Parc Natural del Montgrí... a la recerca de barraques de pedra seca

Si et posiciones sobre " Veure més " (color blau) que es troba al final de la descripció del recorregut, podràs veure tot el àlbum de fotografies d'aquesta sortida...
Ruta feta amb el caminants dels diumenge i els nostres inseparables companys de “quatre potes”.
Barraques de pedra seca, antics forns de calçs, aixarts, cisternons, dolines, clapers...Un vell entramat agrícola, entre garrigues i pinedes a l’interior del massís del Montgrí. Això és l’objectiu de aquesta sortida, seguint part de la Ruta del Vent (ruta museïtzada amb rètols informatius dels punt d’interès), combinant alguns trams del GR-92 i del sender local
Aparquem quasi a dalt de l’avinguda Maresme de la urbanització de la Torre Vella, en una clariana del bosc, adient per uns quants vehicles i comencem a caminar seguint un corriol que ens deixa fora de la zona urbana. Davant nostre, el primer rètol que trobem indicant la Ruta del Vent i que seguim un tram, de seguida passem al costat del forn de Calç del Coll de les Sorres (o d’en Busqueta), amb plafó informatiu, aquest està prou ben conservat, es veu clarament la seva configuració. Tenia dos accessos: un de superior, per on s’abocaven les pedres calcàries a l’interior del forn, segurament transportades amb carro; i un altre d’inferior, per on mantenir el foc encès fins pràcticament una setmana, ja que la calç s’alliberava a partir de 800ºC.
Un xic més enllà arribem al Camp d’en Busqueta (plafó informatiu), que és prou interessant pels dos pins pinyoners que en són l’emblema i per la seva forma inicialment arrodonida que ens permet esbrinar què és una dolina en terreny càrstic i amb les primeres barraques de pedra seca d’aquest recorregut...
La barraca que toca el camp està força decaiguda. Curiosament és exempta (no forma part de cap mur). Es veu petita i senzilla, de planta circular. Encara conserva la llinda. Molt a prop, formant part de l’eixart (Els eixarts són parets de pedra seca que voltava les propietats. Les pedres per fer-lo provenien del mateix camp), hi ha una altra barraca molt més ben conservada, tot i que segurament deu ser de la mateixa època, per la meitat del segle XVIII. Com he dit, està totalment integrada a l’eixart, sobresortint la part de la coberta. És de falsa volta, molt simple i irregular, però sòlida, de forma allargada més que no pas circular, i la llinda de la porta no és gaire gran, gens treballada. Està orientada al camp amb una mena de banc al seu fons.
La propera barraca que trobem és la d’en Ricardo Major, molt ben conservada, entre eixarts i bosquets de pi blanc. Ens hem de desviar un xic del camí per visitar-la.
Seguim i trobem una altra barraca a peu de camí, aquesta totalment derruïda. El camí es va enfilant fins arribar al corriol que ens ha de portar al cim del Tossal Gros, un petit turó ple de vegetació però que ens deixa entreveure unes magnífiques panoràmiques del Baix Ter.
Tornem al camí i seguim fins el Coll d’en Taians amb una cruïlla de camins. Continuem per l’esquerra, seguint un filat elèctric fins els camps de Torre Ponça i un xic més enllà i aïllada del camí la Barraca de Torre Ponça, una important barraca en molt bon estat de conservació.
Tornats al camí, hem de parar atenció... després de caminar uns 80 metres, hem de agafar un curt viarany (dreta) per canviar de camí i de sentit de la marxa, passant al costat dels camps de Torre Ponça (l’altre extrem), fins arribar a una cruïlla (esquerra), on seguim ara el GR-92, una planer camí entre garrigues i pins. Aquest ens porta al forn de calç i la pedrera dels Hereus (plafó informatiu) i un tram més enllà a una cruïlla amb un altre plafó informatiu de la Barraca dels Hereus (dreta).
Agafem un breu tram d’anada i tornada per anar admirar aquesta barraca, una de les més ben conservades del massís, destinada a aixopluc i, si convé, com a lloc de pernoctació temporal, en èpoques de molta feina als camps. Té una llinda amb arc de descàrrega i l’anomenada llosa corredissa del sostre, que permetia tapar-la o destapar-la en cas de fer-hi foc a dins.
Dos cruïlles a l’esquerra, seguint camí i arribem als Cisternons primer i un xic més enllà Les Dolines, ambdós amb plafons informatius.
De la primera, el plafó diu: “Els Cisternons són una sèrie de cavitats geològiques que formen galeries. Són originades per l’acció de l’aigua sobre les calcàries que, a poc a poc, van foradant la roca. Els Cisternons permeten disposar d’aigua al llarg de l’any, talment com una cisterna, d’aquí el seu nom.
De les Dolines, el plafó fa una explicació del procés que va passant de “caus” a “dolines”. Tot i que s’acompanya amb un esquema, potser aquest no és gaire clar. El que veiem en la zona és més aviat un avenc i el que seria l’inici d’una dolina. L’avenc és el “punt d’absorció” a què fa referència el text del plafó. És remarcable que en zones càrstiques les aigües rarament formen torrents, sinó que simplement desapareixen dins la roca i a còpia de temps formen galeries. Això és degut al fet que les roques calcàries són solubles en àcids diluïts freds. L’aigua de la pluja, juntament amb el CO2 de l’atmosfera o els àcids orgànics de diferents zones, fan que els territoris calcaris tinguin un relleu peculiar, anomenat càrstic.
El corriol comença a anar de pujada, passant davant el plafó de la Coma Llobera, aquest fa referència a les plantes aromàtiques (farigola, barballó, romaní...) i també al fet que la coma recollia bona part de les aigües pluvianes del Montgrí, que després anaven a parar a l’estany de Sobrestany.
Quant la pujada fineix dalt la pineda, tornem a seguir el GR-92 (dreta), passant pel plafó que ens indica: les pinedes...aquest diu: “Les pinedes del massís són fruit de l’acció modificadora de l’home i són gairebé els únics espais arbrats del Montgrí. Els pins són espècies molt tolerants al clima mediterrani. El pi bord i el pi de llei han anat guanyant terreny a mesura que l’home ha fet recular els alzinars i les garrigues, fins a esdevenir molt abundants al Montgrí.”
El Pou del Mustinyà és el proper punt interesant de la ruta, ara sec i cobert amb una reixa. L’ajuntament de Torroella el va fer construir al segle XVII, per tal de facilitar l’establiment de conreus i pastures al massís, com a pou públic. El còrrec que hi passa per la vora en garantia l’aigua la major part de l’any.
A un costat del pou es situa el Aixart Gran i d’altre la barraca del Mustinyà...nosaltres seguim per un corriol amb pujada situat entre el pou i la barraca. Dins el bosc, fem parada per esmorzar, abans d’afrontar “la gran pujada”.
El llarg corriol ens baixa fins el Còrrec del Coma Llobera, amb les restes de alguna barraca i algun bassi d’aigua i per fi arribem a la cruïlla de la Pujada de la Duna.
Amb aquest nom ens referim al camí que va des del Còrrec de Coma Llobera al Puig de la Reina, sota la Muntanya Gran. Un pendent de sorra, bàsicament sostinguda per les arrels dels pins, en un corriol marcat perquè els visitants (molts d’ells ciclistes) no es dispersin per les vores malmenant la fràgil vegetació que cobreix la sorra, que ens porta d’una cota de 38 m. a 114 m. en poc més de 300 m. de recorregut.
Un cop superat la pujada, agafem un viarany que tenim a la nostra esquerra, seguint el sentit de la marxa i que ens porta fins una barraca de bona mida, coneguda com la barraca de l’Alenyà, una barraca sencera amb l’entrada amb un fort pendent cap endins a causa de les pedres que s’han desprès del sostre, encara que això no l’hagi perjudicada massa. Té corona i forma part d’una paret, com si en fos l’inici, però no té una forma clarament definida, segurament pel mateix esllavissament, amb una llinda de bona mida, un xic irregular, i a l’interior la falsa volta està rematada amb clau de volta. L’accés a l’interior és un xic dificultós però possible.
El camí ara planeja, quant passem per dalt el Puig de la Reina i de seguida albirem la cruïlla amb pal informatiu que ens indica la direcció de la Barraca d’en Xeu (esquerra).
El viarany ens fa travessar els dos murs esbaldregats d’una carrerada (evidentment el camí habitual no passava per aquest punt), el corriol que amb un tou de sorra i una vegetació esclarissada per la presència de pins pinyoners, ens porta fins una fita MP (Monte Público), a tocar d’un eixart esbaldregat que dona pas a l’entrada de la barraca. Aquesta, molt gran i ben conservada, està protegida per un eixart llarg en direcció nord-sud. Un altre eixart, petit però ample, d’uns 5-6 m de llarg, surt de la barraca cap a l’est. L’alçada exterior supera els 3,5 m amb un esglaó de mig metre que recula cap a l’interior pel cim de la meitat de l’alçada. Les parets fan uns 2 m de gruix.
Tornem a la cruïlla i seguim un amable camí dins el bosc que en suau desnivell en baixa fins la urbanització de la Torre Vella, on començàvem i acabem aquesta interesant ruta que segurament hi tornarem perquè tot i veure moltes barraques i punts d’interès, encara queda molt per descobrir...
Salut i bones caminades!!