MONTSERRAT TODAS SUS ERMITAS ( 20 ) - ( 5 de ellas refugios libres para excursionistas) 1 ermita refugio guardado Sant Benet

N⁰ 1 Monasterio Ermita de Santa Cecilia

Fue fundado en el año 945, fue incendiado en 1811 por el ejército napoleónico y estuvo abandonado hasta 1862 cuando fue reconstruido por el arquit´rcto Francesc de Pauladel Villar.

Refugio Bartomeu Puiggrós 678 m.

Refugio cerrado pertenece a la federación de entidades excursionistas de Cataluña

Font de la Teula / Fuente de la Teja (Con agua natural)

Fuente que se encuentra justo al inicio de la Canal de Sant Jeroni, tiene agua y una construcción en frente que parece un tunel.

Construcción junto a la Font de la Teula

Pequeño tunel o cueva junto a la fuente que se encuentra cerrado por una puerta

Canal de Sant Jeroni unos 600 metros de desnivel (Para personas acostumbradas a subir por cadenas y cables y cuerdas)

Canal de Sant Jeroni (Para personas acostumbradas a subir por cadenas y cables y cuerdas) Se ha de tener una muy buena forma física para poder subir. La canal de sant Jeroni es una dura subida por el cauce de una especie de riera seca, por donde tendremos que grimpar entre piedras sueltas y pasaremos algún paso difícil con la ayuda a veces de cadenas y cuerdas, e incluso una escalera que nos ayudará en un paso mas difícil. Al final llegamos a la ermita de sant Jeroni

Fin de la canal difícil

Fin de la canal difícil, canal muy técnica

N⁰ 2 Ermita Sant Jeroni

Ermita de Sant Jeroni es troba tancada però podem fer nit al seu porxo que és gran. Aquesta ermita era la més allunyada i alta del monestir. Segons l’abat Pedro de Burgos (1512-1536) no sempre estava habitada perquè les condicions d’aquest indret eren inclements. El viatger Cock descriu que a prop de l’ermita hi ha una creu en un lloc més enlairat on poca gent hi puja. Probablement es refereix al cim de Sant Jeroni. Des d’aquest lloc, en un dia clar, es pot veure Mallorca i Menorca. Argaiz explica que aquesta ermita no és massa gran i que té dues cisternes y dues placetes una de les quals serveis de mirador i de valuarte (baluarte). El mateix Argaiz comenta que aquesta ermita ve estar molt de temps enrunada i que es reedificà l’any 1590. Així es diu en una escriptura: “Capella sancti Jeronimi in excelsa parte montis istius monasterii, quae a multis annis diruta in totam erat, nec eliqium habitaculi formans habebat, reedificata fuit anno MDXC et in illius erectione expensas putamus fuisse quingentas libras, et amplius”. També descriu que mot a prop de l’ermita, a una legua “se ve en una legua de bosque en que ha tradición huvo algunas ermitas habitadas, pero aora (1677) solo se hallan las reuinas de dos edificios con disposición de ponerlos en estado de hermitas habitables. Dista una de otro media legua, con una fuente que servían[1]”. ¿Quines són aquests runes ?. Seguint llegint a Argaiz es sap que era difícil arribar a les seves entrades a cavall. A prop d’aquestes ermites, diu Argaiz, hi havien animals del monestir i s’abastien per beure de l’aigua de la font de coll de Port. En el llibre Reseña històrica para un álbum de visitas de Montserrat s’explica que cap l’oest de l’ermita hi ha un bosc on, segons la tradició havia una ermita dedicada a Sant Martí. L’abat Muntades també recull aquesta possibilitat en la seva obra Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir. Laborde explica que l’ermita de Sant Jeroni es trobava a hora i mitja del monestir o 1.570 passos segons cròniques de l’època. Algunes cròniques expliquen que venint pel camí de ferradura abans d’arribar a l’ermita es troba un gran prat on hi havia l’hort. En aquest espai és on es construí la capella Sant Jeroni que fou inaugurada per l’abat Deàs el 10 de març de 1891. L’ermita de Sant Jeroni fou reedificada entre 1536 i 1541, i després el 1590. Segons el pare Francesc Xavier Altés (2010) la construcció de l’oratori d’aquesta ermita sembla posterior a l’any 1677 i potser fins i tot a l’any 1699 però sempre anterior a l’any 1742. Fou enrunada al segle XVIII. A l’any 1721, els visitadors manaren a l’abat recuperar aquesta ermita i que aquelles persones que volguessin ser ermitans comencessin per aquesta ermita encara que hi hagi vacants en algunes altres. A l’any 1755 ja tornava a estar habitada. Sofrí una nova rehabilitació els anys 1781-1785. Els francesos destruïren l’ermita el 1812. No es reconstruí mai més. A l’any 1858 una crònica diu que només en quedaven restes de parets i una cisterna. El 1891prop de l’antiga ermita s’eregí un capella dedicada a Sant Jeroni, i es beneí el 10 de març del mateix any. Al segle XVIII, en lloc de la creu que es trobava propera a l’ermita en el cim d’una agulla (el cim de Sant Jeroni) es construí un oratori dedicat a la Mare de Déu de Montserrat un oratori anomenada Santa Maria la Més Alta. El pare Francesc Xavier Altés cita un amidament de l’indret que “está en lo más lato de la montaña, 1495 varas castellanas [2] o 775 canas [3] y media. Esté en el grado 41,36 minutos y 32 segundos” (Altes, 2010). La precisió és aproximada perquè aquesta latitud correspon a un indret situat a la base de la paret oest de Sant Jeroni i l’alçada calculada segons les vares era de 1250 m. (l’actual és de 1237 m.). Segons Humboldt, s’hi accedia per una camí estret protegit per una balustrada que feia de barana. L’any 1827 encara hi havia restes d’aquesta balustrada. L’edifici era només d’una planta quasi quadrada amb teaulada a dues aigues. La porta estava orientada a migdia i al damunt hi tenia un òcul. Segons Francesc Xavier Altés “un banc de pedra recorria les dues parets laterals, junyides, al cap i als peus, per unes arcades de pedra”. Segons esmenta Humboldt el 19 de març de 1800 un llamp foradà la porta de l’ermita. L’any 1856 només quedaven una part de les arcades i els fonaments dels bancs d’aquest oratori. Així mateix, el topònim estava en franc desús. Al 1858, segons explica G. Cornet, només quedaven en peus d’alguns restes de parets i una cisterna que donava abundosa i bona aigua. A l’any 1891, a prop de l’ermita es construí una capella dedicada a Sant Jeroni i fou beneïda el 10 de març del mateix any. Prop de l’ermita de Sant Jeroni hi havia un pou de glaç que proveïa de gel al monestir. La seva ubicació era en un coll al darrera de l’actual capella de Sant Jeroni i al capdamunt de la canal que porta el nom de canal del Pou de Glaç. Al segle XX s’edificà un restaurant sobre les runes de l’ermita. L’espai ocupat inicialment per l’ermita s’edificà un restaurant. En una crònica de 1932 s’explica que el restaurant de Sant Jeroni és del propietari de la Fonda de les Coves, de Collbató. L’explotació anava a càrrec dels senyor Pere Bacarissas. El restaurant tenia dues sales. Cada dia un burret fa un doble viatge per portar-hi provisions. Si es comparen les imatges fetes per Pere Pau Montanya i Francesc Remart amb les fotografies actuals es pot apreciar com es feu un rebaix a una roca de l’esquerra a fi poder enquibir millor el restaurant que es construí en el solar de l’ermita. A finals del segle XIX era costum anar al cim de Sant Jeroni i fer uns trets d’escopeta per escoltar els ecos que feien les agulles properes. En el restaurant es llogàven les escopetes i binocles. Informació estreta de la web : https://totmontserrat.cat/religio/vida-eremitica/les-ermites-de-la-muntanya-de-montserrat/ermita-de-sant-jeroni/

Monument a Verdaguer 1952

Monumento a Verdaguer donde los excursionistas le dan las gracias

Sant Jeroni

San Jeroni, es el pico más alto del macizo rocoso de Montserrat, con una altura de 1 236 metros. Cerca de la cima hubo una ermita (más tarde reconvertida en restaurante), hay también una capilla y la estación del Funicular Aéreo de Sant Jeroni, actualmente cerrado, en el Mirador del Moro.5​ En la cima hay un vértice geodésico, construido el 6 de agosto de 1977. Tiene como coordenadas Longitud: 1° 48' 44,9557' '. Latitud: 41° 36' 23,2818' ' Se le considera como el punto más elevado de las comarcas del Bages y de Noya. FUNICULAR: La idea de un funicular aéreo entre Montserrat y San Jerónimo nació en 1913. Aprobado en 1921, la sociedad mercantil denominada Funicular Aéreo de Montserrat a San Jerónimo se creó en 1922. Las obras se inician en 1923 y concluyen en 1929. Una vez concluido se convirtió en el más inclinado de Europa, con una pendiente en su último tramo de casi el 200%. Se puso en servicio el 29 de julio de 1929. En 1983 se suspendió el servicio del funicular por claros síntomas de envejecimiento y no volvió a transportar más pasajeros. Entre 1983 y 1986 se utilizó puntualmente para el traslado de personal de servicios y en una sola cabina. A finales de 1987 se clausuró definitivamente. Entre 1988 y 1995 se desmontaron los cables, se bajaron las cabinas, se demolió la estación inferior y se retiraron los motores. Una de las cabinas se conservó en el Centre d'Estudis dels Ferrocarrils Industrials i Secundaris (CEFIS), en La Pobla de Lillet.​ Se aprovechó parte de la instalación superior para unificar los diferentes repetidores que había diseminados por la montaña. INFORMACIÓ ESTRETA DE LA WEB: https://es.wikipedia.org/wiki/San_Jer%C3%B3nimo_(Montserrat)

Poza de agua en una canal

Poza de agua en una canal muy bien acondicionada con puente de madera

Mirador de la Serra de les Paparres

Cuerda en la canal

Canal para ir a la ermita de Sant Martí, a penas se ve el sendero,hay alguna cuerda para ayudarnos a subir

Coll de les Tisores

Collada de les Tisores, para ir a la ermita núm. 3 refugio gratuito

Zona d'escalada

N⁰ 3 Ermita de Sant Martí refugio libre (Vive una ermitaña) mirar enlace del vídeo

Refugio ermita libre y muy bien cuidado. vídeo de una ermitaña que vive allí. https://www.youtube.com/watch?v=UK-blZaQz8Y&t=109s Noticia del 4 agosto de 2016: web: https://iniciacionamontserrat.es/2016/08/04/la-ermita-de-sant-marti-en-montserrat/ La ermita de Sant Martí es de las más inóspitas y escondidas del macizo de Montserrat. Recientemente, una joven catalana de 22 años –Yasmina– arregló y decoró el habitáculo, subió una estufa, herramientas, mantas y algunos libros, y se decidió a experimentar la vida como ermitaña moderna. Para ella es fácil estar allí arriba dedicada a la vida contemplativa, rodeada de naturaleza y animales, aunque reconoce que el trabajo a hacer está aquí abajo, entre los humanos, por eso regresa de vez en cuando. Con alegría y buen humor, nos llevó hasta la ermita de Sant Martí -su hogar-, nos mostró el entorno y nos explicó cómo es vivir en una cueva en medio de la nada.

Nº. 3 Ermita de Sant Martí (Con ermitaña)

Vive una ermitaña : https://www.youtube.com/watch?v=UK-blZaQz8Y&t=109s

Nº4 Ermita Santa Magdalena (RUINAS) (antiguo castillo reconvertido en ermita 1498)

Tenia 150 escalones esculpidos en la roca y por eso los monjes más viejos nunca subían ya que era un camino muy espuesto. L’ermita de Santa Magdalena es troba a tocar de l’ermita de Sant Joan, a la zona de Tebas. Antigament es trobava a 600 passes de l’emplaçament actual. En aquest emplaçament hi havia un castell que l’abat Garsias de Cisneros va reconvertir en ermita l’any 1498. Situada entre penyals i riscos no era accessible anant a cavall, s’hi havia d’arribar a peu pujant unes escales que havien estat esculpides a la pedra. Per això, a finals del segle XVII s’obrí un camí des de les creus de Sant Jaume i Santa Magdalena fins al torrent de Vallmala o Santa Maria. Des de l’ermita de Santa Magdalena es pot veure el Monestir i altres ermites, fins i tot es podien escoltar els cants dels monjos. Va ser destruïda per l’exèrcit francès el 1812. Estat actual Les restes de l’ermita de Santa Magdalena no es troben en bon estat de conservació degut a l’embrossat i a la dispersió de les ruïnes. Tot i això s’hi poden apreciar murs de pedra, graons a la roca, cisternes d’aigua, terrasses i restes de l’antic Castell Otger. Aquesta informació és estreta de la web : https://muntanyamontserrat.gencat.cat/ca/el_parc/espiritualitat/santa_magdalena/

ERMITA nº 5 SANT ONOFRE Y ERMITA Nº7 SANT JOAN (RUINAS DE AMBAS)

En la misma balma se encuentran estas dos ermitas en ruinas, la primera que encontramos en ruinas eS Sant Onofre mucho más modesta que la siguiente la Ermita de Sant Joan. Justo en frente podemos apreciar la nueva capilla de Sant Joan en perfectas condiciones aunque se encuentra cerrada. Se dice que los dos ermitaños hablavan entre ellos al asomarse por la ventana, pero que el acceso todo y estar en la misma balma no era posible y si querían verse tenían que caminar una media hora. SANT ONOFRE : L'Ermita de Sant Onofre és una ermita situada a la zona de Tebes, al massís de Montserrat. És a tocar de l'ermita de Sant Joan, una mica més cap al nord-est, cent metres més avall es troba l'ermita de Santa Magdalena. Segons el Monasticon hispanicum va ser erigida per l'abat Pedro de Burgos (1512-1536), al final del segle XV l'abat García Jiménez de Cisneros (1499-1510) la va restaurar i es va mantenir dreta fins que va ser destruïda per l'exèrcit francès el 1812. Actualment, les restes es troben en un bon estat de conservació, apreciant-se els murs, els passos, les cisternes d'aigua i les antigues escales d'accés. A l'ermita de Sant Onofre s'ha construït un afegit modern que és en ús. Actualment, per arribar-hi s'ha d'agafar un ample camí que neix al Pla de les Taràntules. El camí es troba en bon estat, i en permet l'accessibilitat a tothom. S'han recuperat les antigues escales d'accés i un tram de les que pujaven a Santa Magdalena, actualment està enganxada a l'ermita de Sant Joan, des de la qual s'hi pot accedir. Des del Monestir s'hi arriba en uns trenta minuts. Antigament, a l'ermita de Sant Onofre no era possible accedir-hi a cavall, i per arribar hi havia un camí amb escales part de les quals estaven excavades en roca, després s'havia de creuar un pont de fusta que penjava sobre un precipici. Com que estava situada a la vessant d'una muntanya, gaudia d'una bona vista panoràmica del pla L'ermita estava unida a la de Sant Joan per una passarel·la i per una petita finestra, ja que estaven molt a prop. S'hi accedia per un pont des d'una escala, continuació de l'escala de Jacob provinent de l'ermita de Santa Magdalena. En aquesta ermita hi visqué l'arquebisbe de Tarbes el 1790, després d'exiliar-se amb motiu de la Revolució Francesa. L'any 2004, amb l'enderroc de les restes de l'antic restaurant de sant Joan quedaren visibles les restes de l'ermita. Durant el període 2005-2006 es recuperaren les escales que permeten accedir a l'ermita des del camí de sant Joan. ERMITA DE SANT JOAN Nº7: L'Ermita de Sant Joan és a la part alta de la regió de Tebes, al peu de la Miranda de Santa Magdalena. Ermita de Sant Joan Juntament amb la Santa Cova, és l'ermita de muntanya més accessible de Montserrat. Està ben comunicada amb el monestir gràcies al Funicular de Sant Joan i al Camí de les Ermites, que disposa de trams amples i ben pavimentats. L'ermita original, coneguda amb el nom de Sant Joan Baptista, va ésser construïda aprofitant una balma. Durant molts anys fou la residència dels abats del monestir, però malauradament la Guerra del Francès (mitjançant l'exèrcit del mariscal Suchet, el 1811) en suposà la destrucció. Malgrat això, les seues ruïnes estan ben conservades i encara se'n poden apreciar els murs, terrasses i cisternes. La majoria d'ermites disposaven de dormitori, sala d'estudi, cuina, oratori i hort. Al segle xix es bastí la nova ermita de Sant Joan en un replà proper a l'emplaçament original. És una construcció allunyada de les roques que té les seues pròpies parets, una teulada i un petit campanar. És un lloc ideal per a copsar el contrast entre l'austeritat de les antigues ermites i la solidesa de les construccions més recents. Ja al segle xx, amb l'èxit del funicular, l'indret visqué encara noves transformacions. Es construí un mirador amb vistes esplèndides sobre el vessant sud de Montserrat i un restaurant que posteriorment fou abandonat. A la regió hi ha altres ermites històriques d'interès, com les de Sant Onofre, Sant Jaume i Santa Magdalena. Antigament, les ermites de Sant Joan Baptista i Sant Onofre van estar unides per una passarel·la, ja que només hi ha 30 pams de distància entre totes dues. iNFORMACIÓ DE LA WEB WIKIPEDIA

Nº6 Ermita santa Caterina (REFUGIO LIBRE) Ermita de Sant Pedro Junto a ella pero ya no queda nada fue destruida

Durante mi visita se encontraba inundada por el agua que corre por la roca al llover, se ha estropeado el voladizo que suelen tener este tipo de ermitas y que evita que entre el agua. Junto a ella había la ermita de Sant Pedro pero fue destruida y ya ha desaparecido ERMITA DE SANTA CATERINA: L’ermita de Santa Caterina pertany a la zona de Tebas. Es troba a 150 metres de l’ermita de Sant Joan vers el migjorn enfonsada sota una roca, molt a prop del Torrent de Santa Caterina. Està bastida aprofitant una balma natural sota una penya, a l’extrem d’una vall assolellada i solitària. Era una ermita molt poc transitada i visitada ja que no quedava al peu de cap camí. Es va construir al segle XVII al costat de les runes de l’antiga ermita de Sant Pere, que va ser enderrocada l’any 1677. L’ermita de Santa Caterina era popularment coneguda com l’ocelleria de Montserrat per la gran quantitat d’ocells que hi niaven a prop. La seva capella tenia la característica d’ésser coronada per una llanterna rodona. Va ser destruïda per l’exèrcit francès el 1812. Estat actual Hi ha poques restes de l’antiga ermita de Santa Caterina, en un mal estat de conservació degut a la no-consolidació i a l’embrossat; entre les ruïnes destaquen la balma, restes de murs de pedra, de passos, d’elements ceràmics, de paviment i de cisternes. INFORMACIÓ DE LA WEB: https://muntanyamontserrat.gencat.cat/ca/el_parc/espiritualitat/santa_caterina/

Nº8 Capilla nueva ermita de Sant Joan

ERMITA-CAPILLA NUEVA DE SANT JOAN Nº8: L'Ermita de Sant Joan és a la part alta de la regió de Tebes, al peu de la Miranda de Santa Magdalena. Ermita de Sant Joan Juntament amb la Santa Cova, és l'ermita de muntanya més accessible de Montserrat. Està ben comunicada amb el monestir gràcies al Funicular de Sant Joan i al Camí de les Ermites, que disposa de trams amples i ben pavimentats. L'ermita original, coneguda amb el nom de Sant Joan Baptista, va ésser construïda aprofitant una balma. Durant molts anys fou la residència dels abats del monestir, però malauradament la Guerra del Francès (mitjançant l'exèrcit del mariscal Suchet, el 1811) en suposà la destrucció. Malgrat això, les seues ruïnes estan ben conservades i encara se'n poden apreciar els murs, terrasses i cisternes. La majoria d'ermites disposaven de dormitori, sala d'estudi, cuina, oratori i hort. Al segle xix es bastí la nova ermita de Sant Joan en un replà proper a l'emplaçament original. És una construcció allunyada de les roques que té les seues pròpies parets, una teulada i un petit campanar. És un lloc ideal per a copsar el contrast entre l'austeritat de les antigues ermites i la solidesa de les construccions més recents. Ja al segle xx, amb l'èxit del funicular, l'indret visqué encara noves transformacions. Es construí un mirador amb vistes esplèndides sobre el vessant sud de Montserrat i un restaurant que posteriorment fou abandonat. A la regió hi ha altres ermites històriques d'interès, com les de Sant Onofre, Sant Jaume i Santa Magdalena. Antigament, les ermites de Sant Joan Baptista i Sant Onofre van estar unides per una passarel·la, ja que només hi ha 30 pams de distància entre totes dues. iNFORMACIÓ DE LA WEB WIKIPEDIA

Nº 9 Ermita de Sant Jaume (EN RUINAS) VISTAS MAGNÍFICAS

Nº9 ERMITA DE SANT JAUME: L’ermita de Sant Jaume, orientada a migdia, pertany a la regió de Tebas. Es troba al peu del cim de la Gorra Marinera, al camí del Pla de les Taràntules, molt a prop de l’estació superior del funicular de Sant Joan. Va ser construïda al voltant d’una cova natural que bé podria haver estat un habitacle d’anacoretes. Es divisa des de la plaça del Monestir, per la qual cosa cridava l’atenció dels pelegrins. Ubicada en una situació privilegiada té unes vistes excel·lents, de fet es poden veure totes les altres ermites exceptuant la de Santa Magdalena. Va ser destruïda l’any 1812 per l’exèrcit francès. Estat actual Es conserven restes consolidades de l’antiga ermita però no es troben en un bon estat de conservació. Les ruïnes són disperses per la vessant de la muntanya i les rodalies de l’antic edifici. Tot i això, es poden visitar restes de balma, dels murs de pedra, de les dues cisternes d’aigua per a l’aprovisionament, d’un canal d’aigua en roca i de terrasses. Entre les restes d’aquesta ermita cal destacar la presència de ceràmiques escampades als peus de les ruïnes i a mitja muntanya. Per la seva privilegiada ubicació compta amb una bona panoràmica. INFORMACIÓ ESTRETA DE LA WEB: https://muntanyamontserrat.gencat.cat/ca/el_parc/espiritualitat/sant_jaume/ L'ermita de Sant Jaume va ser construïda al voltant d'una cova natural a la paret de la "Gorra Marinera" disposa d'unes vistes excel·lents sobre el Monestir i sobre gran part del massís de Montserrat, així com també des d'aquest indret podrem veure gairebé la resta de les ermites. L'any 1812 va ser destruïda per l'exèrcit francès. En l'actualitat només en resten els fonaments dels murs i les restes de les ruïnes resten disperses per les vessants de la muntanya; tot i això encara es poden veure els murs de pedra, les dues cisternes i la cova.

Nº 9 Sant Jaume

Nº9 ERMITA DE SANT JAUME: L'ermita de Sant Jaume va ser construïda al voltant d'una cova natural a la paret de la "Gorra Marinera" disposa d'unes vistes excel·lents sobre el Monestir i sobre gran part del massís de Montserrat, així com també des d'aquest indret podrem veure gairebé la resta de les ermites. L'any 1812 va ser destruïda per l'exèrcit francès. En l'actualitat només en resten els fonaments dels murs i les restes de les ruïnes resten disperses per les vessants de la muntanya; tot i això encara es poden veure els murs de pedra, les dues cisternes i la cova. L’ermita de Sant Jaume, orientada a migdia, pertany a la regió de Tebas. Es troba al peu del cim de la Gorra Marinera, al camí del Pla de les Taràntules, molt a prop de l’estació superior del funicular de Sant Joan. Va ser construïda al voltant d’una cova natural que bé podria haver estat un habitacle d’anacoretes. Es divisa des de la plaça del Monestir, per la qual cosa cridava l’atenció dels pelegrins. Ubicada en una situació privilegiada té unes vistes excel·lents, de fet es poden veure totes les altres ermites exceptuant la de Santa Magdalena. Va ser destruïda l’any 1812 per l’exèrcit francès. Estat actual Es conserven restes consolidades de l’antiga ermita però no es troben en un bon estat de conservació. Les ruïnes són disperses per la vessant de la muntanya i les rodalies de l’antic edifici. Tot i això, es poden visitar restes de balma, dels murs de pedra, de les dues cisternes d’aigua per a l’aprovisionament, d’un canal d’aigua en roca i de terrasses. Entre les restes d’aquesta ermita cal destacar la presència de ceràmiques escampades als peus de les ruïnes i a mitja muntanya. Per la seva privilegiada ubicació compta amb una bona panoràmica. INFORMACIÓ ESTRETA DE LA WEB: https://muntanyamontserrat.gencat.cat/ca/el_parc/espiritualitat/sant_jaume/

Funicular de Sant Joan

FUNICULAR EN FUNCIONAMENT

Bassa de Sant Miquel

Bassa de Sant Miquel, sembla ser que recull l'aigua de pluja

Nº10 Ermita capilla de Sant Miguel (su gran porche sirve para resguardarse)

una capella en un indret on la legenda situa el temple de Venus. Aquesta capella fou totalment destruida per la Guerra del Francés. L’any 1870 s’edificà l’actual capella que fou beneïda el dia de sant Miquel del mateix any pe l’abat Muntades. L’any 1895 encara s’hi veien algunes restes de l’antiga capella. Aquest indret era el lloc on el pare abat del monestir sortia a rebre els visitants importants. Hi ha referències històriques d'aquesta ermita a l'any 1211 i 1344. Durant la guerra amb França al 1810, l'ermita es enderrocada i posteriorment a l'any 1870 es reconstruïda novament sobre els antics fonaments; Sant Miquel es considerat patró de la muntanya de Montserrat des del s. III. Davant de l'ermita hi ha una creu de terme; des de l'ermita es poden veure unes boniques vistes de tot el complex que forma el Monestir.

Creu de Sant Miquel

La Cruz de San Miguel (Creu de Sant Miquel) en catalán, se encuentra en el camino de San Miguel en la montaña de Montserrat próxima al monasterio. El camino de san Miguel empieza a la izquierda de la plaza Abat Oliba y conduce, de una forma suave y agradable a la capilla del mismo nombre. En el primer tramo se encuentran plazoletas donde los peregrinos descansan.

Puerta de San Miguel

Camping

11 Ermita la Dolorosa 1916 arquitecto Enric Sagnier

Capilla de la Dolorosa, de 1916, proyectada por Enric Sagnier (1858-1931) como punto final del viacrucis. Teniendo presente el esquema de Santa Sofía de Constantinopla, el arquitecto ideó un espacio centralizado cubierto por una cúpula con cuatro torres en los extremos que le sirven de contrafuerte. La imagen de la Dolo­rosa, de 1917, es de Josep Llimona (1864-1934), y la decoración mural, de 1924, de Dàrius Vilàs (1880-1950). (Fuente: guidemeup.com)

Funicular Montserrat

parada funicular de Montserrat

(Monasterio de Montserrat) DE ERMITA DE SANTA MARÍA 880 CON LA IMAGEN DE LA MORENETA A MONASTERIO DE MONTSERRAT

DE ERMITA DE SANTA MARÍA AL GRAN MONASTERIO DE MONTSERRAT: La leyenda sitúa el hallazgo de la imagen de la Virgen de Montserrat hacia el año 880. Entonces comenzó el culto a la Moreneta, que se materializó en cuatro primeras ermitas en el siglo ix: Santa María, San Acisclo, San Pedro y San Martín. Sin embargo, el origen del monasterio es incierto: se sabe que, alrededor de 1011, un monje procedente del monasterio de Santa María de Ripoll llegó a la montaña para encargarse del monasterio de Santa Cecilia, quedando así el cenobio bajo las órdenes del abad Oliba de Ripoll. Santa Cecilia no aceptó esta nueva situación, por lo que Oliba decidió fundar el monasterio de Santa María en el lugar donde se encontraba una antigua ermita del mismo nombre (1025). A partir del 1082, Santa María pasó a tener abad propio y dejó de depender del abad de Ripoll. Esta ermita se había convertido en la más importante de todas las que existían en la montaña gracias a la imagen de la Virgen que en ella se veneraba desde el 880. Alrededor de estos hechos se concibió la leyenda del ermitaño Juan Garín, que inspiró el poema épico culto El Monserrate, de Cristóbal de Virués, y otras obras literarias y artísticas. El monasterio pronto se convirtió en santuario; este hecho llevó consigo un aumento de los donativos y las limosnas recibidas, y permitió un crecimiento constante tanto del recinto religioso como de la influencia en el territorio. Entre los siglos xii y xiii se construyó la iglesia románica, y de esa época procede la talla de la Virgen que se venera actualmente. A finales del siglo xii, el abad regente solicitó que se permitiera ampliar la comunidad de monjes a 12, mínimo requerido para que se considerara abadía. El siguiente siglo fue el del inicio de la lucha de Montserrat para conseguir su independencia del monasterio de Ripoll. Esta independencia no llegó hasta el 10 de marzo de 1410 y fue concedida por el papa Benedicto XIII. En 1476 se construyó el claustro gótico. En 1493 el rey Fernando el Católico envió al monasterio 14 monjes procedentes de Valladolid y Montserrat pasó a depender de la congregación de esta ciudad castellana. Durante los siglos siguientes se sucedieron los abades tanto de la Corona de Aragón como de otras zonas de España. Ese mismo año de 1493, el fraile mínimo Bernat Boïl, antes ermitaño de Montserrat, acompañó a Cristóbal Colón en uno de sus viajes a América, lo que propició la expansión del culto a la virgen de Montserrat en ese continente, hecho plasmado en el nombre dado a una de las islas Antillas: Montserrat. En 1592 fue consagrada la actual iglesia. El siglo xix fue especialmente trágico para Montserrat: a primeros de siglo fue incendiado dos veces por las tropas napoleónicas, en 1811 y en 1812. El monasterio fue saqueado e incendiado, y se perdieron muchos de sus tesoros. A mediados de siglo, en 1835, la abadía sufrió la exclaustración debido a la desamortización de Mendizábal. La exclaustración duró poco, y en 1844 se restableció la vida en el monasterio. La congregación de Valladolid había desaparecido, por lo que Montserrat se convirtió de nuevo en independiente. El monasterio entero tuvo que ser restaurado, puesto que incendios, saqueos y exclaustraciones dejaron en pie poco más que las paredes. En 1880 se celebró el milenario de Montserrat, y el 11 de septiembre de 1881, coincidiendo con la fiesta regional de Cataluña o Diada, el papa León XIII proclamó a la Virgen de Montserrat patrona de Cataluña, señalando el 27 de abril como fecha de conmemoración propia. Da fe de ello el bajorrelieve y la inscripción situados en la fachada principal de la iglesia. Durante la guerra civil española el monasterio volvió a ser cerrado y pasó a depender de la Generalidad de Cataluña, presidida por Lluís Companys. Entre hermanos y sacerdotes, un total de 23 religiosos de la Abadía fueron martirizados en los tres años que duró la persecución religiosa. En 1940, tras el final de la contienda, recibió la visita de Heinrich Himmler, jerarca nazi y líder de las SS. En 1947 se celebró la ceremonia de entronización de la Virgen. En 1958 se consagró el altar mayor de la basílica, y en 1968 se finalizó la nueva fachada del monasterio. En los últimos años de la dictadura franquista el monasterio se convirtió en un símbolo catalanista, y se produjeron numerosos actos en contra del régimen, destacando el encierro en 1970 de 300 intelectuales en reivindicación de los derechos humanos y en protesta por el proceso de Burgos.3​ En la democracia, Montserrat ha seguido siendo el epicentro de la religiosidad catalana. En 1982 el papa Juan Pablo II visitó Montserrat. A finales del siglo xx y principios del xxi el monasterio atravesó un periodo de crisis interna, con la destitución de dos de sus abades (Cassià Just y Sebastià Bardolet) en un intervalo de apenas once años. Se publicó la existencia de enfrentamientos internos entre los monjes, motivados sobre todo por comportamientos autoritarios y por conductas homosexuales en el monasterio —incluso la posible existencia de un lobby gay—.4​ Por las mismas fechas trascendieron diversos casos de abuso sexual a menores cometidos por religiosos desde los años 60, de entre los que sobresalen los cometidos por el monje Andreu Soler (fallecido en 2008), calificado como «depredador sexual» y que habría actuado con impunidad dentro de la institución durante casi tres décadas, según una comisión independiente que investigó los hechos y que confirmó que doce menores fueron agredidos sexualmente por Soler.5​6​ Desde finales del siglo xix el monasterio de Santa María de Montserrat experimentó un crecimiento ininterrumpido hasta los años 50 del siglo xx en que llegó a contar con 150 religiosos, aunque desde entonces se ha dado un continuado descenso de vocaciones;7​ a su vez, contiene una de las mejores bibliotecas de España. La comunidad actual está formada por unos 42 monjes (a fecha de 2020).7​ Además, en el monasterio residen los niños que componen la Escolanía de Montserrat, considerada la escuela de canto de más antigüedad de Occidente, ya que fue fundada en el siglo xiii. Véase también: Anexo:Abades de Montserrat El monasterio El conjunto del monasterio está formado por dos bloques de edificios con funciones distintas: por un lado la basílica con las dependencias monacales; y por otro los edificios destinados a atender a peregrinos y visitantes. Estos últimos incluyen diversos restaurantes, tiendas y una zona de alojamiento. Claustro de la Santa Cueva. Vida monástica El monasterio de Santa María de Montserrat, como cualquier otro conjunto religioso, consta de dos partes diferenciadas que se complementan. La parte arquitectónica y artística y la parte espiritual y religiosa. En Montserrat esta última parte está definida por la orden de monjes que rige el monasterio, la Orden Benedictina, concretamente de su Congregación Subiacense; esta congregación está a su vez dividida en provincias. Montserrat pertenece a la Hispánica, provincia de la que es su principal cenobio. La comunidad de Montserrat es de unos 60 monjes, que se mantiene al frente del monasterio por más de 1100 años, que basa su práctica en la Regla de San Benito y en la oración litúrgica, y cuyo lema es «Ora et Labora». Para San Benito, como bien lo define en prólogo de su Regla, un monasterio es «una escuela al servicio del Señor». Esto hace que el monasterio sea la base fundamental de la existencia de la comunidad cuyos vínculos deben llegar a ser afectivos al grado de familiares. El monasterio debe hacer fácil, natural y flexible la relación con Dios. Los benedictinos practican la vida contemplativa, que es la que da prioridad y preferencia al ejercicio de la oración y se establece como un ideal puro de vida cristiana. La relación del hombre con Cristo, la que busca el monje de Montserrat, viene señalada en tres ocasiones en la Regla de San Benito; Nada anteponer al amor de Cristo (Reg. cap. IV). Los que nada estiman tanto como Cristo (cap. V). Nada absolutamente prefiera a Cristo (cap. LXXII). La relación debe ser muy personal, muy directa llegando a la intimidad. Los monjes benedictinos han de ser hombres de fe, disfrutando del gozo de la misma y hombres de oración, que se opongan al activismo y a la agitación, haciendo de la oración el más alto valor religioso. Se cultiva la caridad entendida como el amor a Dios y la convivencia fraternal. Los monasterios benedictinos solo mantienen lo principal: Estabilidad, contra el peregrinar de los monjes andariegos. Vida en común, contra el egoísmo del aislamiento. Un abad, como principio activo de autoridad. Un orden en la vida. Junto a la caridad, la disciplina es una de las directrices importantes. La caridad, propiciada por la vida en común, es el amor al prójimo y lucha contra el egoísmo. La disciplina se eleva contra el protagonismo y la originalidad, concretándose en la obediencia y el cumplimiento de la Regla. De estas directrices nacen los tres votos que profesan los monjes benedictinos: Estabilidad: Permanencia y perseverancia en un monasterio. Conversión de costumbres: Que la entrega a Dios sea real y no una pura fantasía. Obediencia según la Regla: Sometiéndose a la autoridad de un jefe. El voto de Obediencia según la Regla solo puede llevarse a cabo con la figura del abad. El abad debe ser «la representación de Cristo en el monasterio». Gobierna el mismo en sus tres vertientes, la espiritual, la docente y la de gestión. Para que estos objetivos que se persiguen en la vida monástica puedan llevarse a cabo es imprescindible el silencio. El silencio es el que permite, en la oración, oír a Dios. La oración culmina con el Oficio Divino y la Sagrada Liturgia, donde la Eucaristía es el centro. La oración es el centro de la vida benedictina. La vida de un monje está basada en la caridad fraterna, sin caridad no se puede mantener la relación fraternal de la vida monástica ni la entrega a Dios. La Regla dice: Este es el celo que con ferventísimo amor ejercitarán los monjes, es decir: que se prevengan unos a otros con honores; súfranse pacientísimamente los defectos del alma y cuerpo; préstense a porfía obediencia mutua; ninguno busque su propia utilidad, sino más bien la del otro; tribútense una casta caridad fraterna. La búsqueda de Dios por medio de Cristo pasa por la Pasión, por la mortificación que el monje debe seguir. Mortificación espiritual que significa «la renuncia voluntaria a la propia voluntad». El rechazo de la riqueza, de los bienes materiales que estorban el camino de hacia Dios da como resultado la pobreza. La consecuencia de esta pobreza es el trabajo necesario para el mantenimiento de la vida. El trabajo es el elemento más contribuyente al equilibrio de la vida benedictina. La dirección espiritual y la instrucción litúrgica son las formas de apostolado que una comunidad benedictina ejerce. Esto se concreta en la apertura de la iglesia monástica a quien quiera integrase en la oración colectiva y el monasterio a quien busque un ambiente de paz y serenidad. Información de la wikipedia web

Nº 12 Ermita de Sant Iscle y Santa Victoria any 933 (NO SE PUEDE ACCEDER A LA ERMITA, EL CAMINO ESTÁ CERRADO CON UNA PUERTA)

Les primeres notícies d'aquest temple daten de l'any 933, quan el compte Sunyer el va posar sota la tutela del monestir de Santa Maria de Ripoll, juntament amb les esglésies de Santa Maria, Sant Martí i Sant Pere. Posteriorment va passar a dependre del monestir de Montserrat, on està ubicada. Entre els segles XV i XVI fou utilitzada com hospital de peregrins i posteriorment es convertí en capella del cementiri. Durant la Guerra del Francés es va utilitzar com a polvorí, el que va provocar moltes destrosses No he podido entrar porque las puertas de acceso están cerradas os pongo una foto de una web Està formada per una sola nau de petites dimensions, acabada en un absis semicircular. Aquest és llis i té una finestra de doble esqueixada en el centre. La nau està coberta amb una volta de canó. La porta d'accés es troba en el mur oest. Està formada per un senzill arc de mig punt. Sobre ella trobem tres obertures que tenen també arcs de mig punt. La central és una finestra amb un reixat de factura moderna. Les altres dues, es van practicar posteriorment i servien per acollir alguna imatge de sants, probablement els titulars del temple. El campanar de cadireta d'un sol ull és modern Información y foto de la ermita encontrada en la web: http://www.artmedieval.net/Barcelona/Sant%20Iscle%20i%20Santa%20Victoria%20Montserrat.htm

13 Ermita de la Santa Cova

La leyenda cuenta que en el año 880, un sábado al atardecer, unos niños pastores vieron descender del cielo una gran luz, acompañada por una bella melodía, que se posaba a media altura de la montaña. A la semana siguiente volvieron junto con sus padres y la visión se repitió. Igualmente sucedió las semanas siguientes con la compañía del párroco de Olesa de Montserrat. Enterado del acontecimiento, se presentó el obispo de Manresa; entonces encontraron una cueva en la que hallaron la imagen de Santa María. Intentaron trasladarla en procesión a Manresa, pero el intento fue infructuoso, lo que les hizo entender la voluntad divina: aquella imagen debía ser venerada en la montaña de Montserrat. Montserrat La construcción de la capilla se produjo entre 1696-1705, gracias al patrocinio nuevamente de Gertrudis de Camporrell, marquesa de Tamarit. Cabe destacar el emplazamiento vertical de la capilla en la pendiente de la montaña, que le da una sensación de estar suspendida en el aire; es un bello ejemplo de integración entre arquitectura y naturaleza. La capilla tiene planta de cruz latina, y está insertada bajo una gruta de la montaña, lugar de la Santa Cueva original. En el altar hay una reproducción de la imagen original, ya que la auténtica se encuentra en la Basílica del monasterio. En el crucero se encuentra una cúpula semiesférica con una claraboya por donde entra la luz. Esta capilla principal tiene adosada una construcción de tres crujías alrededor de un pequeño claustro, donde se encuentran una sala de exvotos, la sacristía, la sala de peregrinos y la vivienda del monje que se encarga de acoger a los peregrinos, así como un pequeño huerto. La capilla ha sufrido diversas vicisitudes a lo largo de su historia: durante la Guerra de la Independencia Española (1811-1812) el edificio sufrió graves daños, al igual que el monasterio y el santuario; a partir de los muros principales que quedaron de pie, el arquitecto Francisco de Paula del Villar y Lozano realizó en 1857-1859 la restauración de la capilla. Asimismo, el 4 de julio de 1994 un incendio forestal destruyó las cubiertas de los espacios anexos a la capilla y al claustro, provocando un hundimiento que estropeó los pavimentos, así como los muebles y las aperturas. Esa circunstancia se agravó aún más por las intensas lluvias que se produjeron en el otoño siguiente, que provocaron una caída de piedras y grava encima del recinto de la Santa Cueva y de su camino de acceso; por razones de seguridad tuvo que cerrarse la capilla y el camino. En 1995 se encargó la restauración al arquitecto Arcadi Pla i Masmiquel, iniciándose las obras en el otoño del mismo año. Pero de nuevo, un fuerte aguacero ocurrido el 5 de septiembre de 1995 desplazó la claraboya de la cúpula de la capilla y cayó encima de la cúpula, que se hundió totalmente, dañando el resto de las cubiertas. Pla se encargó de nuevo de un segundo proyecto, que terminó en mayo de 1996. La inauguración se celebró el 19 de marzo de 1997, quedando abierta para todos los peregrinos que llegan a rezar a la Virgen.

Fuentes de agua potable junto al Monasterio

Fuentes de Agua potable

Fuentes de Agua potable

Gir dreta

Paso de los franceses

Una leyenda cuenta que Collbató fue fundado por piadosos creyentes dispuestos a ayudar a los peregrinos que se dirigían al monasterio de Montserrat. Por este motivo, Collbató se convirtió en la puerta de entrada más importante de Montserrat, y el camino que subía desde el pueblo hasta el santuario no tardó en adoptar el nombre de camino de los Peregrinos. Pero Collbató no fue el único punto de salida para la peregrinación hacia el cielo santo de Montserrat. La historia dicta que Collbató también fue el inicio del camino hacia la conquista de la montaña por las tropas francesas del general Napoleón Bonaparte. Fueron los franceses republicanos, y no los peregrinos, quienes marcaron el primer itinerario directo hacia el punto más alto de la montaña de Montserrat, los 1.236 metros de Sant Jeroni. El 25 de julio de 1811, las tropas francesas irrumpieron en Montserrat por Collbató. Conducidas por un traidor, los franceses se apoderaron de las fortificaciones españolas tomando una ruta llamada, por aquel entonces, el camino del Bassal dels Gats por la presencia de una colonia de gatos. La victoria francesa fue contundente y desde aquel día, y hasta la actualidad, el Camí dels Francesos, se ha convertido en una ruta clásica directa a la cima de Montserrat -Sant Jeroni- desde Collbató, un itinerario ideal para los laicos que quieren evitar el paso por el santuario de los creyentes. El Camí dels Francesos comienza en Can Jorba, un hostal de recomendable gastronomía al que se llega desde la Vinya Nova, en el término municipal de Collbató. Un indicador guía al caminante hacia el sendero de los franceses, una ruta directa hacia la cumbre de la montaña de Montserrat y con un desnivel de 700 metros. Los primeros 400 no tienen mucha pendiente, ideal para ir cogiendo calor para lo que luego depara al caminante. Una vez que el camino se empina y se estrecha, en el collado del Mosset, enseguida se puede disfrutar de hermosas vistas hacia Collbató y el Bruc. Una vez en la cima de la montaña de Montserrat, el balcón de Sant Jeroni ofrece al visitante una visión panorámica de, prácticamente, toda Cataluña. Para bajar, y para no repetir el camino de ascenso, una opción es el descenso por una de los barrancos del macizo: el del Migdia, cuya entrada se halla en el collado del mismo nombre, muy cerca de Sant Jeroni.

14 Ermita de Santa Anna (RUINAS)

Ermita de Santa Anna La primitiva ermita de Santa Anna es trobava a poca distància de l'actual, una mica més al nord i va ser traslladada al seu emplaçament actual per a més comoditat dels ermitans i peregrins. L'ermita de Santa Anna era força espaiosa amb diverses estàncies, atri amb jardí, hort, dues cisternes i una capella amb un cor amb cadires per acollir els ermitans de les altres ermites que s’hi aplegaven per a celebrar missa els diumenges i festius. L'erm es dividia en un rebedor, un oratori, una peça de retir, una cambra amb alcova, un museu, un estudi, un menjador, una cuina, una cisterna, un hort i un jardí. Fou l’abat Cisneros que a l'any 1498 la va vestir en la seva actual ubicació. L'any 1812 va ser destruïda per l'exèrcit francès. A les rodalies es troba la cova i la font de Santa Anna. En l'actualitat es poden veure les runes dels murs de pedra, de passos, de la cisterna i de terrasses.

Mirador del Ermitans

Magnífic mirador

Vistes panoràmiques

Magnífiques vistes

Ermita de la Santa Creu

Ermita de la Santa Creu o de Santa Helena. Aquesta ermita també es coneguda con l'ermita de Santa Helena; està construïda aprofitant una petita balma natural, sota d'una roca de poca alçària; a partir de l'any 1764 va tenir un oratori dependent dedicat als Sants Reis on hi havia un quadre dels reis a l'altar, un nen Jesús de cera, dos poms en forma de flors i un frontal amb dues cares, una de seda i l'altre de pintura. A la capella hi havia un retrat i una inscripció lapidària elogiosa del sant ermità Benet d'Aragó. L'any 1810 va ser destruïda durant les obres de fortificació del Monestir; sis anys més tard va ser restaurada i en l'any 1821 va ser abandonada després de la mort del seu ermità P. Soler; en el anys seixanta (s. XX), va ser novament restaurada per albergar algun monjo. Es conserven poques restes de l'antiga edificació i es poden veure algunes restes de murs pedra, graons en la roca i tres cisternes. L'actual construcció de l'ermita encara es troba en ús i te limitat el pas, dons es una espai privat de la Comunitat.

16 Ermita de Sant Dimes cerrada

Ermita de Sant Dimes Aquesta ermita també es coneguda com l'ermita del "Bon Lladre i del Castell", ja que prèviament en el seu lloc existia el castell de Marro que el rei Pere d'Aragó va ordenar reedificar. L'ermita de Sant Dimes estava formada per una capella amb un edifici annex, on hi havia dues habitacions i al darrere una llar de foc; amb el temps passà a tenir dos oratoris: el de Sant Bertomeu, construït al s. XVII i el de Sant Josep, edificat el s. XVIII fora del recinte; també s'hi aixecà un calvari a la part més alta. Al s. XVI, durant el temps de l'abat de Burgos, es destruí el castell i canvià l'advocació de l'ermita. L'ermita va ser destruïda l'any 1812 per l'exèrcit francès i restaurada quatre anys més tard fins que va ser definitivament abandonada l'any 1821. A finals del s. XIX es va reconstruir la capella i s'abandonà de nou fins a la dècada dels setanta (s. XX) en que va ser restaurada. L'ermita de Sant Dimes es troba just sobre del Monestir, al capdamunt de l'escala dreta que surt del jardí i després de superar uns 600 esgraons. Actualment hi ha restes de l'antiga ermita en bon estat de conservació i restes de passos i restes del castell, així com dues cisternes encara en funcionament.

Vistes

Magnífiques vistes

Ruinas de la antigua Ermita de la Trinidad.

Ermita de la Santíssima Trinidad (4) Les restes de l'antiga ermita de la Santíssima Trinitat es troben en un lloc força pla i assolellat, adossat a l'extrem oriental de les roques dels Flautats. En el seu dia fou l'ermita més gran de totes, amb planta baixa i pis superior i per això era coneguda com "El palau de les ermites". Era un lloc de descans per a monjos i també lloc d'acolliment d'hostes i pelegrins. Al s. XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí "Prior dels ermitans". Al s. XVII l'abat Beda Pi l'amplia de manera considerable amb una nova cisterna i un dormitori per a monjos; anys més tard, l'abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis. L'any 1812 va ser destruïda per l'exèrcit francès i posteriorment, quatre anys més tard, va ser restaurada i en l'any 1821 va ser abandonada després que uns lladres assassinessin l'ermità. A dia d'avui hi han restes de l'antiga ermita en bon estat de conservació; encara es poden veure parets de pedra dretes, murs de pedra, passos, paviments ceràmics, cisterna i canals d'aigua i terrasses.

17 Ermita de la Trinidad (Refugio de excursionistas)

Ermita de la Santíssima Trinidad Les restes de l'antiga ermita de la Santíssima Trinitat es troben en un lloc força pla i assolellat, adossat a l'extrem oriental de les roques dels Flautats. En el seu dia fou l'ermita més gran de totes, amb planta baixa i pis superior i per això era coneguda com "El palau de les ermites". Era un lloc de descans per a monjos i també lloc d'acolliment d'hostes i pelegrins. Al s. XV va ser reedificada i habitada per Bernat Boí "Prior dels ermitans". Al s. XVII l'abat Beda Pi l'amplia de manera considerable amb una nova cisterna i un dormitori per a monjos; anys més tard, l'abat Jaume Martí bastí la capella i aixecà un pis. L'any 1812 va ser destruïda per l'exèrcit francès i posteriorment, quatre anys més tard, va ser restaurada i en l'any 1821 va ser abandonada després que uns lladres assassinessin l'ermità. A dia d'avui hi han restes de l'antiga ermita en bon estat de conservació; encara es poden veure parets de pedra dretes, murs de pedra, passos, paviments ceràmics, cisterna i canals d'aigua i terrasses.

18 Refugi Sant Benet (Refugio guardado)

Ermita de Sant Benet L'ermita de Sant Benet fou construïda l'any 1536 per l'abat Pedro de Burgos. Durant molt anys aquesta ermita fou l'habitatge dels ermitans vells, ja que es trobava molt pròxima al Monestir. Trenta anys després de la seva construcció, l'abat Garriga l'amplià bastint una capella dedicada a la Santa Escolania. L'any 1812 va ser destruïda per l'exèrcit francès; quatre anys més tard fou restaurada i va estar en ús fins l'any 1821 que va ser abandonada. Durant els anys trenta (s. XX) els oblats benedictins van reedificar la capella. Actualment serveix de refugi als escaladors. De l'antiga ermita se'n conserven poques restes i només en queden dues cisternes i la canal d'aigua, terrasses i murs de contenció de terres.

19 Ermita de Sant Salvador ERMITA (REFUGIO LIBRE)

Ermita de Sant Salvador L'existència de l'ermita de Sant Salvador es troba documentada a principis del s. XIII. La balma natural formava part de l'ermita antiga i en reconstruir-se l'ermita, la balma fou transformada en oratori dedicada a la Nativitat del Senyor. L'ermita també era coneguda com l'ermita de la Transfiguració. L'any 1812 va ser destruïda per l'exèrcit francès i quatre anys més tard va ser restaurada i es va utilitzar fins l'any 1821en què fou abandonada definitivament. Actualment de l'ermita antiga només en resten algunes restes poc consolidades, com ara murs de pedra, murs de contenció, terrasses i una cisterna. Actualment a la balma de la roca hi ha una construcció moderna que està en ús per a escaladors.

20 ERMITA REFUGIO DE SANT ANTONIO (REFUGIO LIBRE)

Ermita de Sant Antoni Probablement, en el passat, l'antiga ermita de Sant Antoni era situada en una altre emplaçament més abrupte i posteriorment fou traslladada a l'emplaçament actual. Era considerada com l'ermita més solitària i juntament amb l'ermita de Sant Jeroni, eren les més allunyades del Monestir. L'ermita de Sant Antoni està situada sobre l'anomenada "Paret dels Diables". Al davant mateix de l'ermita i gràcies a la seva alçada podem gaudir d'unes vistes espectaculars de la Muntanya de Montserrat i d'un dels símbols més conegut de Montserrat, el Cavall Bernat. Les restes i runes de l'antiga ermita gairebé no son visibles i només es poden veure algun mur de pedra, marges o murs de contenció de terra, terrasses i una cisterna d'aigua. A finals del s. XV va ser restaurada i ampliada per l'abat Cisneros. Durant la guerra de la Independència va ser convertida en polvorí i va romandre dreta fins que en l'any 1812 fou destruïda per l'exèrcit francès. La Balma obrada es fa servir actualment com a refugi dels escursionistes i escaladors Es una ermita adecuada para meditar sobre la Sombra. Todo ermitaño debe enfrentarse, en un momento u otro, al lado oscuro de sí mismo, que implica, normalmente, una crisis sobre el sentido de su retiro. Esta lucha interior, en la tradición espiritual se conoce como el enfrentamiento con la Sombra o con el Guardián del Umbral, un episodio perfectamente conocido en el antiguo Egipto con el nombre de Khaibit. La ermita de Sant Antoni, que inaugura «La Ruta de las Ermitas» a través de Tebaida, se halla en un nido de águilas frente al Cavall Bernat, emblemática formación rocosa de la montaña. Al borde de un imponente despeñadero, la ermita no deja indiferente a nadie.

Paso con precaución

Pasar con cuidado este paso