Passejada per Barcelona. El Tres Turons.

Passejada per Barcelona. El Tres Turons: la creueta del Coll, Turó e la Peira i Turó de la Rovira (bateries)
Una matinal per les parts altes de Barcelona, admirant el paisatge que ofereix la ciutat: el mar,la muntanya de Montjuich, El Tibidabo i el perfil de Collcerola (skyline), edificis singulars com la Sagrada Família, el Supositori, les Torres Mapfre o l’edifici de l’antic Banc Atlàntic, ara Sabadell, els quals sobresurten de la resta de cases, és un espectacle que de tant en tant ens hem de regalar. Així com altres edificis i indrets que podem conèixer en aquest recorregut i que també paguen la pena, com el Turó de la Rovira i les seves bateries.
Sortim del metro de Penitents de la línia verda (L3), travessem l’Avinguda de Vallcarca, i ens dirigim al Parc de la Creueta del Coll, per les escales del carrer Morell i passant pel costat del Poliesportiu de la Creueta del Coll.
Un cop al parc, ens trobem en un mirador amb barana de fusta i després enfilem un sender, que discorre per sobre d’una mena de cresta situada entre l’enorme forat que va deixar la Pedrera del Coll, a mà dreta, i un pendent verd fins a un ample camí de parc, a mà esquerra. El sender està protegit per una tanca de fusta al costat dret, més escarpat, des d’ on es pot veure el parc de la creueta del coll.
La Creueta, de ferro, en el punt més alt de la muntanya i sobre un gran escarpat, es veu allà al final del camí. Tot l’escarpat i el gran forat, s’ha produït per l’explotació de la pedrera. S’han menjat mitja muntanya. És el mateix efecte que es pot veure a la muntanya de Montcada: una aresta sobre una paret escarpada amb la mitja muntanya que queda.
Arribem al cim i fa vergonya aliena veure com està ple de llaunes de refresc i inclús una ampolla de cervesa de litre, buida. Una pena. Malgrat tot, bones vistes de Barcelona i una vista aèria del parc més avall.
Tornem pel mateix camí, fins un punt on surt un sender que tira cap avall en un lloc que no fa tant pendent. Arribem a la part plana, i després de fer una giragonsa, trobem unes escales que ens donen accés a la part més baixa del parc. Aquest té la gràcia de tenir un embassament que omplen d’aigua a l’estiu i serveix de piscina pels veïns i sobretot per a la canalla. També hi ha un bar, una escultura penjada, unes palmeres, eucaliptus i plàtans i un emparrat. Diversos bancs i fonts completen el mobiliari urbà d’aquest parc veïnal, antiga pedrera reconvertida.
Sortim del parc i pugem pel carrer de la Mare de Deu del Coll. Passem per la finca Sansalvador, taller d’Història de Gràcia i on es pot visitar un antic refugi anti-aèri. Després passem per un altre edifici singular: Villa Conchita. Un edifici de 1911 de Marcel•li Coquillat, amb tanca de maó i porta de ferro forjat, d’estil modernista.
Tombem pel carrer del Santuari on trobem l’església de la Mare de Deu del Coll, davant d’una plaça amb mirador. Desprès tombem pel carrer Ceuta que va a parar al Col•legi Virolai. A mig camí agafem unes escales a mà esquerra, i quan som dalt, tombem a mà esquerra i després agafem un camí a mà dreta que després d’una giragonsa ens porta al cim del Carmel. Un turó, que per a la meva sorpresa, està verge, sense cap construcció. Tot herba. Fantàstic.
Fent un angle de 90 graus, respecte al camí de pujada, baixem per uns sender que ens porta dret fins al Mirador de l’arquitecte Ignasi de Lecea on hi ha unes pedres que porten gravat l’enigmàtic lema de Saint Just: “L’ordre d’avui és el desordre de demà.” Saint Just (1767-1794) va ser un revolucionari francès anomenat pels seus partidaris “l’Arcàngel de la Revolució” i pels seus detractors, “’l’arcàngel del terror”. Va acabar a la guillotina junt amb Robespierre.
Després d’una parell de giragonses, baixem a un passeig que ens porta a la carretera del Carmel. Aquest carrer passa pel coll entre els dos turons: el Carmel i el de la Rovira. En el cantó de la Rovira hi ha el popular bar i restaurant de tapes Las Delícias.
Pugem pel carrer Mülhberg fins el Mirador del Guinardò. Tornem a gaudir de unes bones vistes de Barcelona. Si seguíssim endavant arribaríem al pont Mülhberg que queda a sobra del forat d’una altra antiga pedrera: la de Can Baró. Però aquesta no s’ha convertit en parc, com el de la creueta sinó en aparcament de cotxes.
Retrocedim unes passes i pugem per un camí que, en un parell de giragonses, ens porta directes al cim. Allà veiem primer, un enorme dipòsit d’aigua i després, els assentaments de les antigues bateries anti-aèries i el barri dels canons, un barri de barraques que va existir des del final de la guerra fins l’any 1990. Excel•lents vistes sobre Barcelona. Malgrat que en un cartell posa que no es pot traspassar la barana, la gent passa per a fer-se la selfie amb Barcelona al fons.
Baixem per l’altra cantó, pel carrer de Labèrnia, veiem una casa singular amb una gran creu estil Gaudí i baixem per unes escales de ferro, que a nosaltres ens han semblat del tot innecessàries. Tot sigui per gastar diners del contribuent.
Arribem a un mirador i més avall ja entrem en el parc del Guinardó. Agafem el camí que va al centre històric i baixem per unes conduccions d’aigua sense aigua. Una pena. Que bonic que faria l’aigua corrent per tots aquests embassaments. Passem pel costat d’un jardí infantil. Un carrer divideix la part baixa del parc. Finalment acabem a la plaça del Nen de la rutlla o Nen de l’aro, símbol del Guinardó. Allà agafem l’autobús. Fi de la sortida.
Espero que us hagi agradat i gràcies a bouvier per compartir.
Salut i República.