MONT-ROS - CAIXURMA - MARE DE DÉU DE LA DEVESA

Components de la sortida: Pere Rifà, Miquel Colomer, Toni Bach, Josep Rius i Joan Cortadellas

Tarda de cel baix, encapotat. Temps de tardor. Caminada sota la pluja. Or de fulles pels camins forans.

Sortim de casa d'en Pere, can Begudan de Begudà, per tal d'anar a Mont-ros, Caixurma i el santuari de la Mare de Déu de la Devesa.

Enfilem un camí senglaner, que només ha trepitjat manta vegades en Pere, fins al coll de Mont-ros. Comença a espurnejar. El cel i la terra gairebé es toquen. El Meteoblue preveu plugim a partir de les 6, però tot indica que la borrasca està entrant.

Les ruïnes de santa Maria de Mont-ros i les poques restes del castell van ser comprades el 2012 per l'Ajuntament de Sant Joan les Fonts i estan en un estat força deplorable, tot i que són considerades bé cultural d'interès local. Res d’extraordinari en la cura i estima del patrimoni arquitectònic del nostre país.

Fem només una breu aturada, perquè ens hem proposat d’arribar a entrada de fosc i el temps apressa.

El ruixim es va convertint en una pluja fina de tardor, persistent, que ja no ens deixarà en tota la tarda.

Passem per can Passavents, saludem l'estadant, travessem l'intrigant indret de Caixurma sense ni entrar a la cova –un altre dia-, i assolim el santuari de la Mare de Déu de la Devesa, aquesta sí ben restaurada i consolidada. Com que no volem arribar de negra nit i el temps és inhòspit, ningú no parla de fer beguda. Abans, però, hem fet un intercanvi d’opinions sobre la conveniència d'escurçar l'excursió. El seny i la rauxa. Dos a dos i un que posa llenya al foc. En cas d’empat mana qui mena la sortida i decidim acabar l'excursió prevista, encara que sigui sota la pluja, encara que siguin les cinc tocades, encara que caiguin xuixos de canto, encara que... Pit i collons! Com més vells més boigs!
A les sis i tres minuts, a entrada de fosc, entrem a la calidesa de la sòlida casa de Begudan, decorada amb originalitat i un gust exquisits. Amb molt d’esforç i hores de feina ha estat restaurada i fa molt de goig. Es veu d'una hora lluny que és una casa estimada. S'hi està bé.

Ara sí ens posem roba seca, berenem confortablement asseguts al voltant de la taula, en Pere ens obsequia amb unes cerveses ben fresques, fem petar la xerrada en un clima distès, discutim si, a la nostra edat, hem estat prudents de continuar l’excursió amb un temps díscol i un terreny relliscós... Hi ha qui estima el risc, qui ho vol tot controlat, qui no li fa res de passar-les putes, qui considera que ja té una edat, qui és matiner i qui no té hora per aixecar-se...Som diferents. Som amics. Ens ho passem bé. I encara ens queden molts camins per fer abans no ens arribi la Parca.

A dos quarts tocats de vuit, un cop a casa, una dutxa calenta, reparadora, torna a posar les coses a lloc. Sopar i seguir una mica els resultats de les eleccions americanes, que marcaran la política i l’ètica del món més del que ens pensen. Algunes democràcies, abans consolidades, avui estan gamades. L’any 88 Salvador Espriu escrivia: ... No et donaré ni el més petit consol,/ et volaran un dia qualsevol./ Però entretant evita alguns trastorns,/posant-te ben cordats els pantalons. Millor que no siguin mots premonitoris.

Gràcies Pere per l'acolliment a casa vostra, pel guiatge savi d'una excursió sota la pluja, per fer-nos passar una tarda i una vetllada magnífiques. Repetirem!