Palafrugell - Esclanyà - Saltseseugues - Regincós - Quermany Gros 2014-07-20 6:30

Palafrugell - Esclanyà - Riera de Saltseseugues - Regincós - Quermany Gros 2014-07-20 6:30

Aquests dies els companys de l’equip de Corçà estaven lesionats o ocupats amb altres tasques i m’ha tocat treure les cames a passejar tot sol. Després de diversos dies caminant fora de l’entorn de Palafrugell, tenia ganes de fer un recorregut al seu voltant, de fet volia anar a veure si arribava a prop del inici de la Riera de Saltseseugues, sempre amb aigua hivern i estiu, i això té un toc de misteri.

He sortit de Palafrugell sense una ruta prefixada i m’he deixat portar. He vist la rajoleria de Can Frigolet del Brugar, ara convertida en habitatge, he passat per la Font d’Esclanyà, he anat provant alguns corriols -alguns no porten enlloc- i finalment he anat pujant al màxim que he pogut al costat de la riera de Saltseseugues. Aquesta riera de Saltseseugues porta sempre aigua, en el indret que anomeno Font de Saltseseugues l’aigua deixa en el fons de la riera aquell color taronja tant característic de les aigües ferroses. Concretament, després d'un gran canyissar, he seguit la part de la dreta (de baix a dalt) dita Riera de Rostell que va fins a la carretera i continua a l’altre vessant. La part de la riera de l’esquerra (de baix a dalt) després del canyissar i que manté el nom de Saltseseugues és un xic més difícil de seguir doncs és un fondal i està molt embardissada. Totes dues rieres tenen indrets molt ombrívols, amb moltes plantes que ens indiquen que hi ha molta aigua al terra (cua de cavall, canyissars, ...). Al seu costat encara dretes, algunes barraques abandonades que varen tenir moments de gloria, de ben segur que s’hi varen fer un munt de xefles, farres i xerinoles.
Després he girat cua i he anat cap a Regincós (dit Regencós oficialment) i he vist les seves fonts i la xemeneia de la bòbila de Cal Torradillo, que va estar en funcionament des de 1872 a 1983, té una alçada de 17 metres, forma troncocònica de maons cuits vermells, al seu costat hi ha un lloc per fer picnic. Cal recordar que encara ara a Regincós hi ha un artesà que fa rajols a ma. Després he pujat a veure el dipòsit d’aigua del Quermany, i m’he arribat fins a dalt del Quermany Gros on he esmorzat amb una vista esplèndida a les Illes Medes, el Montgrí i l’Empordanet. Al baixar he passat per les mines de caolí del Quermany gros, anomenades terreres d’en Bernat o mines blanques –pel color de les argiles caolíniques- que s’hi van explotar des de principis del segle XIX fins la dècada dels 50. Hi treballaven de 7 a 8 dones amb magalls (explicació a Nº85 a “El patrimoni geològic de les terres gironines: 300 elements singulars” Lluís Pallí-Carles Roqué)
Després he baixat de nou fins a Regincós hi he anat a buscar el camí que va de Palafrugell a Pals, que ja han asfaltat un bon tram, he vist un antic forn -però no m’he pogut acostat per assegurar si era de calç o de rajols- i he entrar a Palafrugell per on havia sortit, visitant el forn de calç que hi ha a l’entrada, però encara en terme de Begur.

Recordar a qui posa “cintes de colors” per assenyalar una cursa o marxa que després cal retirar-les!! Avui estava bona part de camí de “color groc”.
He vist molts bolets, moltes flors interessants, de nou les dos coloracions d’alocs lila -més normal- i rosa -més excepcional-, una petita serp segurament una "Serp blanca" (Rhinechis scalaris)-però no hi entenc-,molts capgrossos,...

Ja veieu, una caminada ràpida però entretinguda, a la recerca de nous corriols que no coneixia i tornar a recorrer de nou altres que havia transitat amb els Matiners. Tan sols m’han caigut quatre agraïdes gotes (unes hores després s'ha desplomat tot el cel a sobre ;-)

Salut i Cames!!