Montadó. Bonrepòs, Cova, despoblat i Santa Anna de Montadó. Isona i Conca Dellà, Pallars Jussà-La Noguera

Ruta pels confins del Pallars Jussà cap a La Noguera

Aquesta vegada posem rumb al Pallars Jussà, però només d’esquitllada. Sortim d’aquesta comarca per endinsar-nos a La Noguera i hi tornem.

Montadó és el balcó del Pallars Jussà sobre les planes de La Noguera. Montadó pertany al municipi d’Isona i Conca Dellà. “Quan el Baix Pallars endinsa una falca punxeguda a La Noguera, aquesta s’anomena Montadó”. És una raconada oblidada per les dues comarques. També per això ha estat un plaer visitar l’indret. Hi ha pocs topants dessolats i salvatges al nostre trepitjat país.

Comencem la ruta a tocar de la carretera que des del mític port de Comiols condueix d’entrada a Toló i Sant Salvador de Toló. Més o menys del qm 2’5 surt una pista per anar a Bonrepòs. Allí deixem el cotxe.

Seguim per la carretera i cinquanta metres enllà la deixem per agafar el camí vell de Bonrepòs. De seguida trobem una cadena que barra el pas als vehicles.

Arribem a la Mare de Déu de Bonrepòs, on a més del santuari hi ha una casa de colònies.
Ens desviem i anem a passar per la font de Bonrepòs, que no raja, però la curta marrada ens porta a seguir bells indrets per l’obaga. De la font s’enfila evident el corriol que ens posa a la pista (camí de l'Espinal) i l’anem seguint cap a la dreta.
Al cap de poc aquesta tomba a l’esquerra, i poc després quan fa una corba tancada a la dreta, la deixem per agafar-ne una de poc fressada que se’n desmarca per l’esquerra. Aquí hi ha una banderola. La pista que seguíem és el camí de l’Espinal, que deixem, per agafar el “camí del GR”.
El seguim, i abans d’arribar a un camp veiem a l’esquerra les runes d’una casa o un cobert. El camí que seguim mor en un camp que trobem erm. El travessem en direcció sud-est que després tomba netament a sud fins el final per esdevenir un ermot.
Aquí podem dir que comença la segona fase. En aquest indret segons l’ICGC hi ha la font del Cardenal i la cova del Poneta. No sabem veure ni l’una ni l’altra i tampoc les busquem car la ruta no és curta i ja tenim ganes de ficar-nos al barranc de Cúber (o de Cuba).

A partir d’aquí fins arribar a la pista de la Fabregada la ruta és erràtica. D’entrada ens cal sortejar un seguit d’arbres caiguts que ens dificulten l’avenç. He modificat el track i l’he fet anar uns cent metres per on sembla que es pot trescar millor i evitar els arbres. Tota manera no té pèrdua. Al cap de poc deixarem el lleuger –de moment- llit del torrent i sempre més ens quedarà a la nostra dreta. Ara ve un tram en que el camí no presenta dubtes.

Però aviat ens trobem amb la següent dificultat. Veiem el camí a sota, però no pas el rastre per anar-hi. Cal desgrimpar una costa rosta. Assagem els topants i decidim fer-ho baixant cap a la dreta pel matollar i el rocam, com si reculéssim, i en un pla inferior recuperem la direcció. Passat aquest tràngol el camí es torna a fer evident.

Depassem un corriol que puja a l’esquerra i que ens acostaria a les visibles balmes i parets sota el Cinglo del Guerra. El nostre camí ens endinsa en l’espessor del barranc i després se’n separa per salvar l’engorjat. Esmorzem. Només hem fet 5 quilòmetres en dues hores.

Arribem a un camp. El deixem pel corriol que marxa per sota la seva dreta. Arribem a la pista de Fabregada i Vilanova de Meià. Passem pel costat de la cabana de Gramenet (o cabana de Guerra –que potser és d’en Guerra). Seguim la pista que ens mena tot remuntant fins el pas que marca la divisòria de la Serra del Gramenet cap al sud i la de Comiols cap al nord.
Avancem pel vessant est de la serra i cap el nord per terreny rost, seguint fites que a voltes es perden. Aquest tram també és erràtic però no pas dificultós. Ens dirigim a travessar el torrent de Santa Anna per terreny rocallós.

Un cop travessat comença un altra episodi d’aventura. La progressió cap a la Cova de Montadó és erràtica. Ara hi ha fites, ara es perden. Tota manera aconseguim arribar-hi sense dificultats remarcables, ja que podem intuir la seva localització.
La Cova de Montadó és un conjunt de pletes troglodítiques obrades sota les balmes.
Feta l’emocionant visita seguim per una lleixa fins les runes del despoblat de Montadó. El lloc, com tots els que han quedat abandonats, infon esperit a la trescada. Els habitants del llogaret gaudien probablement de tranquil•litat –per la dificultat d’arribar-hi-, i patien també pel rigor climatològic i d’aprovisionament. Des del despoblat albirem l’ermita de Santa Anna, el nostre objectiu immediat. Per arribar-hi el camí és evident. Primer cal anar a travessar la rasa de l’Adzuc i seguir per corriol.
Quan hi som, un altre curt corriol ens condueix revoltant l’ermita pel costat est fins l’entrada del petit temple, oberta al sud, com acostumaven a fer les esglésies romàniques. Aquesta probablement és del segle XI. Un tret curiós a remarcar és l’absidiola lateral al costat de la costa, ja que una altra a l’altre costat hauria estat impossible degut a l’estretor de la terrassa que s’aboca al cingle. Val la pena deixar endur el sentiment des d’aquí dalt, tot albirant l’extensa plana, amb l’orgullosa piràmide del Montmagastre omnipresent.
Tornem al collet, travessem l’Adzuc i enfilem cap a nord-oest. La drecera no presenta cap dificultat (no cal recular fins el despoblat, per on discorre el camí). Anem a petar on hi ha uns ruscs. Seguim el camí sempre amunt.

Aviat albirem Cal Castellí a la dreta, un mas habitat. Més amunt deixem el ramal que ens conduiria directament al mas i agafem per la vora d’un camp a la nostra esquerra. Arribem a un altre camp i la pista tomba fort a la dreta per anar a buscar la d’accés al mas, que seguim cap a l’esquerra. A tres cents metres passem pel costat d’un majestuós roure, en terra on domina l’alzinar.
Després trobem una cadena per barrar el pas a vehicles. Aviat la pista s’acosta a un camp per l’esquerra, i poc després –atenció- deixem la pista per agafar un camí poc evident a l’esquerra. És en un petit pla.

Aquest camí, antigament ample, discorre per un pregon i salvatge bosc en que dóna la impressió que hi han d’aparèixer els cérvols; nosaltres no vam tenir la sort de troba'ls. El també erràtic camí, però sense dificultat d’orientació, ens deixa en un camp, que només hem de seguir per la vora fins la carretera, i per ella acabar d’arribar on hem deixat el vehicle.

El regust que la ruta deixa te aire d’aventura.
La utilització del GPS és totalment recomanable.