Montjuïc, pel camí del Mar

Plaça d'Espanya i Torres Venecianes

Iniciem la ruta a la plaça d'Espanya, on hi trobem la plaça de toros de les Arenes, actualment un centre comercial, i al bell mig una font monumental de l'any 1929, obra de Josep Maria Jujol, que representa els tres mars que envolten la península Ibèrica, o Espanya. Aquesta al·legoria està representada per tres grups escultòrics tallats en marbre blanc que simbolitzen els rius Ebre, Tajo i Guadalquivir. Les tres figures en bronze representen la navegació, la salut pública i l'abundància, i foren realitzades pels germans Miquel i Llucià Oslé. Tot seguit ens dirigim cap a l'avinguda de la Reina Maria Cristina, passant pel costat d'una de les torres d'estil venecià. Les Torres Venecianes eren les torres d'accés al recinte de l'Exposició de 1929 i estan declarades Bé Cultural d'Interès Local.

Les Quatres Columnes

Les Quatre Columnes, que podem apreciar avui dia són 4 columnes amb capitells jònics que reprodueixen les que van ser aixecades l'any 1919, obra de Josep Puig i Cadafalch. Simbolitzen les quatre barres de la bandera de Catalunya i inicialment estaven destinades a convertir-se en un dels símbols del catalanisme. Les originals van ser enderrocades el 1928 durant la dictadura de Primo de Rivera, un any abans de l'inici de l'Exposició Universal de 1929. L'any 2010 van ser reconstruïdes, a pocs metres de distància del seu lloc original. Actualment són símbol de la perseverança, la convicció i la fermesa de la llengua, la cultura i la identitat nacional catalana. (Font: Viquipèdia)

Palau Nacional

En arribar al passeig Jean Forestier girem a la dreta; abans, però, alcem la vista i contemplem el Palau Nacional. Es tracta d'un palau construït entre el 1926 i el 1929 per a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, de la qual en fou l'edifici principal. Des del 1934 és la seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Jardí Botànic Històric

Pugem per les escales automàtiques i arribem a un dels laterals del Palau Nacional. Seguim endavant, tot recte, i pugem per les escales que hi ha a la part posterior del Palau, les que queden al costat del Jardí Botànic Històric. El Jardí Botànic Històric, un petit tresor de la jardineria barcelonina, fou creat en la dècada de 1930 per Pius Font i Quer i s’amaga dins de dos clots procedents d’antigues pedreres al sector de la Foixarda de Montjuïc, darrere del Museu Nacional d’Art de Catalunya. El fet que es tracti d’un lloc enclotat, a l’obaga de Montjuïc, fa que l’aire fred s’acumuli a baix i les temperatures del fondal siguin fins a quatre graus inferiors que les de la part superior. Aquesta circumstància facilita el desenvolupament d’espècies de caràcter eurosiberià, pròpies de climes més freds. Enmig hi ha el Mas de l'antic Jardí Botànic, una bella mostra de l'arquitectura rural catalana que fou construïda l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona. (Font: https://museuciencies.cat/el-nat/les-seus/jardi-botanic-de-barcelona/jardi-botanic-historic-2/ i Viquipèdia)

Monument a Francesc Ferrer i Guàrdia

Al capdamunt de les escales automàtiques trobem el monument a Ferrer i Guàrdia. Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 14 de gener de 1859 - Montjuïc (Barcelona), 13 d'octubre de 1909) va ser un important pedagog anarquista i lliurepensador català. Va crear l'Escola Moderna (1901-1906), que va significar una posada en pràctica de la seva pedagogia llibertària. També va exposar els seus principis pedagògics escrivint l'obra L'Escola Moderna. Va ser afusellat a Montjuïc després de ser condemnat, sense proves, per un tribunal militar que el va declarar culpable d'haver sigut partidari i principal incentivador de la revolta coneguda com a Setmana Tràgica. (Font: Viquipèdia)

Estadi Olímpic Lluís Companys

Seguim endavant, fins a l'Avinguda de l'Estadi, i davant nostre, a mà esquerra, trobem l'Estadi Olímpic Lluís Companys. Quan el Govern de Primo de Rivera aprovà incloure en el marc de l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1929 una secció dedicada a l'esport, va ser necessari construir-hi una piscina i un estadi de dimensions olímpiques. L'estadi fou encarregat a l'arquitecte Pere Domènech i Roura. Comptava amb una superfície de 66.075 m², dels quals 20.575 van ser destinats a camp d'esports, i el central era destinat a camp de futbol. Per les seves dimensions i la gran capacitat (era de 60.000 persones), el 1929 l'estadi barceloní era considerat el segon més gran del món. Disposava també de pistes per a salts i llançaments, d'un camp de rugbi, una pista de curses per a set atletes i una longitud total de 1.500 m. També tenia instal·lacions subterrànies per a la pràctica d'altres esports, com la boxa, l'esgrima, la gimnàstica i disposava de pista de tennis i de piscina. Poc a poc es va anar degradant, sobretot als anys seixanta, quan el barraquisme ja inundava tot Montjuïc, fins i tot l'estadi, i no va ser renovat completament fins força més endavant per tal d'acollir els Jocs Olímpics de Barcelona'92, conservant només la façana i les dues escultures de genets de Pau Gargallo. (Font: Viquipèdia)

Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch

Si seguim per l'Avinguda de l'Estadi fins al passeig Olímpic, a la confluència dels dos carrers trobem el Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch, inaugurat l'any 2007. Es tracta d'un equipament pioner a Europa amb una visió històrica, ètica, lúdica i educativa. Mostra una perspectiva global de l’esport en totes les seves disciplines i modalitats en un espai interactiu que disposa d’una avançada tecnologia aplicada a tots els àmbits i que esdevé un espectacle per als sentits. Un format cultural i interactiu en el qual les noves tecnologies tenen un paper molt important a través de representacions interactives i instal·lacions multimèdia per aconseguir experiències i donar lloc a la reflexió. Al museu hi conviuen aspectes de l’esport en tots els seus vessants, des de l’alt rendiment fins a l’esport competitiu i el de lleure, així com la pràctica esportiva de persones amb discapacitat o l’esport en general. L’esport és quelcom més que fer un exercici físic. (Font: https://www.museuolimpicbcn.cat/ca/sobre-el-museu/)

Esquerra

Prenem el passeig Olímpic. A la dreta, a l'altra vorera, anem veient el lateral de l'Estadi. Uns metres més enllà hem d'agafar un camí a mà esquerra que va en direcció oposada a la que estem seguint i que puja lleugerament. De primer reculem, però poc més endavant canviarà de sentit i anirà paral·lel al passeig Olímpic però unes metres més elevat.

Pistes municipals d'aeromodelisme

El camí ens porta fins al carrer Doctor Font i Quer, on trobem les pistes municipals d'aeromodelisme de Montjuïc. Prenem el carrer Doctor Font i Quer.

Carrer de Can Valero

A la rotonda girem a la dreta, en direcció al Mirador del Migdia, i prenem el carrer de Can Valero, que porta el nom del nucli més important de barraques que hi havia hagut a Montjuïc al segle XX. A la dreta ens queden les instal·lacions del Jardí Botànic. Montjuïc va ser durant segles un espai on vivien les classes més pobres de la ciutat, que no tenien altra alternativa que construir-se una barraca. Durant bona part del segle XX hi hagué el nucli més important de barraques de la ciutat, amb prop de 6.000 barraques i 20.000 habitants a la dècada de 1950. El fenomen del barraquisme Montjuïc està documentat des de 1870, tot i que probablement ja n’hi hagués abans. És a principis del segle XX que l'ajuntament comença a preocupar-se de forma incipient pel barraquisme i les condicions de vida dels seus habitats, tot i que sovint es tractava d'una preocupació moral: la massificació de les barraques i la brutícia podien afavorir que s’hi fes quelcom d'"immoral". L'autèntica explosió del barraquisme es va donar a la dècada de 1940 a 1950 i encara va augmentar més fins a 1960. Com a la dècada de 1920, l'arribada massiva d'immigrants del sud i oest de l'Estat va topar amb la manca d'una política de construcció d'habitatge públic i l'interès dels promotors immobiliaris, que només estaven interessats en construir habitatge per a les noves elits de la ciutat. La població que vivia en barraques al districte de Sants-Montjuïc va passar de l'1,7% l'any 1940 al 10,5% l'any 1950. Aquell any es comptabilitzaren fins a 4.000 barraques només a Montjuïc. L'any 1950 el nombre de barraques al voltant de la muntanya va sobrepassar clarament les 6.000, amb uns 20.000 habitants. El nucli més important era Can Valero, conegut així pel bar que havia fundat l'any 1929 Valero Lecha, que es va fer famós pels entrepans de botifarra que servien. Bona part dels habitants de les barraques eren immigrants recents a la ciutat, sobretot andalusos -d'Almería, Jaén, Granada i Còrdova-, aragonesos, murcians, extremenys, castellans, valencians, a més de catalans, que representaven el 14% de la població barraquista. (Font: Viquipèdia)

Institut Botànic de Barcelona

Al capdamunt del carrer de Can Valero, ja amb la confluència del passeig del Migdia, que prendrem tot seguit, i dins dels terrenys del Jardí Botànic, veiem l'Institut Botànic de Barcelona, un centre de recerca botànic mixt dependent del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) i l'Ajuntament de Barcelona. L'IBB compta amb una biblioteca especialitzada i el seu herbari allotja la col·lecció de plantes més important de Catalunya i la tercera de la península ibèrica. El centre conserva també el Gabinet Salvador, una de les poques col·leccions naturalistes que es conserven del període de la Il·lustració. La investigació es divideix en dos grups de recerca: Biodiversitat i evolució de plantes i Història de la botànica i anàlisi de col·leccions. (Font: Viquipèdia)

Àrea de pícnic

A la intersecció de carrers deixem el passeig del Migdia a mà dreta i prenem el carrer de l'esquerra, que ens porta fins a l'àrea de pícnic del Mirador del Migdia.

Mirador del Migdia

Passada l'àrea de pícnic arribem al Mirador del Migdia, des d'on es pot contemplar la Zona Franca, el Baix Llobregat, el cementiri, l'aeroport i part del port. Tot seguit prenem el camí del Mar.

La Caseta del Migdia

En arribar a la Caseta del Migdia, una guingueta al bosc amb vistes al Mediterrani on a més de menjar i beure alguns vespres hi ha espectacles, prenem un camí de ronda que surt cap a la dreta.

La lluneta de mar

Pel camí de ronda anirem recorrent tota la muralla litoral del castell de Montjuïc. El primer que ens trobem és la lluneta de mar. La lluneta de mar és un edifici amb forma de quadrilàter irregular que serveix com a continuació del baluard de Llengua de Serp. Una petita guarnició era l’encarregada de la seva custòdia i disposava també d’espais autònoms distribuïts a partir d’un pati obert. Un informe de 1828 apunta que podia allotjar entre 76 i 86 homes. Amb anterioritat a la intervenció de Cermeño, el sector on avui s’hi troba la lluneta de mar formava part de l’antic semi baluard de Llengua de Serp. Amb la reforma s’hi va construir un de sencer i es va reconvertir l’extrem en la lluneta, una defensa exterior independent. La defensa d’aquest espai es completava mitjançant una altra lluneta situada al centre de la cara dreta. A inicis del segle XX, la pólvora emmagatzemada al polvorí vell de Montjuïc es va traslladar al magatzem de la lluneta. Tot i que no es té constància de què va passar amb aquest espai després dels anys 20, és possible que restés abandonat en reduir-se els canons del Castell a quatre bateries antiaèries situades al baluard de Sant Carles i, més tard, a l’hornabec. (Font:https://ajuntament.barcelona.cat/castelldemontjuic/ca/el-castell/el-recinte/les-llunetes-de-mar-i-de-terra-espai-no-accessible)

Camí del Mar

Seguim el camí de ronda que voreja la muralla defensiva del castell.

Castell de Montjuïc

Arribem a un mirador amb taulons de fusta sobre una elevació de pedra que ens fan de bancs. Darrera hi ha el fossat del castell, enjardinat, i hi podem veure la porta d'entrada amb el pont sobre el fossat per accedir-hi. Si pugem les escales podem apropar-nos al castell i fer-hi una visita abans de reprendre el camí de Mar. El Castell de Montjuïc de Barcelona fou una fortalesa militar i, després de la guerra civil, va ser un museu militar. Actualment és un equipament municipal depenent de l'Ajuntament de Barcelona. Està ubicat al cim de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, situat a més de 170 m d'altura sobre una terrassa rocosa. L'aspecte actual del conjunt de fortificacions és obra de l'enginyer militar Juan Martín Cermeño, el qual va fer derruir l'antic fortí de 1640. Cermeño va modificar les fortificacions existents i en va construir de noves seguint els sistemes de defensa concebuts per l'enginyer francès Vauban. La fortalesa adopta una disposició estrellada. Diversos baluards i construccions exteriors protegeixen el nucli del recinte, envoltat d'un profund fossat. El cos principal s'estructura al voltant d'un pati porticat. Les estances són cobertes amb volta de mig punt. (Font: Viquipèdia) Recordar-vos que si esteu empadronats a Barcelona teniu accés gratuït al castell qualsevol dia de la setmana si prèviament us heu inscrit en el programa "Gaudir més" de l'Ajuntament de Barcelona (https://www.barcelona.cat/gaudirmes/ca).

Panoràmica

Seguim pel camí de Mar fins al Mirador de l'Alcalde i anem gaudint de les vistes del port de Barcelona.

Jardins del Mirador de l'Alcalde

Aquest jardí, situat a prop del castell de Montjuïc, destaca per la vista excepcional sobre Barcelona. A més, també és remarcable el mosaic que pavimenta la major part de l'espai i el fet de tractar-se d'un espai tranquil, lluminós i assolellat. El Mirador de l’Alcalde es distribueix en replans que aprofiten el fort pendent de la muntanya. Els nivells es connecten amb trams d’escales i parterres de pendents suaus, separats per un paviment que forma part del patrimoni artístic de Barcelona. Des d’un estany situat al centre del parc, que distribueix al seu voltant els diferents elements que componen l’espai -camins, parterres, vegetació i zones de repòs-, una font ornamental vessa l’aigua en petites plataformes que configuren una cascada que va a parar a un estany inferior, també amb una font ornamental. (Font: https://www.barcelona.cat/ca/que-pots-fer-a-bcn/parcs-i-jardins/jardins-del-mirador-de-l-alcalde_1338142144.html)

Monument a la Sardana

Des de la part inferior dels jardins del Mirador de l'Alcalde anem cap a l'esquerra i creuem la carretera de Montjuïc. A mà dreta ens queda el monument a la Sardana, una escultura de 1965 creada per Josep Cañas. Seguim endavant i arribem a una zona de pícnic.

Àrea de pícnic

Si aixequem el cap molt probablement veurem passar per sobre nostre alguna de les vagonetes del telefèric de Montjuïc que pugen al castell. A la dreta ens queda una de les portes d'accés dels jardins Joan Brossa. Hi entrem.

Jardins Joan Brossa

El que durant més de 30 anys va ser el Parc d’Atraccions de Montjuïc, avui és un gran espai verd cobert d’una vegetació esponerosa i molt mediterrània. Hi ha tres àrees de joc en les quals s'hi han instal·lat elements per a totes les edats, alguns de molt originals. La música també és un aspecte lúdic molt important. En el camí que travessa el parc hi ha "coixins musicals" que emeten sons quan es trepitgen, i una zona amb tirolines i jocs per trepar. L'escultura "El pallasso", de Joaquim Ros i Sabaté (1972), que reprodueix la figura de Charlie Rivel enlairant la seva famosa cadira, és una de les quatre escultures que s'han conservat de l'antic parc d'atraccions. (Font: https://www.barcelona.cat/ca/que-pots-fer-a-bcn/parcs-i-jardins/jardins-de-joan-brossa_99400036180.html) Sortim dels jardins per la porta que dona al carrer dels Tarongers, davant per davant de la porta d'entrada als jardins de Mossèn Cinto Verdaguer, per fer una passejada per aquests altres jardins abans de tornar a entrar als jardins Joan Brossa.

Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer

Els de Mossèn Cinto Verdaguer són, amb diferència, uns dels jardins més bonics de Barcelona, sobretot a la primavera, quan la combinació de plantes bulboses, rizomatoses i aquàtiques li confereixen un cromatisme excepcional. Baixen per un pendent lleuger que permet gaudir d’una bona vista sobre Barcelona, el mar i, en dies clars, fins i tot el Montseny. (Font: https://www.barcelona.cat/ca/que-pots-fer-a-bcn/parcs-i-jardins/jardins-mossen-cinto-verdaguer_92090124057.html)

Jardins de Joan Brossa

Després d'haver donat un tomb pels jardins de Mossèn Cinto Verdaguer entrem de nou per on havíem sortit als jardins de Joan Brossa i baixem per unes escales que queden darrere de la zona de jocs infantils, a l'alçada del monument al Charlie Rivel. Per damunt nostre van passant les vagonetes del telefèric.

Jardins de Joan Brossa

Al capdavall de les escales ens trobem amb una altra de les escultures recuperades de l'antic parc d'atraccions: la de la balladora de flamenc barcelonina Carmen Amaya, feta el 1966 per Josep Cañas. Ens dirigim cap a la dreta i ben aviat se'ns obre una panoràmica de Barcelona a la nostra esquerra. A mà dreta podem contemplar una altra de les escultures recuperades: la de Joaquim Blume, de Nicolau Ortiz, també del 1966, i en la que un gimnasta fa exercicis d'anelles amb els anells olímpics de fons. Un pèl més endavant la quitxalla es pot entretenir amb una tirolina, tot i que molt sovint està feta malbé. El camí ens duu fins a la carretera de Montjuïc, que prendrem cap a l'esquerra.

Carretera antiga de Montjuïc

A un centenar de metres trobem un camí a mà dreta que recula, el prenem i arribem a unes escales que ens duen a la plaça de Carlos Ibáñez, on hi ha un espectacular mirador de Barcelona.

Panoràmica

Som a la plaça de Carlos Ibáñez i ens dirigim cap a la dreta, als jardins de Miramar. Tota la balconada ens permet gaudir d'unes vistes privilegiades de Barcelona.

Telefèric del Port

Als jardins de Miramar trobem l'estació Miramar del telefèric del Port. El transbordador aeri que enllaça el port amb Miramar, en el vessant de Montjuïc, va ser ideat al 1926 per Carles Buigas , amb Ramón Calçada i Josep M. Roda com a col·laboradors, a fi de connectar l’exposició de 1929 amb la seva secció marítima. El capital privat no es va aconseguir fins a 1928, massa tard per acabar les obres per a l’Exposició. Buigas va vendre aleshores la seva participació en el projecte a Josep M. Roda, qui va veure realitzada la seva obra al 1931 després de dos anys de construcció. Durant la Guerra Civil el transbordador va ser tancat, els cables retirats i les torres es van convertir en un lloc estratègic per a la defensa del port de Barcelona. Al 1958 la societat Telefericos de Barcelona S. a. es fa càrrec de les instal·lacions i el 20 de Maig de 1963 posa en funcionament el nou transbordador, que no va interrompre el seu servei fins a 1995. Després de dos anys de restauració a les torres de Sant Sebastià i Jaime I, el Telefèric del Port reprèn la seva activitat amb una imatge igual a la que tenia al 1931, transportant viatgers entre La Barceloneta i Montjuïc durant tot l’any. El recorregut total és de 1292 metres, dura uns deu minuts i consta de línies de transport simultaneas sobre torres d’estructura metàl·lica amb tirants de creu de Sant Andrés, planta quadrangular i fonaments en els vèrtexs sobre daus de formigó. (Font: https://www.telefericodebarcelona.com/ca/historia-i-detalls-tecnics/)

Jardins de Miramar

Els Jardins de Miramar van ser realitzats entre 1919 i 1923 amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1929. El seu disseny va anar a càrrec de l’enginyer i urbanista francès Jean-Claude-Nicolas Forestier, un dels millors paisatgistes internacionals de l’època, que va introduir el concepte de jardins mediterranis a la ciutat de Barcelona. Va comptar amb la col·laboració de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, director de Parcs i Jardins de Barcelona Se situen en una balconada de 60 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Ofereixen magnífiques vistes de 270º sobre la ciutat i compten amb arbres centenaris i nombroses espècies de gran interès. S'estructuren en terrasses regulars sostingudes per murs de pedra de Montjuïc i baranes de forja amb arbres i diferents tipus de parterres plantats principalment amb espècies de zones càlides. Les peces d'aigua i les escultures s'encarreguen d’assenyalar els eixos principals i secundaris. A la part central del jardí se situa una font de pedra envoltada per tres escultures femenines: de Josep Clarà ("Fertilitat" i "Serenitat") i de Pau Gargallo ("Pomona"). L’escultura "Serenitat" havia estat instal·lada, anys enrere, als Jardins de Joan Maragall, al Palauet Albéniz, a prop de l’Estadi Olímpic. A tocar dels jardins se situa l’hotel Miramar. L’edifici que ocupa és un antic palauet que va ser projectat per l’arquitecte Ramon Raventós i va ser inaugurat amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. Entre el 1959 i el 1983 va allotjar la primera seu de Televisió Espanyola a Catalunya. Finalment, el 2006 l’edifici va ser recuperat per a ús hoteler i va esdevenir l’hotel Miramar, remodelat per l’arquitecte Òscar Tusquets. L’actual edifici conserva la façana original de l’antic palauet. (Font: https://www.telefericdemontjuic.cat/ca/jardins-de-miramar)

Jardins de Mossèn Costa i Llobera

Des de l'altre extrem dels jardins de Miramar trobem una de les portes d'entrada als jardins de Mossèn Costa i Llobera. És un dels jardins especialitzats en cactus i plantes suculentes més important d’Europa. Orientats al mar, a recer de la muntanya de Montjuïc, estan situats en un mirador privilegiat.

Jardins de Mossèn Costa i Llobera

Gairebé en un dels extrems del jardí trobem aquesta petita plaça-mirador. Des d'aquí girem cua i ens dirigim cap a l'altre extrem dels jardins.

Monument a la puntaire

Es tracta d'una escultura en bronze de Josep Viladomat i Massanas de l'any 1972. Encara que està inspirada en el poema de Jacint Verdaguer sobre el tema, Viladomat volgué representar de forma actual i jove la puntaire. El monument és un homenatge a les dones que als pobles del litoral català feien de puntaires mentre els seus pares, germans i marits eren a la mar treballant de pescadors o de mariners. En aquest sentit és un monument que, de manera menys realista i més simbòlica que aquest, es troba també a alguns pobles del Maresme amb altres representacions com les d’Arenys de Mar i Arenys de Munt. Alguns consideren que aquest encàrrec de l’alcalde Porcioles fou una manera de compensar a Viladomat la realització de l’escultura eqüestre del general Franco per al castell de Montjuïc. Un duplicat de l’obra es troba a Escaldes-Esgordany, a Andorra. (Font: https://monuments.iec.cat/fitxa.asp?id=688)

Panoràmica

Sortim dels jardins per una porta diferent per la qual havíem entrat, en un nivell inferior, i recorrem per sota els jardins de Miramar. Creuem els cables del telefèric (amb una mica de sort veurem passar una de les vagonetes just per sobre dels nostres caps). Som al parc del Mirador del Poble Sec. Des d'aquí podem gaudir d'una bonica panoràmica de la ciutat.

Dreta

Parc del Mirador del Poble Sec

El parc del Mirador del Poble-sec, en bona part penjat de la muntanya de Montjuïc, reuneix les característiques d'un parc forestal i les d'un parc urbà, cosa que permet passejar tant pel vessant de la muntanya i veure el passeig de Colom i el port de Barcelona, com seure a descansar al gran espai que hi ha a tocar del passeig de Montjuïc, tot gaudint de la cascada que baixa des de la part més alta del parc.

Parc de la Primavera

Sortim del parc del Mirador del Poble Sec, creuem el carrer i just davant trobem el parc de la Primavera. Pugem les escales d'accés al parc i de seguida ens trobem amb la zona de jocs infantils. Recorrem els jardins d'extrem a extrem fins a sortir al passeig de l'Exposició. El parc de la Primavera éss l'exemple de com la necessitat de crear un equipament per a la gestió de serveis urbans −en aquest cas, el parc de neteja, dedicat a la transferència de residus urbans− pot ser, alhora, un espai verd agradable perquè els veïns gaudeixin de l'entorn més immediat. (Font: https://www.barcelona.cat/ca/que-pots-fer-a-bcn/parcs-i-jardins/parc-de-la-primavera_99400191003.html)

Funicular de Montjuïc

Sortim del parc de la Primavera, creuem el passeig de l'Exposició, i just davant veiem les vies del funicular de Montjuïc, que passa per sota nostre. El funicular de Montjuïc funciona com un metro i té dues parades: Paral·lel, que enllaça amb les línies L2 i L3 del metro, i Parc de Montjuïc, situada a la muntanya, que connecta amb el telefèric per arribar al cim de Montjuïc i accedir al castell. (Font: https://www.tmb.cat/ca/barcelona/altres-transports-tmb/funicular-montjuic)

Passeig de l'Exposició

La Vilella i Can Guitó

La Vilella fou una antiga fàbrica de sifons d'estil modernista. L'edifici data de 1906 i el seu arquitecte va ser Salvador Puiggrós Figueras. Can Guitó data del 1958 i el seu arquitecte fou Joaquim Coderch Mir.

Museu d'Arqueologia de Catalunya

Davant de l'entrada principal al Teatre Grec, i abans de pujar les escales, ens fixem a la nostra dreta: hi tenim el Museu d'Arqueologia de Catalunya, a l'esquerra, i el Teatre Lliure, a la dreta. La seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya ocupa l'anomenat Palau de les arts Gràfiques de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, construït entre 1927 i 1929, sota projecte de l'arquitecte Pelagi Martínez i Paricio, que comptà amb la col·laboració de Raimon Duran i Reynals. Tot el conjunt és un excel·lent exemple del classicisme de línia brunelleschiana, amb els paraments estucats en blanc i els elements estructurals i ornamentals recoberts amb terracota, solució practicada per alguns arquitectes als anys vint. L'estructura i fesomia originària de l'immoble ha sofert nombroses modificacions d'ençà de la seva conversió en museu, l'any 1932. (Font: http://www.macbarcelona.cat/Sobre-el-MAC-BARCELONA/L-edifici)

Pavelló de l'Agricultura

Pugem el primer tram d'escales d'entrada al Teatre Grec i seguidament continuem per la rampa que ens queda a mà esquerra, que ens porta a un mirador des del qual tenim unes bones vistes d'alguns dels pavellons construïts amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929. Un d'ells és el de l'Agricultura, que actualment acull una de les seus del Teatre Lliure. El Pavelló de l'Agricultura va ser edificat entre 1927 i 1929. Va ser concebut com un monumental complex d'edificacions en diversos cossos al voltant d'una plaça central per tal d'acollir-hi la secció d'agricultura de l'Exposició Internacional de 1929. Era un dels pavellons més grans de l'exposició, amb una superficie que ultrapassava els 16.000 m2. Tot el conjunt es distribuïa al voltant d'un gran pati enjardinat central amb diverses naus i galeries porticades. Segueix els cànons de l'arquitectura noucentista, adoptant, però, un llenguatge renaixentista italianitzant. Mentre els murs de les façanes es presenten revestits de morter blanc i groc, els elements portants, els emmarcaments de les obertures i els elements decoratius foren realitzats en terra cuita. El cos afrontat al Passeig de Santa Madrona destaca per la galeria porticada que envolta l'antic accés principal al recinte. (Font: Viquipèdia) Després de fer una parada a aquest mirador i deleitar-nos una estona amb les vistes, ens dirigim cap als jardins del Teatre Grec tot passant per sota d'una pèrgola.

Teatre Grec

Arribem als jardins del Teatre Grec, dissenyats per Rubió i Tudurí i Jean-Claude Nicolas Forestier, i ens aboquem a contemplar des de dalt la graderia de pedra i l'escena del teatre. El Teatre Grec va ser dissenyat i construït l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional celebrada a Barcelona, inspirant-se en el Teatre d'Epidaure. Els arquitectes van ser Ramon Reventós i Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Està ubicat en una antiga pedrera de la muntanya, la paret tallada de la qual fa la funció d'escena del teatre. La superfície és de 460 m² i té un aforament de 1.900 espectadors. (Font: Viquipèdia)

Parc

Després de donar una volta pels jardins del Teatre Grec, baixem un tram d'escales i prenem una rampa a mà esquerra que ens condueix a una sortida secundària. Creuem el passeig de Santa Madrona i ens fiquem per un camí enjardinat que ens durà fins al passeig de Jean Forestier, davant del Palau Nacional. Ara darrere nostra tenim un dels murs del Teatre Grec amb una font ornamental i a la nostra esquerra ens quedarien els jardins de l'umbracle.

Monument a Frederic Mistral

Amb un barret d’ala ampla i sense vestimenta, el retrat en bust del poeta provençal Frederic Mistral (1830-1914) reposa en un pedestal alt i esvelt, al replà d’una escala que condueix al Palau Nacional de Montjuïc. Al pedestal hi ha la inscripció. La part arquitectònica del monument és obra de Josep Puig i Cadafalch i l’escultòrica d’Eusebi Arnau. La influència de la poesia de Mistral (Premi Nobel el 1905) i de la poesia occitana en general sobre els poetes de la Renaixença catalana en el segle XIX explica aquest monument a un literat que compta també amb un passeig amb el seu nom a Barcelona. Inaugurat el 29 de juny de 1930, volia commemorar el primer centenari del naixement de Mistral. Amb motiu del centenari de la seva mort, el 25 de març de 2014 el monument es tornà a inaugurar, i a part de la inscripció «Catalunya a Mistral», se li tornaren a posar les inscripcions que havia tingut originalment i que havien estat esborrades amb el Franquisme. La primera, un text del propi Mistral extret de Lis Isclo d'Or que diu «AH! SE SABIEN ENTENDRE! / AH! SE ME VOULIEN SEGUI» i, la segona, un text de Víctor Balaguer de La dama del rat Penat: «MORTA DIUEN QUE ES, / PERO JO LA CREC VIVA». Ambdues cites fan referència a les llengües nacionals i als pobles. (Font: https://monuments.iec.cat/fitxa.asp?id=622)

Panoràmica

Finalment arribem al passeig de Jean Forestier i davant nostre se'ns obre una panoràmica amb Les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch i la Font Màgica, l'avinguda de la Reina Maria Cristina amb les dues Torres Venecianes, la plaça d'Espanya amb la seva font monumental, i al fons, el Tibidabo i la Torre de Collserola. Anirem baixant els diferents trams d'escales fins a arribar a la plaça d'Espanya, on finalitzarà la ruta.

Font Màgica de Montjuïc

La Font Màgica és l'element principal d'un conjunt de jocs de llum i aigua que es desenvolupa en tot l'eix des del Palau Nacional fins a la Plaça d'Espanya, que inclou cascades i estanys i, a la part baixa, fileres de columnes lluminoses a banda i banda de l'avinguda, avui en dia substituïdes per brolladors il·luminats de proporcions semblants i manteniment més senzill. La font va ser construïda amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 per l'enginyer Carles Buïgas i Sans al lloc on eren situades originàriament les Quatre Columnes de Josep Puig i Cadafalch, enderrocades el 1928. (Font: Viquipèdia)