Montsant (Sant Joan del Codolar - Grau dels 3 Esglaons - Roca Corbatera - Pas del Gat - Cova Santa - Grau del Tomaset)

Aquesta ruta es pot qualificar com a moderada (per a alguns difícil). El desnivell que es puja de cop pel Grau dels Tres Esglaons fins a la Roca Corbatera és considerable, i s'ha d'estar acostumat a grimpar i ser bastant àgil per enfilar-se pels tres ressalts de roca equipats amb escales de gat i preses de ferro. Per a una persona acostumada a aquests passos equipats, no presenta cap dificultat remarcable.

Sortim des de la bonica ermita de Sant Joan del Codolar, a Cornudella de Montsant, on s'hi arriba per una pista en bastant bon estat. L'ermita està situada en un paratge bellíssim, als peus de les altes cingleres de Montsant, envoltada de grans roques que semblen protegir-la i li donen un especial aire de recolliment.
Passem per davant de l'ermita i li fem el tom. Darrera mateix trobem el Camí dels Cartoixans (GR174) que per la dreta es dirigeix a Albarca. En pocs metres deixem el GR i encarats a la muntanya agafem el començament del Grau dels 3 Esglaons (pal indicador)
La pujada és decidida i forta des del primer moment, sense donar treva. Trobem algunes fites que ens ajuden a seguir-lo. Quan arribem al primer ressalt veiem que està equipat amb escales de gat. Aquest és el que presenta menys dificultat. Un cop superat, continuem pujant i arribem al segon ressalt, també equipat amb escales de gat. Aquest és una mica més llarg i dificultós que no pas el primer. Continuem amunt, guanyant alçada pas a pas i les vistes darrere nostre es van engrandint. A l'arribar al tercer ressalt, més llarg que els altres, veiem que aquest està equipat amb preses de ferro, algunes bastant separades que ens fan allargar força la cama.

Ja som dalt el cingle i trobem un camí travesser (pal indicador). Aquí tenim diverses opcions. Per l'esquerra aniríem als Cingles de Sant Joan, si seguíssim recte amunt arribaríem a la Serra Major. Nosaltres seguim per la nostra dreta (direcció llevant) per anar a trobar més còmodament el camí que puja d'Albarca. Atenció que més endavant aquest camí es bifurca. El que va planer segueix a ran de cingle (compte que el balç és imponent) i el que remunta per l'esquerra s'aparta una mica dels espadats. Nosaltres seguim a ran de cingle i no és una bona opció, ja que ens trobem al capdamunt d'una gran esllavissada i el pas és una mica compromès. Si voleu anar més tranquils, agafeu l'opció que s'aparta del cingle.

Fem cap al camí que puja d'Albarca i va a la Roca Corbatera i a la Serra Major. Aquí canviem totalment de direcció i anem cap a ponent (d'altra manera baixaríem cap a Albarca). De seguida fem una curta pujada pel rocam i ja som dalt de la Roca Corbatera (1.163 m) cim culminant de Montsant. Hi ha un piló geodèsic i un bonic pessebre de l'AEC Reus que des de l'any 1.963 manté aquesta tradició pessebrista dins l'excursionisme.
Aquest cim és una gran talaia. Es pot divisar des de Montserrat fins als Ports, i de les serralades de vora mar fins als llunyans Pirineus.
Baixem d'aquesta gran miranda i comencem a seguir la Serra Major cap a ponent. Des d'Albarca fins a Cabassers, la Serra Major és l'espina dorsal de Montsant i, sense perdre alçada, la ressegueix de punta a punta durant aproximadament vint-i-un quilòmetres.
De seguida deixem la Serra Major, quan veiem un pal indicador a una trentena de metres a la nostra dreta. Comencem a baixar per un ampli comellar que és l'inici del Barranc de les Pletes, tributari del Barranc dels Pèlags, que al seu torn desguassa, molt avall, al riu Montsant a l'Aiguabarreig.
Baixem i el comellar es va tancant fins convertir-se en un embut. Per bon camí arribem al Pas del Gat, una estreta escletxa entre dues gran roques per on ens hem d'esmunyir i continuar avall (el pas es pot evitar passant per un ressalt de la roca que queda per sobre de l'escletxa).

Després del Pas del Gat, de seguida fem cap a la Font del Manyano, amb l'aigua que salta i va omplint uns bonics bassis de fusta que serveixen d'abeurador per als ramats de bestiar. A la font mateix hi ha una bifurcació de camins. Si continuéssim per la dreta avall, aniríem pel Camí de les Pletes fins arribar al Pèlags. Per l'altra banda surt un altre camí que és el que ara seguirem. Per la part obaga de la muntanya, aquest camí fa una diagonal per tornar a pujar a la Serra Major. La pujada és progressiva i còmoda. Al final es pugen unes lliseres que roca que si està el terra mullat hem de parar compte. Sense cap dificultat tornem a ser a la Serra Major (pal indicador).
Tornem a seguir el camí de capçada cap a l'oest. A baix, a la solana de la nostra esquerra tenim el Pla del Moloner. Fem cap a un punt emblemàtic de Montsant, per ser una cruïlla de camins i perquè s'hi troba el monument al Crist de la Sant. El va col·locar el Reus Deportiu l'any 1.976 en el centenari de l'excursionisme.

Deixem definitivament la Serra Major i comencem a baixar per terreny pedregós dirigint-nos al Pla del Moloner. Quan el camí s'aplana girem per un senderó a la nostra dreta, veiem un pal indicador que hi posa “Cova Santa”, i uns metres més avall fem cap a l'entrada de la cova, just havent trobat el GR174-1 que baixa de la Serra Major. Aquí parem una estona per visitar la cova. L'entrada és estreta i baixa de sostre, un forat més semblant a una lloriguera, però un cop som dins el primer que veiem és una gran sala, que a la vegada s'obre a altres sales i galeries. Tot el conjunt de la Cova Santa té uns 200 m de recorregut. Força bé, però nosaltres no venim a fer espeleo i amb una curta visita i unes quantes fotos ja en tenim prou.

Ara seguim el camí que baixa cap al Pla del Moloner, que és el mateix GR174-1 que va a enllaçar amb el GR174 abans d'arribar a Cornudella de Montsant. El Pla de Moloner, a la banda sud, acaba en un embut que és on comença el grau del Tomaset o Camí de Montsant, que baixa fins a Cornudella.
Anem baixant per aquest grau. El camí resulta bastant còmode ja que la baixada no és abrupta, sinó que va fent grans llaçades per anar perdent altitud. Algunes dreceres (fins i tot amb senyals o fites de pedres) escurcen camí, però agafar aquestes dreceres a la muntanya S'HA D'EVITAR SEMPRE, ja que el que fem és obrir nous camins que contribueixen a l'erosió del terreny. Els camins ancestrals són els més savis i els més còmodes, per això el GR segueix el traçat dels nostres avant-passats quan pujaven a Montsant.

Un cop bastant avall, una mica abans d'arribar a la Roca del Parenostre, deixem el GR. Agafem un camí per l'esquerra que és el que ens portarà directament a Sant Joan del Codolar, el lloc on hem començat i on acabem aquesta bonica caminada d'avui.
Montsant té mil i un camins i sempre ens pot sorprendre. Un muntanyam per no acabar-nos-el. Sempre esplendorós.
Salut i muntanya!