MOLÍ D'EN FRIGOLA i FORN DE CALÇ D'EN PUIGMIQUEL

El lloc d’inici i d’arribada és al mas de Can Si-n’hi-queda on es poden deixar els cotxes. Seguim la ruta al costat del bosc de ribera del riu Daró. A la primavera, a primera hora del matí o al capvespre, hi ha un recital de rossinyols. Tenen tot el repertori per anar desgranant a mesura que avancem en el trajecte. També pot sentir-se el tudó, la tòrtora boscana , el cucut i la merla. Però cap d’ells refila com ho fa el rossinyol. Un se sent acompanyat tota l’estona que deambula pel costat del riu.
A primers de juny, la planta reina de la contrada és el marcòlic vermell (Lilium martagon) on llueix enmig de la verdor dels marges més frescals i ombrívols. Molt aviat s’arriba al molí d’en Frigola. El molí fariner que aprofitava l’aigua del riu Daró com a font d’energia natural per a convertir l’energia hidràulica en energía mecànica. Un sistema sostenible ja que no contaminava l’aigua ni l’aire, ni generava residus.
Per a retenir, conduir i emmagatzemar aquesta aigua, calien unes construccions especials : la resclosa, el rec, l’aqüeducte i la bassa. Com que aquests elements van estar restaurats ( l’any 2001 per l’Escola Taller de les Gavarres) es poden observar in situ i entendre el funcionament dels mateixos. També hi ha uns plafons amb dibuixos i croquis ben explicats.
La resclosa servia per elevar el nivell de l’aigua del riu i conduir-la a través del rec i aqüeducte fins la bassa. Aquesta permetia aconseguir una regularitat en la pressió de l’aigua que queia sobre el rodet. També en temps de sequera feia de reserva i es podia utilitzar una bassada per a moldre.
Seguim el curs del Daró ( entre verns i freixes) , el creuem, fins arribar a un altre molí fariner, el molí d’en Ribes. Tot i trobar-se en estat ruinós encara conserva el rellotge de sol en la seva façana.
Creuem el Daró pel costat d’una antiga palanca i ens enfilem per un corriol costerut. Al torrent de l’esquerra s’hi poden veure a més de llorers i verns, uns exemplars de trèmol cosa curiosa perquè aquest habita a muntanya i sol ser rar a terra baixa. Aquí el paisatge canvia radicalment i se’ns ofereix el bosc mediterrani eixut i sec i amb la vegetació que el caracteritza. Seguint la pista forestal, ens acostem al forn de calç de can Puigmiquel . Aquest va estar actiu fins els anys 60 del segle XX. La proximitat de llenya (feixines) i roca calcària va propiciar aquesta indústria.
Els principals usos de la calç van ser com a material de construcció, per a blanquejar parets, desinfecció de l’aigua dels pous, blanqueig de paper i adob de pells.