Palouet, El Sant Dubte, St. Pere de Murinyols, Ivorra, fonts de Santa Maria, molí del Paredador, Vicfred. La Segarra

Més Segarra en estat pur. Avui 1 de febrer 2023 amb boira la meitat de la ruta. Tanmateix l'interès d'aquesta radica en el gaudi incomparable de trescar per La Segarra. El valor paisatgístic de la comarca no té res a envejar al de la Toscana. Això sí, a diferència de la comarca italiana, els valors monumentals de la Segarra costen més de descobrir, cal parar-hi atenció, car falta molta i molta feina per a recuperar-los i fer-los visibles i visitables.

Descripció breu de la ruta

Sortim de Palouet, que és un llogaret encisador.

De la plaça de Sant Jaume ens dirigim cap a llevant, pel camí de l'ermita de Sant Pere de Murinyols o dels Empalous. Ens hi desviem per a visitar-la i retornem al camí.

Seguim per la pista entre camps, travessem el camí asfaltat que fa de Torà cap a Palouet, després la carretera LV-3003, tot seguit passem entre granges pel pont del Molins i finalment atansem la vila d'Ivorra, que bé val una visita ben documentada. (*)
El més probable, però, és que no us trobeu a ningú, malgrat ser cap de municipi, si més no ara a l'hivern.

Sortim de la vila pel mateix punt d'arribada -el portal de cal Millars-, baixem a creuar el torrent d'Ivorra i pugem per l'altre costat, travessem la carretera d'accés al poble i ens dirigim a trobar el torrent de Santa Maria.

A l'alçada de la casa Puigsatorre ens desviem cap a la font de la Figuera -a la dreta- i d'allí cap el molí del Blanc o del Paredador, amb la seva bassa i el seu cub.

Refem les passes fins la casa i seguim l’exigua sèquia per on baixava l'aigua de les fonts de més amunt, les de Santa Maria i la de Sant Gervasi i Sant Protasi, ara captades i canalitzades per a la població.

Un cop al bell indret, sota d'un formós plataner, ja som davant mateix de l'imponent santuari del Sant Dubte (*)

Anem ara a creuar altra vegada la carretera i seguim entre grans camps de cereal cap a Vicfred.

En algun tram el pagès s'ha menjat el camí i haurem de trescar pel llindar.
Atansen Vicfred, seu d'un imponent castell. La part més visible d'aquest és ara una casa senyorial. Sembla que altres parts de l'antic castell formen part de diverses cases. Hi ha un passadís "secret" soterrat, el qual es pot localitzar, que anava d'un extrem a un altre del castell. És de suposar que tot això és possible conèixer-ho en la visita, prèvia reserva.

Abandonem Vicfred i emprenem la baixada cap a Palouet. Un trajecte plàcid. Abans d'arribar-hi trobarem l'embassament i el post d’observació d’aus; tot seguit el cementiri, la tàpia de tancament del qual és sobrepassada en alçada pels calaixos de nínxols, i podem donar per acabada la ruta.

A nosaltres ens esperen per dinar a cal Xuriguera, on hem reservat. Un lloc molt recomanable. A posteriori hem gaudit del passeig pel seu petit nucli.

(*)Enllaç a castell de Vicfred: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_de_Vicfred

A la pàgina de somsegarra en que es presenten els castells de la Segarra, n'hi figuren 77, entre restaurats, en runes i en bon estat.

Sant Pere de Murinyols o dels Empalous és al terme de Torà.

Vicfred és dins el terme municipal de Sant Guim de la Plana.

Palouet és al municipi de Massoteres.

(*) El Sant Dubte
Ressenyo aquí un fragment de l’obra de Vidal Vidal “Les rutes de ponent” II. El país de les pomes, en que relata el que fa al cas amb el seu característic estil entre irònic i sorneguer.
El cabell de la verge
.../Abans d'arribar en aquesta vila, però, apareix a la vostra dreta, després d'un revolt, l'edifici solitari de Santa Maria d'Ivorra, de façana graciosa y severa. Aquest santuari s'aixeca en l'enclavament de l'antiga esglesiola on va tenir lloc el celebèrrim prodigi del Sant Dubte. En realitat, aquest fet miraculós no es basa en un dubte sant, sinó més aviat en un dubte impiu. Mossèn Bernat Oliver hi estava celebrant missa -era a principis del segle XI- quan de sobte li va sobrevenir un rampell d'incredulitat respecte de si aquell Raïmat collita 1005 que acabava d'aixecar en el calze havia esdevingut realment, per obra i gràcia del seu ministeri, legítima sang de Jesucrist, fill de Maria. No feia pas ni un segon de tal herètica vacil·lació a l'entorn del misteri fonamental de la transsubstanciació que el líquid consagrat va començar a borbollejar com el sidral, sobreeixint la copa i deixant totalment perdudes les tovalles i els corporals. El sacerdot celebrant, davant tal prodigi, s'espanta, es meravella, es confon, crida... Acut a l'instant la gent de la parròquia, i tots adoren, emocionats i corpresos el gran miracle...

Assabentat del portent el bisbe d'Urgell, li va faltar temps per personar-se a Ivorra i recollir el calze i els draps xops de la Sang de Crist, per dur- los a Roma, conscient de la seva importància, per presentar-los al papa Sergi IV, el qual va certificar que les taques corresponien a la mateixa Sang Preciosíssima que va tenyir el Calvari. A més, el pontífex va expedir una butlla per la que concedia una indulgència plenària amb privilegi de jubileu i absolució de censures, a part de la possibilitat que els romeus que es desplacessin a Ivorra poguessin obtenir els perdons que, fins a la data, solament es guanyaven visitant les basíliques de la ciutat del Tíber. El sant Pare devia de quedar tan feliç i reconegut amb aquell present del bisbe urgellenc que, a canvi d'un simple retall d'aquella tela tacada, va obsequiar la parròquia d'Ivorra amb un reguitzell de relíquies -que devia tenir repetides, perquè si no, no s'explica- d'entre les què destacaven un bocí de la Vera Creu, un trosset de dit del beat Andreu, un altre de la làpida del Sant Sepulcre, un altre encara de la vesta inconsútil de Nostre Senyor, algunes porcions de les calaveres dels màrtirs Gervasi i Protasi, una espina de la corona de Jesús, uns quants pèls de la barba de sant Pere, mig anell de santa Catarina, tot un dit de santa Bàrbara i un fragment de la porta daurada, que consistia en un boci- net de vidre i que, com afirmava Jaime Villanueva, no sé de qué puerta se habla. Però, indubtablement, el regal que més il·lusió devia fer als segarrencs va ser un cabell de la Verge, relíquia molt venerada, anys a venir, a la sagristia de l'església parroquial d'Ivorra on va ser traslladada, juntament amb les altres i que mossèn Kubala (el renom li venia de la retirada que tenia al davanter-centre hongarès) mostrava amb emoció mal reprimida als extasiats pelegrins.

En relació a la qüestió del Sant Dubte, afegeixo que a l’interior de l’església parroquial de Sant Cugat d’Ivorra s’hi exposa el reliquiari de plata del segle XV amb inscripcions sobre pergamí, que conté les relíquies que fa més de mil anys el papa Sergi IV donà al bisbe Ermengol d’Urgell.
Pel que fa al santuari, en aquests moments s’hi fan obres per adequar una part de l’hostatgeria a fi d’allotjar una comunitat de monjos coptes. És d’esperar que la recuperació d’uns estadants propicii que la porta sigui oberta als visitants.

(*) Ivorra
Aquesta població de nom estrany, apartada de les carreteres transitades, amaga un ric patrimoni i bella història. Només esmento aquí que és el municipi segarrenc amb més molins concentrats en 1 quilómetre. Per contra cap d’ells està en un estat visitable. El que aquesta ruta hi fa cap (el molí Blanc o del Paredador) és el que té l’aspecte més galdós, a més que el seu interior guarda encara en bon estat l’aparell de la molta, malgrat no està en condicions de ser visitat (ja que els usos posteriors van ser galliner coniller)
Podeu trobar informació a bastament a
https://raco.cat/index.php/InventariSegarra/issue/view/20972