Montmagastre 2022-09-01. Artesa de Segre, La Noguera

Ruta pel bosc de la serra de Mua, turó en forma de mamella, castell i canònica de Sant Miquel.

Des d'Artesa de Segre agafem la carretera L-512 que condueix a Isona i Tremp. Al quilòmetre 8 prenem el vial de la dreta (Montmagastre 6) i ens n'hi anem. A uns 600 m. abans d'arribar al petit nucli (cruïlla de camins) deixem l'auto a l'inici de la pista que des de la carretera arranca cap a l'esquerra i condueix a cal Badià, a cal Miquelàs, i al castell, segons resa el cartell que hi ha allà mateix.

La comarca de la Noguera és un tresor que encara està per descobrir. Deixant de banda la capital, Balaguer, de dilatada i densa història, no únicament els seus topants coneguts ens són desconeguts, ans aquells més amagats també guarden veritables joies. És incomprensible que edificis com la canònica de Sant Miquel del castell de Montmagastre que avui visitarem estigui en l'estat actual. Mereix el mateix tracte que sí han tingut altres grans monuments del nostre país. Aquesta comarca arrossega prou dèficit pel que fa a recuperació de patrimoni històric arquitectònic, i si hauria de posar fi. De què serveix que el castell i la canònica de Sant Miquel de Montmagastre hagin estat declarats bé cultural d'interès nacional (BCIN)?

Montmagastre contràriament a com es podria suposar no deriva de mont o munt en el sentit de muntanya, sinó de mammae castrum =castell (en forma) de mamella (Joan Corominas) o segons Ferran Alexandri la forma antiga mummagastre seria com dir turó amugronat del castell. Posar nom a un castell per diferenciar-lo dels altres. Potser que li diguem Monmagastre (o Mommagastre) llevant-li la T, que indueix a mont=muntanya.

La ruta, a més de la muntanya en forma de mamella la qual inclou la formidable canònica de Sant Miquel i el mugró de pedres que queden del castell al seu cim, no té cap altre vestigi digne de ser esmentat llevat del dolmen a poc de començar (en honor a la veritat també hi ha un menhir, el jaciment de cal Casaca, i altres vestigis prou amagats i difícils de localitzar). Això si parlem de punts d'interès arquitectònic/històric. A part d'aquest aspecte, és molt digne de remarcar pel que fa al caminar entre vegetació. Quedarem exhausts de corriols. Transitant pel costat i pel mig de les rases (tot i havent plogut el dia anterior) pels vorals d'un conreu escadusser (els vessants de tramuntana i de ponent del turó en forma de mamella són curulls de bosc, tot el contrari dels altres). Caminar sense cap gran dificultat envoltats de vegetació al llarg d'unes hores s'agraeix i es gaudeix. La única costa que cal esmentar i tanmateix no pas extenuadora, és la del tram final per la soleia de la mamella, que haurem d'enfilar per tal de visitar la joia de Sant Miquel.
Pels amants de vestigis prehistòrics, molt a prop del dolmen s'hi troben també el menhir i el jaciment de cal Casaca, els quals no s'inclouen en la ruta. A wikiloc també hi ha una ruta per la zona propera que recorre diverses instal·lacions de defensa contra l'invasor feixista rebel.

Comencem caminant per la carretera en direcció al llogaret de Montmagastre. Aviat a la dreta veurem un indicador que assenyala el curt corriol que ens hi menarà. El dolmen té unes proporcions considerables, però el barret és fora de lloc.

Tornem a la carretera. Aviat la deixem per agafar el carrer principal de Montmagastre, que va a passar entre cal Gardela a la dreta i la nova església -inacabada- que es començà a aixecar, i que actualment queda dins el vell edifici d'una casa amb finestres i balcó. Hi podem apreciar els murs laterals de la nau, com també un campanaret a un costat del que hauria estat la capçalera. El lloc infon una pena d'abandonament.

Sortim a la cruïlla entre les cases i anem cap a la font. Agafem la pista que marxa cap a llevant -a l'albir de cal Camats- i tot seguit la que es desprèn a l'esquerra. Passem per entre les ben agençades cases de cal Gomar i cal Toni. Aquí reten homenatge a les oliveres.

Passades les cases, de la primera forta corba a l'esquerra en surt un corriol i l'agafem. Anem a sortir novament a la pista i la seguim; fa una ziga-zaga, baixant -baixant-, i havent travessat una rasa agafem camí que la segueix amunt per la seva esquerra (recordeu que l'esquerra d'un curs fluvial és el costat que queda en el sentit d'aigües avall). És el barranc de la font del Perxe. Fem una bona tirada sense canviar de direcció immersos en la vegetació sense dificultats per avançar.
Quan el camí es desdibuixa és senyal que som a la font del Perxe. Hi ha un petit receptacle d'obra a ran de terra, i al costat mateix, amagat, el sot on l'aigua hi neix.
Deixem aquesta rasa i cap a l'esquerra ens enfilem per un corriol que puja bonic entre bosc pel suau fil d'un escaire. Quan el terreny s'aplana el seguim de pla. El rastre de camí és molt suau, tanmateix no costa de seguir, car el terreny boscà és prou net.
Travessem una altra rasa. Ens trobem en l'entorn de la font del Cirerell, que no sabem veure ni endevinar.
Pugem a una pista, que travessem per seguir el corriol que marxa en paral·lel uns metres fins que se'n separa. Tornem a trobar el barranc de la font del Perxe i emprenem la pujada cap a llevant, fent diverses escalades. Endevinem aquí que temps ha hi seguia camí prou important. De fet tothora o gairebé, en aquesta caminada he tingut la impressió de trepitjar territori en altre temps curull d'activitat i tràfic.
Encalcem una nova pista. Hi veiem un indicador: Via Romana. Ens n'hi anem fins que el rastre de la calçada empedrada desapareix (menys de 100 metres)
Tornem a la pista i la seguim cap el nord. Així arribem al mas de Mua. A l'altre costat de la punta del camp que envolta la casa (no l'hem de sobrepassar) veiem el corriol i l'anem a buscar. Ens tornem a ficar dins el bosc.
Arribem a un clar. S'ha aclarit el bosc als voltants de la línia elèctrica. Anem a buscar una pista que marxa per l'altre costat de la rasa. Ens endinsem en el bosc de Mua.

Sovint llucarem grans línies elèctriques. Són les línies que transporten el corrent que es genera en les grans infraestructures hidroelèctriques del nostre Pirineu, al Pallars. Les 2 o 3 línies paral·leles venen de la Pobla de Segur. Allí es concentren les diverses línies que baixen de la Vall Fosca i de la vall de Cardós. Aquí on som hi ha tres línies paral·leles, per bé que -pel que sembla- en quedaran dues d'útils (la del mig s'ha anul·lat)

A poc de depassar una torre de la tercera línia (ara, la segona) deixem la pista per agafar un camí a la dreta. Arribem al que sembla un creuament de camins; i ho deu ser, ja que a l'esquerra contemplem una vella i grossa fita, no pas ni de bon tros com les que posem naltros quan s'escau. Des d'aquí caminem vuitanta metres seguint el camí principal per veure la pedra dreta, reculem fins la fita i emprenem descens pel bosc.

Anem a travessar el barranc de les Torres. Aquí es troba el punt d'inflexió de la ruta. Ara ja anirem de tornada, cap el sud. Ens trobem molt a prop de Folquer.
Ja en direcció SW travessem una altre rasa també dita de Les Torres, passem per sota les línies (en direcció contrària a la d’abans) i anem ara seguint gairebé per la llera del barranc de La Colomina.

Ens espera ara un llarg trajecte per corriol boscà. Arribem a una pista, hi ha un roure que s’està menjant un senyal d'acotat de cacera (post 8 de caçadors), l’agafem cap a la dreta uns metres i la deixem per agafar el corriol que discorre en la mateixa direcció que seguíem. El barranc de la Colomina entronca amb el del Rei i el seguim pel seu costat dret, sempre per bosc. Una delícia.

Entronquem amb una pista i la seguim poc més de dos-cents metres. En una corba tancada a l’esquerra, la deixem per prendre el poc visible corriol que se’n desprèn. Fem una altra tirada per la dreta del barranc.
A l'albir de la muntanya en forma de mamella baixarem a creuar el barranc i pel camí de la Penya anirem fent el tomb cap a l'esquerra. Ja en pujada, passada la punta d’un camp deixem aquest camí per emprendre el corriol de pujada a la mamella, el camí del castell, el qual va cargolant-se muntanya amunt fent un rínxol en el sentit de les busques horàries. És més llarg que si hi hagués un itinerari directe al cim, però s'agraeix, car no hi ha alternatives.
Potser fitarem una balma atrinxerada. (Entre Montargull i Montmagastre hi ha molts nius de metralladores i vestigis de trinxeres, testimoni de la resistència republicana a l’invasor feixista)

Passem pel costat de murs i tancats de pedra menjats per la vegetació. Són els testimonis de l'antiga vila a redós del castell i la canònica.

Sortim a camp descobert i pugem la costa de la solana. Visitem la canònica i coronem la punta de la mamella -el mugró.

Baixem fins sota la canònica de Sant Miquel pel mateix camí i seguim de dret avall. A l'alçada d'un dipòsit encalcen una bona pista, que seguint-la ens durà on tenim el cotxe.