un venturós dia d'octubre de l'any passat, en vaig llevar al matí com cada dia em llevava, però de sobte vaig notar que la cruel malaltia ja no estava amb mi. Havia marxat i en la seva marxa s'havia emportat la foscor, la por i la solitud. Vaig obrir la finestra i va entrar la llum del matí i amb ella l'alegria i les ganes de viure!!! I els següents dies van anar tornant les il·lusions, les forces i les ganes de treballar i de fer bona feina. I vaig continuar sortint amb els veterans de l'Uecanoia, però ara animat, alegre i amb el cap ben alt. I vaig tornar a fer nous companys i amics, el doctor Josep Maria Bausili, na Mercè Muns, na Dolors Vives, en Xavier Badia i la seva companya na Montserrat Roca, la doctora Ximena Ortega del Centre de Salut Mental del Consorci Sanitari de l'Anoia, na Maria Castelltort, en Jordi Piqué i la seva companya Paquita, en Jordi junt amb el Jaume i jo formen el Grup de les Tres Jotes,en Josep Maria Pujol mossèn de la Parròquia del barri de Sant Maure a Santa Margarida de Montbui, en Lluís Dot, la Rosa Hitos de l'associació Contra el Càncer de Vilanova del Camí, l'Ariadna del SEER, Salut i Educació Emocional que tan bona feina fan...

A casa tenim una gosseta que es diu Dana i de qui també he après moltes coses. M'admira profundament constatar com un animal que només està amb una primera fase per a aconseguir la intel·ligència, en canvi practica, fins a les últimes conseqüències, un dels valors més grans que posseïm els humans i que és la Lleialtat.

I ara tinc un nou Projecte. Un Projecte senzill d'explicar, però que porta implícit una enorme tasca que jo sol no em veig amb cor de fer. Per dur a terme aquest Projecte, demano l'ajut de totes les persones de bé que bonament puguin ajudar-me. I dic bonament, perquè em consta que les persones de bé ja estan ocupades ajudant al proïsme i fent també que tothom sigui cada dia una mica millor persona.

Miro per la finestra, ja s'ha fet fosc. Em dic: me'n vaig a dormir. Però demà, dilluns 22 de maig de 2023, quan s'aixequi el sol, jo també m'aixecaré, m'arreglaré i sortiré a fer el que més m'agrada, sentir-me excursionista!!! I ho faré com sempre rodejat de bons companys i amics, en Jordi Jubert, en Joan Sellarès, en Pere Torra, en Pep Mas Planell, na Carme Enrich, na Maria Casanovas, en Carles Estrada i na Dolors Cambra.

I els hi explicaré que vull fer un nou pas en el que és el meu Projecte. Vull aprofitar la sortida per publicar-la al meu compte de Wikiloc, amb la intensió d'inserir dins de la crònica aquest article que ha de ser el primer d'una sèrie i que és la meva presentació i que penso titular: QUI SÓC JO.

Nota: Voldria demanar disculpes a totes les persones que conec i que no esmento en aquest escrit sigui per oblit o per no voler allargar-me en excés. Compreneu que aquestes paraules no són unes memòries pensades i treballades en el temps. Es tracta tan sols d'un article escrit, tal com raja, a casa meva, assegut davant del meu ordinador, un diumenge com qualsevol altre.

Josep Balada i Figueras

Són aproximadament dos quarts de vuit del matí i estem aparcant els nostres cotxes al pàrquing de la bonÁrea de Jorba. Nou companys excursionistes ens disposem a fer la nostra ruta per aquestes contrades. Cau un fi plugim, que a estones, ens anirà acompanyant tot el camí.

Comencem a caminar i molt aviat agafem un corriol. Quan ja portem una estona caminant passem pels plans del Traver i després arribem a can Traver es tracta d'un nucli de població pertanyent al municipi de Jorba. Més endavant, en una cruïlla, tombem a l'esquerra i agafem el camí del Traver. Al cap de poc girem a la nostra esquerra per fer un petit recorregut al costat de la BV-1037. A partir d'aquí el camí va guanyant alçada i posa a prova la nostra resistència. Més endavant en un altra cruïlla tombem a la dreta i agafem el camí de Serra Morena. Hem arribat a una gran plana amb molt bones vistes. Ara travessem el corriol anomenat Camí de la Rasa Fonda i poc després, en la zona de la Solana del Garriga, deixem a la nostra esquerra el corriol anomenat Camí del Pla del Batlle. Posteriorment en una nova cruïlla tombem a l'esquerra i agafem el camí de Copons a Serra Morena. En aquest camí esmorzem en un lloc molt ben endreçat i amb la companya d'una gran alzina i una petita construcció, fem la foto de grup.

Reprenem la marxa i a la primera cruïlla tombem a la dreta i trobem al cap de poc un corriol que va davallant i on s'ha de caminar en precaució i ajudant-se amb els bastons, ja que les pedres estan molles. Quan el corriol acaba de baixar passem per sota de la C-1412a i tot seguit per un petit pont creuem la riera de Sant Pere. A continuació deixem el camí a la nostra esquerra per agafar un corriol que passa a frec de Copons. Llegeixo a la Viquipèdia en Català: La vila de Copons (432 m) es va edificar en la vall formada per la confluència del riu Anoia amb la riera de Sant Pere. El segle xviii, va ser una època molt pròspera per a Copons, gràcies als traginers coponencs. Les xarxes comercials es van escampar progressivament, arribant a les ciutats de Tarragona i Barcelona. Les principals famílies comerciants eren els Jover, els Segura, els Brunet i els Ramon. Diversos membres rellevants d'aquestes famílies es van assentar per Espanya en establir llocs de comerç i van arribar a ser membres rellevants de la burgesia local dels segles xviii i xix (Com ara Càceres i Valladolid). Aquests traginers comerciaven amb el sector tèxtil, i en venien a importants llocs de Catalunya com Igualada i Barcelona, però també a importants llocs com podien ser Castella i La Corunya. De camí de tornada, portaven gra per als 18 molins que hi havia al llarg del riu Anoia (des del molí de la Roda fins al molí de cal Madora).L'any 1839, durant la primera guerra carlina, gran part de la població patí un incendi provocat per la facció del "Llarg de Copons" que no va aconseguir prendre la població de mans de les tropes lleials al govern lliberal.

Més endavant agafem un corriol, a la nostra dreta, que va paral·lel a la riera de Veciana i ens endinsem en un paratge de gran bellesa. Passem pel gorg Salat i molt a prop de cal Tetes que queda a la nostra esquerra. Cal Tetes és un disseminat de cases pertanyents al municipi de Jorba. Passem per sota de l'A-2 i arribem al pont del Ganxo, a prop hi ha l'Hostal del Ganxo. Llegeixo a la Viquipèdia en català: Està situat al km. 548 de la carretera N-II que porta a Cervera, en el costat esquerre. Són dues cases de dos pisos, a baix conserven les antigues quadres i a dalt les habitacions. És un dels 2 hostals que havien existit. Era conegut com a "Antic hostal del Ganxo" a la vora de l'Anoia. Es cobrava portatge, ja que abans del segle xix no existia pont per travessar el riu Anoia. Prop, hom bastí, durant el segle xix, el tristament conegut "Pont del Ganxo" que va ser rectificat el 1974 per llevar-li la perillositat. L'Hostal del Ganxo forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Ara travessem l'A-2 per sobre utilitzant una gran rotonda i tenint especialment cura amb la circulació de vehicles. Tornem a ser al pàrquing de la bonÀrea i donem per finalitzada l'excursió.

Ja només em queda agrair als companys aquesta bonica i enriquidora sortida, així com també la seva amable acollida.

Fotos: Pep Mas Planell, Jordi Jubert Bertran i Josep Balada Figueras

Escrit: Josep Balada Figueras