Montornès - Turo de Montcau - santa Maria de Martorelles - sector font de la dinamita - fonts - Montornès

Panoràmica de Montornès

Corriol dreta

Vistes Santa Maria de Martorelles

Corriol dreta de baixada

Atenció a la baixada, terreny de sauló molt relliscós

Intersecció torre elèctrica, corriol dreta

Terreny relliscós...!

Sortida cap a pista, trencall amagat esquerra

Dreta

Dreta corriol cap a torrent de Can Girona

Seguir sl-c 120

Pas de vianants

Creuar en aquest pas, el primer no té tanta visibilitat

Dreta per passeig fins a escales església, queden a l'esquerra

Església Santa Maria de Martorelles

Santa Maria de Martorelles © FOTOTECA.CAT Municipi del Vallès Oriental, situat als vessants interiors de la Serralada Litoral. Situació i presentació Situat a l’extrem sud-occidental de la comarca i limita amb els termes de Sant Fost de Campsentelles (SW), Martorelles (NW), Montornès del Vallès (NE), Vallromanes (E), Alella (SE) i Tiana (S), els dos últims pertanyents a la comarca del Maresme. El seu territori, bàsicament accidentat (les terres més baixes són vora el termenal amb Martorelles), s’estén pels vessants interiors de la Serralada Litoral, des del turó d’en Galceran (485 m), també dit d’en Mates (que és trifini d’Alella, Tiana i Santa Maria de Martorelles), a migdia, seguint vers el nord per una línia propera a la carena (pel Pi d’en Casals, 465 m, el turó de Figueres o de Figuerals i fins al turó que hi ha sobre el coll de la Font d’en Gurri. Altres accidents orogràfics d’aquesta serralada dins el terme de Santa Maria de Martorelles són el turó de Castellruf (459 m), el turó de Rifa (165 m), que fa de límit occidental amb Sant Fost de Campsentelles i amb Martorelles, i el coll d’Olleta, límit nord-occidental amb aquest darrer municipi i amb el de Montornès del Vallès. Al NE, el límit amb Vallromanes passa pel collet de Can Gurri.Hi ha dins el terme la capçalera de la riera de les Canals, afluent del Besòs, riera que es forma pel torrent de Can Gurri, que solca el sot dels Arbres, i per la riera de la Font, que neix sota el turó d’en Galceran. El bosc és de pi blanc i d’alzinar als punts més elevats. El terme comprèn el poble i cap de municipi de Santa Maria de Martorelles (també anomenat Martorelles de Dalt), i el barri del Colomer, pràcticament unit amb la vila de Martorelles. El poble es comunica per una carretera local amb Martorelles i travessen el terme diversos camins de muntanya. Antigament, el terme de la parròquia de Martorelles arribava fins al Besòs, terme parroquial en què es formaren els nous nuclis de poblament de Martorelles i Martorelles del Mig, o simplement el Mig. Aquell nucli, Martorelles, més ben situat, esdevingué més important i al segle XIX obtingué la capitalitat de municipi. El 1927, però, Santa Maria de Martorelles se segregà i, des d’aleshores forma municipi independent. La població i l’economia El municipi de Santa Maria de Martorelles, ja independent, tenia una població (martorellesencs) de 342 habitants el 1930, que augmentaren fins a 453 el 1936. El 1950 hi havia 299 h, 383 el 1960, 410 el 1970, 403 el 1975, 398 el 1981, 483 el 1991 i 678 el 2001, cosa que indica una tendència clarament positiva. L’any 2005 es comptabilitzaren 763 h. La major part de la població ocupada del terme ho és en indústries de municipis veïns. L’ocupació en el sector terciari ha augmentat especialment, esperonada per la funció residencial i d’estiueig que ha assumit el terme. En contraposició, les activitats agrícoles han esdevingut pràcticament nul·les. Tan sols perviuen algunes explotacions de vinya, que es conrea als vessants granítics propers al cap de municipi, hortalisses i arbres fruiters. El poble de Santa Maria de Martorelles El poble de Santa Maria de Martorelles, (563 h agl [2006]; 181 m d’altitud) es formà entorn de l’antiga església parroquial de Santa Maria, en l’estreta vall de la riera de la Font. L’església parroquial de Santa Maria de Martorelles, documentada ja com a parròquia el 1005, fou consagrada el 1105 pel bisbe Berenguer de Barcelona i el 1161 el bisbe Guillem la donà, amb els seus alous, els béns i la sagrera, a la canònica de la seu de Barcelona. L’edifici actual és format per un absis semicircular, que capça una nau en la qual s’obren tres capelles laterals per banda. Al costat de septentrió, entre l’absis i les capelles de la nau, s’aixeca un campanar de planta quadrada. L’absis i el campanar foren reforçats en època moderna amb un gran talús. Les filades inferiors d’aquest absis són d’aparell romànic, però ja al nivell de les finestres i també en la volta, la seva irregularitat indica una reforma posterior. L’absis s’obre amb un arc de mig punt, mentre que la nau té dos arcs apuntats. Les capelles laterals són dels segles XV i XVI. Va poder ésser salvada la creu parroquial (segle XVI), un portapau del segle XVII i altres objectes diversos del tresor d’orfebreria destruït l’any 1936. Les festes de la patrona (Nativitat de Nostra Senyora) se celebren el 8 de setembre i la festa major s’escau el cap de setmana proper al 19 de juliol. Altres indrets del terme De les masies antigues del terme es destaca Can Gurri, a la capçalera del torrent d’aquest nom (que forma, aigua avall del sot dels Arbres, la riera de les Canals), prop de la font d’en Gurri i del collet de Can Gurri, on es descobrí un megàlit funerari d’interès per a la datació d’aquest tipus de monuments, el dolmen del Collet de Can Gurri, que contenia un punyal de bronze. Dalt el turó de Castellruf, on hi hagué el castell medieval d’aquest nom, hi ha vestigis d’un antic poblat ibèric. Vora Can Sunyer hi ha les ruïnes de l’antiga capella de Sant Martí, documentada des del 1005 (era del bisbe de Barcelona), que fou restaurada al segle XVIII (era anomenada Sant Martinet i sembla que fou enderrocada el 1920). La història L’església parroquial de Santa Maria de Martorelles és documentada ja com a parròquia el 1005; era situada dintre el terme del castell de Castellruf. El topònim de Martorelles superiores és documentat des del 992 (data en què també s’esmenta la vila de Martorelles subterior), mentre que el castro vocitato Radolph i el seu terme és citat el 1060 als Libri antiquitatis de la catedral de Barcelona. La capellania de la parròquia era unida a la prepositura del capítol de la seu, el qual gaudia del dret de patronat. Castellruf, d’altra banda, sembla haver estat un castell de poca entitat, ja que ha deixat poc rastre documental (és esmentat també el 1141, que Berenguer Bernat de Cabanyes el deixà a la seva filla Adelaida, a través del marit de la qual passà a llur fill Pere de Rocaverà, el 1175. Encara el 1225 s’esmenta el castri Radulfi, quan sembla que la senyoria la detenia Bernat de Santvicenç, però posteriorment s’esborra dels documents la seva menció). Probablement, a l’alta edat mitjana s’aprofità el lloc on hi havia hagut emplaçat un antic poblat d’època ibèrica (del qual devien restar alguns murs dempeus) per a bastir-hi una força que protegís la població de l’entorn i de la vila propera de Martorelles, però la seva importància devia restar circumscrita als anys més difícils del repoblament posterior a la dominació sarraïna. Si a la primeria del segle encara hi havia vestigis de construccions dalt el turó de Castellruf (que en les guerres carlines foren aprofitades pel capitost Isidre Dunyó com a amagatall), en els darrers temps la vegetació n’ha cobert tot el cim. Martorelles era de jurisdicció reial.

Carrer peatonal de baixada, després de refrigeri bar, ( cal portar efectiu )

Font de baix

Es tracta de la font principal del municipi, donada la proximitat amb el poble. Abans que l'any 1932 arribés l'aigua canalitzada a les cases, la gent anava a recollir l'aigua a aquesta font.

Corriol esquerra pujada

Corriol esquerra

Corriol dreta

Dreta cap a dipòsit

Corriol dreta

Flora

Dreta

Corriol esquerra

Corriol dreta baixant

Corriol esquerra pujada

Corriol dreta

Entrada sector, font de la dinamita

Font de la Dinamita La font es troba a la urbanització de Mas Corts, al costat de la Nau, i prengué el seu nom d’una antiga fàbrica de dinamita instal·lada a les rodalies fins a finals del segle passat, que explota a l’inici d’aquest segle (PÉREZ i PÉREZ, 1990: 136; BOSCH, 1998). Segons J. Torrens, aquesta fàbrica subministrava la dinamita, amb carros tirats per matxos a una fàbrica de Rio Tinto. L’any 1886 el mestre i veterinari deMollet del Vallès, Vicens Plantada, va publicar al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya una crònica de la seva visita a la fàbrica de dinamita per tal guarir un mataxo que s’havia cremat la pell amb àcid nítric (PEREZ, 1998: 109-111). Desconeixem si a la font s’hi celebrava algun tipus d’esdeveniment cultural o d’un altre tipus. La idea va ser de dos industrials del ram que esperonats per l’èxit de les fàbriques de Manresa, amb els millors molins de pólvora, comencen a bastir edificis per fabricar un producte de tanta demanda dels que arrancaven les pedres a les muntanyes. Dinamita i pedreres i obres. I ciutats que creixen i llambordes per les carreteres. El setembre de l’any 1884 registren la marca La Nueva Manresana, en Josep Tarruella Monner i en Josep Berch Galtez, que eren veïns de Gualba i volien fabricar pólvora i dinamita. L’any 1885 el diari en parla així: “Hemos tenido ocasión de visitar la fábrica de pólvoras ‘La Nueva Manresana’ que los señores Tarruella y Berg han instalado en el pintoresco y casi inaccesible punto de ‘El Gorch Negre’, en la falda del Montseny que, junto con la otra de dinamita que poseen entre Martorellas y Montalegre tienen ocupados un buen número de operarios, lo que les permite con las modernas maquinarias que han instalado una notable economia y perfección en el trabajo que les permite competir en precios y calidad con las mejores fábricas extranjeras“. Perillosa dedicació industrial. I és que a la fàbrica de Sant Fost de Campcentelles, amagada a l’obaga del Turó de la Nau i al costat del torrent del mateix nom, hi varen passar desgràcies. El senyor Plantada ens explica que l’any 1884 una explosió “matà una dona y un burro“. I també parla de la gran explosió de la fábrica del dia 20 de febrer del 1885 “la qual se va fer bocins, salvantse com a miracle’l mosso carreter Sisó que quedà tot cobert de trossos de mahons“. El periòdic La Publicidad ho explica d’una altre manera: “En la mañana del 20 del actual acaeció en San Fausto de Campcentellas una horrible catástrofe. Estaba el mayordomo de una fábrica de dinamita manipulando la nitroglicerina para la confección de cartuchos de dinamita, cuando sonó una espantosa detonación producida por la voladura de 70 kilos de nitro-glicerina. El edificio quedó completamente destruido sin que en sus alrededores se encontrara vestigio alguno del mayordomo, hasta que practicado un escrupuloso reconocimiento por el juzgado auxiliado por cazadores con sus perros en los bosques vecinos, fueron hallados varios trozos de carne humana, algunos de ellos á tan larga distancia que un fragmento da espinazo fue recogido á unos cinco kilómetros del lugar de la explosión. Una mesa metálica para confeccionar cartuchos, de más de cuatro arrobas de peso, recorrió una distancia de 500 metros, y un pedazo de zinc de una caja embalaje cayó muy cerca de Tiana, situada en la otra vertiente de montañas“. Rodant pels verals es troba la font, que abans en deien de la Nau i ara de la Dinamita. i un pont ben fet, restes d’edificis i moltes rajoles arreu. Hi havia el molí, el magatzem i estatge dels carros, el dipòsit de la pasta, l’edifici de fer els cartutxos, el que en deien ‘charpanta‘ i la casa on vivien cinc treballadors de l’establiment, que també servia de cort d’animals.

Font de la dinamita

Entrada magatzems

Fàbrica de la dinamita

Corriol esquerra

Pista esquerra

Intersecció pista dreta i després dreta també

Corriol esquerra

Font del ferro

Font formada per un muret bastit en pedra lligada amb morter, situat en un petit talús de terra. Al centre del mur s'obre un arc de mig punt bastit en maons disposats a sardinell, sostingut per dos brancals fets de pedra i maons. La part interior de l'arc està revestida amb un morter acolorit amb sulfat de ferro, fet que li dóna el color vermellós i taronja que la caracteritza. L'aigua brolla per un simple forat i cau en una pica de planta circular marcada a la roca. Damunt del broc hi ha una obertura rectangular a mode de registre, que deixa entreuveure un possible dipòsit o mina interior. La font pren el seu nom pel gust de ferro que té la seva aigua, donat que és probable que travessi alguna veta d'aquest mineral, característic de la zona. L'aigua brolla sota de dos torrents, el sot dels Verreus i el dels Cirerers, que en aquest punt s'uneixen formant el torrent de la font Sunyera. La font fou rehabilitada als anys 50 del segle XX per en "Picu" Marín, paleta i veí de la població. A escassos metres de la font, a la part alta del corriol, hi ha un exemplar de micaquer (nesprer del Japó) inusual dins del bosc.

Dreta cap a font de la teula

Sl-c 120

Font de la teula, al tornar al corriol seguir dreta slc 120 cap a castellruf

Font formada per un únic broc de ferro en forma de teula, que es troba encastat a l'extrem esquerre d'una gran paret de pedra granítica natural d'on brolla l'aigua. El raig cau dins d'una pica de planta circular que està treballada en una gran pedra. La zona està disposada en pendent, fet pel qual es va construïr un mur de pedra de la zona uns metres més avall. Tot i que no s'ha pogut documentar durant la feina de camp, degut a l'abundant vegetació que cobreix la paret, hi ha una petita escletxa damunt del brollador on apareix una imatge de la Mare de Déu. Dos rètols de fusta indiquen la situació exacte d'aquesta font. La font agafa el seu nom del broc per on raja l'aigua, que té forma de teula. És força probable que la teula originària fos de terrissa, tot i que en l'actualitat ha estat restituïda i és de ferro. Antigament, els llenyataires que treballaven pels voltants de la font demanaven a les seves dones doble tupí per dinar, donat que l'aigua que raja és molt lleugera i fa venir gana.

Agafar sender esquerra cap a castellruf, deixem sl c 120

Vista conreria

Poblat íber de castellruf

Jaciment arqueològic isolat i situat dalt del turó de Castellruf, prop del bosc d'en Mates. Presenta una extensió aproximada de 0,6 hectàrees i una planta més o menys ovalada, determinada per l'orografia del propi turó. Està format per una doble línia de muralla separada uns 13 metres. La muralla 1 recorre la plataforma superior del turó, mentre que la muralla 2 només es documenta pel vessant est. Tant a la plataforma superior com a l'espai entre muralles hi ha restes de construccions. Majoritàriament, les cases presenten plantes rectangulars i estan dividides en una, dues o tres estances. En general, totes les estructures del jaciment s'assenten damunt la roca mare i estan bastides en pedra sense desbastar lligada en sec, amb superposició de filades en alguns casos. La muralla compta amb fossa de cimentació, mentre que la resta de murs no tenen perque tenir-la. Medeix de mitjana 1,15 metres d'amplada i té un reompliment de pedra petita a l'interior. Els murs de les cases estan fets amb parament de pedra mitjana sense reomplir i s'hi obren un total de 8 portes flanquejades per brancals. Les habitacions anaven cobertes amb sostres de fusta i branques. Pel que fa als paviments, trobem el simple reaprofitament de la roca mare com a nivell de circulació, els empedrats de pedra de diverses mides i algun paviment de terra piconada a l'interior de les habitacions. A la muralla s'observen diverses obertures de mida petita, identificades com a sortida d'aigües. Es van documentar també tres fogars assentats a la roca mare sense solera prèvia de preparació. En una de les habitacions (número 9) es va documentar les restes d'un forn fet de tàpia i escòries de ferro en abundància. Es va identificar com un taller de ferrer que es va incendiar. En el corriol actual d'accés al jaciment es va documentar una sitja amb tapa de pedra, a l'interior de la qual només hi havia una llàntia. La cronologia de l'assentament ve determinada també per la ceràmica que s'hi documentà: de ceràmica àtica de mitjans del segle IV a.C. a la campaniana A de principis del segle I a.C. (i absència de campaniana B). Pel que sembla, durant el segle III a.C., el poblat patí una gran reestructuració amb la construcció de la muralla i les habitacions de la banda de tramuntana, que s'adossen a aquesta. Posteriorment es bastiren la resta de cases i s'ocuparen, fins que es van anar enderrocant per un procés de destrucció (documentació de diversos enderrocs). En la darrera fase es construeixen els empredrats i s'habiliten nous espais. El jaciment s'abandona cap a mitjans del segle I a.C. Les primeres intervencions arqueològiques documentades al poblat ibèric de Castellruf foren obra de l'Andrés Cueto, veí del poble i aficionat a l'arqueologia, a mitjans dels anys 50 del segle XX. Les seves tasques es concentraren en les habitacions documentades a la banda oest del turó, recollint un gran nombre de restes de ceràmica, òssos, ferro, peces lítiques, etc. Destaca un vas polípode de set peus adscrit al període Neolític, dins del Bronze final, i que a priori no tindria relació amb el poblat ibèric (no s'ha pogut localitzar la peça). Tant en Josep Maria Cuyàs, director del Museu de Badalona requerit pel propi Cueto, com el Baró d'Esponellà, delegat en Cap d'Excavacions Arqueològiques, estaven al corrent dels progressos al jaciment, tot i que no s'hi implicaren mai institucionalment. Entre els mesos d'abril i octubre del 1984, el Departament de Treball i el Servei d'Arqueologia de la Generalitat dugueren a terme una intervenció arqueològica al jaciment, dins del programa de Recuperació de Jaciments Arqueològics (en aquesta intervenció es fa referència a l'excavació furtiva d'en Cueto). Durant el mes de març de l'any 2014 es va fer una campanya de neteja de la densa vegetació que cobria les estructures, donat que des de la intervenció arqueològica dels anys 80 no s'havia fet res al jaciment. L'acció fou coordinada per l'empresa Àtics, dedicada a la gestió i difusió del patrimoni arqueològic, i hi participaren voluntaris d'arreu de l'estat espanyol i els ADF de la zona. El jaciment s'adscriu a una cronologia establerta entre el període de l'Ibèric Ple i Ibèric Final.

Corriol dreta

Esquerra direcció font de la Mercè, reprenem SL c 120

Font de la Mercè

Font formada per un llarg mur de pedra al bell mig del qual hi ha el brollador, format per un tub de plàstic. L'aigua cau dins d'una pica de planta semi-circular que es troba envoltada per un paviment amb la mateixa planta, tot bastit en pedra. Una estreta canalització practicada al paviment permet que l'aigua de la pica discorri fins a un petit registre ubicat fora d'aquest. D'aquesta manera, l'aigua és aprofitada i no es perd. Al costat de la font hi ha un indicatiu recent on s'adverteix que l'aigua és natural, però sense garanties sanitàries. La font fou inaugurada aproximadament a finals dels anys 70, el dia de la Mare de Déu de la Mercè, 24 de setembre. Se la va batejar amb el nom de la patrona de Barcelona donat que els terrenys on s'ubica la font pertanyen a l'ajuntament d'aquesta ciutat des de l'any 1920. S'abasteix d'aigua gràcies a la sèquia que neix a partir d'una mina que està ubicada uns metres més amunt de la font, just a l'encreuament de camins i torrents. Mitjançant un sistema de tubs, canalitzacions i pous de registre, aquesta mina (d'uns 100 metres de llargada) subministrava aigua a tota la finca de can Girona i a les masies que en ella hi havien. L'any 1993, el Consorci del Parc de la Serralada Litoral va encarregar l'arranjament de la font a un paleta del poble, en "Picu" Marín. Es va revestir el mur amb lloses de pissarra i es va refer tant la pica com el paviment que l'envolta. Durant un temps, una branqueta feia de tap x evitar que el desguàs d'aigua fós massa gran.

Trenquem a la dreta i agafem el sender de l'esquerra, deixem SL c 120

Dreta cap a coll mercader

Dreta cap al pedró

Sender cap a la creu del Pedró

Esquerra i després dreta cap a creu del Pedró

Creu del Pedró

Creu de ferro forjat col·locada al damunt d'una pedra de molí reaprofitada. Creu i pedra estan sobre un pilar cilíndric fet d'obra. Aquesta petita taula de pedra -d'aquí ve el nom de pedró- és als afores del poble, dalt d'un turonet on domina la vegetació de pins i alzines. Es tracta d'un element de tradició cristiana molt estès a Catalunya que feia la funció simbòlica de representació del terme. Antigament, en aquest indret hi havia una creu que va ser destruïda durant els fets de juliol de 1936. La creu actual va ser restituïda l'any 1944 gràcies a l'industrial Rafel Grau que va treballar-la a la seva fundició del carrer de Besalú de Barcelona i va donar-la a la població de Montornès. El dia 3 de maig, fos laboral o festiu, l'Església celebrava la festa de la troballa de la Santa Creu. Un dels rituals establerts per a aquesta diada era la benedicció del terme municipal i dels camps de conreu en particular. La gent caminava en processó i de matinada, fins al peu del pedró. S'ornamentava la creu amb flors. El sacerdot oficiava les pregàries per demanar la protecció contra les pedregades i per invocar la fertilitat de la terra. Els assistents portaven una branca d'arç i, un cop acabat l'acte, cadascú anava al seu tros, a la seva vinya, al seu hort o als seus conreus de secà i plantava simbòlicament la branca beneïda. El 17 de gener, per Sant Anton, després de beneir els animals i amb els carros ben guarnits, se solia fer una cursa de cavalls que donava la volta al turó del Pedró.

Seguir recte per vorera i després agafar camí peatonal a la dreta

Al final del camí peatonal a l'esquerra i arribada a can xerracan