Palafrugell - Far de Sant Sebastià - Llafranc - Calella - El Golfet - Ermedas - Palafrugell

Camp d'en Prats.

Punt d'inici i final de aquesta ruta. El camp d'en Prats és un parc de Palafrugell (Baix Empordà). L'any 1935 el camp d'en Prats era un conjunt de terres de conreu amb un mas situat entre els carrers de la Lluna, de Sant Sebastià i del Bruc, envoltat per unes parets de pedra altes. L'octubre de 1936, en plena guerra civil espanyola, es va enderrocar i abandonar.[1] En aquest espai, l'any 1942, s'hi varen posar les parades de la festa major de Palafrugell, que fins aquella data es col·locaven als jardins del col·legi Torres Jonama. Després de diversos tràmits, l'any 1951 la propietat passà a formar part del patrimoni municipal com a parc urbà.[2][3] Entorn el parc s'hi constituí el Grup Cultural Camp d'en Prats, que promou la vida associativa, cultural, esportiva, d'esbarjo i mediambiental del barri del Camp d'en Prats, i organitza les festes del barri i diversos actes culturals, esportius i de lleure. Està situat davant del Col·legi Vedruna de Palafrugell.

Club de tennis Llafranc

Club de referència a la Costa Brava, amb 19 pistes de tennis (17 de terra batuda i 2 pistes ràpides), 5 pistes de pàdel, piscina (25mx12'5m), gimnàs, pista poliesportiva, restaurant, etc.

Pi Gros i riera d'en Mascort

Dolmen de Can Mina dels Torrents

El dolmen de Can Mina dels Torrents és un sepulcre megalític situat en el paratge dels Torrents, del municipi de Palafrugell (Baix Empordà). Està situat en el vessant nord del puig de Rais, en els terrenys de la finca de Can Mina dels Torrents, d'on pren el nom. Està envoltat de bosc de pins. Es tracta d'un dolmen de cambra poligonal, sense corredor. La roca natural està rebaixada artificialment, de forma irregular a l'interior de la cambra. La longitud màxima a l'interior és de 2,10 m i l'amplada màxima interior és d'1,60 m. La coberta és d'una sola peça i tapa tota la cambra. No se'n conserva ni el túmul ni el cromlec. El dolmen fou excavat el 1964 per Lluís Esteve i Cruañas. Data del 3.400-3.000 aC.

Poblat ibèric de Sant Sebastià

Sant Sebastià de la Guarda o Sant Sebastià de la Guaita és un poblat ibèric situat al terme municipal de Palafrugell, al Baix Empordà. S'hi accedeix des de Palafrugell a través de l'autovia que va a Llafranc i d'ací cap al far de Sant Sebastià, o per la carretera que va de Palafrugell a Tamariu. En aquest cas, s'ha d'agafar un desviament (indicat) que duu cap al cim de la muntanya de Sant Sebastià. El jaciment se situa al cim de la muntanya, a 156 metres d'altitud sobre el nivell del mar. Aquesta muntanya, en entrar al mar, forma el cap de Sant Sebastià. Forma part del Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda. Descripció: El jaciment està datat entre els segles VI a I aC, quan s'imposà la nova societat romana en el territori, encara que en algunes excavacions s'han trobat materials del segle VI aC. Es poden veure fins a quatre cases ibèriques de dues habitacions cadascuna i que es disposen en diversos carrers, formant una superfície d'uns 300 metres quadrats. A més a més s'han descobert quinze sitges o dipòsits excavats a la roca i un forn. Possiblement aquest assentament va concloure la seua activitat amb l'arribada dels romans a Llafranc. Història: El poblat ibèric de Sant Sebastià de la Guarda fou descobert pels volts de 1960 per Joan Badia i Homs qui, juntament amb un grup de palafrugellencs, portà a terme les primeres prospeccions per delimintar-ne l'extensió física i en el temps en publicà la primera notícies l'any 1966. Les primeres excavacions programades s'iniciaren l'any 1984 i van seguir fins a l'any 1987. Amb les obres de remodelació de l'antiga hostatgeria, als anys noranta, es van fer campanyes d'urgència per poder documentar les noves troballes, ja que el jaciment arqueològic també s'estén per sota de les construccions. Des de 1998 la Universitat de Girona, en conveni amb l'Ajuntament de Palafrugell, ha fet campanyes anuals per millorar el coneixement del jaciment i consolidar-lo.

Font (lavabos amb aigua)

Ermita (i torre de guaita) de Sant Sebastia

La Torre de Sant Sebastià, o Torre de Guàrdia, és una torre de guaita situada en la muntanya de Sant Sebastià al municipi de Palafrugell (Baix Empordà). Forma part del recinte del santuari de Sant Sebastià de la Guarda. La torre està declarada com a monument protegit com a bé cultural d'interès nacional. S'engloba dins el Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda. La torre, que data del segle XV, actuava com a torre defensiva per vigilar la zona costanera i protegir-la de possibles invasions corsàries i pirates, que conserva molts elements originals. Descripció: La torre està situat a cim de la muntanya de Sant Sebastià, sobre el penya-segat de Romaboira, a uns 165 m, sobre el nivell del mar; el lloc s'anomenava ja tradicionalment «Sa Guarda». Actualment és integrada a l'extrem nord-est del conjunt del santuari de Sant Sebastià de la Guarda. La planta és de semicercle allargat, segurament condicionada per l'existència d'una primitiva capella a la part baixa de la torre, dedicada a Sant Sebastià. L'exterior és arrebossat, però hi són visibles els angles, amb carreus de granit ben escairats. La façana de ponent té adossada en la meitat inferior l'ermita d'època barroca. Al tram que sobresurt de la capella es poden veure les restes d'un gran matacà de granit. A la banda esquerra d'aquesta façana s'eleva un campanar de paret. Es conserven els merlets que coronaven la torre, de forma rectangular amb una espitllera central. Història: La torre de guaita de Sant Sebastià de la Guarda es va bastir a partir del 1445 davant l'amenaça que representava la pirateria a la costa. L'avís del perill marítim de la costa de Palafrugell es basava en les torres de Sant Sebastià i de Calella, de 1597, des d'on es podia passar informació d'atac fins ben a l'interior de la plana de l'Empordà. La possibilitat de refugi per a la població era la muralla de Palafrugell, o bé les torres construïdes per acollir els pagesos de fora vila, o bé les esglésies que, en aquell moment, la majoria es fortificaren i s'hi construïren sobre les naus espais per acollir els habitants dels pobles en cas de perill. En el permís que el bisbe Bernat de Pau concedí per edificar la capella de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols l'any 1452 apareix esmentada «la capella et turris Sancti Sebastiani marrittimi de palafrugello». Fou utilitzada com a torre de senyals. A prop es va construir el far de Sant Sebastià. S'hi han fet diferents reformes, principalment noves obertures i millora dels accessos entre les plantes i dels paviments.

Far de Sant Sebastià

El far de Sant Sebastià es troba a la població de Palafrugell. Inaugurat l'1 d'octubre del 1857, la seva llum arriba fins a 32 milles nàutiques, cosa que el fa el més potent del litoral català. Està situat a 169 metres per sobre del nivell del mar. S'engloba dins el Conjunt Monumental de Sant Sebastià de la Guarda. Descripció: Es tracta d'un conjunt format per la torre-far i altres dependències complementàries que l'envolten. Es troba elevat sobre una terrassa que salva el desnivell del terreny, i és envoltat d'una zona enjardinada i d'una tanca. La torre és de planta circular i d'una simplicitat màxima de línies, criteri de senzillesa que s'estén a la resta de construccions, cosa que no els impedeix mostrar un vocabulari decoratiu d'inspiració clàssica (finestres, cornises, ...). Història: Fou creat pel Ministeri de Foment segons les previsions del "Plan general de alumbrado marítimo de España e islas adyacentes" de l'any 1851. El projecte definitiu el va fer l'enginyer Josep Maria Faquineto i l'obra la va realitzar el contractista barceloní José Auxich Casals amb un cost final de 463.939,20 rals. En un principi el servei del far requeria el treball de tres faroners, que vivien en les dependències habilitades a l'efecte en el mateix far. Els avenços tecnològics van reduir el personal necessari per al seu funcionament fins a la seva automatització i la marxa oficial de l'últim faroner, Ángel Casariego, l'1 d'agost de 1999. En el record resten també noms com els de l'Ángel Bradaris (1945-1948) o Antonio Aguirre (1949-1988) Segons un "avís a navegants" publicat el 1857, el far giratori "de primer ordre" està situat a 41º 53′ 30′′ latitud nord i 9º 24′ 38′′ longitud est de l'Observatori de Marina de San Fernando i una altitud sobre el nivell del mar de 167,13 m. Tenia llavors un abast de 22 milles. A la façana de l'edifici s'hi llegeix "Faro de S. Sebastián. Reinado doña Isabel Segunda. Inaugurado en 1857". Pocs mesos després de la inauguració s'hi feien les primeres reformes amb el cobriment del pati interior i el tancament del recinte amb una reixa de ferro perimetral, instal·lació autoritzada el gener de 1860. Una de les imatges més antigues que es conserven és una postal editada per J. Joanola i datada el 1906. La reforma més important del far va tenir lloc a patir de l'abril de 1963 i fins al juliol de 1966, amb el desmuntatge de la torre original, la construcció de l'actual i la instal·lació d'una llanterna aeromarítima. L'11 de desembre de 1970 un radiofar començava a emetre les lletres SN en codi Morse, facilitant la situació als vaixells que navegaven fora de l'àmbit visual del far o en dies de poca visibilitat. El far de Sant Sebastià, totalment automatitzat, continua essent el que té un pla focal més alt de tot el litoral català i el més potent, amb un abast de 32 milles (uns 59 quilòmetres). Emet esclats de llum blanca de 0′ 3′′ amb ocultació de 4′ 7′′. El 18 de maig del 2000 es va signar un protocol de col·laboració entre l'Ajuntament de Palafrugell i l'Autoritat Portuària de Barcelona (de qui depèn el far) en el qual es proveïa que part de la instal·lació i del seu entorn poguessin ser oberts al públic i destinades a usos vinculats a la mar, la natura o el patrimoni local. L'1 d'octubre del 2007 el far de Sant Sebastià va celebrar els seus 150 anys. El març de 2012 l'Ajuntament de Palafrugell anuncià un projecte per valor de 392.000 euros per adequar l'indret i desenvolupar-hi un centre d'interpretació del patrimoni farer, el medi natural i les comunicacions que s'hauria d'acabar l'estiu de 2014. El 2014 una quinzena d'organitzacions patronals catalanes hi signaren l'anomenat Manifest del Far mitjançant el qual donaven suport al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

Vista panoràmica Mirador de Joaquim Turró i Roselló.

Mirador de Joaquim Turró i Roselló. Llibreter, regidor i dinamitzador cultural (1944-2003).

Calella de Palafrugell

Calella de Palafrugell és una població del municipi baixempordanès de Palafrugell. El 2009 tenia 782 habitants. Entre les platges de Calella de Palafrugell destaquen la platja del Canadell, la platja del Port Bo o la platja d'en Calau. La localitat és una de les poques de la Costa Brava que encara conserven l'encant que es respirava als pobles de la zona abans no hi arribés el turisme de masses (carrers estrets, cases emblanquinades de coberta inclinada de teula). Encara s'hi poden trobar alguns habitatges tradicionals de pescadors de dues plantes, tot i que actualment les tipologies d'habitatges són diverses, i van des dels unifamiliars fins als blocs d'apartaments. Ha tingut diferents formes de creixement que han donat lloc a diverses tipologies edificatòries: les cases de pescadors, situades a primera línia de mar, a l'entorn de cales o de camins; les finques agrícoles, on s'ha donat una altra forma de creixement per subdivisió de grans parcel·les, generalment cases aïllades, i les cases d'estiueig, d'ús temporal i tipologies variades. L'antic poble de pescadors està situat en una costa rocosa, esquitxada de petites cales, al costat d'un altre nucli costaner i turístic, Llafranc. A l'estiu, al Jardí Botànic de Cap Roig s'hi celebra el festival musical Festival de Cap Roig i també el Cicle de Concerts d'Estiu a l'església de Sant Pere, que organitza Joventuts Musicals de Palafrugell. La trobada anual d'havaneres, que reuneix milers de persones a la platja del municipi, és un dels actes més coneguts.

Llafranc

Llafranc és una població de la Costa Brava del municipi de Palafrugell al Baix Empordà. Poble situat sobre una costa rocosa, amb un altre nucli costaner i turístic com Calella de Palafrugell. Al nord de Llafranc es troba el far de Sant Sebastià, amb un mirador al cim. Les cases individualitzades representen la major part essencial de les edificacions, i es conserven xalets d'un gran valor arquitectònic local, principalment dels anys 1930. Segons el cens de població, a Llafranc hi ha empadronades 316 persones. De totes maneres, s'estima que durant la temporada baixa i mitja hi ha unes 1.000 persones i en temporada alta unes 10.000

Platja del Canadell

La platja del Canadell està ubicada en el nucli urbà de Calella de Palafrugell, amb un alt grau d'ocupació i accessible a peu i en cotxe. És de sorra gruixuda i pendent moderada. Té una longitud de 250 metres i una amplada de 24 metres de mitja.[1] El nom té el seu origen en la paraula canya, en referència al fet que era una platja on hi havia moltes canyes.[2] Com a servei de seguretat la platja té equip de vigilància, policia local, senyalització de perill i Creu Roja. A més a més, la platja està equipada amb els serveis de lavabos, dutxes, rentapeus, telèfons, papereres, cendrers i serveis neteja. Les cases amb façana al passeig del Canadell i les edificacions que tanquen visualment la platja pel seu extrem est estan incloses dins de l'entorn de protecció del conjunt històric del Port Bo. El passeig actual del Canadell va ser projectat i dissenyat el 1976 per l'arquitecte Joan Pericot i Garcia

Platja del Port Bo

Port Bo, el Portbò, o platja de les Barques, és el barri marítim de Calella de Palafrugell, en el municipi de Palafrugell (Baix Empordà). És un conjunt històric declarat com a bé cultural d'interès nacional. Inclou com a element destacat el conjunt de les Voltes protegit com a bé cultural d'interès local. Té com a rerefons les famoses voltes i queda emmarcat per es Roques d'en Pells, es Còdol i les Roques del Fesol. Durant el segle XIX i principis del XX tingué funcions de port de cabotatge. Després passà a ús exclusiu per a la pesca fins a l'arribada del turisme

Platja del Port Pelegrí

Platja dels Canyers

Platja el Golfet

La platja del Golfet està situada al sud de Calella de Palafrugell (Palafrugell, Baix Empordà) i abans del cap Roig. Té una llargada de 75 metres i de 20, d'amplada. Està composta de sorra granada i s'hi pot accedir a peu a través d'un tram d'escales o del camí de ronda. Registra un alt grau d'ocupació a l'estiu. Antigament es coneixia com a Cau Toixó, degut al notable presència d'aquests mamífers, que solen viure encauats i que surten de nit a buscar menjar. Amb l'arribada del turisme es va reemplaçar la denominació per Golfet, que resultava més moderna i designava tota la badia en general, des de la punta dels Forcats fins al cap Roig. Sembla que Golfet era emprat per la gent marinera i Cau Toixó per la de procedència terrassana. En un origen i fins a principis dels 60 la Cala del Golfet només tenia accés per mar i era un penya-segat amb roques procedents dels esllavissaments, com moltes de les cales de la zona. Va ser a principis dels seixanta quan l'empresari local de la construcció Antonio Cruz Conesa, aprofitant la urbanització de la zona del Golfet, va demanar a l'administració permís per avocar centenars de camions amb sorra gresa perquè amb l'ajut dels temporals s'anés formant una platja tal com finalment va succeir. D'aquesta manera, els turistes i habitants de la zona no s'haurien de desplaçar fins a les platges de Calella de Palafrugell. Durant molts anys es podia apreciar restes de la muntanya de sorra que s'havia anat avocant des del mirador i que actualment en queden pocs indicis. Mentre s'anava formant i ampliant la platja del Golfet l'empresari Antonio Cruz va finançar i construir el mirador i les escales d'accés a la cala, així com el camí de ronda fins a Calella de Palafrugell, per tal de facilitar l'accés a tothom. A principis del 2000 l'accés a les escales del mirador va ser barrat degut al risc d'esllavissades, un perill que ha anat en augment al llarg del tot el litoral en les darreres dècades degut a la invasió del pi blanc (Pinus Halepensis), una espècie capaç de créixer arran de mar, en els indrets i en les situacions més extremes. Al ser una badia molt tancada és molt difícil que la sorra desaparegui amb els corrents marins i els temporals, tot i així el temporal del 28 de desembre de 2008 va deixar la platja com en el seu estat original, sense sorra, i es podia arribar nedant o navegant fins al peu mateix del penya-segat. Per sort, la sorra va tornar a formar la platja amb els posteriors temporals d'aquell mateix any

Castell de Cap Roig

El Castell de Cap Roig és una residència d'estil historicista protegida com a bé cultural d'interès nacional del municipi de Palafrugell (Baix Empordà).

Ermita de Sant Ramon (Ermedàs)

Torre Roja

Torre Roja és una masia de l'edat moderna al terme municipal de Palafrugell declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. És una gran masia fortificada de planta quasi quadrangular. És situada al cim d'un serrat en un punt visual de gran incidència dins del pla de l'Aubi. Edifici de planta baixa, planta pis i golfes, de dos eixos. Teulada de dues pendents sobre els murs laterals. En l'angle sud-oest hi ha adossada una torre de defensa cilíndrica, de poc diàmetre i rematada per un teulat cònic, amb espitlleres quadrangulars i dues finestres. A la façana principal, a ponent, portal d'arc de mig punt de gran dovellatge amb relleu heràldic. Al punt més alt, en la vertical de l'entrada, restes d'un matacà o lladronera, probablement semblant a la que es conserva íntegrament a la façana posterior, amb mènsules de pedra i cos de rajols. La façana i la torre tenen un arrebossat d'aspecte força antic, ja malmès en alguns punts. Els paraments resten al descobert en els altres murs. L'interior ha conservat compartimentació original, amb voltes als baixos i embigats als pisos. A l'entorn, construccions afegides: corral, coberts adossats a llevant i a ponent, pou cobert a l'entrada i un gran corral cobert, separat, a recés d'un marge. El color rogenc de la pedra de la masia ha originat el seu nom. Aquesta pedra deu provenir de la pedrera situada prop de Santa Margarida, al puig de la Pedrera. Els aparells amb pedra roja contrasten amb el granit, de coloració grisa emprat a les cantonades i obertures. La vegetació de l'entorn la configuren els arbusts i fruiters dels marges i la pineda de la part més alta del serrat, situada vers llevant. La creu de dos braços, pràcticament desapareguda, del relleu heràldic de l'entrada és l'emblema del priorat de Santa Anna.

Palafrugell

Palafrugell és una vila i municipi de la comarca del Baix Empordà. Amb una població censada d'aproximadament 23.000 habitants és el municipi més poblat de la comarca. El terme municipal limita amb els de Mont-ras, Forallac, Torrent, Regencós i Begur. La vila de Palafrugell és el centre del municipi, on també hi ha els nuclis rurals de Santa Margarida i Ermedàs, el poble de Llofriu, a peus de les Gavarres, juntament amb els nuclis costaners de Calella, Llafranc, Tamariu i Aigua Xelida. D'aquesta manera, el municipi viu dividit entre el mar i l'interior, tot i que la importància del seu litoral ha condicionat el desenvolupament social i econòmic, transformant una vila tradicionalment tapera, en un centre turístic i de serveis plenament consolidat. Té algunes cales representatives de la Costa Brava i disposa d'una tradició gastronòmica extensa i d'una riquesa cultural personificada en l'escriptor Josep Pla. Una de les principals fonts de riquesa del municipi ha estat la indústria surera, que actualment encara gaudeix de gran prestigi. Aquesta indústria havia estat enfocada en bona part a l'exportació de taps de suro arreu del món. Palafrugell és una de les destinacions turístiques i de segona residència més gran de les comarques gironines. Això fa que la població al pic de l'estiu se situï al voltant dels 60.000 habitants, pràcticament triplicant la població censada. La franja litoral comprèn 12 km de retallades cales i petites platges.