Palau-saverdera - la Cova de la Veta Negra - St Salvador

Interessant ruta per pujar al castell de Sant Salvador de Verdera per la via més directa, passant per la cova de la Veta Negra i seguint l'antic corriol que situa de sota el penya-segat del sud, es va enfilant fins dur-nos al propi castell.Segons com, es difícil seguir aquesta ruta
Les marques grogues, en ocasions no senyalen el bon camí i ens poden desviar de la ruta correcte.
Imprescindible utilitzar un GPS.


Cova De La Veta Negra
Cavitat artificial de 28 m. de recorregut a Palau-saverdera (Alt Empordà)
La cavitat presenta 3 boques d'accés. El camí que hem seguit per arribar-hi ens deixa a la boca núm. 1, d'uns 3 metres d'amplada i una alçada d'1,4 metres, amb la part dreta ocupada per blocs. Segueix una galeria que finalitza als 7 metres. Només entrar trobem a la dreta una galeria de sostre baix que ens porta a la segona entrada, de 3 metres d'amplada i 1,8 metres d'alçada i, si seguim recte, arribarem a la tercera entrada, molt estreta i per la que no podem sortir degut a que l'exterior està tot ple de bardisses.
Es tracta d'una excavació artificial, possiblement a la recerca de mineral, encara que aquest aspecte no es pot confirmar.

Tipo: Cova
Municipi: Palau-saverdera
Comarca: Alt Empordà
Unitat: Cap de Creus
Recorregut: 28 metres
Desnivell: 2 metres
Granunitat: Pirineu Axial
Litologia: Pissarres
Bio:
Última revisió: 2016-08-23 12:48:24
Situació
Partint de l'aparcament de la Font de Dalt (dins de poble de Palau-saverdera) anirem a buscar el camí que puja a l'ermita de Sant Onofre (itinerari núm. 8 del Parc Natural del Cap de Creus), que seguirem aproximadament 1 km , fins que, poc abans de creuar el rec de Sant Onofre trobarem un trencant a la nostra dreta (senyalitzat) que porta a la cova. A partir d'aquí el camí guanya alçada (poc més de 200 metres) i després d'uns 600 metres arribarem a la cova.
El camí d'accés està molt ben senyalitzat. L'any 2013 l'ajuntament de Palau-saverdera va senyalitzar i desbrossar el camí. La primera part transcorre pel camí que porta a la ermita de Sant Onofre i és molt clar i sense pèrdua, però en el moment que deixem aquest camí l'itinerari és molt indefinit, guanya desnivell ràpidament i el podem seguir gràcies a que ha estat recentment desbrossat, pel que en un futur serà força complicat de seguir si no es manté.

Història
Coneguda des de temps remots. Inèdita espeleològicament fins que membres de l'EC Gràcia i del GE Badalona la van visitar el 6 de desembre del 2014 i van realitzar els treballs de catalogació.


El castell de Verdera (o de Sant Salvador de Verdera o més sovint simplement de Sant Salvador) és una fortificació medieval situada al cim de Sant Salvador Saverdera,[1] a 670 m sobre el nivell del mar, el pic més alt de la serra de Rodes (que en aquest sector pren el nom de muntanya o serra de Verdera), al municipi del Port de la Selva (Alt Empordà).

Accés
Només s'hi pot accedir a peu. L'accés més fàcil és pel N, des del monestir de Sant Pere de Rodes, per un corriol que s'enfila per la muntanya. L'accés pel SO, des de l'ermita de Sant Onofre, a Palau-saverdera, és molt més costerut i escarpat.

Des del pic on hi ha el castell es domina un panorama privilegiat i espectacular. Pel S i l'O es contempla tota la plana de l'Alt Empordà, amb el golf de Roses, fins al massís del Montgrí i les illes Medes. Grans extensions de mar al SE i al NE. A l'E, les muntanyes que formen la península del cap de Creus. Al N i NO, els contraforts de la serra de l'Albera i bona part dels Pirineus orientals, amb el Bassegoda, el Comanegra, la Mare de Déu del Mont, el Puigsacalm i el Canigó. Nord enllà s'albira també part de la plana del Rosselló. En dies molt clars poden veure's la Roca del Far, el Matagalls i el Montseny, i es diu que fins i tot, si la tramuntana ho afavoreix, la Provença i Mallorca.

Als vessants immediats de la Verdera hi ha, pel N, el monestir de Sant Pere de Rodes, situat en un replà poc més avall del castell, l'antic poble medieval de Santa Creu de Rodes i el de la Vall de Santa Creu. Pel NE, els de la Selva de Mar i el Port de la Selva. Pel SO, Palau-saverdera.

Aquest niu d'àligues serví de defensa del monestir, de talaia contra la pirateria, de santuari i de mirador residencial dels comtes d'Empúries. Actualment, les seves ruïnes serveixen de fita entre els termes municipals del Port de la Selva, Palau-saverdera i la Selva de Mar.

Història
S'hi distingeixen dues etapes constructives i històriques que expliquen la diversitat de noms amb què és conegut. Una primera etapa, plenament romànica, des del segle ix fins a finals del segle xiii, en la qual es construí el primitiu castell roquer, inicialment comtal i després monacal, que els documents de l'època anomenen "castell de Verdera". I una segona etapa, des de l'últim quart del segle xiii, en la qual fou ampliat i fortificat en mans dels comtes emporitans (per tornar, en el segle xv, a les dels abats de Sant Pere), i en la que és anomenat "castell de Sant Salvador", denominació actualment corrent a la comarca. Aquesta era l'advocació de l'església monumental construïda dintre del clos del castell durant la primera meitat del segle xi i que el convertí en un castell-santuari. El canvi de denominació respon, per tant, a una renovació en profunditat de l'estructura constructiva de la fortificació i al canvi de senyoria que l'acompanyà.

El castell de Verdera és un castell roquer que apareix esmentat per primera vegada als documents conservats l'any 904, com a possessió dels comtes d'Empúries. En concret es menciona com a "castrum quod dicunt Verdaria".[2] Encara que això permet suposar que aquest castell ja existia almenys durant el segle ix, l'arqueologia demostra que sobre la carena de la Verdera hi havia hagut una fortificació des d'època remota.[1]

El 974 el comte Gausfred I d'Empúries-Rosselló dotà el monestir de Sant Pere de Rodes amb importants propietats situades al seu voltant, entre les quals el castell de Verdera, donació que fou confirmada per sengles butlles papals els anys 974 i 990 i per un precepte del rei franc Lotari el 982. Aviat, però, el fill i successor de Gausfred a Empúries, Hug I, discutí aquesta minva del seu patrimoni i ocupà béns del monestir, entre els quals aquest castell. El papa Benet VIII el comminà, amb amenaça de les màximes penes espirituals, a esmenar aquest fet, i sembla que finalment el comte retornà aquests dominis al monestir, amb el qual ja s'havia reconciliat el 1022, en què assistí personalment a la consagració de la nova basílica, i així ho ratificà amb noves donacions en els anys posteriors. El castell de Verdera, que tenia un terme ampli que comprenia el castell de Bufalaranya (llavors anomenat de Roca Negra), prop de Roses, assegurava la defensa i l'autonomia del cenobi, i n'havia esdevingut una de les possessions més valuoses. Probablement aleshores hi fou construïda l'església de Sant Salvador, que sempre va dependre eclesiàsticament del monestir.[1]


El castell des de Santa Creu de Rodes (N)
A finals del segle xiii ressorgiren les disputes entre el comte i l'abat per la possessió de la fortalesa. Poc abans de 1283 el comte d'Empúries Ponç Hug IV se n'emparà, en el marc d'una política de recuperació del poder comtal que el duria a greus enfrontaments amb el bisbe i amb Jaume II. Les enèrgiques protestes de l'abat portaren, el 27 de febrer de 1283, a una concòrdia entre tots dos per la qual el comte confirmava les donacions de Gausfred. En el cas del castell, s'hi estipulava que els comtes podrien ocupar-lo en cas de guerra, com de fet ja es feia.

La imminent guerra amb França, derivada de la qüestió siciliana, motivaria que, pel juliol d'aquell any, el comte decidís reconstruir el vell castell i renovar-ne les defenses. A aquesta iniciativa correspon el potent clos murallat i la torrre de l'homenatge, situada al costat de l'antiga església. Tot i que no n'hi ha constància, sembla que els acords de 1283 i els esdeveniments immediats establiren de facto un condomini del castell, que quedà permanentment ocupat pels comtes, si bé sota la jurisdicció del monestir.


Segell de Ponç Hug IV d'Empúries
La croada contra la Corona d'Aragó de 1285 i la defecció de la jerarquia eclesiàstica, que donà suport als croats francesos, facilitaren aquest statu quo. Bernat Desclot, a la seva Crònica, acusa directament l'abat de Sant Pere de Rodes de traïció i explica com els invasors ocuparen el castell el juny de 1285 i el retingueren durant sis mesos. Expulsats els francesos, Sant Salvador retornà a mans de Ponç Hug.[1]

El 1299 l'abadia recorre als tribunals episcopals del bisbe de Girona contra el comte d'Empúries per múltiples ocupacions de jurisdiccions i de béns, entre les quals s'esmenta la del castell de Sant Salvador. La sentència condemnà el comte i l'amenaçà d'excomunió (1301), forçant-lo a signar una concòrdia amb l'abat (1303) per la qual renunciava a totes les ocupacions a excepció de la de Sant Salvador, que continuà en situació de condomini tàcit i en mans del comte. En el seu testament (1309), Ponç Hug indemnitzà Sant Pere de Rodes per l'ocupació del castell i li oferí garanties de no-agressió.[1]

Ponç Hug V d'Empúries, conegut com a Malgaulí, cedí la castlania de Sant Salvador als Satrilla, que la mantingueren fins al 1374, en què el comte Joan I d'Empúries recuperà el ple domini sobre la fortalesa. Personatge culte i brillant, Joan I tingué predilecció per Sant Salvador, des d'on podia contemplar tots els seus dominis, i s'hi feu construir una estança personal, segurament a la torre de l'homenatge.

El 1402, amb l'extinció de la segona dinastia dels comtes d'Empúries, el comtat passà a la corona, que poc després l'empenyorà a la Diputació del General. És possible que aquestes circumstàncies, més l'Interregne i el canvi de dinastia que poc després seguiren afavorissin que el castell retornés a mans efectives del monestir, ja que pel 1474 consta com a possessió seva. A finals del segle xvii, però, la documentació indica que tornava a estar en mans dels titulars del comtat d'Empúries, llavors els ducs de Medinaceli. En aquesta època el castell servia de guaita contra els pirates barbarescos.

Se suposa que el castell fou inutilitzat militarment, destruint bona part de les seves construccions, per ordre del mariscal duc de Noailles durant l'expedició de rapinya a Sant Pere de Rodes que protagonitzà el 1708, en plena Guerra de Successió.[1]

Ja inhabitable i inútil per a la milícia, el que quedava del castell degué retornar de seguida a mans del monestir, que el posseïa en el moment de l'exclaustració (1835). Amb la desamortització fou reclamat pels Medinaceli, als quals fou reconegut i que l'han posseït fins a data recent.