Monestir de Sant Pere del Burgal - Gorgs del Barranc de les Aubagues - Borda Bardina (Escaló)

Església parroquial de Santa Maria

Santa Maria d'Escaló, anteriorment Santa Helena, és l'església parroquial del poble d'Escaló, en el terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertany al territori de l'antic terme d'Escaló. Està situada dins del nucli de població d'Escaló, en el seu sector nord. Segons consta gravat a un bloc de pedra, l'església s'edificà al 1623. Església d'una sola nau, coberta amb volta d'arestes i flanquejada per capelles laterals cobertes amb volta de canó. A l'oest es troba la capçalera rectangular. A l'est hi ha la façana, sota el pinyó de la coberta de llicorella a dues aigües, en la qual s'obre la porta d'arc rebaixat i dues finestres. A la dreta de la nau s'aixeca la torre campanar amb estretes espitlleres a la base i obertures més àmplies al pis superior on es troben les campanes, sota mateix del punxegut xapitell de llicorella. Construïda amb aparell pissarrós, tosc i petit, cobert per arrebossat.

Font del Castell

Portal Sudoest i restes de Muralla

Font

Font

Antic Molí d'Escaló

Panoramica desde la Vila Closa

Torre d'Escaló

La Torre d'Escaló està situada al damunt -ponent- del poble d'Escaló, en el terme municipal de la Guingueta d'Àneu, en territori de l'antic municipi d'Escaló. Es troba en el lloc des d'on es domina l'entrada a la Vall d'Àneu, davant per davant del monestir de Sant Pere del Burgal, en el primer eixamplament de la vall de la Noguera Pallaresa venint des del sud. Juntament amb la vila closa d'Escaló formava el Castell d'Escaló esmentat ja al segle xi. Era el centre de la línia defensiva de l'entrada meridional a la Vall d'Àneu, juntament amb el Castell d'Escart, la Torrassa, el Castellot d'Estaís, i els castells de Llort, Castell de Berrós i Llavorre, el conjunt dels quals constituïa la porta d'accés a la Vall d'Àneu. L'any 2000 es va consolidar l'estructura de la torre i es va ordenar el seu entorn més immediat. La intervenció arqueològica portada a terme va permetre millorar el coneixement sobre la tècnica constructiva de la torre i documentar l'existència d'un mur de tancament que delimita un recinte annex a la mateixa, construït en un moment posterior a aquesta (segles XVI-XVII), coincidint probablement amb les reformes de la torre (arrebossat i refecció del tram superior del coronament). És una torre de planta circular, de 6,5 metres de diàmetre, amb un gruix de parets d'un metre, però que va canviant a mesura que s'alça enlaire. La porta d'accés a l'interior de la torre és a 8 metres d'alçada, encarada a llevant. Fa uns 2 metres d'alçada per un d'ample, i la corona un arc de mig punt fet de petites dovelles de llicorella disposades a plec de llibre. Per sota de la porta hi ha encaixos a la paret per a suportar les bigues de la part inferior del castell, i per damunt, diverses espitlleres. La torre és coronada per merlets, en part conservats. Un metre a l'oest de la torre hi ha un vall de 2 m d'ample i a l'est es distingeixen les restes d'un mur que indiquen la probable existència d'un recinte quadrat. Els 5 m inferiors estan arrebossats i el parament, en conjunt, s'ha fet amb pedres petites, poc treballades, disposades irregularment, amb lloses planes intercalades i lligat amb morter de calç. Per les seves característiques es proposa datar la torre cap al segle xi, sense rebutjar totalment una data posterior.

Sala de Vetlles d'Escaló

La Vila Closa d'Escaló

La vila closa d'Escaló és situada prop del fons de la vall, a la riba dreta de la Noguera Pallaresa, davant de les ruïnes de l'antic monestir de Sant Pere del Burgal. Juntament amb la torre d'Escaló formava part del Castell d'Escaló esmentat documentalment el 1231. Escaló domina l'entrada de la Vall d'Àneu. Aquesta situació estratègica, junt amb la sòlida estructura defensiva la convertiren en un lloc clau dels dominis dels comtes de Pallars a la vall. El castell d'Escaló, format per la vila closa i la torre d'Escaló, és esmentat documentalment el 1231. L'any 1298 la vila fou assetjada i finalment presa per les hosts d'Arnau d'Espanya, senyor gascó, fill de Roger de Comenges, que pretenia la successió del comtat de Pallars. L'any 1371, Pere el Cerimoniós ordenà al veguer de Lleida que signés la venda feta per Hug, comte de Pallars a Arnau Roger, dit el Bord de Pallars, (fill natural d'Arnau Roger II de Pallars), dels llocs d'Escaló i de Mont-ros entre d'altres. Escaló fou un dels darrers pobles a capitular davant les forces enemigues al comte Hug Roger III el juny de 1491. Ferran II en féu donació als Cardona els quals en detingueren la jurisdicció fins a final del segle xvii que, per matrimoni, passà als ducs de Medinaceli. Escaló és un model de població tancada, closa rere les muralles o rere les parets de les cases i organitzada al llarg d'un carrer central. Avui dia encara s'hi poden veure clarament els trets principals del poble medieval. Les cases es reparteixen a banda i banda d'un carrer corb que va de nord a sud-oest. En un dels extrems, a l'angle nord-oest, hi ha un portal fortificat i almenys una bestorre. A l'altre extrem hi havia un altre portal (actualment reconstruït) i segurament una altra bestorre d'angle. A l'extrem nord, fora de la vila closa, hi ha l'església. El portal meridional s'obre a un torrent on hi havia el safareig i un molí. La llargària total d'un portal a l'altre és d'uns 110 m. Cada una de les cases té una façana d'uns 5 m. A la part més septentrional del carrer central, costat est, hi ha un seguit de cinc porxos, tres dels quals estan poc reformats. El portal fortificat de l'extrem nord, anomenat «el castell», és format per una torre de planta rectangular, d'uns 13 m d'alçada, sota la qual s'obre l'arc per on s'entra al recinte emmurallat. Coincidint amb les parets nord i sud de la torre, separades 5,78 m, hi ha dues portes, la nord acabada amb un arc apuntat i la sud, que dóna al poble, amb un arc rebaixat. Els dos arcs, entre els quals hi ha una volta, són formats per grans dovelles. Per sobre, hi ha tres pisos il·luminats per finestres petites i obertures. Cobreix la torre un llosat de llicorella a dues vessants. A uns 20 m cap a l'est d'aquest portal hi ha una bestorre d'angle, d'uns 10 m d'alçada, de planta circular que actualment forma part d'una casa adossada a la torre i a un pany de muralla. L'aparell és de petites dimensions i sense desbastar. La construcció de la torre del portal de l'extrem nord i potser part de l'organització interna del poble es datarien al segle XIII.

Foto

Inici/fi Camí del Monestir de Sant Pau del Burgal

Pont del Noguera Pallaresa

Intersección

Información

Bauma

Cruilla

Culebra

Els Rengassos

Pont del Barranc de Sant Pere

Foto

Prats de Sant Pere

Cruilla Camí de Sant Pere

Cruilla Eremitoris i Monestir del Brugal

Eremitoris del Brugal

Árbol

Ruinas

Monasteri de Sant Pere del Brugal

Sant Pere del Burgal és un antic monestir benedictí romànic de l'àmbit del poble d'Escaló, en el terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertany al territori de l'antic terme d'Escaló. Les seves notables restes estan situades a l'esquerra de la Noguera Pallaresa i a la dreta del barranc de Sant Pere, a poc més d'un quilòmetre al sud-est d'Escaló, al peu del vessant sud-occidental del Roc del Gento. Aquest monestir es troba esmentat per primer cop en un precepte del comte Ramon I de Tolosa, obtingut per l'abat Deligat l'any 859, en què li concedeix immunitat, alhora que demostra que aquest establiment estava ja consolidat; possiblement era una fundació del mateix comte Ramon. Posteriorment va quedar vinculat al monestir de Gerri, quan els dos únics monjos del Burgal, Eudes i Saborit, van integrar-se a aquesta abadia a causa de la decadència del lloc. A partir d'aquest moment l'evolució del monestir és difícil de seguir a causa de l'existència de documents falsos, segurament confeccionats per demostrar els drets de Gerri en els litigis que va mantenir amb la important abadia de La Grassa (en francès, «Lagrasse»), al Llenguadoc-Rosselló. A mitjan segle x s'esmenta l'abadessa Ermengarda, filla del comte Isarn, quan el Burgal va esdevenir, per un curt període, un monestir femení. En aquesta època depenia plenament de La Grassa, fet que fou confirmat pel comte Sunyer de Pallars el 1006. Tot i això, el monestir va continuar rebent la protecció de la casa comtal pallaresa i de la noblesa local, que anaven incrementant el seu patrimoni. Aquesta protecció es manifesta en tot el segle xi i té un exemple excepcional en la decoració pictòrica de l'absis on es retratà la comtessa Llúcia de la Marca, esposa d'Artau I de Pallars Sobirà com a protectora i potser hi hauria també el retrat del comte. La presència de retrats dels patrocinadors en època romànica és excepcional a Catalunya, llevat de les Valls d'Àneu. Les tensions entre La Grassa i Gerri continuaren durant anys, fins a un acord del 1337 pel qual el lloc restava com a priorat de l'abadia del Rosselló, mentre que Gerri rebia diversos béns patrimonials del monestir. A causa de la seva decadència, fou secularitzat el 1570, i el 1770 va tornar a quedar vinculat a Gerri, pràcticament sense activitat. La desamortització de l'any 1835, en liquidar el monestir de Gerri, va confirmar la desaparició del priorat, reduït a simple capella. L'edifici, del segle xi, va ser-ne edificat sobre un altre, documentat l'any 859. Consta de planta basilical de tres naus, la central de més alçada que les laterals, rematades amb un absis i dues absidioles, adornats a l'exterior amb arcs cecs i lesenes llombardes i contraabsis llis; a l'interior estan contraposats a la nau central, arquitectura que es donava en algunes construccions visigodes i mossàrabs. Sobre els arcs hi ha els forats que suportaven la coberta de fusta. L'església del monestir fou edificada al segle xi. Les campanyes de neteja que s'hi han dut a terme recentment han posat al descobert tota la planta del temple, que era de tres naus i tenia la particularitat d'una doble capçalera, formada per tres absis a llevant i un al costat de ponent, en el qual s'ha trobat la base d'un altar. La capçalera de ponent és construïda a dos nivells, l'inferior contenia un altar i el superior un cor de fusta que s'allargava cap a l'interior de la nau principal. Les tres naus estaven separades per massissos pilars de base quadrada, que sostenien arcs formers (en resten els de la nau de tramuntana), i una coberta que devia ser d'encavallades de fusta. Fora dels absis de llevant, que presenten sèries de dues arcuacions separades per lesenes, l'exterior era mancat de qualsevol tipus de decoració. La porta principal d'accés a l'església és situada a la façana de ponent de la nau lateral nord. Hi ha vestigis de dues portes més situades a la façana sud. Les finestres de la capçalera de llevant són les més usuals en edificis de la seva època. De doble esqueixada, una en cada absidiola i tres a l'absis central i una finestra en creu que il·luminava la nau central. En el curs dels treballs d'exploració arqueològica es va descobrir un paviment de còdols estès per tota l'església, formant decoracions geomètriques a la nau central, especialment en el sector presbiteral. De la resta de dependències monàstiques n'han estat excavats els fonaments. Les restes de l'església han estat habilitades com a capella de Sant Pere, en tancar l'absis central i el primer tram de la nau. El 1997 es dugueren a terme un conjunt d'actuacions amb l'objectiu de restaurar, rehabilitar i consolidar el conjunt arquitectònic. La restauració es va executar en el període comprés entre l'agost 2012 al juliol 2013 i va tenir una inversió de 130.000 euros. Va consistir en la neteja i esbrossada de l'entorn i reparació del mur ensorrat en el camí d'accés; la construcció de drenatge perimetral; millora d'accés al monestir; reparació de parets de pedra malmeses; instal·lació de baranes de protecció, paviments i escales; arranjament de les cobertes de les absidioles, amb llosa de recuperació; tancament d'obertures amb vidres laminars que permetin la ventilació i tractament de la fusteria exterior; actuació en l'absis de ponent (eliminació de l'escala i la plataforma i del muret que fa de barana); enderroc de pilar i taula, desmuntatge de pedestal i enretirada de vitrina, enretirada de males herbes, repàs de cobertes i rejuntat de l'esquerda de l'absidiola i col·locació de testimonis i restauració de les pintures murals de l'absis. Les pintures murals originals dels absis es troben al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona; estan datades entre 1080 i 1090 i s'atribueixen al mestre de Pedret. Representen el Pantocràtor entre els arcàngels Miquel i Gabriel i adorat per dos sants. Entre les finestres hi ha la Mare de Déu portant un calze, a la seva dreta sant Pere i a l'esquerra sant Joan Baptista i sant Pau. A la part inferior es conserva la pintura d'una dama amb una inscripció que es pot llegir: «...cia conmitesa», que correspondria a la comtessa Llúcia de la Marca, benefactora del monestir, casada amb Artau I de Pallars Sobirà el 1085; d'aquí sorgeix la datació de les pintures. Al temple se n'han col·locat unes reproduccions.

Mirador del Brugal

Monestir de Sant Pere del Burgal

Camí vell a Borda Bardina

Barranc de Sant Pere

Pont del Barranc de Sant Pere

Antic Camí a Borda Bardina

Panoramica

Foto

Panoramica

Barranc de les Aubagues

Gorgs del Barranc de les Aubagues

Panoramica

Intersección carretera d'Estaron

Borda del Barber

Borda Bardina

Barranc de les Aubagues

La Ribera

Camí

Santa Maria d'Escaló