Pedra seca a Castellar del Vallès IX: Serra de Sant Feliu i el Roldonar

Download

Trail photos

Photo ofPedra seca a Castellar del Vallès IX: Serra de Sant Feliu i el Roldonar

Author

Joan Borràs Alsina

6,322 191 10763

See more trails from this author

Trail stats

Distance: 7.54 mi
Elevation gain: 1,568 ft
Technical difficulty: Moderate
Elevation loss: 1,568 ft
Max elevation: 1,802 ft
TrailRank: 62 4
Min elevation: 906 ft
Trail type: Loop

Time: 3 hours 19 minutes
Coordinates: 2110
Uploaded: March 12, 2023
Recorded: March 2023

Rating
4 1 review
Information
Easy to follow
Scenery

2 Claps 3 comments

near Sant Feliu del Racó, Catalunya (España)

Viewed 154 times, downloaded 5 times

Trail photos

Itinerary description

Les construccions de pedra seca tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari a molts territoris on predominen. En aquest sentit, han configurat al llarg dels segles uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot per l'olivera, la vinya, l'ametller i els cereals, plenament adaptats als sòls i al clima. Les seves funcions eren diverses amb usos com a cobert d'estris, lloc de descans, delimitació de finques o emmagatzematge d'aigua.

Condicionament de finques
Al llarg de la història, moltes generacions han extret dels que acabaven essent camps de conreu les pedres que n'impedien la llaurada i el correcte creixement de les llavors. Aquestes pedres han servit per construir els marges de despedregar i els murs de pedra seca, que protegeixen i limiten els camps i, en alguns casos, també les propietats.

Marges
Els marges o murs de pedra seca atalussen els pendents tot conformant els bancals o feixes i aconseguint així guanyar terreny cultivable on abans el pendent ho impedia. Aquestes construccions permeten frenar l'escolament de l'aigua de pluja, així com retenir la humitat i prevenir l'erosió. Els marges són l'element més senzill i alhora el patrimoni més comú de la pedra seca.

Marges de despedregar
Despedregar va constituir durant diverses generacions un treball que omplia de sentit les hores mortes i es traduïa sovint en la construcció de marges i parets. D'aquesta manera es convertien els terrenys en cultivables i es complia alhora amb una triple funció: dividir la propietat, emmagatzemar el pedruscall i, en terrenys inclinats, prefigurar els bancals o esglaonaments que a continuació s'omplien amb terra i esdevenien conreu. En indrets amb predomini de l'arquitectura de la falsa cúpula, l'existència de la cabana o barraca també responia a aquesta necessitat de desproveir el camp de pedra.

Barraques , cabanes i aixoplucs
Són construccions que feien la funció de cobert d'estris i lloc de descans. L'utilitzaven els pagesos quan les feines del camp requerien romandre-hi més temps i per protegir-se de les tempestes quan les finques eren lluny del nucli urbà. Si les dimensions ho permetien s'utilitzaven també com a lloc de descans pels animals de tir. Amb la irrupció dels tractors i els cotxes, aquestes construccions han anat perdent la funció original. D'altra banda, les vores de les cabanes i barraques solen ser l'espai de la finca elegit per ubicar els diversos arbres d'ombra que, per la seva major grandària, han esdevingut referents d'un paisatge dominat per cobertures vegetals de poca alçada.

Barraques de vinya
Es tracta del tipus de construcció més comú a la Mediterrània. A Catalunya, el trobem a les comarques centrals, al Camp de Tarragona i a tot el litoral en gran nombre. Probablement la tècnica per construir-les, el sistema d'aproximació de filades, sigui molt antiga. La tècnica consisteix en anar sobreposant les pedres horitzontalment sense polir, aplanades, ben aparellades entre si i amb un lleuger pendent. La filada superior es decanta cap a l'interior, tot formant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb una o diverses lloses. A vegades, a sobre també s'hi posa una capa de terra i argila i fins i tot fixadors vegetals, com els lliris.

Cabanes de volta
Són construccions realitzades fonamentalment al llarg del segle XIX a la zona de les Garrigues, l'Urgell, Segarra i Terra Alta. Normalment estan fetes sobre terreny en pendent amb filades consecutives de carreus formant un arc de mig punt i amb la façana incorporada un cop conclosa la volta. Una vegada feta l'estructura, s'afegia terra natural a sobre per tal d'impermeabilitzar-la. Acostumen a tenir una superfície d'entre 15 i 35 m², i una única porta -ocasionalment amb un respirador a sobre- i sense finestra.

Balmes murades
Per balma murada entenem les coves naturals que s'havien habilitat com a estança amb l'aixecament d'una paret de pedra seca per la part exterior que presentava un accés i normalment una sortida de fums. En algunes zones, trobem balmes murades d'una gran superfície que feien la funció de corral per als ramats.

Cabanes de teula
Anomenem cabana de teula les construccions de planta quadrada o rectangular de paret de pedra seca i coberta de teula àrab a una o dues aigües. La seva grandària, obertures, distribució i altres característiques són molt variables. Després dels marges, són l'element de pedra seca més comú construït a l'entorn del litoral peninsular entre finals del segle XIX i primers dels anys cinquanta del segle XX, època a partir de la qual comencen a utilitzar-se materials ceràmics.

Recers o paravents
Es tracta de construccions senzilles concebudes per protegir-se del vent, formades per una paret simple de pedra seca. Presenten formes diverses -circulars, de ferradura, quadrats, rectangulars- generalment amb l'entrada orientada al costat contrari d'on bufa el vent dominant. En podem trobar aïllats o adossats com una prolongació de la paret exterior d'una cabana o barraca.

Emmagatzematge d'aigua
A la conca mediterrània, amb una pluviometria irregular i més aviat escassa, esdevé fonamental la disponibilitat d'aigua sobretot per les persones, el bestiar i les hortes. La pedra seca esdevé altre cop el mètode emprat per a la construcció de basses o construccions similars per tal d'aprofitar l'aigua de la pluja.

Basses
La bassa és un dipòsit rudimentari emplaçat a l'aire lliure i sense cobrir. Són de base plana circular amb paret lateral en pedra seca, tot i que en alguns casos (probablement més recents) la forma és quadrada o rectangular. El substrat de la base solia ser d'argila, material gairebé impermeable. Normalment tenien un accés interior mitjançant una escala. Les escales servien per anar a buscar el nivell de l'aigua quan aquest era més baix i per procedir a la periòdica neteja del seu fons, on anaven a parar la brutícia i impureses que l'aigua hi arrossegava. Per evitar l'entrada de bestioles s'alçava la paret al voltant de la bassa i, en algun cas, es cobria amb falsa cúpula.

Cisternes i aljubs
Les cisternes i aljubs són un dipòsit més reduït, avançat i artificiós, constituït per una bassa soterrada de base quadrada o rectangular, coberta i coronada per una mena de cabina, tancada amb una petita porta metàl·lica o de fusta, en la qual una persona pot acostar-se per recollir l'aigua de l'interior amb una galleda. En les cisternes la bassa interior està excavada en el terreny o bé aprofita una concavitat natural de la roca o un buidatge fet expressament per aquesta finalitat. El sortidor o cabina, semblant a la part exterior d'un pou, presenta formes i tècniques molt diferents que van des d'una senzilla construcció de base quadrada o rectangular en obra ceràmica fins a una planta cilíndrica aixecada en falsa cúpula, passant per la planta troncocònica coberta amb lloses i argila, entre altres. Preveu dos orificis: un per a l'entrada de l'aigua que es recull a l'exterior sobre la roca o altra superfície llisa i un altre com a sobreeixidor.

Cogulles
Les cogulles o cadolles són un tercer tipus de dipòsit força més singular. Tenen forma normalment rectangular i són excavats a la roca. Sempre es localitzen a la part baixa d'una superfície rocosa, més o menys àmplia, solcada per unes canals obrades sobre la pedra que aboquen al dipòsit. Per evitar l'evapotranspiració i la intrusió de bèsties hom les cobria amb una tapa metàl·lica o de fusta.

La Pedra Seca a Castellar del Vallès
El Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar del Vallès treballa des de l’any 2008 restaurant i inventariant el paisatge de pedra seca que formava part del seu passat vitivinícola. Cada dimarts, Joan Roura i els companys del Grup, surten a preservar i restaurar aquest patrimoni cultural. Porten restaurades i inventariades prop de 160 barraques del terme municipal. Cada barraca té el seu nom i va acompanyada per una amplia fitxa de referència on s’explicita: l’estat de la trobada, la data de restauració, tipus de pedra i construcció, la cúpula, i altres dades, acompanyades d’un detallat mapa amb la seva localització.
La recuperació d’aquest patrimoni va portar particulars, institucions, i diferents grups a presentar candidatura per la seva salvaguarda. Entre els quals l’Ajuntament de Castellar del Vallès, que va donar suport a la candidatura internacional -presentada conjuntament per vuit estats europeus- de pedra en sec. El 28 de novembre de 2018 la UNESCO va incloure l’«Art de la pedra seca: coneixements i tècniques» a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Fonts:
Observatori del Paisatge. La Pedra Seca

Grup de Recerca de la Pedra Seca de Castellar del Vallèa

Centre Excursionista de Castellar del Vallès

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

RECORREGUT:
Sant Feliu del Racó - Plaça del Dr. Puig - Església de Sant Feliu - Carrer del Pare Feliu - Plaça de Miquel Pont i Alguersuari - Carrer del Turó - Carretera de Castellar BV-1249 - Camí del Ripoll - Riu Ripoll - Horts del Ripoll -La Malesa - Gorg d'en Fitó - Balma del Turó de la Malesa - Serra de Sant Feliu - Barraca 50 o de la Serra de Sant Feliu - Bosc de Can Riera - Barraca 87 o de l'Arnau Real - Coll del Lliri - Coll dels Saulons - El Gatosar - Barraca 103 o d'en Ramon Suades - Carena de Can Sallent - Font de la Penitenta - Torrent de la Penitenta - Barraca 129 o de l'Ernest - La Pallissa Quadrada del Pla del Cirerer - Barraca 107 o d'en Lluís Vila - Barraca 72 o del Pla del Cirerer - Barraca 141 o d'en Pau Jonoll - Barraca 140 o de la Sílvia - Barraca 139 o del Roldonar - Carena de Sant Feliu - Barraca 130 o del Rosendo - Coll del Lliri - Bosc de Can Juliana - Can Juliana - Camí de Can Juliana - Sant Feliu del Racó - Carrer de la Sorrera - Carretera de Castellar BV-1249 - Plaça de Miquel Pont i Alguersuari - Carrer del Pare Feliu - Plaça del Dr. Puig

Waypoints

Plaça del Dr. Puig

Inici i final de la ruta. Iniciem el recorregut vorejant l'església pel Carrer del Pare Feliu en baixada.

Església de Sant Feliu

L'acrual església de Sant Feliu es va construir l'any 1891 després d'enderrocar l'edifici romànic del qual només se'n conserva el campanar i un atri. L'antiga església de Sant Feliu del Racó ja està documentada el 896, però la troballa d'una llosa que seria l'ara de l'altar d'època preromànica ha fet pensar en la posibilitat d'un temple existent dels primers temps del Cristianisme. L'interior està decorat amb pintures de l'artista sabadellenc Fidel Trias Pagès. L'església es troba sota l'advocació de Sant Feliu Africà i Santa Quitèria.

Girem a l'esquerra

Plaça de Miquel Pont i Alguersuari

Miquel Pont Alguersuari fou alcalde de Castellar del Vallès de 1979 a 1986 per Convergència i Unió. Fou pare de vuit fills, professor mercantil i dirigent d'una petita empresa tèxtil. Durant el seu mandat al capdavant de l'Alcaldia de Castellar del Vallès, l'Ajuntament va viure una etapa de recuperació de l'exercici democràtic polític i d'afrontar els reptes per dotar el municipi de les infraestructures, equipaments i serveis necessaris per a canalitzar les mancances de la població castellarenca, des de la lògica inexperiència i de la precarietat de recursos. Durant un viatge particular a França, el 19 d'abril de 1986 va morir víctima d'una lesió cerebral a conseqüència d'una intoxicació. El 28 de juny de 1986, el consistori va atorgar-li la Medalla de la Vila a títol pòstum. Josep Arderius Casanovas, que el va substituir com a alcalde fins al final de la legislatura, el va definir com un home senzill, profundament arrelat a la terra catalana, a qui estimà i consagrà la seva vida. El 1989, com a homenatge, es va construir un monument en relleu de bronze, obra de'Adolf Salanguera que es va col·locar en aquesta plaça amb el seu nom, i que fou inaugurat el 22 d'abril del mateix any.

Seguim cap a l'esquerra

Carrer del Turó

Girem a la dreta

Continuem pel corriol en baixada.