Memorial Democràtic. Camins de la Retirada i de l’Exili pel coll d'Ares

Memorial Democràtic
El Memorial Democràtic és una institució que contribueix al desplegament de les polítiques públiques del Govern en matèria de memòria democràtica. La seva missió és el coneixement, la recuperació, la gestió i la difusió de la memòria democràtica i el patrimoni memorial a Catalunya.

Cronològicament, se centra en el període comprès en-tre la proclamació de la Segona República, el 1931, i la celebració de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, el 1980. Abasta, doncs, la Segona República, la Guerra Civil, la repressió franquista i la lluita antifranquista, així com les actuacions individuals i col·lectives per a la recuperació de les llibertats democràtiques.


Xarxa d’Espais de Memòria
La Xarxa d’Espais de Memòria és un conjunt patrimonial que agrupa més de cent cinquanta espais de memòria senyalitzats i dignificats de Catalunya.

Recull els llocs més significatius del període històric comprès entre la Segona República i la Transició a la democràcia. Està formada per centres d’interpretació, itineraris, vestigis i/o patrimoni recuperat in situ, entre d’altres, com la ruta de la retirada i l’exili.


L’èxode
A inicis de 1939, desfets els fronts militars de l’Ebre i de Ponent, l'avanç de les tropes franquistes i l’acarnissament amb què es duia a terme l’ocupació va provocar l'èxode de la població. Entre els mesos de gener i febrer tots els camins practicables que travessaven els Pirineus es van convertir en vies de fugida; llargues corrues de refugiats ocupaven camins i carreteres avançant lentament. Una gernació enorme s’anava acumulant a la frontera fins que a la matinada del 27 al 28 de gener el govern francès obria el pas als vells, a les dones i als infants. El 5 de febrer van començar a entrar els contingents militars, que van ser confinats en camps de concentració. S’estima que entre 470.000 i 480.000 persones van abandonar el país a darrera hora. Entre elles, hi havia les autoritats governamentals de la Generalitat de Catalunya, de la Segona República espanyola i del País Basc i persones d’arreu de l’estat que s’havien refugiat al país (es calcula que a finals de 1938 eren prop d’un milió). Començava l'exili republicà.


El pas del coll d’Ares
La vall de Camprodon, Molló, Espinavell, el coll Pregon i el coll d’Ares es convertiren en escenaris de la fugida. En un hivern cru i especialment fred, amb gruixos de neu considerables als punts alts, es calcula en unes 100.000 les persones que van travessar la carena. La majoria ho van fer a peu utilitzant la carretera de Camprodon a Molló, pavimentada i en bon estat relatiu fins al revolt del trencall de Fabert. Desprès, el camí era de terra i, per acabar-ho d’adobar, a inicis de gener s’acabava a un quilòmetre i mig abans de la frontera. Es va desplaçar una unitat d’enginyers de l’exèrcit amb maquinària per habilitar el pas i un enllaç fins a la carretera que pujava de Prats de Molló, que tampoc arribava al coll. Al vessant nord, l’intent d’obertura va ser aturat per les autoritats franceses. Així doncs, els últims dies, els refugiats que anaven en vehicle, els ferits i els sanitaris, baixaven al coll, estimbaven els autos i camionetes per deixar lloc als que venien després, creuaven la carena i davallaven penosament a peu o en lliteres fins a enllaçar amb la carretera de Prats de Molló. Hi ha documents que situen l’encotxament de ferits pel cantó nord al coll de la Guilla, a uns 4,5 km de distància del coll d’Ares, però la cartografia francesa de 1953 encara situa el final de la carretera més avall, quan aquesta toca el còrrec de la Vall Llobera, a la cota 1.150 m. La connexió entre els dos vessants per carretera no va ser una realitat fins al 1964.

El coll d'Ares va ser ocupat el dilluns 13 de febrer a un quart de tres de la tarda per soldats del Cos de Navarra, de la 53a. divisió franquista, encalçant els darrers fugitius. L’endemà, dimarts 14 de febrer, contingents de la 60a. divisió de l’exèrcit republicà passaven la frontera per coll Pregon.

"El camí que pujava al coll d'Ares, ple de roderes i sots fangosos, esdevingué un altre campament... en marxa: ambulàncies, carros, camions, motos, i el lamentable seguici de fugitius (homes, dones, vells, infants), arrossegant els peus i alguns amb maletes i coixineres al coll o a l'espatlla, deixalles de l'espantós naufragi."

I, un cop passada la frontera:

"Cap a la part de la terra on em cal entrar, els fugitius mancats de camí (perquè no n’hi ha, i si n’hi ha, no es veu) creen viaranys relliscosos i escampen sobre la neu tot allò que s’estimen més abandonar que no pas traginar: maletes, farcells, capses, sacs, coixineres que feien de sac, àdhuc gorres militars... Però ningú no es detura –bé que n’hi ha que parlen sols i fins que ploren. Hom sent també els crits de dolor dels ferits que alguns voluntaris misericordiosos (ara ja no mana ningú) transporten en lliteres, o a collibè, del cim on arriben les ambulàncies, fins a una ermita que serveix de refugi provisional”.
Artur Bladé Desumbila, 7 de febrer de 1939. Fragments de Cicle de l’exili I. L’exiliada. Obra completa. Volum 2 (2006).

Altres persones van fugir per Espinavell i el coll Pregon; els últims a creuar la frontera ho van fer el 14 de febrer de 1939, l’endemà que la 53a. divisió franquista ocupés Molló. Eren, majoritàriament, forces de la 60a. divisió de l’exèrcit republicà, endarrerides per protegir l’evacuació civil.

A Catalunya s’acabava la guerra i començava un obscur període de dictadura de trenta-set anys, els efectes de la qual encara perduren.

L’itinerari
Recorregut de 12,90 km entre Molló i Prats de Molló. Aquestes dues localitats estan comunicades per una línia regular d’autobusos que té el seu origen a Camprodon. Alhora, Camprodon està connectat amb Ripoll, Barcelona i Girona també per autobús; paral·lelament, es pot arribar a Ripoll utilitzant la línia de ferrocarril R3 Barcelona-Puigcerdà.

Al cantó sud, la ruta està senyalitzada amb banderoles i plafons explicatius que recullen cites testimonials referides a l’èxode. Al vessant nord el camí està senyalitzat amb marques blanques i grogues, pals i banderoles de fusta. El recorregut no és apte per a persones amb mobilitat reduïda.

L’itinerari proposat no es correspon amb el que van seguir la immensa majoria dels exiliats durant els mesos de gener i febrer de 1939, però té el valor simbòlic de la commemoració. Lògicament, el recorregut més factible, ràpid i en part apte per als vehicles, era el de la carretera de coll d’Ares, i això a banda i banda de la carena.

0,00 km (1.182 m). Se surt des del costat de l’església de Sant Sebastià de Molló, situada a la plaça de Conflent, on hi ha l’ajuntament del municipi. Uns plafons indicatius expliquen el context històric i els detalls rellevants dels fets de 1939. Cal seguir el carrer de Sant Sebastià en direcció nord, deixant l’església a la dreta (E).

S’arriba a la plaça Major i es pren el carrer de l’Església, cap a la dreta. El carrer gira a llevant i baixa. A l’esquerra es té l’església romànica de Santa Cecília, de notables proporcions; mereix una visita. Es creua l’accés al nucli urbà que prové del trencall de la carretera de Camprodon al coll d’Ares, a la qual es desemboca una mica més avall (0,31 km, 1.160 m); cal seguir-la cap a la dreta (S) durant uns pocs metres.

0,34 km (1.157 m), 0 h 5 min. Es deixa la carretera i es pren el camí que baixa a l’esquerra (NE; pal de senyalització amb banderoles; se segueix la que indica el GR 11 cap a Beget i Rocabruna). Guiats pels senyals es baixa fins al curs del riu Ritort havent passat entre les masies de Cal Borrasser i de Ca la Francesa.

0,87 km (1.060 m), 0 h 15 min. Riu Ritort, pont de Can Fumat. Aquí s’abandona el traçat del GR 11. Es creua el pont i, des de l’altra banda, es gira totalment a la dreta (S); cinquanta metres enllà, el camí gira a l’esquerra (E) seguint la riera de la Ginestosa, que es creua per un pontet. Es continua cap a llevant, ara en pujada. Amb successives girades al sud i a l’est, el camí remunta la baga del Clot de Can Bac. Després de passar per sota d’una estesa elèctrica se surt del bosc.

2,80 km (1.325 m), 1 h 00 min. Pla del Jugador. Cruïlla de camins. Es pren el segon camí que surt a l’esquerra (NNE) tot seguint els senyals. En aquest punt conflueixen el camí provinent de la Garrotxa que passa per Beget i Rocabruna i el que ve de Camprodon des del pont de Rocabruna (marcat com a PR-C 187). Àmplies vistes sobre les serres del Ripollès i de la Garrotxa, on destaquen, al nord, el Montfalgars i a llevant, el punxegut Comanegra.

Immediatament després, es passa pel costat de la Casilla dels Carabiners, conjunt d’edificis ara en runes que servien per a la vigilància fronterera. Construïts el 1920, van acollir fins a 5 guàrdies amb les seves famílies. Es continua nord enllà. L’itinerari remunta la carena de la Roca del Gall, baixa suaument cap al NE per passar el coll Prugent (de nou, línia d’alta tensió) i, enfilant la baga d’en Marçal o de Montfalgars, puja amb força per desembocar al coll d’Ares.

6,39 km (1.512 m ), 2 h 00 min. Coll d’Ares. Frontera entre estats, punt d’unió del Ripollès i el Vallespir i confluència de les carreteres C-38, provinent de Camprodon, i D-115, provinent de Prats de Molló. Àmplia panoràmica a banda i banda de la carena. Sense necessitat de sortir a la carretera es gira cap a llevant deixant enrere el monument en record als refugiats i els edificis del que van ser les duanes, que es deixaran a la dreta (S). Al final del replà cal seguir la senyalització (a partir d’ara reforçada amb marques blanques i grogues pertanyents a un sender de petit recorregut), passar un filat de bestiar i prendre el corriol de baixada que, després d’un parell de tombs, desemboca en un camí més ample. Es continua recte (N) i se surt, de nou, a la carretera (km 7,24 km, 1.439 m), que se segueix en baixada fins al següent revolt.

7,60 km (1.413 m), 2 h 17 min. Es deixa la carretera i es trenca per la pista ampla que surt a l’esquerra (N). Lluny, al nord, s’aixeca el massís del Canigó, coronat per la Pica del Canigó a 2.784 m.

Immediatament després, es deixa la pista i es gira a la dreta (NE) per una desviació senyalitzada que baixa entre feixes i bosquines de bedoll. A la dreta (E, després SE i S) es veuen les ruïnes de l’església de Santa Margarida de Coll d’Ares. Es baixa mantenint la carretera a la dreta, es passa un vailet i s’entra en una avetosa. En suau descens, s’arriba a una cruïlla de camins a tocar del pla de l’Espinàs i prop de la carretera (8,53 km, 1.275 m). Cal girar a l’esquerra (N) i passar, de nou, un filat.

Seguint els senyals, es baixa pronunciadament i per bon camí per la baga de les Xalades de Flameia. A ponent, lluny, es veu la torre del Mir. El camí gira a llevant i entra a la clotada de Flameia; al nord i encara molt per sota, destaca Prats de Molló. Es baixa decididament per la barrancada i es desemboca a una pista, que cal prendre en baixada.

10,45 km (986 m), 3 h 05 min. Bifurcació. Cal abandonar la pista i continuar pel camí de l’esquerra (NNW). El corriol s’endinsa per un bosc de castanyers. Més avall es creua una pista; se segueix baixant fins a topar amb la carretera.

11,56 km (847 m), 3 h 22 min. Carretera D 115. Es creua l’asfalt i es continua pel corriol que neix a l’altra banda. S’entra dins de l’àmbit d’un parc d’esbarjo; cal seguir els senyals. Fent una inflexió a la dreta (E), es passa el torrent de Comajoan i, més avall, el pont sobre la riera de Canadell.

12,44 km (749 m), 3 h 35 min. Carretera D 115, veïnat del Sendreu, a tocar de Prats de Molló. Entrem a la població creuant la rotonda de la carretera de Perpinyà i, després, el pont sobre el riu Tec. S’arriba a la plaça del Firal. A mà dreta (E) hi ha la parada d’on surten els autobusos de Molló i Camprodon. S’entra al nucli antic de la vila creuant la muralla per la portalada del carrer del Portal.

12,90 km (746 m), 3 h 40 min. Prats de Molló. Centre de la vila. Final del recorregut.

Malgrat l’actuació dura del govern francès i la seva inhibició, els veïns de Prats de Molló van respondre humanitàriament a la catàstrofe. Es va establir un servei per ajudar a baixar del coll d’Ares els ferits i les persones necessitades; l'Ajuntament va requisar herba i palla per alimentar el bestiar desplaçat i va organitzar la fabricació i distribució de grans quantitats de pa, el subministrament de carn i l’allotjament dels ferits i dels més afectats.

Tretze anys abans, el 1926, durant la dictadura de Primo de Rivera, Prats de Molló havia esdevingut un focus d’atenció internacional com a conseqüència de l’intent d’irrupció armada cap a la Catalunya del sud dirigida per Francesc Macià. L’intent va ser avortat i els implicats detinguts, jutjats i absolts. Macià retornà a Catalunya i acabaria sent elegit el primer president de Generalitat restaurada.

“Camins de la retirada republicana”. Espai Cultural Cal Marquès de Camprodon
L’edifici gòtic de Cal Marquès s’ha adequat com a espai per a la difusió del patrimoni de la Vall de Camprodon. Des de fa uns anys exposa una col·lecció de notable valor simbòlic i documental. L’exposició es nodreix del material bèl·lic i civil recuperat en l’entorn dels camins de l’èxode republicà, recollit, identificat i classificat durant dècades per Lluís Bassaganya. Es complementa amb materials gràfics de procedència diversa, entre els quals destaquen les fotografies d’André Alís, que va ser farmacèutic de Prats de Molló i contemporani dels fets.

Catalunya, pel seu pes econòmic, vital i simbòlic, va tenir un paper determinant en la Guerra Civil espanyola. El procés d’autodeterminació iniciat el 1931 amb l’Estatut d’Autonomia de Núria va ser un factor clau de la rebel·lió militar de Franco. Les conseqüències de l’aixecament, la guerra i la repressió interior van ser dramàtiques: a la rereguarda catalana, la xifra d’assassinats s’elevà a 8.352; acabada la guerra i fins a 1955, van ser executades més de 4.000 persones. La xifra hauria estat molt superior si prop de 480.000 habitants no haguessin fugit. En conjunt, la pèrdua de població, comptant-hi els exiliats que mai van tornar, oscil·la entre 135.000 i 150.000 persones. En dades de gener de 2022, representarien entre 357.750 i 397.500 persones. (Fonts de la Generalitat de Catalunya).

És difícil trobar una família assentada a Catalunya des d’abans de 1936 que no tingui entre els seus avantpassats alguna víctima, almenys, de la guerra, la revolució interior o la repressió franquista. La recuperació de la memòria històrica respon a la pal·liació d’aquest patiment. Aquest sofriment, que pot ser contingut o silenciat, té com a característica el fet d’haver estat negat o negligit pel poder polític.

El dolor negat no es restaura, s’allarga en el temps i es transmet en l’entorn social . Heretat per les generacions posteriors, és viscut, sovint, com un dol sense causa. La superació del dol passa, necessàriament, per la identificació explícita de les seves causes, l’acceptació del malestar i dels seus símptomes, la identificació de la cadena personal de transmissió del dolor i la identificació de les formes simbòliques que ha pres. La visita als indrets on s’esdevingueren els fets afavoreix la reconciliació interior.

Textos, fotografies i imatges
Fotografies antigues (vegeu els peus de foto respectius):
©Creative-Commons
©Col·lecció André Alis
©Arnau Urgell
©Roger Violet_L'Illustration
©Philippe Gaussot

Selecció dels mapes topogràfics
1929 MTN50-0218_Mollo
1933 MTN50-0218_Mollo
1948 MTN50-0218_Mollo
©IGN Conforme a llicència d'ús dels productes i serveis geogràfics de l'IGN «CC-BY 4.0»

Text introductori: Memorial Democràtic
Resta de textos i fotografies actuals: Jaume Bonaventura i Ivars