Peña Oroel

La Peña Oroel és una muntanya de 1769 metres d'alçada situada al costat mateix de la ciutat de Jaca (Osca), formada, com es pot comprovar in-situ, de roques de conglomerat, presentant una característica forma de proa de vaixell, doncs el seu rocallós vessant occidental és acinglerat i molt prominent, mentre que la resta està coberta d’un frondós bosc de pins a la part inferior i d'avets a la superior. És molt estètica, a l’estar isolada, tractant-se d’un símbol per a la ciutat, sent un destí molt habitual entre els habitants de la zona, doncs des de la seva base, el Parador de Oroel, parteix un itinerari marcat com a S-7 que hi puja, en un recorregut d’uns 8 quilòmetres entre anar i tornar, salvant poc més de 600 metres de desnivell.
En el nostre cas, hem seguit un itinerari més o menys circular, que aprofita aquesta ruta d’accés normal per tornar, mentre que la pujada la farem seguint l'anomenada “Senda de los Lobos”, recorregut ombrívol molt menys transitat, però molt recomanable, que permet recórrer la muntanya de punta a punta pel seu cordal carener.

El punt d’inici es troba a l’anomenat Parador de Oroel, edifici que porta temps en desús, i que té més aspecte de refugi de muntanya, que de parador pròpiament dit. Anant per l’autovia A-23 procedents d’Osca, hem d’agafar la sortida 424 en direcció a Jaca (este) per la N-330a i a la primera rotonda que trobem, marxar en direcció al monestir de San Juan de la Peña (por Oroel), seguint la carretera A-1205 que va cap a Bernués. En el trajecte ja anirem tenint bones perspectives de la Peña, que s’amplien quan deixem la carretera per la que anem i seguim un trencall a l’esquerra, perfectament indicat, en direcció al Parador, fins no fa gaire, per una pista asfaltada força precària, però que al dia de la data es troba en perfecte estat. Arribem així a una àmplia zona d’aparcament, amb una font, contenidors i zona de pícnic.

Comencem a caminar per la carretera per la que hem vingut, marxant a l’esquerra, trobant-nos amb el plafó informatiu de la via normal de pujada a la Peña. Al cap de 1,080 quilòmetres, veurem un trencall a la dreta amb una fita de pedres i una creu blanca i groga en un arbre que barra el pas al PR que prové de Barós. És per on hem de seguir. El sender que tenim per davant és molt clar i evident i va guanyant alçada traçant una llarga diagonal ascendent a l’esquerra, sempre per dins del bosc, adonant-nos de que en el seu moment va ser arranjat amb troncs als laterals per consolidar el ferm. Passarem un doble trencall, rebent primer per la dreta el “Sendero de los Lobos”, que ve precisament de la ruta normal, i poc més endavant per l’esquerra s’incorpora un camí que s’inicia a la pista del Parador a Navasa. Com a curiositat, veurem que, al cap d’uns metres, hem de salvar un enorme arbre caigut al mig del camí, on hi han posat una mena de clavilla d’acer per ajudar a passar-lo.

Després de superar un desnivell de 450 metres, sortim a la carena, tenint al davant un prat, on s’hi dibuixen dos corriols sobre l’herba. Agafarem el de l’esquerra i tornarem pel de la dreta, per fer una petita circular que ens durà a la cota est de la muntanya, la Punta Bacials (1689 m), poc prominent, amb una fita de pedres i un pal. Ja podem veure tot el que ens queda pel davant fins a la creu cimera, un llom sinuós i llarg, que no sembla presentar cap problema, com així és. Tornem al punt carener al que hem arribat i iniciem una travessa de poc més de 4 quilòmetres fins a la creu d’Oroel i ho fem per un sender fressat, que avança sempre per la part alta del llom, entre matolls. Veiem que al mig hi destaca un relleu, tractant-se de la Punta de Sora (1707 m), cota intermèdia de la muntanya.
Just abans d’enllaçar amb la via normal, al “Collado de las Neveras”, trobem un trencall a la dreta del camí que ens baixa a dos pous de neu que veiem una mica per sota. Hi anirem a la tornada, tot i que és possible fer-ho des d’aquí, ja que els dos camins s’enllacen. En el punt de coincidència de les dues rutes, veiem que també s’obren dues possibilitats per anar fins a la creu. El sender oficial va per l’esquerra, una mica per sota de la carena, però hi ha una més que evident opció de seguir fent-ho pel mateix cordal, per tant, la seguim, deixant enrere la vegetació, avançant per un terreny erm i pedregós, que de tant en tant ens permet apropar-nos al caire del cingle i gaudir de les vistes que ens ofereix.

L’arribada a la creu d’Oroel (1770 m), punt més elevat de la muntanya, es fa per una ampla carena rocallosa, sense dificultats, on, al marge d’altres excursionistes, ens reben un grup de bocs, ben acostumats a la presència humana. Les panoràmiques sobre el Pirineu i la comarca de la Jacetània son extenses, havent-hi instal·lat un plafó que ens ajuda a reconèixer alguna de les muntanyes que hi ha al nord, que podem complementar consultant el següent link: https://peakvisor.com/peak/oroel.html. De totes maneres, encara podem caminar uns metres més a l’oest per situar-nos a la punta mateix de la cinglera, on l’espectacle visual és major. Malgrat a la distància pugui semblar que s’ha de passar per algun punt exposat o de terreny inesstable, la realitat és que es fa sense cap problema.

Seguint la tradició iniciada amb la creu del Gorbeia, que corona aquell cim des del 12 de novembre de 1901, es va promoure una col·lecta entre els parroquians de Jaca i les seves rodalies, per a instal·lar una gran creu de ferro al cim de la Peña, que substituís la de fusta que hi havia. Fa 10,40 metres d’alçada, tot i que 2 estan sota terra, com a fonament, i va ser inaugurada el 2 de juliol de 1902, commemorant l’arribada d’un nou segle. L’any 1929 va aparèixer partida al terra i una altra subscripció popular va permetre tornar-la a alçar.

La tornada la farem pel camí S-7, que flanqueja una mica per sota de la carena, però a no gaire distància. Just abans d’arribar al “Collado de las Neveras”, deixarem a la dreta el sender que ens baixaria fins a l’ermita de la Virgen de la Cueva, situada sota una gran balma, que lamentablement, des del 2013, està patint els estralls provocats per les esllavissades i l’enfonsament de les roques, que han destruït part del temple.

Un cop al coll per on baixarem fins al Parador, fem cap als dos pous de neu que hem vist abans, i iniciem el sinuós camí de descens, que probablement per tractar-se d’una ruta tant concorreguda, presenta una erosió més que destacada, deixant a la vista les arrels dels pins, que combinades amb les pedres, fan que no puguis badar gaire si no vols anar a parar a terra. Un seguit de llaçades, algunes més llargues i d’altres més curtes, ens faran perdre 450 metres de desnivell de cop. Sobre el terreny he comptat una trentena de canvis de direcció, però igual he perdut el compte al creuar paraules amb les persones que ens anàvem trobant. De totes maneres, de tant en tant, hi veurem el nombre de revolts que es van pujant pintats a les pedres o també en el rètol del PR HU-66 que hi ha en la cruïlla on comença la “Senda de los Lobos”, en el que hi ha un número 13 gravat.
Força avall fem un tram gairebé horitzontal i en un nou descens arribem a l’aparcament del Parador de Oroel, on donem per enllestida la descoberta d’aquesta muntanya que tants cops havíem vist des de la carretera i a la que no hi havíem anat mai.

P.D.- Una bona opció és complementar aquest itinerari excursionista amb la visita al proper monestir romànic de San Juan de la Peña