Penedès 360 º, 3 ª Etapa. De Sant Pere de Riudebitlles a Sant Quintí de Mediona

Començo aquesta etapa al Carrer Vilafranca, un carrer estret, allunyat uns 300 metres del centre del poble

Barri Vell de Sant Pere de Riudebitlles

La primera fotografía es de la portalada de l’Esglèsia de Sant Pere, la segona es de la façana del Palau dels Marquesos de Llo i les altres dues son de carrers del barri vell.
A continuació reprodueixo una part del text que va escriure la Diputació de Barcelona a la seva web sobre l’Esglèsia de Sant Pere :
L'edifici actual de l'església és d'una sola nau amb absis poligonal i capelles laterals per damunt de les quals s'aixeca una galeria. La volta és escarsera amb arcs apuntats, probablement del segle XVI. La nau va ser ampliada el 1650. L'església només conserva algunes restes romàniques i gòtiques en el frontis i la nau. Destaca la portalada romànica d'arc de punt rodó sense timpà i amb triple arquivolta i sengles parells de columnes i capitells a banda i banda, A l'intradós de l'arquivolta exterior hi ha un relleu que representa Sant Pere, de mig cos, amb els seus atributs i a la mà esquerra una planta de triple fulla que s'ha identificat o bé amb un trèvol (la Trinitat) o bé amb uns créixens (d'on provindria segons algunes teories el topònim Bitlles). A l'extradós es presenta un altre baix-relleu amb l'Agnus Dei. L'exterior de les arquivoltes presenta una decoració en relleu de motius vegetals i geomètrics. Una línia d'impostos amb decoració d'escaquer marca la unió de la volta amb les columnes. El capitell original del costat esquerre presenta una decoració de cordons entrellaçats i palmetes de tres fulles. Aquest cantó de la portalada va ser restaurat l'any 1909, en una intervenció finançada per Josep Canals i Albert (1847-1923). Aquest era fill del forner de cal "Blanco" i va fer fortuna a l'Argentina. (MORGADES, 1994). Els capitells del costat dret són de tradició coríntia amb fulles d'acant. Al costat de cada capitell hi ha una decoració animal, vegetal i geomètrica. Al de la dreta hi ha, en cadascun d'ells un cercle amb una estrella inscrita conjuntament amb una parella d'aus, en el primer, i amb un quadrúpede pasturant en l'altre. En el que es conserva, a la part esquerra, hi ha un lleó passant i dos ocells picotejant. Al coronament de la façana, sobresortint, hi ha una escultura que representa la part davantera d'un animal fabulós. La resta de la façana no presenta cap més ornamentació, tret d'un senzill rosetó a mitja alçada i un ull de bou al capdamunt. A la cantonada esquerra de la façana hi ha una inscripció sobre pedra de gres que diu "A.D.S. 1778 LA DEVOCIO / DE EST POBLE REEDIFIC / PART DE EST S.T. ESEN / PT P. VEREMUDO MORLIUS". A la rectoria es conserva una inscripció repicada que s'inicia amb "SE COMENSA ..". Per llegir la resta caldria fer un calc. Els panys laterals de l'absis van ésser decorats el 1964 amb pintures al fresc policromades del pintor i dissenyador Llucià Navarro i Rodón. El decorador va ser Jordi Cantó i l'escultor Tomàs Bel. Al cor hi ha un orgue d'Alberdi, dels primers anys del segle, que actualment no funciona. Al mur nord es pot apreciar el lloc on hi havia una antiga capella enderrocada el 1736, que ocupava l'espai del carrer actual. La capella del Santíssim, d'estil neogòtic, va ser feta l'any 1888 sobre antigues dependències de la rectoria pel Mestre Miquel, de Sant Pere. El campanar, independent de l'església, és de planta octogonal i està coronat amb una balustrada. Antigament s'hi accedia pel passatge del Priorat - en l'actualitat el Corronet -, que comunicava la plaça del temple amb el pati del mossèn. Observacions: Sota aquests edificis i, especialment, sota l'hort del rector és molt possible l'existència de sediment arqueològic imprescindible per a conèixer l'origen de la població de Sant Pere, ja que el Priorat ha de trobar-se en aquesta porció de terreny. També es conserva a la rectoria una pintura a l'oli amb el cap de la verge Dolorosa datat de l'any 1799. Al voltant del cap hi ha els forats que indiquen els llocs per on s'encaixava la corona d'espines que s'hi col·locava el Dijous Sant. Història L'església correspon a la de l'antic Priorat benedictí fundat abans de l'any 1026, encara que les restes més antigues de l'actual semblen correspondre al segle XII, amb reformes dels segles XVII, XVIII i XIX. Al Cartulari de Sant Cugat es pot llegir la primera referència documental on es cita segurament aquesta església, dedicada a Santa Maria i Sant Pere, datada el febrer del 917, i diu "...prope auro annolia, vel rio de Birlas, ubi ecclesia sita est in onore Sancte Maria et Sancti Petri". El 1331, es sap que existia una comunitat religiosa en el Priorat de Sant Pere, composta de quatre monjos sota la supervisió d'un prior. L'any 1346, essent prior Nicolau, aleshores també Cardenal, els veïns van voler que a càrrec seu es pagués una campana, un guarda a l'església, així com el manteniment de l'edifici i ornaments, entre d'altres coses. Després de pledejar es va arribar al compromís que les campanes les havien de fer i pujar al campanar els mateixos veïns; els ornats, els sagristans; també els veïns havien de pagar el salari de la guarda de l'església, i el prior, el menjar. A més a més d'aquestes càrregues econòmiques, de les obres de l'església i el Pont, els parroquians havien de pagar els materials (s/d, Documents relatius a la capella de Santo Domingo, ss. XVIII-XIX). El 1406, Don Pedro de Luna, després papa Benet XIII, va ser prior d'aquesta comunitat, amb una desgraciada gestió que va empobrir considerablement el priorat. El 1632, l'església devia resultar petita, doncs els santperencs van sol·licitar a l'abat suport econòmic per ampliar-la, en funció de l'antic acord del segle XIV, però no ho van aconseguir. De moment no se sap qui va pagar finalment les obres, però, el 13 de gener del 1650, s'adjudicaren les obres d'ampliació de la nau eclesial romànica. Restes d'elements gòtics encara visibles, indiquen que aquesta no era la primera ampliació. L'església, ara parroquial, fou reedificada entre el 1778 i el 1780, afegint elements d'estil barroc. El 1802, la parròquia va començar a ser regida per capellans del bisbat i no per monjos de Montserrat. El 1888 s'inicien les obres de la nova capella del Santíssim, obra d'estil neogòtic, manada fer per Mossèn Otzet (enterrat en aquest lloc). Aquesta ocupa una antiga construcció rectoral just al costat de l'església i el campanar. Es conserven part dels plànols originals, obra del mestre Miquel, de Sant Pere, continuador d'una antiga nissaga de mestres d'obres. Les portes metàl·liques d'aquesta capella, també d'estil neogòtic, les va pagar mossèn Aleix Prats i Mas. Com a d'altres llocs, també aquesta església va patir un incendi l'any 1936. Segons l'inventari del tresor artístic de les parròquies de la diòcesi de Barcelona de l'any 1926 hi havia tres altars dedicats respectivament a Santa Margarida, d'estil neoclàssic, a Sant Josep, d'estil barroc i al Sant Crist, d'estil rococó, a més de l'altar major, d'estil neoclàssic, datat del 1804.

Exemple de les pistes que hi ha en aquesta etapa

Font de Turró

Una de les fonts a on la gent de Sant Pere acostumava a anar a buscar aigua

Un dels pocs trams de corriol que hi ha s l’etapa. Está força net

Comarquinal bioresort Penedès

La Masia de Comarquinal, avui un allotjament turístic, sembla que està documentada des del segle XVI i havia estat de les mès notables de la comarca ( informació obtinguda de la web del bioresort)

Mirador a tocar de la casa rural de Comarquinal

Panoràmiques

A l’esquerra es pot entreveure la grandiosa finca de la Freixaneda. A la dreta es veu la Muntanya de Montserrat

Barraca de pedra seca

Veurem algunes barraques de pedra seca en aquest itinerari. Aquesta em va semblar la que estava en millor estat.

Tram d’escales que ens porta al centre de Sant Quintí de Mediona

Sant Quintí queda uns 30-40 metres per sota d’on estem caminant, la urbanització la Soleia. L’unió entre aquests dos nuclis es fa mitjançant varis trams d’escales. A la fotografía es veuen algún d’aquests trams

Abeurador al centre de Sant Quintí

A la segona fotografía hi ha una explicació d’aquest abeurador

Esglèsia de Sant Quintí de Mediona

Les quatre primeres fotografíes estàn relacionades amb l’Esglèsia de Sant Quintí, d’elles la segona i la tercera expliquen la seva història.
Les dues últimes fotografies son d’un bonic racò que hi ha a la plaça a on hi ha l’Esglèsia

Un altre bonic racó al barr vell de Sant Quintí

Més racons per a gaudir, a Sant Quintí de Mediona

Sortint del barri Vell de Sant Quintí de Mediona

La riera de Mediona a cent metres de les Deus.

La riera de Mediona tè aquí un dels seus trams més bonics, format per un engorjat, especialment quan hi baixa aigua, cosa que avui no passava.
En aquest tram hi ha moltes instal-lacions del Parc d’Oci i Natura de Sant Quintí , conegut comercialment com Les Deus Aventura

Les Deus vistes des de dalt

Reprodueixo el que hi ha a la web de l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona sobre Les Deus: Les fonts i grutes de les Deus constituexen un dels llocs més atractius de la comarca. L'any 1954 es van construir els 23 brocs que hi ha actualment i que aboquen al riu Mediona l'aigua que prové d'una surgència subterrània, la qual discorre per unes grutes plenes d'estalactites i estalagmites.
Un dels elements que ha fet més popular la vila de Sant Quintí és l’aigua la qual ha aportat riquesa i prosperitat els seus habitants. La força erosiva de l’aigua ha modelat el relleu fins a donar-li aquestes formes tant peculiars que es poden veure al paratge de les Deus, indret en que s’han descobert les restes prehistòriques que demostren que era un lloc ja freqüentat pels éssers humans des d’antic. A Sant Quintí hi havien moltes fonts i la presència de l’aigua era constant gràcies a l’extensa xarxa de recs que la distribuïen per bona part de les terres més baixes del terme pròximes al riu, inclòs el nucli urbà. A principis del s. XX, el fenomen de l’estiueig va convertir aquesta vila en un pol d’atracció per a famílies benestants, les quals cercaven llocs en contacte directe amb la natura i amb força aigua. La importància i la popularitat que havia adquirit l’aigua a la vila va ser un factor a tenir en compte a l’inici de la guerra civil (1936-39), quan es va decidir canviar els noms dels municipis que tinguessin alguna connotació religiosa. Sant Quintí va passar a dir-se Aigüesbones. A mitjans del segle XX, però, encara eren poques les persones que anaven a passejar-se o banyar-se a les Deus. No fou fins l’any 1954 quan, amb el descobriment de les grutes i la inauguració de les fonts, aquest indret es va convertir en un reclam turístic molt important.

Cami del Torrent de Can Llopart passant per sota de la Rompuda

Aquest es un corriol, que suposo ha estat obert i conservat per la gent de Les Deus Aventura, que ens allunya una mica de Les Deus, per portar-nos a passar per sota la cinglera de la Rompuda, per la petita cova del Toixó i pel torrent de Can Llopard a on veurem un curiós pontet pel que passarem per sota. Al llarg del corriol també ens trobarem amb petits cartells que ens donen el nom dels arbres i arbustes que hi ha en aquesta zona.
Tota aquesta zona, fins que arribem a les fonts de les Deus es la més técnica de l’etapa. No té cap complicació però demana anar amb compta al caminar. Per exemple, els taulons que es veuen a la segona i tercera fotografía estàn en un mal estat de conservació i s’ha de vigilar de passar pels punts en que la fusta està en millor estat.

Tram del corriol que ens porta a la cova del Toixó. Està marcat amb pintura groga

Aquest corriol es pot seguir sense masses priblemes d’orientació ajudats per marques de color groc.

Cova del Toixó i pont al torrent de Can Llopard

Les dues primetes fotografies son de la cova, les altres tres son del torrent i del petit pontet que cal travessar per sota per anar torrent avall. La part final del torrent passa per un canyar que necessita ser netejant periòdicament. Avui estava bastant bé però no puc assegurar que continui igual en el futur si no millora la situació de la Covid, ja que les canyes creixen molt ràpid.

Les Fonts de les Deus i vistes de la riera

En aquesta zona també hi ha unes importants coves, a les que només es pot accedir quan estàn obertes. Avui estaven tancades i suposo que porten mesos així per culpa de la Covid

Resclosa que alimenta el rec que surt a la primera fotografía

Es camina un centenar de metres per la vora del rec de la primera foto

Rec i safareig a Sant Quintí de Mediona