Montblanc, Muntanyes de Prades: La Vall i el Camí de les Aigües

L'itinerari circular, amb sortida i arribada a Montblanc, ens permet trepitjar un racó sorprenent a les Muntanyes de Prades: La Vall.

Sortint de la vila ducal ens introduïm per aquest espai i anem trescant fins just sota de Rojals, gaudint dels paisatges que ens anem trobant davant nostre i a banda i banda del barranc. Quins espais i quines vistes!

L'anada la fem pel camí mil·lenari, amb poques modificacions, que ara constitueix el GR 171, i la tornada (fem mitja volta abans de començar a pujar el tros anomenat el Mal Pas cap a Rojals. Si teniu temps i forces, us hi podeu arribar) la fem pel Camí de les Aigües (pista creada al final dels anys 90 quan es van canalitzar moltes de les fonts de la zona) que és més aeri que l'anterior i sempre va pel costat de la solana.

Passem de poc més de 320 metres d'altitud a quasi 800 metres, que desfem a la tornada, però sense grans dificultats.

Després de la passejada d'avui, la Vall, també anomenada antigament la Vall de Lladrons, per nosaltres també és la Vall de Racons. No parem de trobar racons, espais interessants per un o altre motiu.

Som-hi. Sortim de darrera de la zona esportiva de Montblanc. Seguim d'inici l'anomenat Camí de la Pasquala fins que en menys de 20 minuts ens trobem en un una intersecció de camins. Seguim la senyal que indica el camí de la Coma (*). Al cap de poc més de 500 metres, deixem la pista i pugem a mà esquerra per un corriol que ens portarà de baixada fins l'ermita de Sant Josep de Montblanc. Un lloc ben curiós, amb una vegetació sorprenent. Religió, dinars familiars i lloc d'acampada. Recordem el primer cop que hi vàrem venir fa uns anys i ens va caure una bona tempesta. A partir d'aquí, cal seguir el GR 171, les marques vermelles i blanques, allunyant-nos de Montblanc, molt ben senyalitzat, sense pèrdua.

Ens agrada molt la visió primera de la Vall de fora, ample. Passar per l'estret de la Vall fa una sensació com d'entrar dins de quelcom d'especial. I així és. Quasi una hora passem per una pista de bon caminar per la part dreta a mitja alçada. Si ens girem, omnipresent, el Tossal Gros o d'en Jordà queda perfectament enquadrat a la sortida de la Vall. Veiem rapinyaires dalt dels cingles meridionals. Al cap d'una estona de passar pel Mas de Ponent, la pista es converteix en corriol, travessa rierols de barrancs i acaba pujant per la banda obaga, Cansat, però meravellós. Trobem castanyers, grèvols i teixos. La vermellosa Balma de la mala nit, a prop del Cingle Roig, ens agrada molt. Quines textures a la roca! Passem pel costa d'una roca que sembla una cadira, d'unes roques que semblen un paradolmen, de coves sota roques ... La Font del Grèvol (o del GR també ara) deixa xop el camí.

Arribem a la desviació a la dreta per tornar, marcada amb la Creu de que no és GR (insistim que si teniu temps i forces, paga la pena arribar a Rojals pel camí del Mal Pas i després tornar a baixar fins aquí).
Refem el camí que vàrem trepitjar en una ocasió anterior no fa massa, i passem per sota dels impressionants Cingles del Salt la Guineu. En lloc d'anar cap els abrics amb pintures rupestres, avui girem a la dreta seguint la pista. En principi pot semblar avorrida. Error. Perfecte com a camí tranquil de tornada, gaudeix de magnífiques vistes. Ens sorprèn molt quan passem sota d'unes cingleres on hi ha hagut (fa molts i molts anys) grans esfondraments. Cingles calcaris i zones que ens recorden la pujada de Gavà a Begues, del castell d'Emprunyà. Passem pel costat de més fonts i d'una nova bassa de bombers molt ben conservada amb unes grans vistes. Veiem l'Estret de la Vall des de dalt. Seguint la pista, girem a l'esquerra i, passant per sobre la Cova del Calobre, en un paisatge ple d'antic marges (vinyes? Avui només hi ha pins), arribem de seguida a la bifurcació inicial i de seguida som al cotxe.

Volem fer esment dels llibres que ens han permet documentar-nos sobre l'excursió: A peu per les comarques de Tarragona, volum III, Arola Editors, de Rafael López-Monné i Conca de Barberà, 17 excursions a peu, Col·leccció Azimut Comarcal, Sèrie Senderisme de Cossetània Editors, de Josep Insa Montava.

Igualment, molt recomanable per molts motius, d'aquest darrer i entranyable autor, Rojals. Un poble, un terme, una gent, Col·lecció El Tinter de Cossetània Editors (hi podreu trobar, per exemple, la curiositat de la reproducció dels sender de l'esquerra de la Vall, avui ja desaparegut, en la Guia de la Conca de Barberà d'Antoni Palau i Dolcet).

Esperem que us agradi la ruta i fins la propera.

Salut i botes.
Bloc a http://ambotes.wordpress.com

(*) Agraïments un altre cop als caçadors. La nostra intenció era pujar pel Camí de les Aigües, però poc després de veure la senyal de batuda del senglar ens vam trobar amb un pare i un fill que, amb intencions semblants a les nostres, havien estat convidats a donar mitja volta per amables caçadors. Un dissabte, en un camí no secundari, a migdia. “Tenim armes, podeu patir mal si seguiu per aquí”. Gràcies un altre cop. Hem improvisat i al fer el camí en ordre invers al previst, creiem que ha resultat millor. Malgrat la pujada i baixada per arribar a l'ermita de Sant Josep, no trepitgem carrers ni asfalt en cap moment de l'itinerari.