MONTCADA-FONT CAN TORT-TURO MOIA-TURÓ ROCA PLANA-FONT CAÇADORS-FONT AVELLANERS-ST PERE DE REIXAC

INICI-FINAL-ESTACIÓ MONTCADA I REIXAC RODALIES R2

PONT SOBRE EL RIU BESÓS

TORRE ORIOL

Resolta en llenguatge noucentista, destaca per la juxtaposició de volums de diferent alçada, una característica comuna de les torres construïdes en aquesta època. És obra de l’arquitecte Enric Mora Gosch. Habitatge aïllat de planta baixa, pis i golfes, amb coberta composta de teula àrab, i una torre de quatre plantes amb coberta de pavelló. Existeix un gran jardí en el seu entorn. Està edificat en un pla fet amb un gran mur de contenció de terres. Volumètricament és compacte, de proporció vertical, resolta amb llenguatge noucentista, encara que les reformes fan difícil la seva lectura. La planta té forma de T i ve definida en alçat per un fris on hi ha els ulls de bou el·líptics i un ràfec continu dentellat, on s’ha maclat la torre, que conté l’escala. Tot l’interior ha estat reformat. En les interseccions s’han afegit uns volums més baixos amb coberta plana. Els paraments són llisos amb cantoneres arrodonides, pintats de color blanc, i les obertures són quadrades amb persiana enrotllable i reixa. En la façana de migdia hi ha un porxo, parcialment tancat amb obra i vidrieres. https://patrimoni.montcada.cat/patrimoni-arquitectonic/torre-oriol/

CA N'ORIOL VELL

Edifici amb un perfil reconegut des de la població, amb un emplaçament que el va fer molt popular: situat en un extrem del desaparegut pont de Rocamora, que unia el veïnat de Reixac amb el centre de la vila. Antoni Oriol i Ballvé, veí de Barcelona amb joieria al Passeig de Gràcia, va promoure la reforma de la casa de la seva propietat situada a sobre de la Ctra. de la Roca, a tocar del camí de la Font del Tort o de Vall·llossera, el setembre de l’any 1914. Es tractava de dur a terme una ampliació de l’antiga masia i una petita reforma de la façana, d’acord amb els nous temps, obrint un gran finestral a ponent, i enriquint l’edificació amb petits elements decoratius. Aquesta casa, coneguda des del seu origen com la Torre dels Conills, fou la primera de les edificacions promogudes per Oriol, personatge d’un important nivell econòmic, i propietari amb els anys d’un bon nombre de cases i solars en el municipi. En aquest punt hi havia el pont de Rocamora, que unia el veïnat de Reixac i Vallençana amb el centre de la vila i que fou inaugurat l’any 1911; s’esfondrà en la riuada de 1962. La reforma de la Torre dels Conills fou encarregada a l’arquitecte lgnasi de Villalonga, signant l’autorització de Carreteres, l’enginyer J. Llauró, ja que la nova edificació s’estenia fins al segat de la carretera, a sis metres d’alçada, segons els plànols datats el 1914. D’aquest mateix any es conserva un projecte d’urbanització de les terres del Marqués de Barberà i de la Manresana situades a l’entorn de la Torre dels Conills. Aquest projecte, elaborat per Joan B. de Serra, més tard arquitecte municipal, proposava tot un seguit de carrers i parcel·les urbanitzables en els camins de la muntanya, a l’entorn de la torre, la qual era representada encara sense l’ampliació. https://patrimoni.montcada.cat/patrimoni-arquitectonic/ca-noriol-vell/

ROURE DE LA FONT DEL TORT

Arbre monumental de 12 metres d’alçada i 8 metres de diàmetre de capçada. Diàmetre del tronc a 1 metre d’alçada: 237 cm. Edat aproximada 110 anys https://patrimoni.montcada.cat/patrimoni-natural-ambiental-i-paisatgistic/roure-de-la-font-del-tort/

FONT DE CAN TORT

Avui queien algunes gotes de tant en tant. Us puc dir que l'àrea de lleure que te al voltant es molt agradabel i fresca, i això que estem a ple agost. Aquesta font d’aigua natural, situada al costat del restaurant del mateix nom, va ser restaurada fa uns anys pel Consorci del Parc de la Serralada de Marina, tot i que l’original data de l’any 1889. El restaurant es troba ubicat en l’indret on hi havia un mas, documentat des del segle xviii com a casa rural de boscaters. El nom de tort fa referència, suposadament, a l’aspecte d’un antic propietari, que anava de gairell. Extret del triptic del SL-C 148 de la Diputació de Barcelona La font es va construir l’any 1889. Situada a la capçalera del torrent de Vall·llosera, el seu nom prové de l’adjectiu tort i fa referència a una de les persones que habitava aquella zona. De fet, Can Tort i els seus habitants ja són documentats al segle XVIII. L’any 1931-32 l’alcalde de Montcada, Josep Espinassa, va fer construir l’actual camí d’accés a la font, que enllaçava amb el pont de Rocamora (obra de Claudi Duran i Ventosa, inaugurat l’any 1911 i desaparegut en les riuades de 1962). L’antic camí seguia el llimerol del torrent i provocava molts problemes d’incomunicació a les masies de la zona en moments d’avingudes. La font, que estava al fons del torrent, va ser pujada uns quants metres fins al nivell del nou camí. https://patrimoni.montcada.cat/patrimoni-natural-ambiental-i-paisatgistic/font-del-tort/

ANTIGA PEDRERA REPOBLADA AMB PI BLANC

Si disposeu de temps hi ha un corriol que ressegueix les terrasses de l'antiga pedrera. Nosaltres passem per un corriol marcat com a SL-C 148 i que ens durà al Coll de Moià.

COLL DE MOIÀ

Cruïlla de camins. Farem un puja-baixa al Turó de Moià i després continuarem fins el Turó de la Roca Plana.

SENYERA I PUNT GEODÈSIC

No es el punt mes alt del turó però com el cim està ocupat pel repetidor m'imagino que van decidir posar la senyera en aquest punt. A mes les vistes son magnifiques!. Podem veure perfectament Puig Castellar, el Tibidabo, el Turó de Montcada, Montserrat, La Mola, Les Corones, El Pi Candeler i la Roca Plana.

TURÓ DE MOIÀ 239m I REPETIDOR DE COMUNICACIONS

El repetidor ocupa tot el cim però hi ha un corriol que dona tota la volta. Hi ha força vegetació que només permet gaudir de les vistes en certs punts.

CORRIOL AMB FORTA PENDENT

Aquest curt tram de corriol baixa per la via directe del turó fins la pista aprofitant la tirada aeria de la escomesa elèctrica pel repetidor. Tal com el veieu al principi es tot el tram. A banda de la forta pendent hi ha molta sorra que fa que rellisqui. S'ha d'anar en compte si no voleu baixar de cul un bon tros. La opció es tornar per la mateix pista per la que hem pujat.

ATENCIÓ!! CORRIOL DE LA DRETA ENVERDISSAT

Si anem distrets es molt facil que ens el saltem doncs el corriol pel qual venim està molt fressat i continua per la esquerra. En canvi el nostre va per la dreta reseguint la carena al costat del filat que delimita el camp de tir. A mes, tot i que es distingeix be, està molt envardissat, com a mínim fins la primera torre elèctrica. Per tant, si la feu al estiu amb pantalons curts, com jo, prepareu-vos a esgarrinxar-vos les cames.

COLLET

A partir d'aquí els del camp de tir ens fan la pujada mes amena col·locant una serie de figures perqué els seus socis practiquin.

TURÓ DE LA ROCA PLANA 336m

Tot el cim es pla, tipus Castellsapera, salvant les distàncies es clar. No cal que arribeu al final, tot el cim es força pla i m'imagino que de aquí ve el topónim.

CORRIOL A LA ESQUERRA

A la dreta es pot extendre la ruta pujant al Cavall Bernat i continuar cap al Pi Candeler i les Maleses. Us aviso però que el corriol es veia força enverdissat

FONT DELS CAÇADORS

Aquesta font és la més moderna de les que hi ha a Montcada. És situada sota de la muntanya del Pi Candeler, i s’asseca molt sovint a l’estiu. Tot sembla indicar que se li va donar aquest nom perquè un grup de gent aficionada a la caça van trobar una deu d’aigua que sortia d’entre les pedres, lliscant torrent avall i, posant-hi un broc, la van transformar en la font actual. https://patrimoni.montcada.cat/patrimoni-natural-ambiental-i-paisatgistic/font-dels-cacadors/

FONT DELS AVELLANERS

La localitzem a pocs metres sota el camí de Can Vilatort, al costat mateix del torrent de Reixac. La font consisteix en un mur de pedres adossat al marge de la muntanya d'on surt un tub metàl·lic per on raja l'aigua, que cau en una pica arran de terra, desaiguant directament al torrent. La curiositat d'aquesta font és l'arranjament del seu entorn, ple de gravats, figures i bancals. Malgrat que la regeneració està feta seguint un estil molt particular, en cap moment desentona amb l'entorn, degut a que s'han utilitzat materials de l'entorn. Aquestes modificacions les va dur a terme un mallorquí que es va instal·lar a Montcada on hi va dedicar bona part del seu temps lliure. http://www.encos.cat/caminades/I-065.html Al llarg dels segles X i XI, la vall de Vilatort o de la Font dels Avellaners formava part de l’antic terme medieval de Ventenac (documentat l’any 964). Segons l’extensa documentació conservada en el Libri Antiquitatum de la Catedral de Barcelona, aquesta vall va aplegar, des de les primeries del segle X, un bon nombre d’assentaments pagesos. L’any 997 ja se cita la vila de Ventenac. Les viles definien les zones de poblament més importants de la parròquia de Sant Pere de Reixac al llarg del segles X i XI. Eren petits indrets on es concentrava la major part dels assentaments pagesos del territori i sovint, eren considerades com el centre natural del poblet. La vila de Ventenac s’allargava a banda i banda del torrent que travessa la vall dels Avellaners, situada a tramuntana del puig de Sant Pere. Aquests primers assentaments eren formats per petites cabanes de pedra seca i sostres de branques, voltades d’un petit hort i feixes de conreu (cereals i vinya). L’abundant documentació conservada ens demostra la importància d’aquesta vall durant els primers segles de l’Edat Mitjana. La riquesa en fonts i torrents hi va permetre la reproducció de la vida pagesa, i per tant, l’articulació d’una comunitat agrícola organitzada i estable. Amb aquests primers assentaments es va iniciar l’agricultura en el territori de la parròquia i, sobretot, es van desenvolupar els sistemes de regatge. A finals del segle X ja són documentats els primers recs i canals a la vall dels Avellaners: “… Amb l’hort sota el rec que discorre”, “…a sobre i a sota del rec”, “…amb la resclosa de Trasoari”, “… rec i torrent que discorre”, etc. Si durant els primers anys d’ocupació del sòl molts pagesos van llaurar els llimerols del torrent per tal d’obtenir unes terres més fèrtils i uns majors rendiments agrícoles, molt aviat, recs, canals i rescloses van regular l’aigua de moltes rieres i van assegurar el regatge de diferents camps i plantacions. Tanmateix, a mitjan segle XX, la part central de la vall va ser explotada com a pedrera, destruint les restes de tots aquests assentaments medievals. La font dels Avellaners, també coneguda com la font dels Avellaners de Reixac o dels Avellaners de Vilatort, per estar situada al peu del que fou l’hostal de Vilatort, va ser des de principis del segle XX una de les fonts més freqüentades del sector de la serralada de Marina (després de la Font del Tort). Per aquells anys hi havia un rètol on es llegia «La font i els avellaners que de tots són estimats us demanem per favor de que sian respectats». Als anys trenta, al costat de la font hi havia un petit mur de pedra que feia les funcions de seient i una taula rodona de llosa i seients també de pedra. L’any 1936 l’indret va ser destruït amb dinamita. Poc temps més tard, el paratge va ser recuperat i la font, que brolla amb un senzill broc de ferro, freqüentada novament per veïns i excursionistes. https://patrimoni.montcada.cat/patrimoni-natural-ambiental-i-paisatgistic/font-dels-avellaners/

ASSENTAMENT MEDIEVAL DE REIXAC

Restes d’estructures conservades i materials arqueològics d’època medieval dispersos en superfície. L’obertura d’un camí a prop del nucli de Reixac va propiciar el descobriment d’una sèrie d’habitacions excavades a la roca granítica i tres fosses interpretades com a possibles sitges. A uns quants metres de la primera troballa es van localitzar posteriorment restes d’una altra estança. Les característiques morfològiques d’aquests llocs d’habitació han de ser molt similars a les cabanes de la vila de Ventenac. També es constata la presència dispersa de ceràmica grisa medieval, teules i altres materials constructius en superfície o en els talls estratigràfics oberts en els marges del camí. El jaciment es va descobrir el 1992 arran dels moviments mecànics de terra efectuats per a l’obertura d’un camí que havia de facilitar l’accés a les àrees de repoblació forestal, molt a prop del nucli de Reixac. Les primeres notícies documentals del lloc daten del 924. Els textos escrits fan referència a un petit assentament, anomenat Pasturanicis o Reixac, format per unes poques cabanes i uns camps de conreu i corts de bestiar adjacents. Aquesta comunitat de pagesos que creix allunyada dels perills de les vies de comunicació està àmpliament documentada al llarg dels segles X, XI i XII. La gent treballava els horts i les terrasses de vinya i cereal del voltant, emmagatzemava els excedents en sitges retallades a la roca i donava els primers passos per generar una incipient activitat artesanal (molins fariners, ferreries…). A partir de ben entrat el segle XII, i sobretot al llarg del segle XIII, aquesta mena d’assentaments seran substituïts per altres formes de poblament, que potencien l’hàbitat dispers i l’aparició dels grans masos medievals. https://patrimoni.montcada.cat/patrimoni-arqueologic/assentament-medieval-de-reixac/

CREU DE TERME

En un turonet pròxim a l’església, davant la plaça de l’Aplec, hi ha una creu de terme. De basament esglaonat, amb base, fust i capitell octogonal, coronada per una creu de secció també octogonal, on hi ha, en relleu, una representació de Crist Majestat crucificat a ponent, i les claus de Sant Pere encerclades per la llegenda “Sant Pere de Reixac 1949” a llevant. https://patrimoni.montcada.cat/conjunts-arquitectonics/esglesia-de-sant-pere-de-reixac-campanar-casa-rectoral-cementiri-i-creu/

ESGLÈSIA DE SANT PERE DE REIXAC

Sant Pere de Reixac està situat al costat esquerre del riu Besós, al vessant oest de la Conreria, a 191 m d'altitud, que li permeten gaudir d'una àmplia panoràmica sobre les terres del Vallès. La història no ha respectat gaire Reixac: els seus més de mil anys d'existència estan marcats pel foc i la destrucció. A més de les petites reformes que els succesius habitans van anar introduint, l'església ha patit dos grans incendis, un l'any 1652 i l'altre 1936, que van provocar resturacions quasi integrals en la seva arquitectura. Això fa que resulti molt difícil de discernir les diferents etapes constructives i les parts originals de les reformes. La planta actual consta de dues naus paral·leles encapçalades per un absis cadascuna i orientades a llevant. Al costat de la nau central s'alça una torre campanar adossada amb posterioritat a la nau central, com es pot veure per les dues finestres laterals cegades pel mur del campanar. La nau central està coberta amb volta de canó i encapçalada per un àbsis rectangular amb una petita finestra de doble esqueixada i arc de mig punt. A aquesta nau s'obre l'entrada al temple constituïda per un arc de mig punt amb decoració molt senzilla formada per les mateixes dovelles. Al mateix mur, hi ha la porta que comunica amb la torre del campanar, actualment utilitzat com a sacristia. Al primer pis de la torre, de planta quadrangular, s'ha datat al segle XI o XII, tot i que ales primeres fileres de pedres de parament molt irregular, s'observa una orientació diferent d'opus spicatus, cosa que ens indica una construcció anterior. La part superior és octogonal, amb quatre finestres, producte de la reforma del segle XVII. On ara hi ha la porta que comunica amb la nau principal, abans hi havia un arc de mig punt rebaixat que actualment està tapiat. Adossada al campanar, i amb una entrada per la nau, es va construir al segle XVII una petita capella, despareguda al 1936, on es va situar l'altar de la Mare de Déu del Roser, Sant Antoni i després el sepulcre d'Alamanda de Reixac (datat al segle XIV), del qual encara en podem veure les marques d'alabastre al mur exterior de la torre, que debia de fer de paret mitgera amb la capella. La nau principal i la lateral estan separades per dos arcs rebaixats, recolzats per un mateix pilar. La nau lateral té actualment una coberta de fusta a vessant, tot i que conserva els arcs de quart de cercle que suportaven la volta anterior. És encapçalada per un absis de planta molt modificada del qual s'ha dit que podia ser ultrapassat, i cobert per una mena de cúpula amb nerviacions gòtiques de maó, que segurament són obra de la restauració. El paraments exteriors dels murs són llisos , sense cap mena de decoració, excepte dues lesenes a labsis lateral. L'aparell és molt poc uniforme a causae de les nombroses modificacions sofertes, però en general està format per pedres de mides petites poc treballades i disposades en fileres no gaire regulars. (Com a nota curiosa assenyalem que la pedrera d'on s'extreia la pedra és perfetament localitzable a mig camí de Cal Noi a Reixac). El conjunt de la planta és similar a Sant Joan de Boí i el campanar octogonal és semblant al de Sant Pere de les Puel·les (Barcelona) i Sant Celoni. La talla de fusta de la imatge de la Mare de Déu és d'un romànic tardà o protogòtic (transició ss. XII a XIII). https://www.montcada.cat/el-municipi/guia-del-municipi/entitats-i-associacions/esglesia-de-sant-pere-de-reixac.html

MASIA CAN FONTANET

Una de les masies més importants del municipi. Documentada al segle XIII, el seu emplaçament és estratègic, a mig camí entre la muntanya i el pla de Reixac, dominant l’antic camí ral. Va tenir moltes propietats en el territori (terres, molins i masies). Pot tenir arrels anteriors al segle XIII. En aquesta zona hi ha notícies documentals d’assentaments pagesos des del segle X i XI no localitzats la major part formada per poblament dispers a l’entorn de les torrenteres que davallaven de la muntanya. Presenta contraforts en la façana de ponent i ornamentació en les obertures força interessants: Quatre finestres d’arc conopial i arquets lobulats, i altres amb decoració de motllura, una d’elles amb arc conopial i l’escut dels Fontanet. https://patrimoni.montcada.cat/patrimoni-arquitectonic/masia-can-fontanet/

ESPECTACULAR PORTA DE FERRO FORJAT

RECOMANO GIRAR A LA DRETA

Jo he anat per la carretera, amb el perill que això comporta, per veure si podia veure Can Moià i Can Bonet d'aprop. Però no val la pena perqué l'únic que es pot veure es la masoveria de Can Bonet que està al costat de la carretera. Les dues masies queden mes al interior i tapades pels arbres. Si gireu a la dreta podeu arribar fins el Besos i segur que la ruta és molt més agradable.

CAN MOIA

Presenta una composició de façana que recorda un palau gòtic i peces de gran valor artístic: Portal de mig punt amb dovelles, dues finestres geminades gòtiques amb columna, capitell i arcs lobulats, i finestres amb reixes de ferro forjat. Anomenat Mas Soler fins al segle XVIII, el primer document on hi apareix data del 20 d’agost de l’any 1322. En aquest cas es tracta d’una Sentència Arbitral, segons la qual, els jutges de Barcelona declararen el mas Soler com una senyoria depenent del Benefici de Sant Joan (altar de l’església), fundat en l’interior de la parròquia de Sant Pere de Reixac. La Sentència posava fi als litigis sobre la propietat del mas entre el sacerdot de Reixac i Romia, muller de Bernat de Sarradell. Quatre anys més tard, la masia posseïa molins fariners i drapers situats a tocar del Besòs. Aquesta propietat fou confirmada pels jutges de Barcelona el 21 de febrer de 1326.L’any 1328, el nou senyor del mas i de les seves terres era Arnau Ferrando de Vilafranca, ciutadà de Barcelona, el qual el conserva fins al 1332 en què el vengué a Jaume Bastida: «…en pur i franc alou, de tota la torre i mas Soler, de Sant Pere de Reixac, amb tots els honors i possessions, i de tots els molins i aigua per moldre, amb tots els drets i pertinences a cens….cedint un parell de gallines al senyor del castell de Montcada».A partir d’aquest moment, la masia i les seves dependències passaren a ser propietat de diferents cavallers i ciutadans de Barcelona. En pocs anys fou de Ramon Ricart, de Jaume Gracia, argenter de Barcelona, de Guillem Ca Rovira, mercader, i del convent dels frares de la Mare de Déu de la Mercè. D’altra banda, el 1372 es concedia llicència per a celebrar missa, cantada i amb sermó, a la capella de la Puríssima situada dins la masia. L’any 1386 el mas Soler, que ja per aquestes dates començava a tenir importància i prestigi, amb tots els seus molins fariners i drapers, i el mas Riera (actual Can Fontanet), foren adquirits per Simón Fontanet, mercader de Barcelona, a canvi de sis mil sous. D’aquest passa a Francesc Vilaseca (1395), Bonamat Pere, batxiller en lleis (1409), Bartomeu de Sant Just (1452), Emanuel de Corbera, cavaller (1455), que fou exempt de pagar el delme de cabrits a l’església de Sant Pere, etc. A principis del segle XVII la propietat fou adquirida pel marqués de Barberà. La importància i el creixent poder econòmic del mas es manifestava també en l’elevat índex de productivitat de les seves terres i en la introducció i explotació de nous conreus. L’any 1653, per exemple, els seus propietaris pagaren un total de 42 lliures per les tasques de sembrar i bregar cànem. D’altra banda, l’extensió de la propietat era enorme, abraçava bosc i conreus de la plana i la muntanya, segons es llegeix en un inventari de terres i propietats signat el 1695. L’adquisició de la masia per Agustí i Caietana Copons, marquesos de Moia, l’any 1715, va significar el canvi de nom definitiu de la masia. https://patrimoni.montcada.cat/patrimoni-arquitectonic/can-moia/

CAN BONET

Edifici singular situat en ple parc de la Serralada de Marina, envoltat de bosc, molt a prop de la carretera de la Roca. Va ser projectat per Domènech Mansana i alçat entre 1914 i 1916. Està format per diferents cossos juxtaposats amb una torre quadrada coberta a quatre aigües. Les teulades són de ceràmica vidriada que combina el color ocre amb el verd. Les finestres, de perfil escalonat, estan ornamentades amb maó vist i detalls ceràmics. La porta que s'obre a la torre està presidida per un porxo de maó vist que fa de suport d'un balcó cantoner. A la part del darrera hi ha una galeria semicircular, a nivell de planta baixa, que sobresurt com si fos un absis. Prop de la casa hi ha un pavelló més senzill i, al costat de la carretera, la masoveria, d'estil molt semblant. Tot el conjunt es troba en magnífic estat de conservació i està dedicat a celebracions socials amb el nom de Palauet Montcada. https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5945