Montbau-S.Genis-S.Cebriá-Horta

Font Can Barret

Font de can Barret Aquesta font és l’única aigua que queda a la superfície, de l’abundor que discorria per la falda de la serra de Collserola en aquesta banda. Primitivament brollava al capdamunt del carrer Poesia, quan tot estava a mig urbanitzar. L’ajuntament va intentar clausurar la font, per les modificacions urbanístiques que s’hi volien fer i pel risc que l’aigua no fos potable. La reivindicació dels veïns va impedir-ne la desaparició i es va traslladar al mig dels jardins de Montbau, on es troba actualment. L’aigua és molt apreciada perla gent del barri i entorns, i sovint es fan cues per omplir d’aigua ampolles i bidons. Can Barret. Casa rural primer (segle XVIII) i casa senyorial després (segle XIX), era una casa situada en zona propera al que avui és el carrer Harmonia. Tenia una extensa heretat que va servir per construir el barri de Montbau. A l’entorn de la casa hi havia uns magnífics jardins amb construccions de caire ornamental amb jocs d’aigua i un gran llac. En aquests jardins es van conèixer Arístides Moragas i Barret (can Frares o can Moragas) i Consol Barret Carafí (can Barret) i l’any 1863 es van casar a la capella de can Frares. El seu fill, Francesc Moragas i Barret (1868-1935); seria el fundador de la Caixa de Pensions.

Carrer Vayreda

Obras a peu de carrer amb diferents motius ornamentals ( macetas, coves, pons, veletas, jardineres....) fetas per els veins del barri en les seves hores lliures.

Obra en calle Vayreda

Treballs de decoració amb pedres i trencadis.

Pedrera de Montbau-Plaça del Cargol

És una mostra de les moltes explotacions de la serra de Collserola, que subministraven pedra a les construccions dels anys 50 i 60 i granit per el árids de la fabricació del formig. A començament dels anys 2000 es va rehabilitar com a zona de descans i picnic amb un cartell explicatiu sobre l’ explotació de pedra a la serra. S'ha defugit de camuflar la ferida provocada per l'explotació i es contempla com un anfiteatre de trobades, però el vandalisme i la manca de manteniment han degradat la intenció. Enmig de la esplanada els murs de contenció conformen una espiral logarímica en forma de caragol adormit al recer de les parets excavades. Per això s'anomena la Plaça del Cargol.

Plaça del Cargol-Pedrera de Montbau

En un punt on finalitza el barri de Montbau i comença la serra de Collserola hi ha una plaça que té forma de caragol. Tot i que havia de ser una de les portes de Collserola i que és punt d'inici de moltes rutes per la serra, no apareix al nomenclàtor. Això sí, popularment ja se la coneix com a plaça del Cargol. La plaça del Cargol és un parc circular de poc més de 2.000 metres quadrats amb una zona de pícnic i unes vistes que arriben fins al mar. Està al capdamunt del carrer de l'Arquitectura i serveix com a punt de partida de diverses rutes que es poden fer per la serra, com per exemple, la que porta fins a l’ermita de Sant Cebrià. Des de la ciutat no s’aprecia tan bé però des de la muntanya es veu perfectament que la seva forma recrea un caragol. L’any 2002 s’hi va fer la darrera remodelació i es va optar per aquesta curiosa solució per preservar la pedrera de granit que hi havia abans i que encara té una forta presència a l’espai. La recuperació d'aquest espai estava inclosa al projecte Portes de Collserola de l'anterior govern municipal. Amb la congelació d'aquesta iniciativa, la plaça queda en l'anonimat perquè no forma part del catàleg de noms de carrers de la ciutat

Sant Genis dels Agudells

La parròquia de Sant Genís dels Agudells, d'origen romànic, construïda entorn del segle X i que es localitza en un petit altiplà al camí cap a Sant Cugat del Vallès. La toponímia dels "Agudells" apareix per primera vegada en documents del segle X, d'origen carolingi. El mot "Agudells" prové del diminutiu plural d'agulla i fa referència a afilat, agut o punxegut. Per altre banda, anys més tard, la consideració de l'origen del topònim afirmava que es referia a terres d'aigües o terrenys d'aiguamolls. El nucli primitiu de Sant Genís es troba format per l'església parroquial, el cementiri, la casa rectoral i la veïna masia de can Safont, més tard van aparèixer can Barret, can Besora, can Borni, can Figuerola, can Gomis, can Gresa, can Janer i can Piteu. Després de formar part de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, durant el segle XIII, a finals del segle XIV Sant Genís fou absorbit pel desaparegut monestir de Sant Geroni de la Vall d'Hebron, construït l'any 1393 per la reina Victoria d'Aragó i que es trobava on avui hi ha la benzinera de la carretera de l'Arrabassada. Actualment la parròquia pertany a l'arxiprest de la Vall d'Hebron i està catalogada com a conjunt historicoartístic per l'Ajuntament de Barcelona. El seu cementiri parroquial és l'únic que existeix actualment a tota la ciutat de Barcelona.

Vistas des d' el cami a St Cebriá

Font de la Cabra o de la Cabreta

Al cami de S, Cebriá hi ha les restes d'aquesta font, en ruines o mal estat per un incendi a la zona de Sant Genis dels Agudells.

Ermita de St Cebria i Sta Justina

L'antiga l'ermita de Sant Cebrià, de tradició antiga d'aplecs i festes populars, era freqüentada tradicionalment per la gent d'Horta i modernament pels aplecs dels veïns de Montbau. L'ermita està dedicada als màrtirs cristians del segle III, sant Cebrià d'Antiòquia i Santa Justina. Els orígens de l'ermita no estan documentats, però la forma de construcció suggereix una època preromànica. La capella és rectangular de poc més de cinc metres de costat. Construïda amb llicorella amb carreus poc treballats. Ha sofert moltes transformacions. Una mica més avall hi ha l'antiga caseta de l'ermità, adossada al nord de la capella. Per tradició es diu que al segle XIII hi va fer estada sant Francesc d'Asís i el segle XVI, sant Ignasi de Loiola, i encara més tard sant Francesc Xavier. Del que sí que es té constància històrica és de la fundació de l'ordre dels mínims o de sant Francesc de Paula i de fra Bernat de Boïl, que era de procedència noble i aragonesa i que sembla que va acompanyar Cristòfor Colom en el seu segon viatge a Amèrica. De tornada retorna a la vida retirada i presideix la primera comunitat de frares mínims de Sant Cebrià. Des del segle XIV una pragmàtica reial prohibia als ordres religiosos d'establir nous convents a dins de la ciutat de Barcelona. D'aquí van sorgir fora muralles els monestirs de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron i alguns altres. L'ermita està inclosa dins d'una extensa heretat propietat del marquès l'Alfarràs, després de la desamortització de 1835.

Plaça Montbau

Torre del Aigua al carrer Cartellá

Torre d'aigua del carrer Cartellà, cantonada Pitàgores. Va pertànyer a la fàbrica de midó de Joan Oliver. Torres d'aigua: Són contenidors construïts amb el propòsit d'emmagatzemar aigua a una alçada suficient perquè la pressió generada per la gravetat permeti proveir les cases veïnes. Així el subministrament no depèn de les variacions del cabdal de la mina. L'exterior d'algunes torres es guarneixen amb ceràmica o altres materials, esdevenint un element decoratiu del paisatge.

La Esquinica

Hoy La Esquinica es uno de los bares de tapas emblemáticos de la ciudad de Barcelona pero los comienzos fueron humildes. En agosto de 1972 un equipo de 6 personas comenzó en un local pequeño en el barrio de El Turó de la Peira con "tapicas", como se dice en aragonés. El local estaba situado en la calle Montsant con esquina Cadí. De ahí viene el nombre de La Esquinica. A los pocos años La Esquinica se convirtió en un punto de referencia de la ciudad, entre otras razones, por tener unas de las mejores patatas bravas de Barcelona junto a muchas más "tapicas". Pronto se hicieron famosas sus largas colas de espera. En el año 1997 se trasladó a un local más grande y con decoración aragonesa. El local está situado en el paseo Fabra i Puig y dispone de una excepcional terraza para ofrecer un mejor servicio a sus clientes. Casi 45 años después, cualquier amante de tapas de la Ciudad Condal conoce La Esquinica por su prestigio y recorrido durante todo este tiempo.