Montcorbau. Tuc de Guillhem. Cap des Crodos. Montcorbau

La descripción primero en euskera y luego en catalán y español. La traducción al catalán se la debo a nuestra amiga Neus Nogué.

Ibilbide hau Montcorbau-Vila pista uzten den unetik goi-goiko belardietara iristen den arte
inguru guztiz basatian garatzen da ertz baten gainean. Goiko partea amiltsua da,
zeharkaldi pare bat zorabiagarriak dira (nire iritziz). Ricardo Novell Agramuntek bere “Un
viaje fantástico a trazos de lápiz” “Los pueblos de la Val d’Aran” liburuan zihurtatzen
duenez ehiztariren batek galdu du bizia malkar hauetan. (140 orria).
Gaur abuztuaren zazpia da. Gure asmoa Montcorbau herriko goiko aldean aparkatzea da
baina herria, haran guztia lez, topera dago eta ezin izan dugu goiko orubean aparkatu,
hortaz behean aparkatu dugu. Oinez abiatu, pista hartu eta gora abiatu gara bide
zidorretan barrena goiko iturri-eder-dun atseden-leku erretegiraino. Pistatik gora jarraitu
dugu puntu goreneraino eta jaisten hasi gara. Eskuin aldera sartzen den eta cairn bat
duen “bidea” ignoratu eta aurrera jarraitu dugu. Eskuin aldera sartzen den “bide” bat hartu
eta borda zahar baten hondakinetara iritsi gara. Hortik gora egin dugu xenda bat izan
daitekeena jarraituz. “Xenda” jarraituz (igoera oso gogorra) Cabana deth Pin dera Serra-ra
iritsi gara (inguru bakartia, ederra eta majikoa). Bertan zerbait edan eta jateko aprobetxatu
dugu. Hortik gora ibilbidea ebidentea da baina BENETAN ZAILA ETA MALKARTSUA . Nik
bildur punttu bat izan dut. Jende gaztearekin etorri naiz gaurkoan eta konfidantza eman
didate. Halako batean malda leundu egiten da eta hortik aurrera ez dago inolako
problemarik. Pasada Roca Nera. Hortik ganaduak egindako xenda jarraitu dugu ertz
batera iritsi arte nondik igoera erosoa gertatu zaigun.
Gurutzea duen tontorra ikusi dugu, bertara iritsi eta mapan ikusi dut ez zegokiola Tuc de
Ghillem tontorrera. Benetako tontorra aldamenean dago (4 h).
Kontuak kontu inolako arazorik gabe Cap des Crodos tontorreraino iritsi gara. Handik
jaitsiera luzea da, ziztu bizian egin dugu (ekaitza mehatxuka dugu) autoraino inolako
ezbeharrik gabe. Guztira 6h eta 20 min.
+65-entzat oso zaila bezala sailkatuko dut. Porru eginda bukatu dut eta tartetxo batean
beldur punttu bat izan dut. Hortaz, bertigo duen pertsonak hobe dute hemendik EZ
ETORTZEA. Kontuak kontu ibilbidea, “cum laude”.

Aquest itinerari, des del punt que abandona la pista Montcorbau-Vila fins als prats
superiors, discorre per un terreny totalment salvatge sobre una carena de vertigen. La part
de dalt és molt abrupta i fa un parell de travesses vertiginoses (al meu entendre). Segons
afirma Ricard Novell Agramunt al seu llibre Un viaje fantástico a trazos de lápiz. Los
pueblos de la Val d’Aran, en aquests “deserts” per desgràcia algun caçador ha perdut la
vida.
Avui és 7 d’agost, la vall està petada. Volíem aparcar a la part de dalt del poble però no
hem pogut. Hem agafat la pista que va a Vila però fent les dreceres necessàries. Hem
arribat a l’àrea de pícnic amb font i lloc per cuinar amb llenya. A la part alta de la pista
hem començat a baixar ignorant la primera sortida cap a la dreta. Una mica més avall hem agafat un camí cap a la dreta que ens ha portat a una borda en ruïnes. Des d’aquí surt un “sender” molt precari però que puja i puja fins a la cabana del Pin dera Serra (un indret solitari, bell i màgic). Des d’allà hem tirat amunt. Hi ha algun tram realment COSTERUT I ABRUPTE. Les persones amb vertigen, ABSTENIU-VOS. Jo he vingut amb gent jove que m’han donat confiança. En un moment donat el pendent se suavitza i ja no hi ha cap problema. A la Passada de Roca Nera hem aprofitat per picar alguna cosa. Des d’aquí hem seguit el rastre deixat pel bestiar. Rastre que ens ha portat a una carena molt
còmoda. Hem passat dues creus però el mapa ens indica que el cim no és cap de les
dues. El veritable cim és un llom arrodonit (4 h). Sigui com sigui, hem arribat fins al Cap
des Cròdos i des d’aquí corrents cap al cotxe (la tempesta amenaça) sense contratemps.
6 h 20 min.
Per a les persones +65 la classifico com a molt difícil. He acabat fet pols i en algun
moment he tingut una mica de por. D’altra banda, el recorregut és “cum laude”.

Este itinerario desde el punto en que se abandona la pista Montcorbau-Vila hasta los
prados superiores discurre por terreno totalmente salvaje sobre una cresta vertiginosa. La
parte superior es muy abrupta y realiza un par de travesías vertiginosas (en mi opinión).
Según afirma Ricard Novell Agramunt en su libro “Un viaje fantástico a trazos de lápiz”
“Los pueblos de la Val d’Aran” en estos “deserts” por desgracia algún cazador ha perdido
la vida.
Hoy es 7 de agosto, el valle está “petau”. Queríamos aparcar arriba del pueblo pero no
hemos podido hacerlo. Hemos cogido la pista que va a Vila, pero haciendo los cortes
necesarios. Hemos llegado al área de pic-nic con fuente y asador. En la parte alta de la
pista hemos comenzado a bajar ignorando la primera salida hacia la derecha. Un poco
más abajo hemos tomado un camino hacia la derecha que nos lleva a una borda en
ruinas. Desde ahí sale una “senda” muy precaria pero que sube y sube hasta la cabana
deth Pin dera Serra (lugar solitario, hermoso y mágico). Dese ahí hemos tirado para
arriba. Hay algún tramo realmente EMPINADO Y ABRUPTO. Personas con vértigo,
ABSTENERSE. Yo he venido con gente joven que me han dado confianza. En un
momento dado la pendiente se suaviza y ya no hay ningún problema. En la pasada de
Roca Nera hemos aprovechado para picar algo. Desde ahí hemos seguido el rastro
dejado por el ganado. Rastro que nos ha llevado a una cresta muy cómoda. Hemos
pasado dos cruces pero el mapa nos indica que la punta no es ninguna de las dos. La
verdadera cima es una loma redondeada (4 h). Sea lo que sea hemos llegado hasta Cap
de Crodos y desde ahí “a tumba abierta” al coche (la tormenta amenaza). 6 h 20 min
Para las personas +65 la clasifico como muy difícil. He acabado “desrriñonau” y en algún
punto he tenido un punto de miedo. Por lo demás el recorrido es “cum laude”.