Montserrat: Ruta circular per Sant Miquel-Creu Nova dels Escolans-Tron de l'Espasa-Santa Cova-Monestir i rodalies (Bages)

Montserrat: Ruta per Sant Miquel-Creu Nova dels Escolans-Coll de la Fita-Tron de l'Espasa (658 metres)-Santa Cova-Monestir i rodalies (Bages)

En un diumenge ventós i fred tornem a Montserrat per fer una volta circular sense complicacions tècniques pels Camins de Sant Miquel i les Feixades, amb visita a la Creu Nova dels Escolans, al cim del Tron de l’Espasa i a la Santa Cova abans de tornar al Monestir per tancar la ruta.

Com encara és molt d'hora, podem deixar el cotxe a la part més alta de l’aparcament i ens dirigim a l’estació del cremallera. Abans d’arribar ens desviem a l’esquerra per donar una ullada al Mirador dels Apòstols i a l’Escala de l’Enteniment. Al fons podem veure el sol matiner sobre la Vall del Llobregat i, per la dreta, la Santa Cova i el Mirador de la Creu de Sant Miquel.

Després seguim camí cap a la Plaça de la Creu, tot just davant de l’estació del cremallera, encra sense gaire moviment. Tot just per la part posterior de l’estació s’inicia el Camí de Sant Miquel. El primer tram del camí, cimentat i en lleugera pujada està farcit, a banda i banda, de múltiples grups escultòrics o ofrenes d’entitats i associacions laiques i religioses. Alguns d’aquests grups escultòrics formen part del Via Crucis de Montserrat.

Com podem llegir a la pàgina web https://totmontserrat.cat, “El camí de sant Miquel és, amb tota probabilitat, un dels camins més freqüentats pels visitants del monestir de santa Maria. La seva proximitat al santuari i còmode recorregut convida a transitar-lo per anar, primer a la creu de sant Miquel des d’on gaudir la seva magnífica vista, i pujar fins la capella de sant Miquel. La toponímia de l’indret evoca a l’arcàngel sant Miquel, patró protector de la muntanya.

Per descriure aquest camí es fa servir el que diu la guia Montserrat. Itinerari editada l’any 1909. La majoria de la descripció del camí de Sant Miquel donada per aquesta és totalment vigent avui llevat d’alguns petits canvis atribuïts a l’evolució de l’urbanisme del santuari. Aquesta guia explica que el camí començava a la font del Portal després de sortir per la porta que tancava el clos del Santuari. Des d’aquell indret, des d’on sortia una carretera identificada com la carretera de Monistrol, hi havia un camí a ma esquerra que s’enfilava cap a llevant. Avui, la urbanització moderna del santuari ha mogut de lloc la font i al seu lloc hi ha les cel·les abat Oliba. La guia Montserrat. Itinerari explica que tot pujant per aquest camí, a uns 242 metres, hi havia una reixa de ferro que tancava el camí a la nit. Just passada aquesta reixa, a la dreta, surt el camí de Fra Garí. Avui, la reixa no hi és i just passada aquesta cruïlla, a l’esquerra, hi ha la zona de l’antic càmping de Montserrat i, a la dreta, el monument a Sant Francesc d’Assis. És interessant el que descriu la guia Montserrat. Itinerari: el camí de Sant Miquel continua pujant suaument i poc després d’haver-se trobat a ma esquerra una de les poques alzines seculars que encara es conserven a Montserrat es veia, també a l’esquerra, un camí. Aquest, més que un camí definit era un viarany, que baixava suaument fins a un torrent, el traspassava i seguia donant la volta al serrat de Sant Miquel per sota la miranda del mateix nom i arribava a una cova bastant gran que, cito textualment el que diu la guia Montserrat. Itinerari, “que alguns diuhen (creyem que sense fonament), que es lo lloch ahont fou trobada la Moreneta”. Aquesta guia diu que aquest “camí es pèssim, no ‘s pot fer sens guía, y al donar la volta al serrat hi ha un pas molt dolent”. Aquest camí no consta en el mapa de Joan Cabeza de 1909 i no es té cap evidència de la seva existència. Tampoc hi ha la reixa que s’esmenta en la guia de 1909, però si que es troba, però una mica més amunt, un indret conegut com la porta de Sant Miquel. És una la gran porta enreixada amb una estàtua de l’arcàngel al capdamunt. Es passa per una porta lateral.

Continuant pujant pel camí de Sant Miquel passada aquesta porta es troba, a ma esquerra, una gran roca coneguda amb el nom de roca dels Àngels (no confondre amb l’homònima de la carretera de can Maçana). Aquesta roca també es coneix amb el nom de roca de la Llicència. Es diu que aquesta roca caigué en aquest indret l’any 1802 segons diu la guia Montserrat. itinerari en una nota a peu de pàgina de la pàgina 18. Aquest nom de llicència prové del fet que aquesta roca marcava l’indret fins el qual els monjos podien passejar sols sense demanar permís als superiors. Avui aquesta roca és encara present en el ben endreçat camí de Sant Miquel. El camí passa entre quatre pilars, restes d’un antic aixopluc, inexistent a l’època d’editar la guia Montserrat. itinerari, del qual es va eliminar la teulada per a permetre el pas als vehicles dels bombers. Després d’aquest indret, a ma dreta surt un caminoi que és una drecera per anar a la capella de sant Miquel. Abans d’arribar-hi és passa per les restes, bastant ben conservades, d’una bòvila per fer les teules cobririen els edificis del santuari i l’església durant la seva construcció. Tot seguit el camí segueix pujant fins arribar a un punt en el qual a ma esquerra hi ha un caminet que porta al mirador de Sant Miquel. En aquest mirador hi ha una creu monumental de ferro plantada durant les festes jubilars de l’any 1931 en substitució d’una més senzilla existent en aquest indret.

Si es continua pel camí principal s’arriba a la capella de Sant Miquel. Segons la tradició el segle III ja existia una capella en aquest indret. El lloc on es troba situada la capella de sant Miquel la llegenda explica que s’hi trobava un antic temple romà de Venus. Segons el pare C. Baraut, monjo de santa Maria, la cronologia de la capella de sant Miquel podria ser la següent: a mitjans del segle X el vescomte de Barcelona Guitard i la seva esposa Geriberga haurien construït una esglesiola en aquest indret. L’any 999 el vescomte de Barcelona Udalard I (fill dels anteriors) i la seva esposa Riquilda doten unes terres per la reparació i manteniment de la capella de Sant Miquel. El 1042 s’amplià l’església i es consagrà. L’any 1049 s’esmenta al monjo Trasver com a custodi de la capella-ermita. Sembla que hi ha l’intent de consolidar un cenobi a Sant Miquel similar als existents de Sant Maria i Santa Cecília. En un document de 1057 es parla que a sant Miquel hi viu el monjo Trasver i l’ermità Garí. Es suposa que el nom d’aquest ermità es feu servir per construir la llegenda de Fra Garí. En un document de 1062 es torna a esmentar el monjo Trasver i l’ermità Garí. L’any 1090 el vescomte Guislabert II i la seva esposa Ermessenda convençuts de que no podien consolidar un monestir a Sant Miquel cedeixen la capella-església al monestir de Santa Maria de Montserrat. L’any 1211 Guillem de Montserrat i la seva esposa Beatriu renuncien els drets sobre les terres de Sant Miquel i l’any 1242 e prior de Santa Maria de Montserrat. Guillem de Bellver, cedeix un part de la quadra de Sant Miquel a Monistrol de Montserrat. Una observació important per entendre algunes de les posteriors tensions que es donaran: per la seva ubicació el monestir de santa Maria de Montserrat pertanyia al bisbat de Vic, mentre que l’esglesiola de sant Miquel estava integrada al bisbat de Barcelona. També aquesta situació condicionà la pertinença a cases comtals diferents.

L’indret geogràfic de sant Miquel és força antic, en un capbreu del segle XV, 1496, s’esmenta “l’antic camí de Montserrat” que passava pel mas de Celfós, situat avui dins de la finca de can Estruc del Cairat, i que tot seguit s’enfilava amunt cap a l’indret de Sant Miquel. L’exèrcit espanyol destruí la capella el 15 de maig de 1811 (també podria ser el 13 de maig) per evitar que els francesos s’hi fortifiquessin. Aquesta acció anà acompanya d’una important tala d’arbres dels voltants. L’any 1861 hi hagué un gran incendi que desolà tot aquest indret. L’any 1870 s’edificà l’actual capella gràcies a les donacions fetes per uns barcelonins que feien estada al el monestir de Santa Maria fugint de la pesta groga declarada a Barcelona. La nova capella, obra de Francesc Villar, fou beneïda el dia de Sant Miquel del mateix any pe l’abat Muntades. Era costum antiga que l’abat de santa Maria de Montserrat pugés fins la capella de Sant Miquel a rebre els visitants il·lustres.

A pocs metres de la capella, hi ha una gran bassa, l’antiga bassa de Sant Miquel, recuperada avui per recollir les aigües del torrent per aprofitament en les tasques de prevenció dels incendis. Una mica més amunt hi ha el pla de Sant Miquel o pla dels Soldats, un ampli replà que en el seu moment fou lloc d’acampada militar francesa de la Guerra del Francès (1808-1814). És una important cruïlla de camins i punt estratègic de telecomunicacions que unia visualment la serra de Collserola i el Bages abans de l’existència de la ràdio. Hi ha diversos indicadors i una important fita antiga. En el pla són apreciables els punts d’ancoratge d’antigues construccions. En aquest pla es troben el camí de les Ermites que condueix al Pla de les Taràntules on s’agafava antigament el camí de ferradura cap a Sant Jeroni i avui el camí nou cap a sant Jeroni; el camí de la Quadra de sant Miquel que baixa cap el coll de la Fita on conflueix amb el camí de la Santa Cova i que continua cap a Collbató; el camí de les Costes o de les Bateries en direcció a Collbató i el camí de sant Miquel que permet anar al santuari i monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquest pla era un lloc estimat pels viatgers medievals perquè arribar-hi significava que estaven a prop del monestir de Santa Maria. Només havien de baixar una mica fins arribar a la capella de sant Miquel i, situats al peu de la creu de terme, contemplar la vista del monestir. Gaudi impossible avui per la frondositat de la vegetació. El segle XIV Pere el Cerimoniós va encarregar construir set creus de terme en el camí de Collbató a Montserrat sembla que la sisena d’aquestes creus estava just al costat de la capella de sant Miquel.

El camí de Sant Miquel té diverses escultures, majòliques i petits monuments evocadors de la pietat popular dels sants del país o apreciats pels catalans, així com alguna personalitat cultural. L’escultura més antiga és la dedicada a Sant Francesc d’Assis erigida l’any 1927 en commemoració del VIII centenari de la seva mort, és obra de l’escultor Josep Viladomat. Progressivament anaren incorporant-se evocacions vinculades a les devocions o al reconeixement i estima popular com les l’escultura de Joan Rebull dedicada al mestre Pau Casals i la dedicada a la mare Maria Ràfols; la placa commemorativa dels 25 anys de la Federació Catalana de Pessebristes (fundada el 1985), inaugurada el 17 d’octubre de 2010. També hi ha placa a mossèn Albert Bonet i Marrugat fundador de la Federació de Joves Cristians i el record al beat Francesc Palau i Quer fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris. Destaca també el monument a sant Josep Manyanet fundador dels Fills de la Sagrada Família i les Missioneres Filles de la Sagrada Família de Natzare. En aquest camí també es troba el monòlit dedicat a la canonització de Sant Francesc Coll i Guitart, fundador de la Congregació de les Dominiques de l’Anunciata i el monòlit dedicat a la Santa Carmen Sallés fundadora de les Concepcionistes Missioneres de l’Ensenyança”.

Nosaltres seguim camí amunt, passem a tocar del cartell informatiu a la Miranda de Fra Garí que avui no seguirem però, si teniu temps i ganes, us aconsello que visiteu. És un camí que puja fort fent llaçades pel mig del bosc fins arribar al mirador o Miranda de Fra Garí, amb espectaculars vistes sobre tot el recinte de Montserrat i els cims de la Regió de la Tebaida, gairebé a tocar. Aquí, si el dia ho permet, gaudireu d’una bona visió de les principals agulles de la zona: la Prenyada, la Panxa del Bisbe, l’Elefant, la Mòmia, els Flautats i altres.

Poc després passem la Porta de Sant Miquel, actualment tancada, que envoltem per un pas lateral per l’esquerra i, més endavant, per la coneguda com Roca de la Llicència i, al seu costat, per les quatre columnes que resten d'un antic aixopluc, tal i com hem pogut llegir abans a la guia mencionada.

Després d‘un tram més empinat arribem a la cruïlla senyalitzada al Mirador de la Creu de Sant Miquel, que seguim per l’esquerra. Tot i el dia encara ennuvolat, des de la Creu tenim unes vistes magnífiques del recinte del monestir.

Tornem enrere i seguim camí fins la propera Ermita de Sant Miquel (Segle XIX), om descansem una estona gaudint de les vistes a la Tebaida.

Més enllà passem a tocar de la bassa de Sant Miquel, amb molt poca aigua, i en un parell de minuts ja som al Pla de Sant Miquel, o Pla dels Soldats, cruïlla de camins amb diversos pals indicadors. Per la dreta, surt el camí cimentat que puja a Sant Joan, Santa Magdalena i Sant Jeroni. També per la dreta tenim el camí que baixa a Collbató pel Camí de les Bateries. Per l’esquerra veiem el Camí de les Feixades que també ens baixaria a Collbató per les Mines de Salnitre i per on, en una cruïlla prèvia, podem agafar el Camí a la Santa Cova que serà el que nosaltres seguirem després de la visita a la Creu Nova dels Escolans.

Com deia, avui volem anar prèviament a visitar la Creu Nova dels Escolans, on ja vam estar fa uns mesos. Per anar-hi seguirem un tram del Camí de les Bateries a Collbató però, a tot just uns 100 metres, deixarem la pista i seguirem un corriol no senyalitzat a l’esquerra que per camí fressat ens portarà a la creu, visible des de molt lluny.

Arribem a la Creu Nova dels Escolans (a 814 metres), alçada el 1994 i que abans tenia una placa, ara desapareguda, amb la següent inscripció:

Creu dels Escolans,
Torxa en l'estel,
Mostra'ns cims més grans.
Dona’ns fe abrandada
B.D.

Avui, tot i el vent glaçat que tenim per aquest banda de la muntanya, gaudim una bona estona de les vistes a la Vall del Llobregat i a la zona del Capítol i del Serrat de les Garrigoses.

Per tornar de la creu al Camí de les Feixades tenim dues alternatives: una fàcil desfent el camí que hem seguit des del Pla de Sant Miquel fins aquí i baixar després pel camí de la dreta, i una més complicada que no hem fet mai encara i que consisteix en desfer només uns 150 metres de corriol i abandonar-lo per la dreta per baixar directes al camí de les Feixades que veiem vessant avall. Com ens agrada trobar nous camins, ens decidim per aquesta alternativa. Dit i fet, seguim avall per un tram curt, però inclinat i sense fressar pel mig dels arbustos i d’alguns arbres joves. Si ens fixem bé, encara podrem endevinar alguns trams de sender fet pel pas de cabirols i les cabres salvatges que hi ha per la zona. Sigui com sigui, anem fent petits trams de baixada, un xic relliscosa, i ens aturem als rocs que trobem per, des de l’alçada, veure la millor manera de seguir, sempre amb la mirada posada al Camí de les Feixades que veiem cada vegada més a prop.

Finalment, després de baixar uns 150 metres sense camí definit, arribem al Camí de les Feixades que ara seguirem per la dreta. És uns sender molt fressat que, en baixada progressiva i molt pedregosa, ens porta al Coll de la Fita, amb un pal indicador.

Aquí, abans de seguir camí a la Santa Cova, ens desviem uns moments a la dreta per anar a la Fita, un penyal que tenim davant nostre i que està coronat per un pal de ferro de l’antiga línia elèctrica. Ull, no és fàcil trobar el camí per anar a la Fita, oimés si hi ha vegetació alta que amaga el corriol.

Des de la Fita, com hem fet en altres ocasions, seguim camí al cim del Tron de l’Espasa, un cim modest, de 658 metres d'altitud, però amb grans vistes. Durant uns anys al cim hi havia clavada una espasa de ferro, recordant la llegenda de l’espasa d’Otger Cataló, una Excálibur a la catalana. Malauradament, tot i que s’ha intentat reposar alguna vegada, algun brètol la va fer desaparèixer definitivament fa un parell d'anys. Ara només trobem una pedra amb el nom.

Després de fer un mos, tornem al coll de la Fita i seguim a la dreta pel Camí de la Santa Cova. És un tram molt fressat i amb molta ombra que ens porta directament a la cruïlla amb el Camí del Rosari Monumental que baixa des del monestir.

A la cruïlla amb pal indicador seguim a l’esquerra per un curt tram cimentat que ens deixa al pati de la Capella de la Santa Cova que, afortunadament, trobem oberta i podem visitar sense problemes. A aquesta hora ja comencem a trobar molta gent al camí i a l’interior de la capella.

Segons llegim a la Viquipèdia, "La Santa Cova de Montserrat és el lloc on es va trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat el 880, origen del seu culte i la seva consagració com a patrona de Catalunya. La seva troballa convertí el lloc en centre de pelegrinatge i propicià la construcció del Monestir de Montserrat".

Deixem la Santa Cova i iniciem el retorn definitiu al monestir pel Camí del Rosari Monumental de Montserrat. És un tram trencacames d’uns 20 minuts que, com diu la Viquipèdia: "El Rosari Monumental de Montserrat és un conjunt d'obres escultòriques de caràcter religiós situades al camí que condueix del Monestir de Montserrat a la Santa Cova, on es va trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat el 880".

"L'itinerari surt de la plaça de la Creu i és d'uns 45 minuts al llarg dels quals es troben col·locats 15 monuments que evoquen els misteris del Rosari. Els estils artístics són molt diferents i personals i també ho és la cronologia i la importància dels diferents autors i artesans que varen participar-hi. L'itinerari comença amb una imatge de Sant Domènec de Guzmán feta per l'escultor Subirachs. El conjunt forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya".

"El Camí de la Santa Cova, excavat en la muntanya, fou construït entre 1691 i 1704 gràcies al mecenatge de Gertrudis de Montserrat, marquesa de Tamarit, i anomenat aleshores "camí de la plata" per la gran suma de diners que arribà a costar. Al llarg del seu recorregut es van situar diversos grups escultòrics dedicats al Rosari i als quinze misteris de la Verge, construïts entre 1896 i 1916. Les obres foren sufragades amb donacions particulars, sobretot de confraries i entitats catòliques, gràcies a la crida realitzada per Jaume Collell i Bancells, canonge de la catedral de Vic, que en la revista jesuïta El Missatger del Cor de Jesús va promoure una campanya per a la construcció del Rosari Monumental".

"En la seva construcció intervingueren arquitectes com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch i Enric Sagnier i Villavecchia, i escultors com Josep Llimona, Josep Campeny, Margarida Sans o els germans Agapit i Venanci Vallmitjana. Per la seva variada autoria, no guarda un segell estilístic comú, però en general s'emmarca dins del Modernisme català. El 1983 s'hagué de fer de nou el Segon Misteri de Goig, La Visitació; el nou grup escultòric, de bronze, s'encarregà a Manuel Cusachs".

Pel camí de tornada anirem trobant els quinze grups escultòrics modernistes corresponents als quinze misteris del Rosari que configuren el Camí del Rosari Monumental.

A destacar una nova placeta-mirador amb una gran creu que constitueix el “Cinquè Misteri de Dolor”, o la "Crucifixió de Jesús, obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i de l'escultor Josep Llimona (1896)". Si el dia acompanya més que avui, podem tenir una bona panoràmica cap el conjunt d'edificis de l'àrea del Monestir i de l'Escolania.

Poc després, arribem a la placeta de l’Estació del Funicular al Monestir que va estar tancat molts temps per reformes i que fa un temps torna a funcionar. Per molta gent és una forma fàcil de tornar al Monestir sense fer el dur tram de pujada final.

Nosaltres seguim amunt per fer aquest tram més dur que cal prendre’s amb calma per no esbufegar excessivament. Passem un trencall amb pal indicador per la dreta. És el camí que baixa a Monistrol de Montserrat pels GR-96 i GR-5.

Uns metres enllà passem pel costat de l’Estació de l’Aeri de Montserrat i poc després ja som, de tornada, a la Plaça de la Creu, tot just davant l’Estació del Cremallera.

Abans de tornar a casa anem a visitar la Plaça i la Basílica de Santa Maria, que ja bull de la gent habitual en un diumenge. Després de visitar l’atri i la basílica, tornem a la plaça i fem una volta pel Claustre Gòtic, del segle XV.

Ens estem una estona al recinte del claustre gòtic, un lloc recollit i tranquil, que habitualment és un racó de pau per on no passa gairebé ningú, inclús en èpoques de no pandèmia.

Després iniciem el retorn definitiu a l’aparcament però, en lloc de fer-ho per la plaça, seguim camí pel costat de l’Hostal Abat Cisneros, ara tancat, i pels jardins de l’Abat Oliba, fundador del Monestir de Montserrat.

I ara si, desfem el camí fins l’aparcament on donem per acabada la ruta d’avui.

Marco una dificultat tècnica de "Moderat" només pel curt tram de 150 metres que fem sense camí fressat entre la Creu Nova dels Escolans i el Camí de les Feixades. Tot i que és curt, és inclinat i relliscós, i potser si ho deixo com a “Fàcil” podria induir a pensar que és apte per tot tipus de caminant quan, en realitat, algunes persones podrien patir per fer-lo. La resta de la ruta marxa per pistes i corriols ben fressat i sense cap dificultat tècnica.

Si algú té dubtes, millor desfer el camí des de la creu al Pla dels Soldats i seguir fent la baixada normal pel Camí de les Feixades.

Montserrat, un clàssic intemporal, sempre agradable i reconfortant oimés si, com avui, a primera hora no trobem gaire gent pels camins, sempre coneguts, però sempre per descobrir.

Salut i bona caminada !