Montnegre: Balcó de les Bruixes, Montigalar i Font Picant de Madremanya

Montnegre (les Gavarres): Balcó de les Bruixes, Montigalar i Font Picant de Madremanya.
David Soler, agost de 2020

Ruta circular pels voltants del veïnat de Montnegre, al cor de les Gavarres, que ens permetrà encadenar el punt més alt d’aquest sector, el Puig Montigalar, amb el fons de la vall del Rissec, tot passant pel místic Balcó de les Bruixes i la històrica Font Picant de Madremanya. No hi ha grans dificultats tècniques, però tampoc es pot qualificar de fàcil, i la certa llargada i desnivell li aporten una mica d’exigència física. Encara que està realitzada a l’agost, aquesta no seria la millor època, per la calor i el risc d’incendi, i és més recomanable fer-la en moments de l’any més frescos.

Comencem al final de la carretera GIV-6641 quan arriba a Montnegre, procedent de Quart (són una mica més de 10 km). Reculem uns 300 m per la carretera fins a desviar-nos cap a la pista de terra, ampla i apta per vehicles, que mena a Madremanya (wp 01). Puja uns metres, passa el coll del Portell, i de seguida que comença a baixar l’abandonem momentàniament, dirigint-los a l’esquerra per una pista secundària amb indicacions de pintura verda i blanca del sender local SL-C 1, que s’enfila suaument en direcció al Montigalar (wp 02). Com a curiositat faig notar que aquest sender oficial, homologat per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, té l’honor de dur el número 1 del centenar llarg de SL en territori Català; si els voleu fer tots, heu de començar per aquest!

La pista va pujant moderadament, i passem per una antiga desviació a l’esquerra on hi ha el que diria que són les restes de la Font dels Crous (wp 03), que també he vist escrita com a Font dels Crossos o dels Gossos (aquest últim, a la cartografia de l’ICGC). En el marge del camí hi ha tot de pedres adossades a la vessant, per on en èpoques de pluja és probable que regalimi una mica d’aigua. Fa temps en vaig trobar una foto a Wikiloc on em sembla recordar que es veia un petit broc; en aquesta ocasió desbrosso una mica l’entorn però no en veig cap rastre, tot està sec i ensorrat. Continuem per la pista on anàvem, i al cap de pocs minuts aquesta fa una mica d’esplanada (wp 04), més endavant de la qual l’antiga pista es converteix en corriol, envaïda per la vegetació. Si ens hi fixem, a mà dreta del replà hi ha un altre corriol que baixa i s’endinsa al bosc. És el camí que mena al Balcó de les Bruixes, cap a on anem. Passem pel costat de dues petites fites delimitadores de finques (wp 05): a la que està més coberta de líquens es llegeixen les inicials “RB”, i a l’altra més moderna, “RA” i el que sembla “83 PB”. Continuem recte en la direcció que portàvem, i el corriol descendeix per un tram carener molt bonic que combina bosc baix amb alzines, suros, arboços i bruc, amb diferents sortints de roques quarsítiques plenes de líquens. Una darrera grimpadeta fàcil ens deixa al replà del fabulós mirador del Balcó de les Bruixes (wp 06). Fins aquí hem recorregut 1,5 km en una miqueta més de 25 minuts.

No és un punt especialment elevat, però es tenen bones vistes dels densos boscos de la capçalera del Rissec, entre el sector de Montigalar, els Àngels, Madremanya i la serra del Suro Robat a Montnegre. Si el dia és clar, es veu part de la plana empordanesa fins al mar, a la badia de Roses. Avui és un dia xafogós i encalitjat, i més aviat són els mosquits els qui gaudeixen de la meva presència. El nom d’aquest indret fa referència a una història que vincula antics rituals de bruixeria amb l’avarícia d’un jove de Montnegre que una nit (de Sant Joan?), tot cercant un tresor amagat, va tastar les “males” arts d’aquelles dones, considerades diabòliques a la seva època, car flirtejaven amb el mateix dimoni. Després de ser sotmès a una nit de pecats ignominiosos, a quin més espantós, l’endemà va acabar despertant del tot turmentat i penedit, ben lluny d’allà, al barri de l’Aigüeta de la Bisbal. Suposo que avui en diríem festa boja amb ressaca monumental. Ja em disculpareu si no l’explico bé, però no he trobat cap referència escrita que documenti bé aquesta història, i em baso en el que he llegit per aquí i per allà.

Deixem el balcó i tornem sobre les nostres passes fins a la pista del Montigalar que havíem deixat al wp 04. Continuem pujant per aquesta pista envaïda de vegetació (recordo haver-hi passat en tot terreny no fa pas massa anys, ara seria impossible), fent una ziga a l’esquerra i una zaga a la dreta, fins que trobem un pal indicador del SL (wp 07) cap al Cim del Montigalar (466 m). Aquest corriol s’enfila com un petit túnel entre la vegetació, fins que en pocs minuts en surt una drecera a l’esquerra (wp 08), molt costeruda i que, si ha plogut, pot ser relliscosa. Si no la volem agafar, es pot continuar recte uns metres més pel corriol, fins a una nova bifurcació evident (sense wp, tot i que queda molt a prop del wp 10) la qual, a l’esquerra, també porta al cim (wp 09). Fins aquí dalt hem recorregut 2,6 km i hem trigat 1 h, comptant la parada al balcó.

Amb 467 m, el Montigalar és el segon sector en altitud de la part nord de les Gavarres, després dels turons al voltant del santuari dels Àngels, que culminen en el Puig Alt (485 m). També és un dels darrers cims de les Gavarres on no s’hi pot arribar directament amb vehicle de quatre rodes. Forma part de la llista dels 100 Cims de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. Sobre un promontori de roca quarsítica i esquistosa hi ha les restes d’un vèrtex geodèsic, una asta amb senyera, una bústia metàl·lica amb llibreta de signatures, i algunes plaques commemoratives. Les vistes són de 360º, abastant una panoràmica completíssima del massís de les Gavarres, i arribant fins al Cap de Creus, Montgrí, planes de l’Empordà, massís de Begur, plana de la Selva, Montseny i Guilleries; cap al nord, la serra dels Àngels obstaculitza veure paratges més llunyans.

Un cop reposats, deixem el cim i continuem ruta. Podem tornar fins al wp 08 on ara girarem a l’esquerra, o prendre el corriol que des del mateix cim i pel wp 10 pren direcció sud, al que en pocs metres, se li uneix per la dreta el que ve del wp 08. Aquest nou camí carener, va per dins un tram de bosc també molt bonic. En suau baixada, primer té sentit sud, després va virant a sud-oest fins que finalment gira més a la dreta fins a nord, sortint a una pista forestal (wp 11) que, des de la dreta ens ve del wp 07. Seguim a l’esquerra, oest, amb una nova baixada ara pronunciada i pedregosa, per terreny granític, fins a una cruïlla de pistes en un collet (wp 12). Aquí el SL-C 1 continua cap a l’esquerra, anant a sortir a la carretera de Montnegre (des d’on en poc més d’1 km podríem retornar al punt d’inici de la ruta).

Nosaltres, però, girem a la dreta (nord) per començar la llarga circumval·lació del Montigalar. Durant una bona estona anirem seguint la pista principal, relativament ampla, tot obviant diversos trencalls secundaris cap a l’esquerra (els més remarcables a wp 13 i wp 14). S’alternen sectors d’alzinar, sureda i pins a les solanes, amb castanyeda i roures a les obagues. És un tram llarg i un xic pesat, amb pujades i baixades suaus al principi, més en descens cap al final. A la nostra esquerra queda la gran finca privada de Can Llach, que ocupa tota la capçalera del Rissec, amb els Àngels al capdamunt. Finalment desemboquem a la pista principal de Montnegre a Madremanya (wp 15, 2h des de l’inici i 5,7 km). Hi ha pal indicador.

Prenem direcció a Madremanya, i recorrem a penes 100 m en baixada per aquesta pista, fins un punt on passa per un collet i deixa un turonet a la dreta (wp 16). Aquí se’ns plantegen dues opcions. La més lògica, senzilla i recomanable és continuar per la pista principal, que baixa molt fort, fins al wp 20 (vegeu més endavant). La que he seguit jo, i que desaconsello, ha estat abandonar la pista per l’esquerra, i per un corriol mal definit al principi, fer una baixada forta tot seguint una antiga pista de desemboscar, molt tapada de vegetació i per on hi ha hagut feina per progressar, enduent-me unes quantes esgarrinxades. Aquest viarany, si es pot dir així, acaba sortint a un corriol (wp 17) que remunta el Rissec fins les properes ruïnes del Molí de Can Llach (amb tanta vegetació, no les he vist enlloc). Des d’aquí, a la dreta, continuo baixant en paral·lel a la riera (seca, que per alguna cosa es diu el Rissec). Quan el camí hi passa ben bé a tocar (wp 18) es pot continuar uns metres més per la mateixa llera sorrenca, fins treure el nas al capdamunt del Gallec d’en Sitre (wp 19). Es tracta d’un gran ressalt rocós de pòrfir, per on l’abrasió fluvial hi ha entallat un saltant d’aigua (quan en baixa), deixant unes superfícies extremadament polides a la pedra, amb alguna petita marmita de gegant. A baix, ben bé 15 o 20 m per sota, hi ha una gorga sorrenca i pedregosa que avui pràcticament és més aviat un bassal d’aigua estancada. En moments de cabal màxim, ha de fer molt de goig veure aquest indret. Reculem fins al camí i continuem, arribant a la pista que baixa de Montnegre (wp 20).

Quasi allà mateix trobem el Pont de la Font Picant, restaurat fa pocs anys. És una robusta construcció d’un sol arc, amb una barana metàl·lica rovellada moderna, que evoca les aigües de la font, cap on anirem tot seguit. Al costat sud del mateix pont comença una pista estreta (wp 21) que mena a la font, però crec recordar que no n’hi ha cap indicació. A mig camí de la font hi ha una esllavissada que s’ha menjat mitja pista, cosa que impossibilitaria arribar-hi amb vehicle [desconec si posteriorment ha estat arranjat]. I finalment arribem al paratge de la Font Picant de Madremanya (wp 22, 2h50’ i 7,6 km). És una esplanada arbrada, al fons de la qual hi ha les ruïnes d’un antic edifici on, els segles XIX-XX, s’havia embotellat l’aigua de la font, amb propietats medicinals.

El primer que sobta és el color rovellat del rierol, ple de fang format per òxids ferruginosos que precipiten a partir de l’aigua rica en ferro. La font és en un clot artificial envoltat de les ruïnes d’un antic balneari, on es baixa salvant uns quants esglaons. Si la tasteu, notareu clarament el regust ferruginós i el gas (diòxid de carboni) que se’n desprèn. Al toll de sota la font és molt evident el fang ferruginós que comentàvem, i fixeu-vos també en que a la superfície de l’aigua es forma una pel·lícula finíssima de color blanquinós amb irisacions. No és oli ni cap contaminant, sinó una capeta de carbonat de calci que precipita a la interfase aigua-aire, i que quan assoleix un gruix proper al mil·límetre, perd flotabilitat i s’enfonsa, tot recobrint les fulles del fons, que queden “fossilitzades” per incrustació. El diòxid de carboni es pot acumular al fons d’aquest clot on hi ha la font, en dies que no faci gens de vent. Aquest gas és més dens que l’aire, incolor i inodor, i pot formar una capa a ran de terra que, si s’inhala en quantitat, por provocar marejos o pèrdua de coneixement (no és broma!). Afortunadament això només ens passaria si estiguéssim una bona estona respirant a ran de terra al costat de la font, cosa improbable, però vigileu si veniu acompanyats de gossos petits.

Per continuar amb la ruta prenem un corriol que s’enfila molt decididament des de pocs metres abans de la font, en sentit sud. Es converteix en una trialera molt dreta i erosionada, (fangosa quan hagi plogut), i ens hem d’ajudar de troncs i branques per remuntar aquest tram. Es creua una antiga pista de desemboscar (wp 23) i més amunt se surt a una altra pista forestal (wp 24), que ara seguim a la dreta en ascens molt més suau. Al wp 25 trobem una primera bifurcació: a l’esquerra aniríem directament al Mas Pujades, si volguéssim anar tancant l’excursió. Però jo encara no vull acabar-la, sinó que vaig a la dreta, fins a una nova bifurcació que també prenc a la dreta (wp 26). En pocs metres més deixem una pista que ens ve per sota per la dreta i tirem recte (wp 27), per acabar sortint a la part baixa d’uns camps en feixes (wp 28). Aquí faig una mica de volta exploratòria, ja que busco la Font de Can Pujades, la qual finalment localitzo a la part alta dels camps (wp 29). És una senzilla font amb un broc d’acer inoxidable que surt d’un petit frontal fet amb pedres calcoesquistoses de la zona, que sembla que hagi estat arranjada recentment. No raja, però és possible que en altres èpoques més humides sí ho faci, ja que al terra es veu molsa seca i pedra tosca terrosa.

Ara ja sí, sortint del camp on hi ha la font en sentit nord-est (wp 30) una nova pista permet arribar a la principal que hem deixat anteriorment (wp 31), que ens envia amunt en sentit sud novament. A la bifurcació del wp 32 opto per seguir recte, però per l’esquerra també aniríem a parar a Can Pujades. Al wp 33 toca remuntar pel mig d’una parcel·la amb plantació de pins [en anys posteriors han estat tots talats], i sortim davant la porta d’entrada del magnífic Mas Pujades (wp 34), molt ben arreglat,cuidat i d’aspecte acollidor. Només toca continuar per la pista d’accés a la casa per, deixant a l’esquerra la pista que es dirigeix a Sant Sadurní de l’Heura i Monells (wp 35) senyalitzada com a PR-C 99, acabar retornant al punt d’inici a Montnegre entre prats i plantacions de coníferes. En total han estat quasi 10 km en poc més de 4 hores.