Pedra seca a Torroella de Montgrí
Trail photos
Author
Trail stats
- Distance
- 4.83 mi
- Elevation gain
- 614 ft
- Technical difficulty
- Easy
- Elevation loss
- 614 ft
- Max elevation
- 450 ft
- TrailRank
-
74
4.7
- Min elevation
- 109 ft
- Trail type
- Loop
- Moving time
- one hour 57 minutes
- Time
- 4 hours 45 minutes
- Coordinates
- 1309
- Uploaded
- November 13, 2021
- Recorded
- November 2021
near La Torre Vella, Catalunya (España)
Viewed 431 times, downloaded 12 times
Trail photos
Itinerary description
- La pedra calcària, que va viatjar de la zona de Darnius fa 65 Ma a causa del plegament alpí.
- La tramuntana, que bufa de NNO a SSE i que troba una petita depressió al Montgrí, cap on hi porta tot el material que pot arrossegar, com per exemple la sorra del golf de Roses.
- La duna continental, que es forma a partir del moment en què el Fluvià i el Ter canvien el curs i deixen de fer la seva feina de contenidors de dunes i sorres transportades pel vent i que troben un coll (ara dit de les Sorres o de les Dunes) com si fos fet expressament per acumular-hi material esventat.
- Els habitants del territori, que després que el rei Felip III (principis del segle XVII) es vengués el Montgrí a canvi de vint lliures anuals, i coincidint amb un creixement demogràfic, va decidir ocupar-lo i aprofitar-lo, marcar-lo, posar-hi noms, camins, tancats, refugis, conreus i bestiar, entre el que podrem destacar: vinya, pastura, fabricació de calç, construcció d’eixarts, jaces i barraques, aprofitament quasi desesperat de la poca aigua disponible...
- La fixació de les dunes mòbils, a finals del XIX, capitanejada per Primitiu Artigas i per Xavier de Ferrer, per evitar que el seu avenç ocupés els masos, els horts i les vies de comunicació del Baix Ter, i la seva reforestació amb borró, ginestes i pinedes.
(Per a la informació s'han tingut en compte les explicacions de l'amic Càndid Miró i també s'ha consultat el recurs pedagògic "Tot un món de pedra seca" - https://www.totunmondepedraseca.cat -cedit pel projecte de cooperació Col.laboraXPaisatge)
Waypoints
Photo
538 ft
Inici ruta
Començarem la ruta a la part superior de la Urbanització Torre Vella, a través de l’avinguda Maresme, carrer d’Andorra i carrer d’Atenes. Ens dirigim al dipòsit d’aigua de les Dunes que, en trobar-se en una situació un poc més elevada, ens permetrà gaudir d'una bella panoràmica abans de començar la caminada.
Photo
397 ft
Dipòsit de les Dunes
La demanda turística justifica l’enorme dipòsit d’aigua que hi ha al capdamunt de la urbanització Torre Vella, conegut com Dipòsit de les Dunes. Té un diàmetre de 25 m, i una altura d'uns 4 m. Fent un càlcul podem saber la seva capacitat: uns 2500 m3, és a dir, dos milions i mig de litres d’aigua!
Photo
414 ft
Rètol indicador de la Duna Continental
Un dels temes recurrents en bona part del recorregut serà el de la Duna Continental, que ara no el podem obviar pel rètol de fusta que trobem a la vora del començament del recorregut i per la mateixa evidència del substrat que trepitgem. Com s'indica en el rètol, la Duna va ser fixada amb la repoblació forestal iniciada al S. XIX.
Photo
397 ft
Pi pinyoner
El corriol que agafem rep el nom de Camí de la Font d’en Reixaquet. Sovint ens hi referim com a Còrrec de les Fonts. Amb aquest nom ens referim al còrrec que baixa des del dipòsit de Torre Vella fins al còrrec de Coma Llobera. Al llarg del seu recorregut hi trobarem tres tipus de pins: el pi pinyoner, el pi blanc i el pinastre. Els pins pinyoners mostren haver-se adaptat millor, juntament amb el pi blanc, al substrat sorrenc, a més de tenir una longevitat major (fins a 500 anys). És per això que la direcció del parc natural ha decidit la replantació de peus de pi pinyoner. També hi ha exemplars de pins pinyoners, segurament plantats durant la fixació o amb posterioritat, i de pins blancs que han brotat espontàniament, possiblement després d’algun incendi forestal.
Photo
404 ft
Pi pinastre
Actualment a les dunes del Montgrí la major part dels pins són pinastres (Pinus pinaster, també coneguts com pins marítims), plantats a principis del XX quan s’acabava el procés oficial de fixació. Segons el web del parc natural, en la tria final pel pi es va tenir en compte que: «a causa de les grans i extenses arrels que desenvolupen, retenen amb força eficàcia el subsòl, el resultat esperat amb la seva plantació.»
Photo
407 ft
Malaltia del pinastre
La longevitat d’aquesta espècie és de 100 a 300 anys, però el cert és que una bona quantitat dels pinastres mostren un aspecte més que lamentable, o bé ja són definitivament morts. Un element decisiu per a explicar l’estat actual dels pinastres del Montgrí es va detectar a partir del 2010: un atac contra aquesta espècie en la que intervenen bàsicament la caparreta del pi (Matsucoccus feytaudi) i un seguit d’insectes perforadors. Segons Josep Maria Tusell: «Aquest atac ha comportat la mort o el debilitament d’unes masses que ja presentaven poca vitalitat degut a les adversitats meteorològiques succeïdes els darrers anys i a la deficient estructura forestal, en general d’espessors molt excessives.»
Photo
397 ft
Arbre de la seda
L’arbre de la seda, o seder, o flor de dragó, o cotoner (Gomphocarpus fruticosus, també anomenat Asclepias fruticosa L), és un arbust procedent de Sud-àfrica. És una planta que pot ser mortal tant per al bestiar com per a les persones. És planta invasora tot i que a Catalunya es troba en nuclis reduïts o aïllats (marges de camins i llocs molt alterats). Es considera que va arribar al sud de la Península Ibèrica al segle XVIII. És una de les poques plantes amb què s’alimenta l’eruga de la papallona monarca, que també és una espècie invasora. Floreix a l’estiu. El seu fruit és molt característic en forma de bufeta coberta d’espines flexibles. Les llavors tenen molts pèls sedosos que en faciliten la dispersió. Aquesta característica és la que justifica alguns dels seus noms populars. Se’n pot fer ús medicinal (per això la referència del déu grec de la medicina, Asclepi) però cal tenir en compte que és altament tòxica.
Photo
397 ft
Aladern
Un dels arbustos més abundants és l’aladern (Rhamnus alaternus), perenne i típic de la vegetació mediterrània. Pot arribar als dos metres d’alt, molt rarament al Montgrí, de fulles petites i dures, disposades de forma alterna (d’aquí el nom popular i el científic), semblants a les de l’alzina però lluents i sense pèls. Es considera una planta medicinal: l’escorça s’usa com a purgant i les fulles contra les inflamacions de la boca i les angines. És autòcton i molt resistent a la secada i a les plagues existents. La fusta també és valorada en ebenisteria.
Photo
319 ft
Font dels tres Reis
La Font dels Tres Reis és, de fet, un dipòsit que recull l’aigua de la fondalada que anem seguint. El dipòsit té parets de pedra i volta de rajol. L’aigua es filtra per la paret seca que hi ha més al sud, encarada al còrrec. El nom vindria justificat per la presumpta existència de tres brocs de ferro per on anava rajant l’aigua quan el dipòsit era prou ple. Està documentat que aquesta era una de les fonts on els treballadors de la fixació de dunes s’abastaven d’aigua per regar. De fet, apareix ja en documents del 1872.
Photo
305 ft
Font d'en Reixaquet
El conjunt està format per un pou d’uns tres metres de fons i una estreta escala de pedra, de dotze escalons, que hi baixa. L’aigua del pou hi entraria per sota, creant un biot o reixort (font o bassal que brolla accidentalment quan la terra està saturada de pluges), ja que la font, tot i trobar-se al còrrec, es troba en una zona plana.
Photo
282 ft
Arbre de l'amor (o de Judea)
Sembla que als voltants de la font s’hi van plantar arbres que podríem considerar exòtics com és el cas de l’arbre de l’amor, o arbre de Judea (Cercis siliquastrum), un arbre caducifoli que arriba fàcilment als cinc metres. La forma de les fulles en forma, relativament, de cor (més aviat en forma de ronyó) fa que rebi el nom d’arbre de l’amor. És nadiu de la zona mediterrània més propera a l’Orient Pròxim. Va arribar a Europa al segle XIII, amb les Croades, i es va estendre ràpidament. És molt utilitzat en jardineria per les seves flors. Aquestes es poden menjar en amanides o aromatitzant els brunyols. Els fruits són astringents (cicatritzants, antiinflamatoris, antihemorràgics). I l’escorça es fa servir per als mals de cap i per als refredats.
Photo
273 ft
Llentiscle
El llentiscle (Pistacia lentiscus) és un arbust perenne, típic de climes mediterranis, molt habitual al sotabosc de pinedes i alzinars. Al Montgrí el trobem en forma d’arbust de fins a tres metres d’alt. La saba és un màstic que es fa servir per produir una goma o làtex molt aromàtic. Els romans en feien xiclets, i actualment s’usa en ortodòncia, en la fabricació de vernissos i en la fabricació de licors. Tradicionalment se li ha donat una gran quantitat d’usos, d’entre els quals s’ha recuperat el de fer garlandes vegetals. Davant d’una recol·lecció furtiva i incontrolada, també per a corones funeràries, s’està començant a regular per part dels respectius ajuntaments.
Photo
302 ft
Barraca Trobada (la 'Bunquerraca')
Inicialment era una barraca de vinya, de planta circular i amb falsa volta per sobre del cos principal, formant la corona. Probablement es tractava d’una barraca de la primera meitat del segle XIX. L'any 1972 tot l’exterior va ser recobert amb una gruixuda capa de morter amb figures geomètriques. També va ser emportlandada per dins, fent-hi una banqueta tot al voltant. Posteriorment es devia destruir matusserament part de la coberta, presumiblement per deixar sortir el fum de les fogueres que s’hi feien. En Jordi Sanz Agell, assenyala el motiu del seu nom (barraca Trobada) dient que va ser «descoberta» durant els treballs de fixació de les dunes, donant a entendre que devia estar pràcticament coberta per la sorra.
Photo
282 ft
Reforestació de l'antiga duna
Aquesta reforestació l'explica molt bé en Narcís Arbusé i Bellapart, al seu llibre El Montgrí, pas a pas: «Les dunes són muntanyes de sorra que el vent –en aquest cas la tramuntana– fa córrer i que, amb el temps, ha anat colgant terres de conreu i que, de no aturar-les a temps, també ho hagués fet amb masos i fins i tot amb la carretera de l’Estartit. L’origen es troba en el golf de Roses, i el seu moviment començà a finals de l’edat mitjana, quan es desviaren els cursos d’aigua que les retenien. La fixació fins arribar a l’estat actual fou concebuda per l’enginyer Primitiu Artigas i els treballs començaren durant l’última dècada del segle XIX, amb la plantació de borró i, després de fixar-les, plantes grans com els pins que s’hi veuen". (Primitiu Artigas i Teixidor va néixer el 1846 a Torroella de Montgrí. Les obres de fixació van començar el 1896 i oficialment acabaren el 1911. Tot i així el projecte de fixació de les dunes no va ser redactat per Primitiu Artigas sinó per D. Javier de Ferrer i Lloret, doctor en enginyeria forestal i llicenciat en ciències exactes).
Photo
230 ft
Restes del foc del juliol del 2021
L'incendi va cremar un centenar d'hectàrees de vegetació forestal dins del perímetre del Parc Natural del Montgrí. Va començar el 22 de juliol, no es va donar per controlat fins tres dies després i no es va extingir fins 12 dies més tard. El foc no va causar ferits. Sí que va obligar a desallotjar 135 nenes i nens i 15 monitors de la casa de colònies Torreferrana de Sobrestany. L'evacuació es va fer per precaució i els van traslladar en autocar al pavelló de Torroella de Montgrí, on van passar una nit. Les flames també van obligar a tallar l'accés a no residents a les urbanitzacions de Sobrestany, Torre Vella, Torre Gran i les Dunes. El causant, un veí de Torroella de Montgrí de 54 anys que hauria causat una dotzena d'incendis a la zona, va ser detingut.
Photo
233 ft
Niu de picot
El picot verd (Picus viridis, o bé Picus sharpei) és un ocell present arreu del territori català, amb uns 20.000 individus adults. Fa uns 30 cm de llarg. Té el plomatge verdós amb el cap vermell, més viu en els mascles. És un gran depredador de larves d’insectes i dels mateixos insectes (formigues, escarabats, mosques), però també menja llavors i baies. Per fer el niu fa un forat rodó amb una cambra interior, a qualsevol arbre mort i a qualsevol altura, on hi pon uns sis ous al mes d’abril. Per a aquesta tasca disposa d’un bec negre, llarg i fort. S’agafa amb les «ungles» i amb la cua al tronc i va donant cops a l’escorça fins a fer un forat prou gran (20 cm de diàmetre) per entrar dintre i fer la cambra, normalment donant la volta a la part central i més dura del tronc, el duramen.
Photo
391 ft
Bolet de soca
Els fongs que observem a la soca i al tronc dels pinastres morts o agònics són els que tradicionalment s’anomenen bolet de soca (Ganoderma). Infesta els arbres vius molt debilitats per alguna causa (secada, incendi, inundació, atac d’insectes) i que en ser mort s’evidencia a través dels fongs. Hi ha diversos gèneres de bolets de soca. Molts també reben el nom de bolets d’esca, ja que, un cop secs, facilitaven l’encesa de foc. Aquests bolets sempre creixen horitzontalment, independentment de com es troba el tronc de l’arbre. Per aquest motiu, normalment els trobarem perpendiculars al tronc. Diverses espècies de Ganoderma (popularitzat pel seu nom en japonès, Reishi) s'han usat tradicionalment en la medicina asiàtica especialment de Corea, Xina i Japó, i s'estan investigant els seus efectes en la salut. Actualment es cultiva per a ús comercial (cafè, infusions, càpsules,...)
Photo
404 ft
Sensor comptador de visitants (Puig de la Reina)
Al PN del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter van col·locar el 2016, diverses capses de fusta, més o menys dissimulades en l’entorn, que contenen uns sensors que fan de comptadors de visitants. La intenció d’aquesta instal·lació és conèixer, amb una certa exactitud, el nombre de persones que utilitzen els determinats espais per gestionar el compliment de la Carta Europea de Turisme Sostenible (CETS). La informació que ofereixen aquests sensors es desglossa per dies i per franges horàries. Segons una notícia de premsa: «Durant el 2018, els sis comptadors de visitants que hi ha al Parc han registrat 370.676 usuaris". En aquest mateix període, el comptador que hem vist, el del Puig de la Reina, va enregistrar 9.051 visitants.
Photo
394 ft
Barraca ensulsiada
Ens trobem davant les restes d'una barraca esfondrada. A mà dreta trobaríem la barraca d’en Mulà, però que cal anar a veure expressament agafant un corriol que hi ha pocs metres enllà del comptador de visitants. Nosaltres no ho vam fer. Si seguíssim aquest corriol trobaríem una barraca de mides considerables, amb planta de ferradura i la coberta totalment ensulsiada, però les pedres de la qual es conserven a l’interior de la barraca. Té una llinda també notable. Forma part d’un eixart, amb un paravent a la porta de la barraca.
Photo
407 ft
Dipòsits d'en Xeu
En el punt on travessem la carrerada que hi ha a la vora del camí de Coma Llobera, trobem dos petits elements destinats a l’emmagatzematge d’aigua per aprofitament del pastureig. El nom de «dipòsits d’en Xeu» els hi hem adjudicat per motius de proximitat amb la barraca d’en Xeu, encara que hi ha dubtes que pertanyin al mateix tros de terra (a la mateixa «peça»). Es tracta d’un dipòsit matusser fet amb pedra seca –potser aprofitant l’aigua del Puig de la Reina que baixava aconduïda per la mateixa carrerada– i, ben bé al costat, una estructura circular semblant a un pou però de molt poca profunditat, com si fos un abeurador que els pastors omplissin expressament per al bestiar.
Photo
397 ft
Camí cap al Puig de la Reina
Per aquest camí accediríem al Puig de la Reina que formaria part (de fet, amb 130,3 m., n'és el cim principal) del Serrat Llarg. A la imatge del mapa de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya 1:5000, el Puig de la Reina el situa al bell mig del Serrat Llarg. En canvi, Narcís Arbusé explica en diversos moments del llibre "El Montgrí, pas a pas", que el puig es troba en un dels extrems del Serrat Llarg. No sabem quin fet o quina intenció justificaria l’atorgament del nom «de la Reina» al puig, més enllà de la importància que la monarquia espanyola va tenir-hi fins el 1599.
Photo
384 ft
Barraca d'en Xeu
A la dreta del camí del Puig de la Reina, trobem el camí que ens porta fins una fita MP (Monte Público) 246, que marca la direcció del camí tradicional i dona pas a l’entrada de la barraca d’en Xeu. És de planta circular i té unes dimensions considerables; la seva altura màxima és de 3,5 metres. Les parets amb un gruix a la base de gairebé 2 metres, estan construïdes amb pedres calcàries de forma i mida força irregulars. Podem veure el cos principal de la barraca, a més dels contraforts, i la corona que fa de contrapès de la falsa volta ( aquesta volta consisteix en anar fent una aproximació de les filades, molt sovint circulars, conforme es va completant la coberta; és a dir, que les pedres se sobreposaven horitzontalment, ben aparellades, formant anelles concèntriques de pedra de radi cada cop més petit, fins a deixar un forat prou petit com per ser cobert amb una o amb diverses lloses). Hi veiem una llinda considerable, amb llindes successives al mateix nivell, amb arc de descàrrega potser més visible des de l’interior (a l’exterior sembla una simple filada de pedres en rastell).
Photo
378 ft
Barraca de l'Alenyà
La seva factura no és tan impecable com la d’en Xeu, potser perquè n’és anterior, però igualment la situem a la meitat del segle XIX i la relacionem amb el conreu de la vinya. Té corona (força esllavissada) i forma part d’una paret, com si en fos l’inici, però no té una forma clarament definida, segurament pel mateix esllavissament, per això la dataríem a la primera meitat del XIX. Té una llinda (en realitat són tres) de bona mida, un xic irregular, i a l’interior la falsa volta està rematada amb clau de volta sense sentit arquitectònic. No s’hi veuen elements interiors.
Photo
207 ft
Dipòsit d'en Potes (o d'en Portes)
Narcís Arbusé s’hi refereix com «bassi d’en Potes». A sobre del dipòsit hi ha una gran pica, també de rajol, que conté restes evidents de sulfat de coure, el producte amb què se solia «sulfatar» les vinyes per batallar contra el míldiu, una de les plagues que acompanyaven la fil·loxera. El sulfat de coure –antigament anomenat «blau de vidriol»– quan es barreja amb l’aigua agafa una tonalitat verdosa que és la que ha quedat enganxada a les parets de les piques. Aquest producte barrejat amb calç formava el que s’anomenava «caldo bordelès» o «barreja de Bordeus», i s’utilitzava en el control de fongs de diverses fruites. El seu alt grau de toxicitat requeria d’un control molt absolut de les dosis utilitzades.
Photo
148 ft
Baixant per la duna
Amb aquest nom ens referim a la baixada (en realitat es coneix com la Pujada de la Duna) que va des del Puig de la Reina al Còrrec de Coma Llobera, sota la Muntanya Gran. És un dels punts que ens ajuda més a visualitzar la magnitud de la duna continental. Un pendent de sorra, bàsicament sostinguda per les arrels dels pins, que ens porta d’una cota de 114 m. a 38 m. en poc més de 300 m de recorregut.
Photo
145 ft
Bassi al còrrec de Coma Llobera
El curs d’aigua del còrrec de Coma Llobera era el corrent d’aigua més aprofitada. Portava les seves aigües fins a l’estany de Bellcaire, al peu de Sobrestany, durant molt de temps utilitzat per al conreu de l’arròs. Atès el seu caràcter torrencial, pagesos i pastors intentaven fer petites intervencions per allargar el més possible, ni que fos molt poc, el temps d’aigua disponible. Una de les tècniques més simples era fer petites construccions el més properes possibles al curs del còrrec que emmagatzemés l’aigua durant un temps. En aquest sentit trobem el bassi dins del curs mateix del còrrec. A hores d’ara és simplement un quadrat molt baix d’obra que reté part de l’aigua que hi corre, després dels dies de pluja. La paraula bassi –i també bàssia– pot tenir el significat de pica, clarament destinat a l’abeuratge del bestiar.
Photo
131 ft
Safareig enterrat
Trobem en alguns punts del recorregut, safareigs o altres petits contenidors, enterrats, posats a ran de terra. La imatge que donen és d’improvisació de dipòsits amb no gaire cura. Semblaria que en èpoques recents, especialment després de la Guerra Civil, alguns espais es van intentar aprofitar com a horts per a la producció d’aliments per a consum humà, ni que fossin de poca qualitat. Passats els anys de major carestia, molts han quedat en desús però no han estat retirats perquè alguns d’ells s’han reaprofitat com a abeurador per a la fauna.
Photo
151 ft
Clot
Així com el bassi del Còrrec de Coma Llobera es troba àmpliament referenciat, no passa el mateix amb un seguit de clots –més d’una dotzena– que trobem seguint el curs dret del còrrec. Entenem que tenen la mateixa intenció d’abeurador, que s’omplia d’aigua del còrrec, que segurament també es revestia d’argila per mantenir l’aigua sense filtrar-se durant més temps. Molts d’aquests clots s’han omplert de vegetació fins i tot arbòria, però així i tot es fan evidents ja que són a la vora del camí que segurament feia les funcions de carrerada.
Photo
135 ft
Camí del Còrrec de Mustinyà
Quan agafem aquest camí deixem la zona de dunes com es pot veure en aquest camí força argilós, la zona més pedregosa del recorregut. A més de mitja pujada trobem un eixart a mà esquerra que conté una barraca ensulsiada, ben visible des del corriol. A manca d’altre nom l’anomenem barraca del Còrrec del Mustinyà.
Photo
184 ft
Barraca del còrrec de Mustinyà
És una barraca ensulsiada. No conserva ni la coberta ni la porta. En tot cas, sembla una barraca del XVIII, d’ús agrícola, probablement senzilla i de mides reduïdes, sense corona ni contraforts. No té gaire més interès que indicar-nos que aquesta zona també es dedicava a la vinya.
Photo
348 ft
Estepa blanca i negra
L'estepa blanca és un arbust de fulla perenne, el seu nom (albidus) deriva del color grisenc o blanquinós característic de les seves fulles. Aquestes es disposen de forma oposada a la tija, són peludes, sense pecíol i mostren el marge enter. Presenten 3 nervis principals ben marcats. Té un tacte que recorda al del vellut. Floreix de març fins a juliol . Les flors són d'un delicat color rosa. El fruit és una càpsula ovoide. Aquesta planta sovint es cultiva com ornamental i abans s'utilitzava com a fregall per a netejar paelles i plats. L'estepa negra és un arbust propi de sols silicis que habitualment mesura 1 m d'alçada. Té fulles enganxoses llargues i estretes d'un color verd focs. Floreix d'abril fins a finals de juny . Les flors són blanques. Els seus fruits es presenten en forma de petita càpsula, amb una obertura de 5 valves. S'utilitza en perfumeria com a fixador i es cultiva com a planta ornamental i, de forma medicinal, per a diferents afeccions estomacals. Abans s'utilitzava per a fer vesc.
Photo
292 ft
Pou del Mustinyà
El pou va ser construït per ordre de l’ajuntament de Torroella al segle XVII, per tal de facilitar l’establiment de conreus i pastures al massís, com a pou públic. El còrrec que hi passa per la vora en garantia l’aigua la major part de l’any. La zona que l’envolta, pedregosa i plena de parets separadores, es dedicava especialment a la ramaderia, sobretot de xais. Es permetia el sojorn hivernal de ramats transhumants, pagant un preu a l’Ajuntament. Aquests ramats foranis eren bàsicament de xais, però podien tenir una cabra per cada deu xais. El motiu de no permetre més cabres és perquè aquests animals van menjant mentre caminen i no arranen les herbes del terra –i no ajuden a la seva renovació, com sí fan ovelles i xais. Així i tot se’n permetia aquell petit percentatge ja que es considerava que la llet de cabra era bona des d’un punt de vista terapèutic.
Photo
296 ft
Barraca del claper de Mustinyà
Barraca senzilla, totalment integrada en una paret, que forma part d’un claper lateral que en dissimula l’entrada. Aquests clapers (bàsicament, simples amuntegaments de pedres) fan funció de paravent, a recés de la tramuntana, molt probablement per a ús de pastors. Tot i que es troba en zona de pastureig, sembla evident que la seva construcció estava relacionada amb la vinya. Possiblement després va ser reaprofitada pels pastors quan la fil·loxera acabà amb el conreu. És petita, amb una porta orientada a llevant, amb llinda petita i muntants no gaire treballats, falsa volta coronada amb una llosa mòbil en forma de «pedra fumera» (que es pot apartar fàcilment per si dins de la barraca s’hi fa foc), i un cocó a tocar de la porta. Aquesta porta no està orientada al centre del cercle interior sinó que queda desplaçada a un costat. Fàcilment la podríem datar a meitat del segle XVIII.
Photo
305 ft
Melic de Venus
D'aquestes plantes en trobarem moltes a les construccions de pedra seca. La trobarem fàcilment en murs, esquerdes de roques, teulades, amb la condició que hi hagi uns mínims d’ombra i d’humitat. També rep altres noms com barretets o orelles de monjo. El nom científic Umbilicus rupestris en destaca aquestes dues característiques (forma de melic i hàbitat). És medicinal, amb propietats cicatritzants (cremades, furóncols, nafres...) i diürètiques.
Photo
320 ft
Clapers
Al llarg de la ruta ens trobem amb una sèrie de clapers, acumulacions de pedres tretes del terrenys, que no hem de confondre amb barraques ensulsiades.
Photo
345 ft
Jaça
És un tipus de construcció en pedra seca força específic del Montgrí i de la seva vessant de pastureig. Consisteix en quatre parets dretes de pedra seca (amb forma rectangular), una de les quals té una porta. És un habitacle que serveix de dormitori per als pastors a tocar dels ramats transhumants que hi hivernen. La jaça no té coberta, i en cas que aquesta es considerés convenient es feia amb vegetació de l’entorn. Com a curiositat, a la jaça més ben conservada de la zona del Mustinyà, hi ha crescut un pi blanc al bell mig, com a resultat de la seva manca d’ús.
Photo
401 ft
'Jacuzzi' del porc senglar i pi 'fregador'
L’abundància d’argila ha ajudat a la formació d’una bassa de senglars, que en molts casos s’anomena «de caçadors», perquè n’afavorien l’existència per a un major control de la ubicació i moviments dels senglars. Els senglars aprofiten aquestes basses per als seus banys d’argila, que necessiten per a la desinfestació i el manteniment del pH de la pell. Després del bany d’argila, els senglars es freguen el pèl i la seva pell tan dura en els troncs dels arbres propers. Es pot veure que alguns d’aquests arbres acaben amb l’escorça molt danyada i acaben morint ja que el trànsit de saba és molt proper a l’escorça.
Photo
378 ft
Alzina surera
L'única que hem vist durant el recorregut. N'hi ha molt poques al Montgrí perquè és zona de terreny calcari. Aquesta surera aprofita l'argila del terreny. Després de l’arribada de la fil·loxera al país, un dels intents de conreu alternatiu va ser el del suro. Lògicament van tenir un èxit molt migrat i localitzat, amb cap evidència en el nostre recorregut. L’alzina surera, o simplement suro (Quercus suber), és semblant a l’alzina però amb l’escorça molt específica, rugosa i gruixuda, que li és un magnífic aïllant dels teixits vitals de l’arbre en cas d’incendi. Aquest material, el suro, té moltes utilitats i és per això que s’afavoria el seu conreu. Fructifica a l’hivern (desembre i gener), moment en què és molt sensible a les gelades. Suber és el nom que li donaven els romans. Quercus és un mot d’origen celta que vol dir «arbre bell». El suro s’explota des d’antic, però va tenir una gran demanda al XVIII per a la fabricació de taps.
Photo
335 ft
El Camp d'en Busqueta
El Camp d’en Busqueta (o en Bosqueta) o dels Erms, és un camp inicialment circular que hi ha al Serrat Llarg. Es tracta d’una dolina, és a dir una depressió superficial deguda a l'esfondrament d’una cavitat subterrània a causa de l’erosió de la roca calcària. Aquesta depressió es va anar omplint de terra rossa i va esdevenir una zona agrícolament aprofitable, com ho demostren les construccions de pedra seca que encara conserva. Segurament el que més destaca del camp són els dos pins pinyoners monumentals que hi ha a la zona central. El nom Busqueta (o Bosqueta) seria un llinatge existent a Torroella. El nom, o més probablement el motiu familiar, faria referència a un ocell, la bosqueta vulgar (Hippolaris polyglotta), petit, migrador estival, d’uns 12 cm de llarg, bàsicament insectívor però que també menja petits fruits.
Photo
368 ft
Safareig enfonsat
Pel camí ens trobem amb un altre safareig enfonsat que, una vegada més, ens mostra l’intent de convertir la zona, o una part d'ella, en un hort mínimament productiu.
Photo
373 ft
Barraca ensulsiada al Camp d'en Busqueta
Al Camp d’en Busqueta hi ha dues barraques. Aquesta primera, que toca el camp, està força ensulsiada. Curiosament és exempta (no forma part de cap mur). Es veu petita i senzilla, de planta circular, i encara conserva la llinda.
Photo
361 ft
Barraca 'Punxeguda'
Aquesta segona barraca, enganxada a l’eixart, està més ben conservada, tot i que segurament deu ser de la mateixa època, meitat del segle XVIII. Està totalment integrada a l’eixart, sobresortint la part de la coberta. És de falsa volta, molt simple i irregular, però sòlida, de forma allargada més que no pas circular, i amb una llinda no gaire gran, gens treballada. Està orientada al camp amb una mena de banc al seu fons. A partir d’una apreciació d’en Narcís Arbusé, hem trobat que molta gent l’anomena «barraca punxeguda". Tant aquesta, com la barraca anterior, tenen una clara dedicació agrícola.
Photo
351 ft
Forn de calç del Coll de les Sorres
Tot i que la calç era un dels productes que es va extreure del Montgrí des del moment en què Felip III el va cedir (a canvi d’un pagament anual) a l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, aquest aprofitament va ser més important a partir de la fil·loxera i la pràctica eliminació del conreu de la vinya, des del s XVII fins al XIX. El seu abandonament es produí per motius econòmics, ja que a principis del XX la demanda de calç augmenta i el rendiment d’aquests forns tradicionals és molt reduït comparat amb els nous forns de tipus industrials i amb la posterior arribada del ciment tipus pòrtland. Aquest forn tenia dos accessos: un de superior, per on s’abocaven les pedres calcàries a l’interior del forn; i un altre d’inferior, per on mantenir el foc encès pràcticament una setmana, ja que la calç s’alliberava a partir de 800ºC. Es necessitaven 2000 feixines (1 feixina = 25 kg de fusta) per cremar la pedra dipositada. El triple de fusta que de pedra.
Photo
345 ft
Marca de les rodes dels carros
Pel camí podem observar les marques que deixaven les rodes dels carros que transportaven les pedres calcàries cap al forn i, posteriorment, la calç extreta d'aquesta pedra calcària mitjançant una cuita que es feia en el forn de calç.
Photo
345 ft
Corriol (Barraca d'en Xeu) i fita TM (Torroella Montgrí)
Si el seguíssim, aquest corriol de la dreta ens portaria fins a la barraca d’en Xeu, travessant alguns elements de pedra seca d’un cert interès. Nosaltres continuem pel camí principal per arribar al lloc de sortida. Abans però, aprofitem per fer una darrera foto: una fita on hi ha marcades les sigles TM (Torroella Montgrí), prova evident que el Montgrí era propietat de l'Ajuntament. El document de venda del Montgrí té la data de 13 de juliol de 1599. El rei en cobrà 20 lliures anuals. L’ajuntament regatejà fent servir repetidament, referint-se al massís, mots com terra estèril, infructuosa, inculta, aspra, pedregosa, sense aigua..., intentant convèncer els funcionaris reials que no valia pas més que dotze lliures. No se’n van acabar de sortir. Tot i això es considera que 20 lliures era també un preu molt mòdic. La universitat de Torroella ràpidament oferí l’espai als torroellencs interessats i començà a cobrar-ne els tributs corresponents.
Comments (1)
You can add a comment or review this trail
I have followed this trail verified View more
Information
Easy to follow
Scenery
Easy
Feta ahir 4/12, amb bon temps, però fred .
De bon fer, agradable i molt ben explicada. Felicitats!
He detectat un desfase de GPS de uns 25 mts respecte al teu, quan el marcava, ja l'havíem passat.
Però sense cap importància.
Salut i muntanya.