PASSEJADA PER L'ESTANY D'ULLASTRET

PASSEJADA PER L’ ESTANY D’ULLASTRET.

L’estany d’Ullastret era un llac, ja desaparegut, localitzat en una depressió tectònica a la part oriental del terme municipal d’Ullastret.
Era alimentat per les aigües del Daró i per altres recs i torrents de la seva conca i tenia una superficie aproximada de 3 Km2. S’estenia al peu de l’antic poblat ibèric de la tribu dels indigets, el “ Puig de Sant Andreu “, situat a 53 m sobre el nivel del mar. Les excavacions i recerques han comprovat que comunicava amb el mar a través d’un seguit d’embassaments litorals i que hi havia dues illes :
- L’illa d’en Reixach, situada a 400 m al nord-est del Puig de Sant Andreu i a 13 metres d’altura máxima, era un segon poblat ibèric. L’existència de l’estany assegurava aigua, caça i pesca als habitants dels poblats.
- L’altra illa, l’actual Puig d’en Serra que va ser necròpolis (cementiri) dels dos poblats ibèrics.
El dessecament de zones lacustres s’ha donat a molts llocs de la plana empordanesa, no és exclusiu de l’estany d’Ullastret. També Bellcaire, Castelló, Boada, Pals…
L’estany i les terres humides que l’envoltaven havien estat sempre un espai intensament explotat i aprofitat. Als voltants de l’estany hi havia prats inundables, aigualleixos (raixorts) que eren utilitzats com a zona de pastura. Les vores de l’estany proporcionaves balques i era territorio apte per la caça i la pesca. De les aigües de l’estany se’n treien anguiles, tenques (carpes) i peix blanc. També se’n treien sangoneres.
Per pescar, per tenir el dret d’arrendament, s’havia de pagar una taxa i quan es venia el peix (per l’ús de les balances) hi havia l’obligació de netejar tres vegades l’any el rec Traient. I s’havia de vendre el peix al mercat d’Ullastret (una rova = 10 quilos) de cada una de les espècies indicades i a un preu fix. A 3 sous la lliura carnissera d’anguiles i tenques i 2 sous la lliura de peix blanc.
La proposta d’assecament, sembla que no va ser degut a qüestions sanitàries (lluita contra les miasmes) ni tampoc per una qüestió demogràfica (jornals que farien 18/20 homes a temps complert). Va ser per iniciativa d’un grup d’hisendats o propietaris rendistes. Però una vegada dessecat es van repartir algunes terres entre veïns i terratinents de la localitat perquè l’estany era del municipi (Universitat).
La concessió del dessecament no va recaure sobre un particular o una companyia privada. Es va plantejar com una obra col•lectiva i els seus beneficis potencials com una riquesa que podia ser repartida entre veïns i propietaris de la localitat com si de qualsevol altra terra comunal es tractés.
El dessecament va ser una obra complexe i va perllongar-se durant molts anys. El primer projecte (1850) es reduia a impedir l’entrada del Daró a l’estany i a consolidar l’acèquia de drenatge preexistent (el rec Traient) per donar sortida a les aigües dels vessants propers.
Les obres per desviar el Daró començaren el setembre de 1853, però de seguida varen haver d’aturar-se a causa de l’oposició dels veïns de Serra de Daró i de Llabià que s’inundaven.
El desviament del riu va acabar-se el 1857 però va generar un nou problema : les obres de defensa que s’havien realitzat impedien que les aigües procedents de la riera de Celsà trobessin sortida al Daró i quedaven retingudes a l’estany. Per resoldre-ho es va prolongar la sèquia existent en paral•lel al riu fins a Gualta. Però tampoc es va resoldre el problema. Aleshores es va passar d’un dessecament per decantació a un dessecament per elevació. La primera operació va consistir a construir un terraplè des del turó d’en Serra al de Llabià per a protegir-se del Daró. La segona actuació fou l’adquisició d’una màquina de vapor que accionés una roda hidràulica per extreure mecànicament les aigües procedents de la riera de Celsà i els vessants propers.