MINES NEN JESUS-CASTELL DE SANT MIQUEL-CASTELL MABARRERA

CAN A LA FERRIOLA ( ICC: CA LA FERRIOLA)

CAL DINERET

CAN NOGUER O CAN ROURE

CAN SALTABURRES

CARREGADOR

CASTELL DE SANT MIQUEL

HISTÒRIA DE SANT MIQUEL DE CASTELLAR El santuari, situat a la muntanya del puig Castellar, a 390 m d'alçada, va pertànyer al terme municipal de Celrà fins al 1974, any en què va ser agregat al municipi de Girona. S'inicià sota el patrocini de Joan de Dons, canonge i paborde de desembre de la catedral. Contra allò que suposa la llegenda, a l'indret no hi havia aleshores cap fortificació. El nom de Castellar ha estat habitual entre el poble per indicar paratges on eren visibles ruïnes que després han estat identificades com a ibèriques. La construcció segurament va emprendre's cap al 1450. L'any següent el vicari general concedia indulgències als qui cooperessin amb almoines a acabar l'edifici. Degué concloure's poc després de 1478, i en 1489 s'aplegaven almoines per adquirir ornaments sagrats i llibres per al culte. Tot i tenir un promotor distingit, sembla que des del començament fou un santuari popular. Així continuà fins als inicis del segle XIX. La continuïtat del culte es degué en bona part als ermitans. Els ermitans eren homes que tenien cura de l'edifici i del culte, habitaven en una caseta al costat de l'església i es mantenien conreant petites feixes de terra pròximes a la casa. Si passaven necessitat, tenien llicència del bisbe per demanar caritat en una radi de dues llegües a l'entorn. Solien portar una mena d'hàbit religiós, i la gent els coneixia pel seu nom de pila, al qual s'anteposava el mot “fra”, com si es tractés d'un frare. Sant Miquel arribà a comptar amb una fundació, dotada amb 300 lliures, els interessos de la qual s'havien d'aplicar a la celebració de misses i distribuir una almoina. L'instituïren els germans Joan i Esteve Xifre, sacerdots, en 1568, i simultàniament s'establí la normativa per al govern del santuari. La dotació econòmica, però, no es cobrà fàcilment, perquè en part es trobava a Barcelona, i allí calgué reclamar-la en 1628. Els jurats i consell de la vila de Celrà eren protectors i administradors de la capella, tot i que per posar ermitans demanessin ordinàriament l'aprovació del bisbe. La servitud de misses consistia a celebrar-ne una el dilluns i una el dissabte, cada setmana. Les havia de celebrar un prevere natural de Catalunya, i no per una persona interposada. Es distribuïa una almoina de pans de 8 unces (200 g) entre els assistents a la celebració del dia 29 de setembre, després de llegir els quatre evangelis als quatre punts cardinals de l'ermita, per un valor total de 5 lliures barceloneses anuals de pa, interessos que donava un capital fundacional de 100 lliures. El pabordes de la confraria de Sant Miquel havien de fer moldre, pastar i coure el pa. La servitud era dotada amb 200 lliures de capital. L'elecció del sacerdot per celebrar les misses era competència dels jurats, que podien despatxar-lo si no complia les obligacions estipulades. En el moment de fer-se la fundació, el referit any de 1568, hi havia a la capella un tal Francesc, estranger, ermità que vivia amb la seva mare i conreava les terres i vinyes de Sant Miquel; es disposà que en endavant ell i els futurs ermitans restessin a les ordres dels sacerdots. Acceptaren la fundació Antoni Banyes, Pere Pagés Sesperes i Antoni Colomar, alies Ballell, jurats de la vila, amb consentiment de Joan Esteve, Antoni Taverner, del veïnat de Palagret, i Miquel Parahí, consellers. En 1823, Pere Mas i Vehí, pagès de la Pera, afegí 400 lliures al capital fundacional, que havia esdevingut insuficient per al seu objecte. A la ruïna econòmica s'ajuntà la de l'edifici, utilitzat durant els setges que va sofrir la ciutat de Girona (1808-1809) per les tropes napoleòniques a causa de la seva situació estratègica. A partir d'aquesta època degué quedar abandonat de forma definitiva, si bé a mitjan s. XIX s'instal·là prop de l'ermita una construcció de suport per al telègraf òptic, un sistema de comunicacions inaugurat l'any 1844 que unia les poblacions de Girona i el Pertús. L'any 2003, l'Ajuntament de Girona i la Diputació de Girona van dur a terme les tasques de rehabilitació i restauració de les restes existents i d'excavació a les cisternes, al fossat i a la part interior de l'església.

CASTELL DE MABARRERA -CASTELL DE PALAGRET

El castell de Palagret.- Fa pocs anys les seves ruïnes restaven emboscades i oblidades dalt d'un turó, damunt la riera i un antic camí d'accés a Girona a través de les Gavarres, en plena vall de Palagret. Després que l'Ajuntament, en els primers anys d'aquest segle, l'adquirís de mans particulars hi ha organitzat diverses campanyes d'excavació, les quals han suposat la recuperació gairebé total de les restes arqueològiques. La fortalesa que data dels segles X o XI és de planta quadrangular, lleugerament trapezoïdal, de divuit a vint-i-un metres segons el costat. A l'angle sud-oest s'hi endevina una estança que podria correspondre a la torre del castell. Al costat nord, est i oest s'hi estén el fossar que l'envoltava tallat a la roca. El senyoriu de Palagret fou inicialment del bisbe, primer en mans d'Elmerand d'Elna (916-920), per passar el segle XI a la Canònica de la catedral. L'any 1199 el feudatari Ramon de Peratallada el transmeté a Bernat de Sitjar junt amb altres pertinences que tenia en la parròquia de Celrà. A finals del XIII en morir Saurina de Palagret, el domini passà a ser administrat directament per la pabordia del mes de juny de la catedral. El lloctinent o castlà del Capítol de la catedral al castell de Palagret era en començar el segle XIV Ramon Loreta i va retre homenatge i reconeixament de submissió al clergue Arnau Ponç, procurador de Dalmau de Pontós, canonge encarregat de l'administració de l'esmentada pabordia. L'obligació de residir al castell per part de la família Loreta anava inherent al càrrec, perquè a un seu descendent anomenat Lluc el batlle de sac del castell, Pere Lloberas, li imposà una pena per a no residir-hi. El batlle era el recaptador de les rendes que generaven els béns i drets de la senyoria i solia ser un dels pagesos importants del territori. Els Lloberas no es desprengueren de la batllia fins al 1527 per venda que feren a favor d'Anton Pujol, paraire de llana del mateix Celrà. Trenta anys després Grau Guinart, pagès, comprà els drets de la batllia per 100 lliures. Des d'aleshores i fins el segle XIX els successius hereus de can Guinart d'Orriols o de la Vila desenvoluparen aquesta funció a compte de la Canònica de la seu. Per les restes de ceràmica trobades en la primera excavació degué ser abandonat abans del 1500. D'aquesta etapa deriva el nom popular de castell de Mabarrera, en quedar integrat dins les terres del mas Barrera les ruïnes del qual es troben molt a prop.

FONT D'EN BUSSÉ

FONT DE LES ESCALES

CAN TAVERNER

MINA NEN JESÚS Galeria 6

MINA NEN JESÚS Galeria 7

MINA NEN JESÚS

Les mines de ferro de Celrà comencen la seva explotació el 1892 i la finalitzen el 1918. Durant aquests 26 anys, són dues les empreses que es dediquen a la seva explotació: Minas de Celrà (1892-1900) i Hierros de Celrà (1900-1918). De les diverses concessions mineres que es van registrar, només dues van proporcionar mineral de ferro amb relativa abundància: la mina Nen Jesús i la mina Victòria Esperança. La mina Nen Jesús està situada a l'est de Sant Miquel en el lloc conegut com el Bac d'en Medinyà. En aquesta mina s'han trobat un total de 23 galeries obertes, de les quals 8 són de molt poca profunditat i probablement deurien haver servit com a prospecció de mineral. De les altres, dedicades a l'extracció de mineral, la més llarga té uns 105 m. La mina Victòria està situada a prop del Congost, en el lloc conegut com L'Olivet d'en Ros. S'hi han trobat un total de setze galeries, vuit de les quals tenen més fondària. La més profunda té uns 160 m. L'extracció del mineral era una operació completament manual. Amb pics i magalls s'anaven retirant la terra i pedres que es trobaven. Quan s'arribava a una roca o a una veta de mineral de ferro, un operari aguantava un punxó llarg sobre la pedra o el mineral mentre un altre picava amb el mall fins esbardellar-la. Després amb la perpalina es treien els trossos, que amb cabassos d'espart es duien a l'exterior, on la següent operació consistia a deixar amb picots el mineral de ferro lliure d'impureses. Al trobar-se les galeries de les mines situades en diversos nivells, el mineral es llençava per unes rases inclinades on rodolava com en un tobogan. Un cop al nivell inferior es carregava en carros tirats per animals fins l'estació de tren de Celrà. Les condicions del terreny, de fortes baixades, com la longitud del recorregut feien que el transport del mineral fins l'estació fos difícil. Per resoldre els problemes de transport, es construeix un tramvia aeri de 5 km de recorregut accionat per una màquina de vapor de 10 CV, el qual va entrar en funcionament a finals de 1902. La nova infraestructura va permetre augmentar l'extracció de mineral doncs les vagonetes, que eren de tipus Roe, permetien transportar aproximadament una tona de mineral. La sortida de mineral a l'exterior de la mina es feia amb vagonetes que es desplaçaven per unes vies, empeses pels miners. Un cop les vagonetes eren a l'exterior es duien fins l'estació de càrrega. Des d'aquí, el mineral era transportat aèriament amb vagonetes fins l'estació de descàrrega, just al costat de l'estació de tren de Celrà. Aquest transport aeri era doble, ja que un tramvia anava fins la mina Nen Jesús i l'altre fins la mina Victòria. Ambdues línies seguien un traçat rectilini des de l'estació de càrrega fins l'estació de descàrrega, la qual era compartida pels dos tramvies aeris. El tramvia, que tenia un moviment continu, disposava de dos cables, per un les vagonetes baixaven carregades de mineral i per l'altre pujaven buides. Per a recolzament de les línies, hi havien disposats al llarg del seu recorregut, i a una distància d'uns 100-120 m, unes torres o cavallets fortament fixats al terra. Per salvar els accidents del terreny muntanyós i amb la finalitat de suavitzar el pas dels cables, s'excavaren unes rases o trinxeres. La mala qualitat del mineral i l'encariment del transport fins a la foneria van ser les principals motius del tancament de les mines de Celrà. Avui dia, queda com a empremta d'aquella activitat minera, les galeries a la muntanya, els tobogans i trinxeres que es van fer, alguns pilars d'obra dels cavallets i les estacions de càrrega del mineral.

PESSEBRE l'Olivet d'en Salgueda (PLACA COMMEMORATIVA PERE MONER I RUFÍ)

Un pessebre arran del camí El camí de la vall de Sant Daniel als Àngels passa per l'Olivet d'en Salgueda, un punt des d'on el caminant es pot aturar a veure la plana que s'obre cap al sud, fins molt lluny, i les muntanyes veïnes, i els avions que com minúscules espurnes baixen o s'enlairen de l'aeroport. En aquest lloc dominant i arrecerat de la tramuntana, en Pere Moné va fer-hi dos bancs d'obra que conviden encara més a aturar-se. Un text gravat en una pedra dóna la benvinguda i desitja bon camí. Per aquestes dates era fàcil trobar en Pere allà dalt, revisant el pessebre que cada any hi construïa reproduint-hi fidelment algun dels antics masos de la vall. En Pere va morir l'any 2008 i ara és el seu germà qui manté la tradició. “Cada any el faig més tard, perquè em roben figures i altres elements”, ens deia l'altre dia amb un to resignat però que deixava ben clar que aquestes bretolades no el desanimen. Uns bancs per descansar i un pessebre arran del camí. En el camí que tots anem fent cada dia, trobem de vegades aquests petits gests fruit de l'altruisme d'un altre, regals que un desconegut ens fa generosament perquè el camí ens sigui més plaent, només a canvi de la satisfacció d'haver estat útil. Al pessebre de l'Olivet d'en Salgueda l'any ha començat amb tres reis que caminen en fila per un minúscul corriol. Algú hi puja cada dia per fer-los avançar.

PUIG ESTELA

RUÏNES

MAS ESTELA ( SANTA ESTELA )

SOL ESCULPIT EN LA PEDRA

SURO CAN A LA FERRIOLA (ICC: CA LA FERRIOLA)