Montblanc: Ermita de Sant Joan de la Muntanya i cova de Nialó

Aquesta excursió a Montblanc, capital de la Conca de Barberà (Tarragona), l’hem fet amb gran part de la nostra colla, hem estat 30 persones. Primer hem visitat el seu casc antic, declarat conjunt històric-artístic i després hem arribat fins l’Ermita de Sant Joan de la Muntanya i la Cova de Nialó.
Comencem la nostra caminada a la Plaça de Sant Francesc, on hi ha el Convent de Sant Francesc, construït entre els segles XIII i XIV fora del recinte emmurallat. Anem a cercar el carrer Major tot passant per la porta que separa la Muralla d’Alfons I de la de Jaume II. Tot seguint pel carrer Major passem davant l’Església de Sant Miquel, del S.XIII, on s'hi van celebrar Corts catalanes els anys 1307, 1333 i 1370. Més endavant del carrer Major tombem a l’esquerra pel carrer de Pere Berenguer de Vilafranca i anem a parar a la Plaça Major, la quan voregem per l’esquerra. Pujant pel carrer Hortolans veiem al fons la Creu de Terme que ens dóna la benvinguda a la Plaça de Santa Maria. Santa Maria de Montblanc o Santa Maria la Major és una església gòtica del segle XIV, amb la portalada principal considerada del renaixement. Continuem pel Carrer del Castell i el Carrer del Foradot i, a la dreta prenem la rampa que ens duu al Mirador del Pla de Santa Bàrbara. És l'origen de la vila de Montblanc. En aquest turó hi hagué un poblat ibèric de la tribu dels cossetans, entre els segles IV aC i I dC. Aprofitant les seves pedres, en aquest mateix indret es va edificar el castell, al segle XII, amb una petita capella. Només en resten algunes restes de murs molt rebaixats. És un excel·lent mirador sobre la comarca i tota la població.
Baixem del castell i sortim de les muralles per la porta del Foradot. Som al costat del Santuari de la Serra. Prenem el camí de terra per fer la ruta de la Solana. Passem sota l’aqüeducte. A uns quinze minuts de camí prenem un corriol a l'esquerra, tot deixant el camí de la Tossa a la nostra dreta. Havent travessat el torrent de les Bruixes el camí es torna més estret i costerut. En algun moment hem de prendre impuls per no quedar-nos a meitat d’un tram en pujada. En arribar al Pla de les Ginesteres ja gairebé som a l’ermita.
Situada a ponent i a una altitud d'uns 680 metres, ja se'n té coneixença des de principis del segle XV. L'edifici va tenir importants modificacions al llarg dels segles XVII i XVIII per adaptar-se a les necessitats de l'època. L'ermita es troba assentada en una gran penya de sauló i davant d'una petita balma. L'estructura és de tres plantes que engloven l'ermita pròpiament dita i les altres dependències, com la casa de l'ermità. Ha estat el centre de diversos esdeveniments tradicionals culturals. Entre tots ells destaca el del 24 de juny, Sant Joan, amb l'encesa de la primera foguerada de la comarca. A tocar de la capella, hi ha un punt de segellat del GR-175 de la Ruta del Císter.
Anem pujant les escales del seu interior fins a la seva part superior. Sortim a l'exterior. Anem a la dreta i arribem al Mirador de Sant Joan. El mirador és una roca de sauló, vermella, que a la vegada fa de paret i sostre de l'ermita. Des d'aquí es pot contemplar la Conca de Barberà i la Serra Carbonària i, en dies de bona visibilitat, Montserrat i els Pirineus. Aquesta roca és coneguda com a Roca de la Foguerada, ja que, antigament, la nit de Sant Joan s'hi encenia una foguera que era el senyal per encendre les altres fogueres de la Conca. Des de que va començar la reconstrucció de l'ermita al mirador hi oneja una senyera, que es canvia dues vegades l'any, per Nadal i Sant Joan.
Passada la bassa prenem el camí de la dreta per anar cap a la Cova de Nialó. Nialó, la princesa ermitana, segons el llibre "Llegendes de la Conca de Barberà" de Rosa M. Canela, era Elionor d’Urgell, germana de Jaume II el Dissortat, el qual va ser empresonat. Nialó, va escapar-se i va acabar amagant-se que a la cova que duu el seu nom. Un cop fora de perill va fer d’ermitana la resta de la seva vida. Va ser qui va fer construir l’ermita de Sant Joan.
En tornar de la cova dinem a les taules de pícnic i bancs de pedra que hi ha al voltant de l’ermita. Per tornar a Montblanc prenem l’ampla pista en pujada, a l’esquerra, que indica cap al Mas de la Pasquala. En un moment donat deixem el camí ample i anem per una drecera. De seguida trobem varis trams de divertides escales de pedra, les quals ens serveixen per superar els marges del terreny.
Quan veiem les oliveres i els ametllers florits ja som prop de Montblanc. Entrem per la banda nova, on hi ha una amplíssima avinguda, que tombant després a l’esquerra ens mena a la plaça del Convent de Sant Francesc, on havíem començat.