NULLES - BELLAVISTA - CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE LA LLET - PUIGPELAT - VALLS - CASAFORT - NULLES

NULLES - PUNT DE SORTIDA

Nulles és un municipi de la comarca de l'Alt Camp. Va formar part de la Vegueria de Tarragona fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Tarragona des del 1716 fins al 1833. La història: Els orígens de la població són incerts. El 1165 era de Guillem de Claramunt, segons el primer esment conegut, quan la traspassà juntament amb altres béns a Guillem de Reixac. La consolidació del poble sembla provenir de la donació que el 1208 féu Guilla de Banyeres i el seu veguer Miró de Castellvell en favor de Guilleuma, senyora de Castellvell i vescomtessa de Narbona, de les anomenades Viles Judaiques i de Nulles, per a repoblar-los i fortificar-los. Guilleuma es comprometia a aixecar-hi castells i a atreure-hi pobladors amb la cessió de cases i corrals. El 1365 era de Bernat de Foix, vescomte de Castellbò. Nulles formà part de la baronia de Vallmoll fins a l’abolició de les senyories jurisdiccionals (entre el 1820 i el 1823). Foren senyors de Nulles i barons de Vallmoll, entre altres, les famílies de Bearn, Foix, Montpalau, Boixadors i Rocabertí. El comte de Savallà es mantingué fidel a la causa austriacista fins al darrer moment, fet que provocà que els seus béns, entre altres Nulles, fossin expropiats en acabar-se la guerra per Felip V, que mantenia encara la vila en poder seu el 1719. El 1794 envià representants per a la constitució dels miquelets per a la Guerra Gran. A mitjan segle XIX va caure un meteorit al terme municipal, els fragments del qual es troben escampats en diverses col·leccions i museus, entre els quals els de Barcelona.

INTERSECCIÓ A L'ESQUERRA

PANORÀMICA DE NULLES

VISTES DEL CAMÍ

INTERSECCIÓ A L'ESQUERRA

CAPELLA DE LA SANTA CREU A BELLAVISTA (NULLES)

La Santa Creu de Bellavista és una capella del nucli de Bellavista en el municipi de Nulles (Alt Camp). Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La capella està situada a la plaça del nucli de Bellavista. És de dimensions reduïdes i de planta rectangular, amb una sola nau de quatre trams separats per tres arcs torals de mig punt. El cor és als peus. La façana, senzilla, presenta una porta d'arc de mig punt de carreus de pedra i una obertura circular. Un campanar d'espadanya amb una sola obertura d'arc de mig punt corona la façana. La coberta de l'edifici, a dues vessants, és de teula. A la dreta hi ha una petita sagristia de construcció posterior. La capella es troba arrebossada i emblanquinada. L'església està molt poc documentada quant a datació. Se sap que el 1830, tot i que es troba al municipi de Nulles, depenia de l'església de Santa Maria de Vallmoll. Actualment depèn de la parròquia de Sant Joan Baptista de Nulles. El seu estat de conservació és bo a causa principalment de les obres de restauració que s'hi han efectuat de pocs anys ençà; recentment es va fer una teulada nova, obra que va posar al descobert els arcs torals que abans no es veien.

BELLAVISTA

Bellavista és una entitat de població del municipi de Nulles, a la comarca de l'Alt Camp. El llogaret o barri se situa entre el cap de municipi i Valls, al nord-oest del terme municipal. La carretera TV-2035 és la seva principal via de comunicació. Les primeres referències històriques indiquen que Bellavista tingué senyor propi però acabà depenent de la baronia de Vallmoll. Al segle XVII fou possessió dels comtes de Savallà fins a la seva expropiació l'any 1719, quan passà a mans dels comtes de Peralada. A partir de l'any 1846 forma part de Nulles. Actualment moltes de les cases s'utilitzen com a segona residència.

CAP A PUIGPELAT

VISTES DEL CAMÍ

AVELLANERS

L'avellaner, avellaner comú, avellaner europeu (Corylus avellana) és un arbre silvestre o conreat per les seves fruites seques, les avellanes. L'avellana sembla haver estat domesticada de manera independent a la Mediterrània, Turquia i l'Iran. Es va difondre d'est a oest, i el cultiu d'avellaner va ser introduït des de la conca mediterrània oriental a Espanya i al sud d'Itàlia per part dels romans.

MARE DE DEU DE LA LLET O DE L'HOSPITALET

Segons informa Jaume Andreu, “a uns 200 metres de la capelleta, camí de Vistabella avall, hi havia al segle XII i fins a començaments del XX un convent amb església de l'Orde de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Aproximadament entre els anys 1920-1923 es van desmuntar completament les restes de les edificacions i el lloc es va ocupar per conreus de vinya i avellaners. Ens ha quedat una lauda sepulcral d'un dels comanadors de la primera època, Fra Bernat Pavia, que es guarda dins d'una urna a l'altar de la Mare de Déu a l'església parroquial. El culte i la imatge que es troba actualment al museu de la catedral de Tarragona, ja havia estat abandonat el 11 de febrer de 1837 i traslladada imatge i culte a l'altar de Santa Magdalena de l'Església Parroquial. Al costat de la capelleta hi ha les restes d'una font, la font de la mina de les Esquadres. Els cinc arbres del lloc són acàcies blanques dedicades a cinc persones que en el moment que naixia la capelleta van desaparèixer, les seves flors blanques ens retornen anualment la seva presència. Cada any en aquest lloc des del 2000, es fa la Romeria del Diumenge de Pentecosta, en la que es baixen les cintes blanques que veureu lligades al pal indicador, que porta cada participant, i que testimonia que s'ha fet la romeria. A les rajoletes podeu veure la imatge actual que és treta de l’escultura que es guarda al poble. Té el monograma grec de la Mare de Déu prop del cap de la imatge i al mig dues creus de Malta que ens informen del vessant històric. Una mica mes avall, quasi als peus de la imatge, per una banda, el Portal del poble, una de les dues entrades al poble. A l'altra banda, el que era el convent situat en aquest lloc, al costat d’un pi, que té per Puigpelat un gran significat. L'orla que envolta el conjunt és de raïms en plenitud, principal conreu de Puigpelat.”

LA MINA DE L'ARQUEBISBE - PATRIMONI DE L'AIGUA

La Mina de l'Arquebisbe és una obra hidràulica de Tarragona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. D'aquest aqüeducte, que ja no duu aigua, encara hi queden trenta-un arcs de maons i pedra, encara que n'hauria de tindre més. Està tallat per la carretera nova de la circumval·lació. Segons el mapa de l'I.G.C., posat al dia el 1964 i publicat el 1968, aquest aqüeducte és Romà. L'aqüeducte salvava el torrent per arribar a la ciutat. Portava les aigües des de Puigpelat, amb un recorregut que encara avui es fa servir en bona part.

VISTES DEL CAMÍ

SANTA MARIA DE PUIGPELAT

Santa Maria de Puigpelat és l'església parroquial de Puigpelat (Alt Camp), protegida com a bé cultural d'interès local. L'església és un edifici entre mitgeres, de grans dimensions. És de planta rectangular, d'una sola nau de tres trams i amb capelles laterals. Els suports són pilars i pilastres, i la coberta recolza sobre arcs de mig punt. La nau central té volta de canó amb llunetes i el creuer cúpula sobre petxines. La façana és simètrica, amb afegits posterior. La porta d'accés és rectangular, amb carreus i motllures de pedra. El conjunt abraçada una fornícula amb carreus de pedra regulars, a l'interior de la qual hi ha la imatge de la Verge. La data de 1786 apareix inscrita a la clau de la llinda de la porta. L'acabament és en forma de frontó triangular. El campanar s'aixeca als peus de l'església, a la nau de l'Epístola. És de planta quadrada amb dos cossos vuitavats. Conserva una porta amb ferramentes del 1842. L'església de Puigpelat, sufragània de Santa Maria de Vallmoll, passà a dependre de Sant Bartomeu d'Alió el 1579, per ordre d'Antoni Agustí, arquebisbe de Tarragona entre 1577 i 1586. Actualment està agrupada a la de Santa Maria de Vilabella, de l'arxiprestat de l'Alt Camp, arquebisbat de Tarragona.

PUIGPELAT

La història de Puigpelat a partir del segle XII s'identifica totalment amb la de la mal anomenada "comanda hospitalera de Vallmoll" que amb més propietat s'hauria de dir comanda hospitalera de l'Hospitalet de Vallmoll o de Puigpelat. La comanda hospitalera de l'Hospitalet de Vallmoll (Puigpelat) El desconeixement de la història de la comanda hospitalera de Vallmoll, i el fet de portar aquest nom, va fer pensar a historiadors de finals del dinou, Emili Morera i Llauradó (1897) entre d'altres, que aquella casa-convent havia estat situada dins del poble de Vallmoll. L'entrellat el començà a desfer, molts anys després, Pere Català Roca, a Els castells Catalans, en intuir que calia situar l'anomenada comanda de Vallmoll a Puigpelat. L'exhaustiva investigació realitzada fa uns anys per Lluís M. Figueras sobre el senyoriu de Selma (Aiguamúrcia), va aclarir molts aspectes de la història de l'esmentada comanda. Poc després, Joan Fuguet a Templers i hospitalers, I, Guia del Camp, va ampliar l'estudi de la desapareguda casa hospitalera de Puigpelat. Així doncs, el convent hospitaler de Vallmoll, malgrat portar aquest nom, mai no va estar situat al poble de Vallmoll sinó al terme de Puigpelat, concretament a l'actual partida de l'Hospitalet. Originàriament, l'Hospitalet i Puigpelat havien estat quadres de l'antic castell de Vallmoll que, en data incerta del segle XII, van ser donades en lliure i franc alou a l'Orde de l'Hospital. Tot sembla indicar que a començaments del segle XIII, els santjoanistes instal·laren allí una comanda que portà per nom "les cases de Vallmoll" o l'Hospitalet. El castell de Vallmoll des de l'alta edat mitjana havia tingut jurisdicció sobre un vast territori que constituí la baronia de Vallmoll, l'esdevenidor històric de la qual fou clarament exposat en un estudi de l'arxiu patrimonial que realitzà, l'any 1979, Jaime Salvà, Marquès de la Torre, descendent directe del darrer baró.

EL PI DE PUIGPELAT

En la guerra del Francès, les tropes napoleòniques van començar a avançar per tot Catalunya l’any 1808, quan els nostres llogarets foren sotmesos per l’enemic. Conta una llegenda que en aquest conflicte els soldats francesos varen arribar al poble de Puigpelat, on s’establiren per tal de preparar un atac contra l’exèrcit espanyol vora la ciutat de Valls que finalment guanyaren la cloenda i van fer fugir els soldats espanyols en direcció a Tarragona. Es diu que els vilatans puigpelatencs eren assetjats contínuament per les tropes napoleòniques que ocuparen la vila, i cap vilatà gosava enfrontar-s’hi per por de perdre la vida. Eren tractats com vassalls per part dels soldats, als quals, a part d’haver-los cedit llurs cases, també havien de sustentar amb els pocs aliments que guardaven, i eren obligats de donar el bestiar i les collites. Va arribar un dia que un soldat francès es va disposar a tallar un gran pi que hi havia a l’entrada del poble; cal dir que aquest arbre formava part de la vida rural del poble, tots els vilatans es reunien al seu voltant i representava un emblema per a tots el puigpelatencs . Abans que el soldat executés la comesa de tallar-lo, s’hi va apropar un jove xicot del poble i li va demanar, pregant-li de genolls, que no realitzés aquella acció. El soldat francès, encuriosit pels precs d’aquell xiquet i veient-lo parlant amb aquella devoció, li va preguntar: –¿Quin és el motiu de tant de pes que et rosega el cor perquè no talli aquest arbre, si ja ha viscut més anys que tots dos junts i podem treure profit de la seva gran fusta, i també llenya per escalfar-nos? A què el noi respongué: –Aquest pi el va plantar el meu besavi, i hi arrelen els costums, records i valors del nostre poble; és el primer que albirem quan som lluny i arribem a la vila, el primer que veuen en arribar els pastors amb el seu bestiar i els pagesos quan acaben de treballar. D’aquesta manera sempre sabem que som a la nostra llar. Commogut el soldat francès per aquelles sinceres paraules, sembla ser que es va recordar de la seva llunyana terra, dels seus estimats i del poble que el va veure néixer, i es va adonar que portar a cap aquella comesa seria un sacrilegi, va abandonar el lloc i li va entregar la destral al noi. Per aquest fet, el gran pi es va salvar de l’enemic francès, i així ha estat recordat fins als nostres dies, i com que el gran arbre va caure l’any 1935 per una gran ventada, l’any 1985 es va decidir de plantar-ne un altre per recordar aquest llegendari fet.

PANORÀMICA D'ALIÓ

AMETLLERS FLORITS

INTERSECCIÓ A LA DRETA

CASA DE LES PUNXES O CASA DE LA MOSCA A VALLS

La Casa de les Punxes és un edifici del municipi de Valls (Alt Camp) protegit com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'un conjunt aïllat format per un edifici per habitatge i fàbrica. La casa és de planta baixa i tres pisos. La seva estructura és irregular. El cos central presenta totes les portes de la planta baixa modificades. En el primer pis hi ha tres balcons amb portes resseguides per motllures amb ornamentació floral modernista. A l'esquerra, i fent cantonada, hi ha un cos sobresortint de planta quadrada, que presenta una petita terrassa a l'altura del primer pis. A la banda dreta s'aixeca una torre de base circular d'inspiració medieval amb coberta cònica de ceràmica verda. El material de la construcció és maó arrebossat i pintat, amb petits detalls decoratius de ceràmica i maó.[ L'edifici i fàbrica annexa pertanyien en el seu origen a l'empresa Galimany de productes insecticides.

VALLS

Valls és una ciutat de Catalunya, capital de la comarca de l'Alt Camp. Es troba a 19 km de Tarragona i a 215 m sobre el nivell del mar. Inclou l'entitat municipal descentralitzada de Picamoixons. La ciutat de Valls està enclavada en una zona de pas. Això fa que des de la prehistòria la zona hagi estat ocupada per l'home. En són bona mostra les troballes del jaciment de Picamoixons, entre altres. Més endavant, a l'època dels ibers i en la posterior romanització, els paratges de Valls foren habitats amb intensitat. El jaciment ibèric del Vilar i el forn d'època iberoromana de Fontscaldes així ho evidencien. Però el naixement pròpiament dit de la ciutat no es produí fins a la primera meitat del segle XII, una vegada derrotats els sarraïns que poblaven Siurana i la serra de Prades. L'any 1194 ja està documentada l'església parroquial de Sant Joan. El 1210 el rei Pere el Catòlic concedí el privilegi del mercat setmanal. L'any 1229 la vila ja tenia les seves Ordinacions Municipals, unes de les més antigues de Catalunya, fet que demostra ja la complexitat de l'estructura econòmica i social de la ciutat. La vila tenia dos punts neuràlgics: l'església parroquial de Sant Joan, romànica, i el castell, propietat de l'arquebisbe, el qual era senyor absolut de la municipalitat des de l'any 1391, en què el rei Joan I li vengué la seva jurisdicció. Fou en aquesta època, a l'últim terç del segle XIV, quan es configuraren els límits de la ciutat antiga en construir-se les muralles. La vila tenia una gran vitalitat i esdevingué la segona població del Camp de Tarragona al llarg dels segles XIV, XV i XVI. Fou aquest últim segle el que veié la construcció de diverses esglésies i convents i diverses obres civils d'importància. La més emblemàtica fou la construcció de la nova església parroquial de Sant Joan, entre el 1569 i el 1583. Després de l'embranzida constructora de finals del segle XVI, el segle XVII començà amb crisis constants que s'agreujaren amb la guerra contra França i més tard amb la guerra dels Segadors. La vila de Valls, situada en un punt estratègic entre Lleida i Tarragona, es veié assetjada una vegada i una altra per les tropes invasores, i l'agost de 1694 s'hi produí l'avalot dels pobres, que s'estengué a Solivella. Passada la guerra la vila recobrà la seva puixança econòmica fins a principis del segle XVIII en què novament es veié assetjada, ara amb motiu de la guerra de Successió. El 1709, el rei Carles va concedir el títol de ciutat a la vila, pels grans serveis prestats a la seva causa; un títol que Valls perdé en accedir el rei Felip V a la Corona d'Aragó. Va formar part de la Vegueria de Tarragona fins al 1716. Després va passar a formar part del Corregiment de Tarragona des del 1716 fins al 1833. L'entronització de la nova monarquia feu aflorar nous dirigents, especialment la família Veciana, que dirigirà el cos dels Mossos d'Esquadra, nascuts a la ciutat. Al llarg de la centúria es veié la construcció del nou santuari de la Mare de Déu del Lledó, de l'església de Sant Antoni i del quarter. Fou un moment de gran expansió econòmica en què destacava el cultiu de la vinya i el seu comerç. El segle XVIII s'acabà amb la fundació de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela, l'any 1791, de gran repercussió en la història de la ciutat, i amb l'aparició de les primeres manifestacions del fet casteller tal com el coneixem ara. El segle XIX s'inicià amb la invasió francesa durant la qual es produí la Batalla del Pont de Goi el 25 de febrer de 1809, i continuà amb les Guerres Carlines. Tot el segle es veié constantment sobresaltat per motins (1834 i 1845), fets revolucionaris (1868 i 1869) i enfrontaments entre patrons i obrers. Uns enfrontaments lògics si pensem que la ciutat comptava amb una forta industrialització, especialment en el ram tèxtil. Tinguem en compte, a més a més, que el 1842 Valls arribà als 16.084 habitants, de manera que efímerament es convertia en la quarta ciutat de Catalunya en pes demogràfic, després de Barcelona, Reus i Tortosa. L'any 1850 fou inaugurat el Teatre Principal. La inestabilitat social i la plaga de la fil·loxera, que afectà la vinya, provocaren un enfonsament econòmic de la ciutat. Tot i així, en les dues darreres dècades del segle Valls veié diversos fets importants, com la creació de la fàbrica de gas (1880), la fundació del Banc de Valls (1881), l'arribada del tren Barcelona-Vilanova-Valls (1883), el naixement de la Societat Agrícola (1888) i la construcció del campanar de Sant Joan (1897), el més alt de Catalunya. Fidel a la Segona República Espanyola, fou víctima de bombardeigs, repressió republicana i nacionalista, i les principals esglésies i capelles foren assaltades i cremades.

ESGLÈSIA DE SANT JOAN BAPTISTA A VALLS

L'Església de Sant Joan Baptista de Valls està ubicada en el lloc que abans ocupava la parròquia de Sant Joan la Major. El seu campanar té més de setanta metres d'alçada, el més alt de Catalunya. És un edifici d'una sola nau, de vuit trams amb set capelles a cada costat. Amida 63 m de llarg, 16 m d'ample i 74 m d'alçada. La planta és rectangular amb un absis poligonal. Els pilars, invisibles degut a les parets de les capelles laterals, i traduïts a l'exterior pels contraforts, sostenen una volta de creueria amb claus centrals historiades. El cor és als peus, al primer tram sostingut per volta de creueria. El conjunt de vidrieres gòtiques està format per cinc grans obertures a l'absis, un rosetó al mur de la façana i quatre petites finestres a la part superior de cadascun dels murs laterals. La façana principal és llisa i amb obertures pel rosetó. Aquesta rosassa presenta una estructura arquitectònica de composició radial, amb òcul central polilobulat i dos cercles concèntrics dividits en dotze i vint-i-quatre parts respectivament. Al centre hi ha l'escut de Valls. La portada té elements renaixentistes envoltant l'arc de mig punt. També hi ha fornícules amb escultures. L'obra és de carreus de pedra. Destacar el campanar fet de grans carreus ben escairats de pedra blanca de Roda de Berà. Té 74 m d'alçada i la seva estructura és també de ferro, això possibilita que se suporti només sobre tres parets. Està compost per dos cossos sobreposats a una torre octogonal amb finestres ogivals. La porta (falsa) d'arc ogival també, compta amb cinc arquivoltes sense ornamentació que descansen en cinc columnes amb capitell. Al cambril de la capella de la Mare de Déu dels Dolors hi ha una imatge barroca de la Mare de Déu de la Solitud de Lluís Bonifàs i Massó, datada l'any 1755 i el grup principal de l'antic retaule desaparegut, la Verge de la Pietat i el Crist difunt, esculpits entre el 1776 i el 1781 per Lluís Bonifàs i Massó. A un lateral de la capella hi ha un Crist jacent també atribuït a Lluís Bonifàs. La capella de la Verge de la Candela és una capella lateral de l'església que data del 1783, construïda en estil neoclàssic. Del retaule de sant Joan es conserva la part inferior, de pedra i marbre, que conté la data de 1617 i hi va treballar l'escultor Agustí Pujol II. Entre 1947 i 1954 es va reconstruir per l'escultor vallenc Josep Busquets. L'església també guarda un grup del Misteri de la davallada de la creu, esculpit el 1776 per Lluís Bonifàs i Massó. L'antiga Església Parroquial ja s'esmenta en una escriptura feta per l'Arquebisbe Vilademuls el 1192. Aquesta Església estava on ara hi ha el presbiteri de l'actual i s'estenia cap als terrenys de la rectoria. Aquesta data ens mostra l'antiguitat de la Parròquia i de la devoció a sant Joan Baptista. Al segle XVI aquesta antiga església parroquial no podia donar cabuda als feligresos els dies de festa. En el Consell que tingué lloc el dia 5 de maig de 1565, solemnitat de la Santíssima Trinitat es va exposar la necessitat de construir la nova església. Es va col·locar la primera pedra el dia 17 de gener de 1570 i l'any 1583 es va acabar de construir. El campanar de 74 m d'alçada és del 1897, dissenyat per Francesc de Paula del Villar i Carmona. Durant el segle XIII es va construir l'Església de Sant Miquel. Era molt a prop de l'Església Parroquial de Sant Joan Baptista. Avui només en queda l'arc de la porta d'entrada. Durant la guerra civil, va patir la destrucció i profanació del seu interior, sent tirat a terra el seu enorme altar major.

ESGLÈSIA DE SANT JOAN BAPTISTA A VALLS

CALL JUEU DE VALLS

Els jueus van viure a Valls entre els segles XIII i XV, on van configurar un barri propi, en els actuals carrers del Call i dels Jueus, els quals conserven l'estructura medieval original, tot i que els habitatges han estat molt modificats. A l'alçada de l'actual núm. 18 del carrer dels Jueus, s'ubicava la sinagoga -activa fins al saqueig del Call, l'any 1391-, i al mateix carrer, fent cantonada amb el carrer de l'Església, hi havia l'antic Estudi. Es mantenen intactes els arcs ogivals que enllacen el carrer del Call amb el de l'Església, tot i que els brancals han quedat absorbits per les cases. Corresponien a una de les portes d'entrada del barri. Entre els carrers Carnisseria i Sant Antoni hi ha una carassa cantonera gòtica que, segons la tradició, està relacionada amb l'expulsió dels jueus.

VISTES DE VALLS

TORRENT DE LA FONOLLOSA

INTERSECCIÓ A LA DRETA

INTERSECCIÓ A L'ESQUERRA

VISTES DEL CAMÍ

VISTES DEL CAMÍ

SEGUIR RECTE

CASAFORT

Casafort és una entitat de població del municipi de Nulles, a la comarca de l'Alt Camp. Es troba al nord-est del nucli urbà de Nulles, a uns 240 m d'altitud. L'any 1359 pertanyia a Francesc de Montbui i tenia cinc focs. Actualment té unes vuit cases, tot i que n'hi arribà a haver unes vint, incloses les ruïnes d'una antiga casa fortificada, d'on la població agafa el nom. S'hi troba l'habitatge conegut com a ca l'Hereu o cal Lluc on hi ha una pedra datada del 1583 i la pedra clau de la portalada està datada el 1767 i té l'escut de la Inquisició: una creu, una espasa i una branca d'olivera amb la inscripció "El Senyor promou la teva causa i la jutja".

CASAFORT

A un quilòmetre de Nulles, el petit poble de Casafort és actualment un lloc ple d'encant. Les cases antigues, totes restaurades, formen amb prou feines un únic carrer i un petit bosquet, enmig dels camps i les vinyes. El poble està documentat des de 1358, tot i que el seu origen pot ser anterior. En aquella època tenia només cinc focs. L'any 1497 hi havia quatre cognoms registrats: Canals, Fàbregues, Guiot i Figuerola -aquesta darrera família va ser la més important del lloc al llarg de la seva història-. La casa més important és ca l'hereu o cal Lluc, datada l'any 1583, que conserva un escut de la Inquisició. Hi ha dues cases, Ca l'Eixerit i Cal Magí del Pi, dedicades al turisme rural.

PUNT D'ARRIBADA - CELLER COOPERATIU DE NULLES

El Celler Cooperatiu de Nulles, més conegut com a ADERNATS-Vinícola de Nulles, es troba al nord de la població. D'estil noucentista, va ser construït entre el 1919 i 1920 per l'arquitecte vallenc Cèsar Martinell i Brunet, encarregat pel Sindicat Agrícola de Sant Isidre de Nulles amb l'ajut econòmic del Banc de Valls. L'edifici consta de dues naus principals i tres cossos auxiliars, producte d'ampliacions posteriors. La primera nau és de doble nau basilical rectangular, destinada a celler, amb estructura d'arcs equilibrats parabòlics doblats de maó vist per suportar la coberta a dues vessants de teula àrab. La segona és contigua i transversal a la primera i té una estructura de coberta a base d'encavallada metàl·lica i coberta de xapa, també metàl·lica. Aquest celler incorpora algunes de les novetats tècniques (constructives i de tecnologia de producció vitivinícola) que es van convertir en invariants pròpies de l'obra de Cèsar Martinell en gairebé tots els seus cellers. Per exemple, la construcció de l'estructura de les naus basada en arcs parabòlics de maó, els cups subterranis cilíndrics i separats per cambres aïllants ventilades, i la composició i les textures de les façanes. Fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional