Montsant - Escaladei - Grau de la Guineu - Grau de l'Enderrocada - Grau de l'Escletxa

Recorregut circular pel vessant sud-occidental del Parc Natural de la Serra de Monstant, que permet accedir a tres dels graus situats a l’entorn geogràfic d’Escaladei, el de la Guineu i de l’Enderrocada, que farem de pujada, i el de l’Escletxa, pel que baixarem. Aquest itinerari, a més a més, ens durà a recórrer una part de la carena pètria de Lo Cingle, enfilant-nos a la Punta dels Codinals. No es pot considerar, de cap manera, una ruta trivial, doncs el grau de la Guineu, que segueix un antic, però vertiginós, camí empedrat, ha patit al llarg del temps alguna esllavissada que ha malmès considerablement el tram superior, per tant, les persones amb vertigen ho poden passar força malament, malgrat haver estat re-equipat, a l’haver substituït l’antic cable per una cadena, tot i que, al meu entendre, uns metres més haurien donat molta més seguretat. També s’ha retirat l’antic equipament del Grau de l’Escletxa, havent-hi posat una cadena a mode de passamans, que assegura el pas pels graons excavats a la roca.

Podem aparcar tant a la zona d’estacionament que hi ha al nucli de la Conreria d’Escaladei, com al pàrking de la pròpia cartoixa, al tractar-se d’una circular. En el nostre cas hem preferit fer aquest tram, que no arriba al quilòmetre, a l’anada, per tant, hem deixat el cotxe a l’esplanada que dona accés aquest monestir, datat al segle XII, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, que va esdevenir la primera cartoixa de la Península Ibèrica, avui en fase de consolidació i rehabilitació, doncs després de la Desamortització de Mendizábal, l’any 1835, els monjos la van abandonar i en poc temps va quedar completament enrunada. La seva existència va donar nom a la comarca del Priorat (en aquells temps molt més extensa que l’actual), tractant-se probablement del seu monument més important.

Comencem doncs a caminar desfent el tram de l’estreta carretera que ens durà fins a les cases del nucli de la Conreria d’Escaladei, que pertany al municipi de la Morera de Montsant, havent de parar compte a un petit túnel que hi ha davant del restaurant El Rebost, per on travessarem a l’altre banda del carrer. Passem per davant les anomenades “cases dels treballadors” i al deixar enrere la darrera seguim a la dreta per una pista de terra, per la que anirem força estona. Voltem un mas enrunat i anem travessant camps de vinyes i pinedes. Arribem a un encreuament on hi ha un marge de pedra amb aspecte de búnquer, marxant a la dreta, per voltar la part superior del celler Masia Duch i la masia El Tancat.
La pista avança, obviant un parell de trencalls a la dreta, i fa un gir sobtat, deixant-nos davant d’unes vinyes voltades per una tanca. En teoria, per aquí passa el camí que ens ha de baixar al barranc dels Pouets, que és des d’on ens hauríem de situar als peus del Tormo del Frare. Però el pas està barrat, per tant, voltem perimetralment la tanca en sentit antihorari, fins trobar un lloc per on baixar al torrent, on recuperem un senderó i fites de pedra, però ens trobem que la vegetació tapa completament la seva llera, per tant, travessem amb cura unes vinyes, fins sortir a un camí carreter, que abandonem per un marge i, novament entre ceps, arribem al camí pel que hauríem tornat després de visitar aquesta curiosa formació geològica, amb una bassa circular que ens ha servit de referència visual.

El Tormo del Frare (o Lo Tormo) és un curiós monòlit de gres rogenc, al que s’hi pot accedir pel seu costat occidental, gràcies a uns graons molt desgastats i a la bona adherència de la roca. Al capdamunt hi trobem una parell de tombes antropomorfes, que més endavant van ser utilitzades com a cisternes. Al seu vessant est, hi podem veure una cova tancada per parets de pedra. Si es cerca informació sobre l’indret, es creu que havia estat un complex rupestre d’època visigòtica i que les coves feien funcions d’eremitori. La balma murada serviria d’oratori i a la part superior hi hauria la necròpoli. Hi ha creus gravades a la roca que també es relacionen amb l’època visigòtica.
Tornem a la pista on hi ha la bassa circular i ens enfilem de cara al cingle que tenim al davant, travessant amb compte uns camps d’oliveres, arribant a un punt, al costat de les ruïnes d’una antiga construcció, on començarem a trobar rastres de corriol, fites de pedra i alguna, però molt escadussera i antiga, marca blava de pintura. Més endavant, enmig del no res, veiem un dels rètols indicadors del Parc Natural, que ens diu la direcció a seguir vers el Grau de la Guineu i el Mas Déu, advertint-nos de la dificultat molt alta que comporta superar-ho.
La presència de marges obrats a la base de les ziga-zagues que ajuden a superar la paret, fa pensar (com així havia estat) que era un camí d’ús freqüent, bàsicament per la gent que tenia conreus a les planes superiors de la serra i que el feia servir per dur la mercaderia a les cotes baixes més properes als nuclis de població. Probablement les esllavissades, pel tipus de roca inestable que ens envolta, van provocar que aquest pas quedés malmès i entrés en desús, per tant, hem de pensar que, de bon inici, ja començarem a pujar per un terreny descompost.
Les primeres giragonses, tot i ser estretes, no comporten cap problema, arribant al primer tram equipat amb una cadena, que ajuda a passar una lleixa força aèria, deixant-nos en un curt tram vertical, igualment equipat, on ens caldrà grimpar per arribar a una nova terrassa, més estreta i curta que l’anterior, i que malgrat això no té cap mena d’instal·lació. Bones preses de mans ens ajuden a passar-la, trobant-nos de nou amb una diagonal ascendent, igualment exposada, en aquest cas a l’esquerra, però de nou amb bons agafadors, que ens deixen a la grimpada final, que és un graó vertical, curt, però molt desgastat. Aquest grau, tal i com es troba actualment, és millor fer-ho de pujada, doncs de baixada ha de fer molta impressió, esdevenint notablement més perillós, sobretot als trams sense cadena.

Un cop superat el cingle, trobem un camí que ens fa passar a tocar els camps de conreu del Mas Déu, marxant durant una estona cap a l’oest, trobant alguna estaca del Parc Natural i més endavant un nou rètol indicador, que ens informa dels indrets pels que acabem de passar. Girem 90º a la dreta entre vinyes i arribem a la pista per on transita un dels antics camins dels cartoixans. Passem al costat de les ruïnes del Mas Déu, trobarem una tanca pels vehicles i també un encreuament amb un rètol indicador, i ja sobre el traçat del GR 171, que seguirem poca estona, ens dirigim al barranc dels Pouets, quedant-nos una mica enclotat, però a la vista, el mas de Forçans. En aquest punt hi ha un panell informatiu sobre les normes d’escalada de la zona i un indicador metàl·lic del GECT, que ens diu cap on hem de marxar vers el Grau de l’Enderrocada i el mas de l’Estrem, al que no hi anirem.
Entrem al barranc, seguint fites de pedra, per un sender molt clar, que poc a poc va guanyant alçada, força estona per un terreny esmicolat, semblat a una tartera, que, en apropar-nos a la paret del grau, ens obliga a fer alguna petita grimpada, sense complicacions. Passat un flanqueig gairebé horitzontal per una lleixa estreta però protegida per la vegetació, on hi ha un pas on també ens caldrà ajudar-nos de les mans, arribem a la Cova dels Lladres, una gran balma allargassada, situada just per sota del mas de l’Estrem, que cal travessar íntegrament, fins situar-nos a la part superior d’una mena de congost, per on davalla un torrent enclotat, al mig del qual hi ha una gran roca amb una fita de pedres que la corona.
Si seguíssim recte per la riba dreta orogràfica de la torrentera, aniríem en direcció al mas de l’Estrem, que encara no veiem, per tant, hem de seguir les fites i marxar a la dreta, per enfilar-nos al capdamunt del Grau dels Bocs, que és on comença Lo Cingle o cinglera del Montsant, imponent paret de roca que recorre la cara sud de la serra i que li confereix la seva imatge més característica per aquest vessant. Segons el mapa de l’ICGC, com a tal, finalitza al Racó de Missa, ja que més enllà rep altres denominacions, com la Cingla Closa.
Encetem un tram certament espectacular, doncs anirem tota l’estona pel caire mateix de la cinglera, seguint una mena de carena encrestada, que si bé per la dreta presenta un estimball notable, per la banda contrària, el terreny dona més tranquil·litat. De totes maneres, l’amplada del crestall és prou considerable com per no tenir problemes, però sempre es pot marxar una mica a l’esquerra si no es té prou confiança. Com es va per sobre la roca no hi ha traça de sender, però de tant en tant, trobem alguna fita, tot i que l’avanç no deixa dubtes. Al final d’aquesta llarga diagonal ascendent, arribem a una esplanada amb matolls, a partir de la qual la carena ja no guanya alçada. Estem a la punta dels Codinals, elevació de 936 metres, amb bones vistes sobre el Priorat.

Iniciem el que es pot considerar com el darrer tram del recorregut seguint la carena per sobre els graus d’en Caixer i Nou, per on no sembla que hi hagi cap possibilitat de pas, fixant-nos en un pal indicador que fa estona que tenim a la vista i que és per on passa el popular sender que d’Escaladei puja a la Cogulla passant per la Punta Alta del Boter. Als peus de la roca on hi ha aquest pal metàl·lic, ja veiem les marques de pintura groga que anirem trobant de forma continuada en el nostre descens en direcció al collet de l’Hort.
Cal perdre una mica d’alçada per un camí que avança per una lleixa que hi ha als peus de les parets superiors de la cinglera, fins que trobem un dels característics rètols del Reus Deportiu, que ens informa que hem arribat al Grau de l’Escletxa. Baixem de forma més directa fins a situar-nos a una canal de pedra, amb mala caiguda, on hi ha uns antics graons excavats sobre la roca, protegits per una cadena de nova instal·lació ancorada a la paret. Abans hi havia hagut uns cables i alguna que altra corda. Un cop situats als peus de la canal, ens tocarà entrar, com el seu nom indica, a una escletxa natural, originada per una roca una mica separada del cingle. No és un pas gaire ample, però no presenta cap altre problema, que la senzilla desgrimpada final, que ens deixa de nou al camí. Veurem una placa commemorativa de la XXVII Marxa Excursionista que va tenir lloc el 2 de juny de 1963.

A partir d’aquí, el camí, molt evident i amb marques freqüents de pintura groga, va perdent alçada, amb algun pas obligat de desgrimpada, havent de parar compte al més llarg de tots, ja que és per on marxa el corriol que ens apropa, cap a l’esquerra, a la Cova Roja, una gran balma de color rogenc, que presenta un sostre molt desplomat, on hi ha un grapat de vies d'escalada d’alta dificultat, sent curiosa la presència d’un munt de cintes i mosquetons penjades de la roca. Retrobem el sender de baixada, que ens obliga de primeres a una curta desgrimpada, i ja, sense més entrebancs, arribem als peus de la serra, al collet de l’Hort, on hi ha un indicador. Recuperem la pista del Mas Déu, punt per on passa el GR 171 o Camí dels Cartoixans, tot i que, de moment, no la seguirem, sinó que tallarem el seu traçat dues vegades per un corriol evident que veiem de cara i que està senyalat amb fites de pedres.
De nou a la pista, tenim a l’esquerra el forn del Rosalí i més endavant veurem la cruïlla que ens ha de dur a visitar la Pietat, edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, tractant-se d’una casa de dos pisos, que als baixos té una entrada al fons de la qual es troba una font. Va ser construïda al segle XVII per a cobrir les funcions de casa de repòs pels bisbes catalans, però, avui en dia, el conjunt es troba en un estat d’absolut abandó, destacant a l’exterior la presència de diversos arbres centenaris.
Estem de nou sobre el traçat del GR 171 i, ara sí, el seguim fil per randa fins arribar a la Cartoixa d’Escaladei, punt en el que donem per enllestit aquest itinerari que ens ha fet gaudir novament de valent de la diversitat paisatgística que ofereix la serra de Montsant.

Ressenya de xrs1959