Moja. Penyafel. Santa Margarida. Mas de l’Albornar. Mas Granell. Moja

Sortida del dia 6 d’octubre de 2021. 10,51 km (segons wikiloc del mòbil). 3 hores i 30 minuts. Desnivell positiu 186 m. Desnivell negatiu 186 m. Altitud màxima 301 m. Altitud mínima 167 m. Alfred Castells (text) i Jaume Sendra (fotos)
Després de cercar una mica, aparquem el cotxe al carrer de la Germandat, a tocar de la plaça de l’Ametller, de Moja (poca gent i boja). Moja és el nucli de població més poblat del municipi d’Olèrdola. Moja ja s'esmenta l'any 981 en un document de compra de terres i en un altre document del 1010 Moja és donada en testament al monestir de Sant Cugat del Vallès.
Són les 8,30 h del dimecres dia 6 d’octubre de 2021.
A l’inici de la caminada, abans de sortir de la població, contemplem l’ermita de Sant Cugat i l’església parroquial de Sant Jaume.
L’ermita de Sant Cugat, a vegades identificada com capella de Sant Esteve, té una sola nau amb absis semicircular coberta amb volta de canó i arcs faixons. A l’arc presbiteral s’hi afegeixen, segurament al segle XIII, dues capelletes rectangulars amb obertura de arcs apuntats. Sobre el creuer hi ha el campanar de planta quadrada d’un sol pis, que té als quatre vents una finestra geminada sostinguda per una columna amb capitells decorats amb motius vegetals, coronat per una teulada piramidal. A l’exterior, l’absis té la tradicional decoració llombarda d’arcuacions cegues i lesenes, i la coberta de l’edifici és a dues aigües amb teula àrab. L’entrada principal presenta una decoració molt senzilla, que s’articula a partir d’un arc de mig punt ultrapassat amb una línia d’imposta molt marcada i un guardapols que ressegueix les dovelles que creen l’arc. S’ha de posar en rellançava un sarcòfag que possiblement data d’època gòtica i que està ubicat a l’interior del recinte.
La primera documentació que fa esment de la seva construcció porta per data el 1098 i és una butlla papal que la vincula al monestir de Sant Cugat del Vallès. Al segle XIX la parròquia va quedar petita, i s’incentivaren les obres de la nova església.
L'església parroquial de Sant Jaume de Moja fou construïda, com hem esmentat, al segle xix en un estil neomedieval. És un edifici d'una sola nau, amb tres trams i absis semicircular. Les naus són separades amb arcs de mig punt, columnes i capitells d'inspiració bizantina. La façana té arcs cecs, rosassa i porta d'accés d'arc de mig punt i arquivoltes. El campanar és prismàtic. L’estil arquitectònic utilitzat és el de l'eclecticisme medievalista.
Pel carrer de Penyafel, al sud de Moja, agafem el camí que porta al mas de Penyafel i a l’ermita de la Mare de Déu de Penyafel (davant la duplicitat d’ús del topònim Penyafel / Penafel, nosaltres utilitzarem la forma Penyafel, tal com consta en la cartografia oficial de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Joan Coromines explica que el topònim prové de Penna fedel: una fortalesa que es degué mantenir sempre fidel al senyor al qual pertanyia).
Cal destacar que una part de la caminada des de Moja fins a Santa Margarida la farem seguint el traçat de l’antiga Via Augusta romana, envoltants de vinyes i pinedes.
De seguida, al cap d’1,5 km, a l’esquerra, trobem la bassa de la Muntanyeta.
Es tracta d’una bassa natural que reté l’aigua de tot l’any i que ha estat recuperada com a punt de cria d’amfibis.
Des d’aquí, al camí deriva cap al sud-oest i ens porta al mas de Penyafel, tot passant del terme d’Olèrdola al de Santa Margarida i els Monjos.
Davant del mas hi ha l’església de Santa Maria de Penyafel. S’esmenta en un document de l’any 1131. S'hi fa un aplec cada any, pel dilluns de Pasqua.
Deixant el mas a la dreta i l’església a l’esquerra, avancem cap al sud, deixant a la nostra esquerra una petita bassa.
De seguida girem cap a l’est i immediatament cap al sud, per travessar el fondo de Mas Granell a través d’un pintoresc pont.
Uns 20 m a l’esquerra, a frec d’una vinya, hi ha la font de Penyafel, un ampli cocó amb aigua, emmarcat per una esplèndida figuera i un pi de tronc retorçat.
Avançat una mica cap a l’oest, un trencall a la dreta ens mena a la font de la Mare de Déu de Penyafel, que es troba situada dins d’una petita cavitat. Encara que accionem el polsador de l’aixeta, no hi raja aigua.
Continuem avançant cap a l’oest, tot albirant a la nostra dreta la finca d’Espitlles.
Travessat un fondo, arribem als darreres del cementiri municipal de Santa Margarida i els Monjos, que deixem a la nostra esquerra, per avançar cap al sud i immediatament cap a l’est.
A l’oest deixem el riu de Foix i també la sorollosa indústria Uniland Cementera SA.
A la nostra esquerra hi ha l’església vella de Santa Margarida.
Hi ha documents que fan pensar en l'existència d'aquesta església ja al segle X, però no surt esmentada directament fins al segle XII. D'aquell temple romànic n'ha restat només el portal, de mig punt, amb una arquivolta llisa que descansa sobre dues columnes amb capitells esculpits. Són capitells derivats del model corinti, de temàtica vegetal, un d'ells força degradat. Poden datar-se cap a la fi del segle XII o començament del XIII. Segons la tradició, l’any1175 hi fou batejat Sant Ramon de Penyafort.
El petit temple va ser molt modificat al segle XVI, en un estil gòtic avançat i, molt posteriorment, va ser decorat en estil neoclàssic.
El seu estat actualment és deplorable, el porxo i la coberta es troben esfondrats, la vegetació envaeix i oculta la porta i el campanar de cadireta té un dels ulls trencat.
Deixem aquest indret, que es completa amb algunes cases i un corral d’ovelles, i continuem per un camí ramader cap a l’est per arribar al mas de l’Albornar, que ens queda a l’esquerra del camí.
Aquest mas, del segle XVIII, actualment abandonat i en procés d'enrunament, consta de planta baixa, pis i golfes, amb diversos espais annexos. El portal principal és adovellat, de punt rodó, i té diverses finestres emmarcades amb pedra, amb els ampits motllurats. A una llinda hi ha la data de 1746.
A prop del mas, també a l’esquerra del camí, hi ha la monumental alzina de mas de l’Albornar. Aquí, sota la seva protectora capçada, és on esmorzem.
Continuem el camí en direcció sud-est i de seguida trobem, a la nostra dreta, les pedreres de la cimentera.
Continuant cap a l’est i després derivant cap al nord-est, tot pujant i baixant lleus collets i petites fondalades, arribem al Mas Granell. Aquesta masia, propietat de les caves Vallformosa, fa de límit entre els termes de Santa Margarida i els Monjos i Olèrdola.
Des d’aquí, per la carretera asfaltada que va de Moja a la urbanització Daltmar, seguim cap al nord. Per la carretera, a l’esquerra, delimitant les vinyes, trobem dues immenses tines de terracota.
Entrem al nucli de Moja, quan són les 12 del migdia, pels Tres Pins.
Pel passeig de la Plana ens dirigim cap al Sindicat Agrícola de Moja, que aquest any celebra el seu centenari. El podem visitar i escoltem les amables i documentades explicacions de la persona que ens atén.
L’edifici del Sindicat té dues naus, una longitudinal i una altra transversal. La coberta és sostinguda per encavallades de fusta. La façana principal presenta una composició simètrica, amb un rètol central de ceràmica vidriada. Les cantonades són arrodonides. Hi ha un sòcol de pedra. Al soterrani són interessants els arcs parabòlics. La seva construcció va ser projectada per Cèsar Martinell.
Anem a veure després la Torre de Moja (o Torre del Moro). Documentada a partir de l’any 981, té una alçada de 13 m i un diàmetre de 5 m i els seus murs fan un gruix de 1,8 m. La porta és d’arc de mig punt amb dovelles.
Encara, abans de marxar, admirem algunes cases d’interès arquitectònic: Cal Barber, Casa Batlle... i fem una cervesa (a la Botiga de la Sílvia, carrer de la Germanat). Agafem el cotxe i retornem cap a Vilanova i la Geltrú.