Monte Infierno o Peña Prieta Sur

En cotxe o a peu, depenent de tenir permís o no, s’arriba a la cabana Naranco o al refugi de Tajahierro, com en el meu cas. Caminant per l’ampla i oberta vall no es triga gaire a trobar el rastre d’unes fites de formigó pintades de blanc, entre les quals hi ha les roderes de cotxes. Aquestes fites em porten a l’inici de la pujada en cerca del sender PR-LE 22, per on pujo al Boquerón de Bobias, per on baixo a la vall de la Lechada i a una pista. M’hi incorporo i la segueixo en ascens, en sentit sud-est. Per aquesta pista arribo al final, als peus de les Agujas de Cardaño. Aquí es pot continuar als peus d’aquestes punxes o fer-ho pel vessant de l’esquerra, que és l’opció que trio.
Primer trobo una mena de rastre, per on pujo uns metres, fins que em fico en terreny d’escobes (piornos). Passo un primer tram on encara es veu la traça a terra, però no triga gaire a desaparèixer. Comença ara un llarg tram força caòtic, sense veure clar per on pujar, mirant de trobar els espais que les escobes no han aconseguit colonitzar. Es tracta d’una pujada de gran duresa, mental i física, vessant amunt, en cerca de la carena de la serra. Superat el tram de vegetació, me’n rep un altre no menys esgotador. Un veritable mar de pedres que no s’acaba mai fins a guanyar el llom de la muntanya.
Tal com he pujat, acabo als peus del primer objectiu del dia, el Mojón de las Tres Provincias, topònim que no cal explicar, per evident. El cim permet contemplar un territori inacabable, esquitxat per infinitat de cims, tots ells a l’imaginari de tot muntanyenc que es preï, en destaquen el Torrecerredo i una llarga carena de cims dels Picos de Europa, el Curavacas i l’Espigüete al sector de Palència i els grans pics del Parque Regional Montaña de Riaño y Mampodre, coneguts localment com els Alps lleonesos.
Ha sigut tan llarga l’estada que torno a tenir les forces intactes, així que continuo en cerca del següent objectiu. Un sender, força evident, em fa baixar vertiginosament al coll que em separa del meu destí. Em dirigeixo primer al cim de la Peña Prieta, que corono de forma fàcil per un sender que no presenta dificultats. Les vistes són similars a les ja contemplades, així que em dirigeixo a fer el cim que considero el més alt de la província de Palència, el Monte Infierno, Pico del Infierno, Peña Prieta Sur o Peña Prieta Palentina, com vulgueu dir-li. Cap problema en assolir la fita. No camino més de 200 metres ni baixo ni pujo més de 20 metres de desnivell. Un passeig. Hi ha una cota sense cap distintiu, que sembla el punt més alt, una bústia buida i una fita de pedres al punt més baix de la carena, tot això en no més de 20 metres de separació. Fotografies per tal d’immortalitzar el moment i, encara que el temps és radiant i l’horitzó força clar, toca iniciar el descens.
El dia és molt bo i el terreny és sec, escombrat per un vent agradable, així que decideixo provar de fer un recorregut circular que em porti al Collado del Ribadoiro. M’han parlat de la dificultat per desgrimpar un pas per arribar-hi, però em veig capaç de fer la baixada. El camí pel llom de la muntanya és molt agradable. Es poden fer petits desviaments, molt curts, per anar per les diferents cotes que deixem per la dreta del camí, i així, ja passat l’alt del Cubil de Can, arribo al punt tècnic del dia. Una desgrimpada que sembla més difícil del que realment és.
El camí acaba al caire de la muntanya. Una fita indica el lloc on hi ha la canal que s’ha de desgrimpar. No faig ni dues passes i ja trobo el primer lloc on, en cas de prendre la decisió equivocada, ho podem complicar de debò. Allò que es veu més evident és un estreta canal que cau a plom en sentit nord-oest. Si es treu el cap per la dreta es veu clarament una altra zona, menys pendent, que és el camí bo que cal seguir. Amb cura, i atent a les fites i rastres de camí, supero la baixada i soc a terreny ferm.
Ja a la esplanada, la meva intenció era caminar fins a la gran fita que hi ha a l’ample Collado del Ribadoiro i anar en cerca del camí que surt dibuixat al mapa topogràfic de la zona, però en veure que podia fer una fàcil drecera pendent avall vaig canviar d’idea i vaig anar retallant camí, muntanya avall per terreny obert, fins que vaig trobar el camí que baixa del coll. A partir d’aquí, com vaig baixar de la manera que ho vaig fer, vaig decidir continuar igual, mirant de no complicar-me gaire la vida amb la vegetació, cosa que vaig aconseguir i que em va permetre connectar amb el sender PR-LE 22.
A partir d’aquí s’acaben les aventures. Em trobo just al punt on s'acaba el sender que baixa del Boquerón de Bobias i comença la pista per la qual, en un recorregut sense cap més interès que anar fent, amb temps per rememorar tot el viscut durant la jornada, acabo de nou al lloc d’inici d’aquesta intensa caminada.