Muntanyes de Vandellós, Portella de l'Arturet, Cim dels Avencs, Portella del Xato i Molló Puntaire

El punt de sortida el trobem agafant el camí a l'Ermita de Sant Roc però continuant cap la Font de L'Aigualcoll fins l'encreuament del camí que puja cap a la Portella de l'Arturet. La pujada cap a la Portella és per una pista prou ampla però bastant malmesa fins arribar a les torres d'alta tensió que surten del parc de distribució de la central de Vandellós. Una vegada arribat a aquest punt cal agafar el senderó que va pujant cap a la cresta de la carena i aquí comencen les dificultats, passos aèris, roques esmolades, passos equipats a l'estil via ferrada, trams on costa trobar el camí correcte.... cal anar mentalitzat i preparat per fer aquest tram on la dificultat és obvia. La qualificació de "difícil" és momés per aquest tram, la resta de recorregut la podem considerar com a "moderada", encara que el descens final també cal anar en compte amb no caure de cul a terra degut a les pedretes que anem trobant al camí.
El tram de la Portella de l'Arturet fins la Portella del Xato és espectacular i, si el dia acompanya, la visibilitat és magnífica.
Una vegada arribem a la Portella del Xato continuem en direcció al Molló Puntaire, un dels 100 cims de Catalunya, també amb unes vistes espectaculars de la costa de Tarragona i de les muntanyes de Vandellós-Tivissa. Reculem fins la Portella de les Llongues per agafar el camí de tornada en direcció a la Font de l'Aigualcoll, amb molta cura de no relliscar degut a la forta pendent i les pedretes del senderó. Anem observant l'espectacle que s'ens va presentant a banda i banda del camí fins arribar a la pista que porta a l'Aigualcoll. Ara només és qüestió de seguir la pista i arribarem al punt de partida.
Enganxo a continuació un escrit d'un company on es reflexa molt acuradament les sensacions que es tenen al fer el tram entre les portelles de l'Arturet i del Xato.

"Realitzar la ruta de les Moles, Molló Puntaire i Portella de les Llongues a les muntanyes de Vandellòs, no està a l'abast de qualsevol. Els estrets passos, les roques esmolades, les estretes angostures amb ajudes pròpies de vies ferrades, resulten difícils de recórrer en alguns punts. Vaig tenir la sensació, en aquell moment, d'estar caminant per terres de Mordor. Vaig comprendre el que devien sentir Frodo i Sam quan pujaven la muntanya del Destí per llançar l'anell. Tan sols em va faltar la presència de Semeagol, encara que sentia a cau d’orella, com un gutural ressò, el bronc i aspre so que feia: Gollum!, gollum!, gollum!"