Penedès 360 º. 7ª Etapa. De Banyeres del Penedès al Castell d’Olérdola

Santa María del Priorat de Banyeres

Bonica ermita. El que segueix ha estat copiat de la Viquipèdia:
Situada al costat del cementiri, consta de dues naus; la primitiva és de planta rectangular i té la volta de canó més alta que la de la segona. Cada nau té el seu corresponent absis semicircular i amb finestra central de doble esqueixada, una rosassa als peus i un arc toral, i ambdues són separades per dos arcs lleugerament apuntats. La nau més antiga presenta l'antiga porta d'accés, avui tapiada, i una sèrie de bancs continus de pedra. Adossada a la segona nau hi ha la sagristia, a la qual s'accedeix mitjançant una obertura d'arc de mig punt. Exteriorment, a ponent i al mig de les dues rosasses, hi ha un potent contrafort que sosté els arcs que separen les dues naus interiors. Damunt mateix d'aquest contrafort hi ha una espadanya de dues obertures escapçada. L'ermita és feta de paredat i la porta d'entrada, d'arc de mig punt, és situada al costat de la sagristia.[1] El sarcòfag es troba a l'interior i davant la porta tapiada, i està sostingut per quatre columnes. Aquestes es componen d'un base que simbolitza una flor estesa d'una manera força esquemàtica i primitiva, un fust i un capitell, el qual presenta una decoració amb fulles de margalló, una flor de quatre pètals iguals amb un botó al centre, i un raïm a sota les fulles de margalló. La caixa sepulcral és de pedra i té una forma rectangular. Consta també d'una tapadora de pedra de dues vessants. Tant la caixa com la tapadora, són decorades per un seguit d'escuts en relleu, tots iguals, els quals contenen tres pals centellants damunt del camp, i són emmarcats per una sèrie d'arc ogivals.[1] Les rajoles del terra de les dues naus de l'ermita de Santa Maria del Priorat presenten un tipus d'enrajolat diferent al de la sagristia. Les rajoles tenen una forma quadrangular i unes dimensions aproximades de 30x30 cm. Totes elles presenten algun tipus d'incisió; ratlles verticals, ratlles corbes, mans gravades, etc.[1] L'arcosoli d'estil gòtic, es troba adossat a la paret que separa la segona nau de la sagristia i tocant a l'absis. És compost per un arc apuntat que dóna pas a una cavitat. Hi ha un frontal decorat amb relleu que presenta una creu grega i dos florons laterals. Vorejant l'arc apuntat, hi ha una motllura de pedra la qual presenta una decoració amb flors de quatre fulles de forma lineal i senzilla.[1] El cadiratge de pedra està situat al voltant de la paret més antiga i sempre de cara a l'absis. Està fet de carreus de pedra decorada amb unes incisions, formant ratlles paral·leles. Destaca el seient del Prior, el qual fou construït aprofitant la motllura que forma l'arc toral de la nau per tal de fer un respatller. Té, a més, dos braços de forma corba totalment decorats amb ratlles verticals.[1] Història La nau més antiga és d'origen romànic i la segona de transició entre el romànic i el gòtic. La sagristia és del segle xvii o XVIII. L'ermita és l'última resta de l'antic priorat benedictí situat en aquest indret. Els actuals Goigs que es canten a Santa Maria de Banyeres expressen aquesta influència benedictina.[2] El document més antic que parla de l'ermita data del 1214, quan Guillema de Castellví donà a Santa Maria de Banyeres tots els drets que tenia sobre l'honor de Salamó, en el terme de Castellví de la Marca, parròquia de Sant Bartomeu de Puigtinyós. L'any 1308 en una visita pastoral a la parròquia de Banyeres es menciona l'església de Santa Maria. El 1312 Pere Banyeres hi fundà un Benefici. Devia ser després del 1070 quan l'ermita passà a dependre de Ripoll. Aquesta dependència és ja clarament documentada en el segle xiv. En el 1352 depenien d'aquest priorat 36 masos de Salomó (Tarragonès). L'any 1377 es menciona l'existència de la Capella de Sant Joan dins l'església del Priorat.[3] La base del sepulcre és preromànica i d'incipient romànic. El fust i el capitell són de transició romànic-gòtic. La caixa i la tapadora, són gòtiques. A l'interior del sepulcre hi ha una sèrie de calaveres i d'ossos que sembla que podrien pertànyer als antics priors.[3

Carretera

Curt tram de carretera,. Cal vigilar ja que hi ha bastant de trànsit i la vorera, com es pot veure a la fotografía es quasi inexistent

Comencem a caminar per l’Arboç. Edifici de l’hospital de Sant Antoni

Bonica passejada pel centre d’aquest poble del que la web de femturisme.cat en diu el següent:
L’Arboç és un dels catorze municipis que formen la comarca del Baix Penedès. Aquest municipi limita amb la població de Castellet i la Gornal, que forma part de l’Alt Penedès, i amb Banyeres del Penedès. Existeixen documents escrits datats l’any 991 on es cita l’Arboç, moment en que aquest lloc formava part del terme de Castellet. Cosa que canvià més endavant. L’any 1061 un fill de Bernat Otger va vendre unes terres conegudes amb el topònim de l’Arbucio. I l’any 1174 a aquestes mateixes terres, que eren possessió de Sança, se li atorgaren el títol de vila Reial. Amb aquest títol l’Arboç gaudí de grans privilegis, per exemple, començà a realitzar mercat a partir de l’any 1200. Potser degut a aquesta categorització com a vila reial trobem a l’Arboç edificis amb un gran atractiu, com per exemple La Giralda. La Giralda de l’Arboç és un reproducció en petites dimensions de la Giralda de Sevilla. També, inspirada amb detalls del Pati dels lleons de l’Alhambra de Granada i el Saló d’ambaixadors de l’Alcàsser de Sevilla. L’edifici va ser construït a principis del segle XX. I l’arquitecte fou Joan Roquer i Marí, el qual es motivà a construir-la meravellat pels palaus i monuments que visità a Andalusia. Un altre dels edificis que destaca en aquest municipi és el Palau Gener i Batet. Va ser construït en dues etapes per l’indiano Josep Gener i Batet (fundador dels Tabacs Gener). Actualment, és una escola-residència. Una altra visita recomanable és l’església de Sant Julià coneguda altrament com la catedral del Penedès per la seva magnitud. És d’estil renaixentista i a l’interior de la capella dels Dolors es conserven unes pintures murals gòtiques. També és interessant fer un passeig pel carrer major, un dels carrers més emblemàtics i amb més història del poble. Per bordar una visita a l’Arboç caldria entrar al Museu de Puntes al Coixí ja que tal i com diu la dita “L’Arboç, terra de bon vi i de puntes de coixí”. És una activitat que es desenvolupà i es practica en aquesta població des del segle XVIII. Per últim, afegir que l’Arboç compta amb una gran tradició folklòrica. En destaquen entre aquests els seus diables centenaris i la seva carretillada, el ball de bastons i la colla castellera coneguda com els minyons.
Ara estem davant de l’edifici de l’hoSpital de Sant Antoni. Això es, entre altres coses, el que en diu la Viquipèdia :
L'hospital de Sant Antoni és documentat per primera vegada en el segle XIV i en el mateix lloc, el camí cap a Llorenç del Penedès. Servia com hospital per a malalts i per acollir peregrins durant l'Edat Mitjana. Tenia tres arcs gòtics a la façana de l'església. El conjunt fou enderrocat el 1905 per tal d'edificar l'actual edifici. Aquest es féu d'estil modernista, encara que la façana de l'església vulgui recordar l'antiga façana gòtica de l'anterior església. La construcció del nou edifici fou sufragada pels fills del sr. Josep Gener, en memòria del seu pare. En l'actualitat és ocupat per una comunitat de germanes carmelites i utilitzats com a residència per a persones de la tercera edat i com a parvulari.

Rambla de l’Arboç Placa en memòria de la lluita contra el francés ( foto 1)

La Giralda

A continuació reprodueixo el que surt a la Viquipèdia en relació amb aquest edifici :
Les obres de l'edifici començaren l'any 1899 sobre uns solars que havien estat les hortes de la "Casa de la Pó". El constructor de l'edifici fou en Joan Roquer Marí, fill tercer de la família Roquer, que habitava davant l'església, i que tenia un negoci de licors (els Licors Roquer). J. Roquer, molt aficionat a la fotografia i arquitecte d'ofici, es casà amb una barcelonina, Sra. Negrevernis. El matrimoni heretà al cap d'uns anys la fortuna d'una tia de l'esposa. Amb els diners J. Roquer finançà part de la construcció del Teatre Romea de Barcelona. A més, com que el matrimoni havia fet el seu viatge de nuvis per Andalusia i quedà enamorat de les belleses d'aquelles terres, decidí invertir els seus diners i fer una fidel reproducció, a l'Arboç, de les meravelles que els havien impressionat més. Les obres i els plànols foren dirigits pel mateix Roquer, amb l'ajut del constructor d'obres Antoni Feliu Tetas, que havia dirigit les obres de la casa Batet. L'edifici fou acabat el 1902. El cost de les obres fou d'unes sis-centes a set-centes mil pessetes.[1] Durant la Guerra Civil serví de quarter pels pilots d'aviació, així com per intendència de queviures. Més endavant, l'edifici fou comprat per la família Bascompte (1941). Posteriorment fou propietat del Sr. Camino i el Sr. Molera.[1]

Esglèsia de Sant Juliá, foto 1. La segona foto es de Cal Suriol

El que segueix sobre l’Església de Sant Julià, ho he copiat de la Viquipèdia:
Les primeres notícies històriques de l'església daten del 991, quan en un document de l'arxiu de la catedral de Barcelona, que correspon a la consagració de l'església de Sant Miquel d'Olèrdola pel bisbe Vives de Barcelona, es ressenyen totes les esglésies veïnes, mencionant també la de Sant Julià. Però les restes més antigues de l'església corresponen a finals del segle xi o a principis del XII. Es creu que l'església romànica va ser construïda en el període que va del 991 al 1136.[1] El 4 de novembre del 1629 es decidí construir una nova església, ja que l'antiga estava molt malmesa. La nova església va traçar-se de N a S, o sigui transversal a l'antiga, per la qual cosa fou enderrocada la meitat de l'església vella d'origen romànica. Els treballs de construcció es van fer a torns de «jova» per totes les cases de la vila. La inauguració de la nova església es féu el 18 de febrer de 1647. Una vegada acabada, s'emprengué la tasca de constitució del retaule de l'altar major i de l'orgue. L'altar tenia uns 7 metres d'ample per 15 d'alçada, i era d'estil barroc, de talla de fusta i muntat sobre marbre. L'obra fou per Domènec Rovira el 1681 i daurada el 1700 per F. Cervera. Amb la guerra de 36 quedà molt enrunada i es perdé el retaule barroc junt amb altres coses. De mica en mica s'anà reconstruint sota la direcció de l'arquitecte E. Pere Cendoya.[1] Capella del Santíssim La primera pedra fou col·locada el 23 de gener de 1753 i fou inaugurada el 23 de gener de 1770. La capella, igual que l'església, fou cremada a la Guerra Civil.[1] Campanar El campanar es construí alhora que la resta de l'església, en estil romànic. El 1622, abans de construir l'església actual i a causa de les males condicions en què estava la torre, els jurats de la vila van resoldre construir-ne un altre aprofitant la part inferior del campanar romànic, ja que era la part alta la més afectada pel terratrèmol de 1428. L'obra quedà enllestida a l'abril de 1627 encara que a l'escut del nou campanar hi ha la data de 1622.[1] L'estudi Vell A la segona meitat del segle xvi es decidí construir una sagristia a l'església vella, cosa que es portà a terme el 1570. A sobre hi fou construïda la primera escola per a minyons de la vila de la qual hi ha notícies. L'escola era de reduïdes dimensions i, en no poder ser ampliada, l'any 1865 es decidí construir-ne una de nova amb més amplitud d'aules i amb estatge per als mestres.[1] Baldaquí L'actual baldaquí de l'altar major, és obra de l'arquitecte Cendoya. La seva construcció s'encarregà a la casa Marmor de Barcelona. El pressupost total pujava a 61.702 pessetes. La seva construcció començà el 21 d'octubre del 1946, i fou lenta a causa de la dificultat que suposava trobar blocs de marbre d'una sola peça i de grans dimensions a les pedreres de Macael (Almeria). El 21 d'agost del 1946, l'escultor F. Marés féu lliurament de la imatge de Sant Julià tallada en fusta. La cúpula del baldaquí fou encarregada a finals del mateix any al marbrista de Barcelona Josep Miret. El juny del 1949 es començà el muntatge i fou inaugurat el 28 d'agost del mateix any. Va beneir-lo el Dr. Lluís Urpí, canonge delegat pel bisbe de Barcelona.
Cal Suriol ( abans Cal Marquet) es un edifici modernista, situat al costat de l’esglèsia de Sant Juliá. Es va construir entre 1911 i 1929 ( informació copiada de poblesdecatalunya.cat)

Imatges de l’Esglèsia de Sant Julia i els seus voltants

Edificis del centre de l’Arboç

Caminant pel centre de l’Arboç

Sortint de l’Arboç

De camí cap a Castellet

Restes de la resclosa romana

Ja tenim a la vista el Castell i l’Esglèsia de Castellet

Mës que un conjunt escultòric sembla que siguin persones reals

L’arribada a Castellet no podía ser millor que aquesta. Em sembla un magnífic conjunt escultòric.

Edificis de Castellet i el Pantà de Foix

Sant Pere de Castellet i Castell de Castellet

Sant Pere de Castellet.
A continuació reprodueixo el que diu la Viquipèdia sobre aquesta esglèsia.
Sant Pere de Castellet és una obra de Castellet i la Gornal (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial de Sant Pere de Castellet està situada a la part més alta del poble Construcció segle XII Estil arquitectònic Romànic Descripció És un edifici de planta rectangular i una sola nau, amb volta de canó; la coberta és a dues vessants, de teula àrab. La porta d'accés és d'arc de mig punt, amb dovelles de pedra. S'hi arriba a través d'una ampla escalinata i d'un atri cobert per volta de canó. Als murs laterals exteriors de les bandes de l'església hi ha contraforts; al cantó N, que aprofita una part del desnivell del terreny, hi ha un gran campanar de paret, recolzat sobre el mur lateral; té quatre obertures d'arc de mig punt.[1] Història L'edifici de l'església de Sant Pere de Castellet és d'origen romànic. Apareix documentat des del segle xii. Sembla que Bertan de Castellet va voler ser enterrar en aquest temple. Durant la guerra civil del 1936-39 es va malmetre les osseres que hi havia a l'atri d'accés. L'edifici contigu al de l'església és l'antiga rectoria, avui casa de colònies, i data del 1878, d'acord amb la inscripció que hi figura. Al segle xvii fou modificat.
Castell de Castellet
A continuació reprodueixo , un fragment, del que sobre el castell es diu a la Viquipèdia:
El castell de Castellet és un edifici de Castellet i la Gornal (Alt Penedès) declarat bé cultural d'interès nacional. El castell de Castellet fou construït al cim d'un turó al costat d'un meandre del riu de Foix, on actualment es troba l'embassament amb el mateix nom. Aquest turó es troba al vessant penedesenc de la carena litoral que forma part de l'extrem sud-oest del conjunt muntanyós format per l'Ordal i el Garraf. Servia per a controlar el sector oriental de la plana del Penedès; a l'altre extrem de la plana hi havia la fortificació de Castellvi de la Marca. S'hi albira des de la serra de Montmell fins a Montserrat. Construcció segle XI-XII, XIV-XV, XX Estil arquitectònic Romànic, gòtic Descripció Notable conjunt de torres rodones i quadradades amb alts murs de defensa. Fruit de la "restauració" feta a partir de l'any 1928. Té elements medievals (segles XI i XII) amb altres gòtics i molta part inventada. També guarda finestrals romànics i gòtics i merlets de coronament. Forma un conjunt fantasiós. L'element més antic, la torre mestra, datada el segle xii, fa uns 5 m de diàmetre interior, el gruix dels murs és d'1,5 m i l'alçada d'uns 15 m. Els murs són fets de carreus rectangulars, força grans i ben arrenglerats. Hi ha diverses finestres acabades amb arc de mig punt. La porta devia estar situada en el mateix lloc que l'actual refeta (sud-oest). La resta de les construccions sembla que s'han de datar en època posterior, algunes posterior al romànic. El mur orientat a est i acabat amb merlets i espitlleres rodones és datat al segle XIV per Monreal i Riquer. El mur formava part d'un clos sobirà en forma de "L" protegit per dues torres d'angle. Per sota del recinte hi ha un talús fet amb carreus grossos probablement del segle XIII que delimita un segon clos a la zona oriental. A la banda nord, un mur i una torre que formarien part d'un tercer clos. Al costat de la torre meridional, la porta d'entrada que actualment mostra un portal acabat amb arc de mig punt i un matacà.

Campanar de l’Esglèsia de Sant Pere de Castellet i conjunt arquitectònic que hi ha al seu davant

Començant a caminar per un magnific sector del GR 92

Corriol mig perdut cap a la Cova d’en Muntaner

La baixada ja la vam fer per un corriol molt més ben definit que aquest

Cova d’en Muntaner

Caminant per la Serra Mala, al fons Cal Balaguer

Un magnific camí, dels millors pels que he caminat en les etapes que porto fetes de la Penedès 360 º

Cal Balaguer

Ruïnes d’un antic nucli de població que va ser molt important a la zona

La Casa Alta una altre gran masia en el passat

Foto

Caminant del Fondo de Cal Deus

Un bonic fondo pel que es un gust poguer- hi caminar

Coll de Cal Deus

Pujant cap al Turó de les Tres Partions

Ja tenim el Puig de l’Àliga a tocar

Cim del Puig de l’Àliga

Un cim amb molt bones vistes, fet que explica que formi part del repte dels 100 Cims de la FEEC

Seguim al com del Puig de l’Àliga

Panoràmiques de les baumes de la zona ( fotos 1 i 3) i de l’Esglèsia del complex d’Olèrdola

Tombes del Pla dels Albats ( foto 1) i el Mil-liari romà que hi ha dintre de les restes de Santa María fora muralles

A continuació reprodueixo el que diu la Viquipèdia sobre Santa María, sobre el Pla dels Albats i sobre el mil-liari romà que hi ha en aquest lloc: Santa Maria forma muralles o Santa Maria del Pla dels Albats és una antiga església del municipi d'Olèrdola (Alt Penedès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1] Construcció XI Estil arquitectònic Romànic Descripció Tombes antropomorfes davant de Santa Maria dels Albats Situada fora de l'antiga ciutat altmedieval d'Olèrdola, donava servei a tota la població que ocupava l'exterior del recinte emmurallat. Citada als textos medievals com Santa Maria foris murum,[2] apareix com a església sufragània en la primera consagració de l'església de Sant Miquel d'Olèrdola feta pel Bisbe Teodoric entre els anys 911 i 937. La darrera notícia documental és de l'any 1511, en una visita pastoral que relaciona les sufragànies de Sant Miquel, l'església parroquial. En aquests moments està dedicada a Sant Cristòfor. Situada al final d'un promontori, Santa Maria té un ampli domini visual sobre el territori de la plana penedesenca així com el Garraf, controlant el pas de la costa a l'interior per una banda i, per l'altra, l'accés al conjunt fortificat a través del fondo de la Seguera. Els primers erudits identifiquen les ruïnes com una torre o castell medieval, per, més endavant identificar-la amb l'església de Sant Pere (de finals del segle XIX a mitjans del segle XX). Al mes d'octubre de 2011, es van dur a terme treballs per a la restauració i conservació dels murs.[2] Gràcies al projecte ECLOC[3] (projectes quadriennals 2014-2017 en recerca en matèria d'arqueològica i paleontològica, Generalitat de Catalunya, l'any 2014 es va iniciar la intervenció en el suburbi alt medieval del Pla dels Albats centrant l'atenció en l'església i en la necròpolis. L'església presenta una planta de una sola nau amb l'absis quadrangular. D'origen preromànic, conserva la planta original sense gaires alteracions externes, mantenint-se la porta al costat sud. L'interior va patir algunes transformacions entre el segle X i el segle xvi, moment de l'abandó i ocupació momentània com a mas. La nau rectangular aviat va ser dividida en dues parts per, més endavant, quedar escurçada en construir-se un ante-absis davant del presbiteri. Vers el moment final de l'edifici s'erigí una torre campanar a l'angle sud-est de la nau. Durant la intervenció es va localitzar un mil·liari romà a l'interior de l'edifici, en l'ante-absis o fals transsepte. El mil·liari procediria de la via Augusta amb molta probabilitat i hauria estat utilitzat com a peu d'altar o suport. En paral·lel a la recerca arqueològica s'ha realitzat la consolidació de l'edifici i habilitat l'accés al públic. Santa Maria està envoltada d'una de les necròpolis medievals de sepultures antropomorfes més conegudes de Catalunya, la del Pla dels Albats, i també una de les més grans, amb més de 150 tombes localitzades fins al moment. Aquestes sepultures anomenades "olerdolanes" estan excavades a la roca i la majoria presenten el cap diferenciat i un rebaix lateral per l'encaix de la tapadora. La denominació de Pla dels Albats deriva del gran nombre de tombes de neonats i infants, els albats o purs.

Cisterna al Pla dels Albats

Muralla del castell

A l’ampli aparcament que hi ha al seu davant comença i acaba l’etapa d’avui. A continuació copio el que hi ha a la web del macolerdola.cat :
La muntanya d'Olèrdola ha estat un enclavament estratègic amb assentaments de diversa intensitat des de l'edat del bronze (poc menys de 4.000 anys enrere) fins ben entrat el segle XX. Dels primers pobladors ens han arribat les troballes d’una sepultura tumular situada prop de l’actual zona d’entrada. El primer assentament protegit per una muralla data dels inicis de l'edat del ferro (segle VIII - inici del segle VI aC). Entre el segles V - IV i I aC, Olèrdola va ser ocupada pels cessetans, un dels pobles ibers que ocupava la zona costanera catalana. L'oppidum (poblat fortificat) iber era de considerable extensió (3,5 ha) i els seus habitants s’instal·laren a la part baixa de la plataforma rocosa, adaptant l'estructura preurbana a l'orografia del terreny i aprofitant la muralla ja existent. A la dreta de la porta d’entrada del recinte s’hi concentraven diversos tallers artesans que funcionaren entre el segle IV i la fi del segle III aC, entre ells una tintoreria i/o adoberia única documentada al món iber. Als inicis del segle I aC els romans establiren un campament militar a fi de controlar el territori i en especial la via d’accés cap a Tàrraco, capital de la Provincia Hispania Citerior, que travessava la plana penedesenca. De l'empremta romana en resten a Olèrdola tres grans obres: la muralla, la cisterna (350 m2 de capacitat) i la torre-talaia situada al cim, a més de dues pedreres. Fou abandonada quan el territori es romanitzà (entorn el 25 aC). Quasi mil anys més tard, a l’alta edat mitjana, el recinte fortificat va tornar a ésser habitat. Segons la documentació, Olèrdola fou “fundada” en un moment indeterminat entre el 911 i el 937 per Sunyer, comte de Barcelona, que va fer construir una muralla perimetral, les esglésies de Sant Miquel (dins muralla) i de Santa Maria (fora muralla) i el castell. Al llarg del segle X, en el marc de les lluites territorials entre cristians i musulmans, el castrum d'Olèrdola tingué un destacat paper en el control i defensa de la Marca sud del Comtat de Barcelona. A mitjan segle XI, enmig de la revolta feudal contra el poder dels comtes, prengué especial protagonisme l'autoproclamat príncep d'Olèrdola, Mir Geribert, principal impulsor de l’aixecament. A inicis del segle XII, s'inicia la decadència d'Olèrdola i el desplaçament de la població vers la plana. L’estructura urbana del vilatge altmedieval mostra dos nuclis: dins el recinte fortificat es trobava, a la part superior, la zona militar, amb el castell i, més avall, l'àrea sacra, amb l'església i la necròpolis. Ocupant la part mitjana de la plataforma rocosa hi havia una àrea d’activitat econòmica: premsa i celler de vi, la cisterna romana de nou en ús, la pedrera romana reoberta, un graner i altres. La part baixa de la muntanya era ocupada per les cases de pagesos benestants i per tallers d’artesans, entre ells un ferrer, que s’obrien al carrer principal entorn la porta d’entrada. La civitas s'estenia fora de les muralles, essent l'indret més conegut el Pla dels Albats, amb l’església de Santa Maria i la seva necròpolis de tombes antropomorfes o olerdolanes. L'església de Sant Miquel va ser parroquial fins el 1884, moment en que el Bisbat de Barcelona la va vendre juntament amb tot el recinte i el lloc passà a ser una explotació agrícola. L’any 1963 la Diputació de Barcelona va adquirir la finca. El mes de novembre de 1971, després d’algunes reformes a l’església i la construcció d’un nou edifici en el lloc ocupat per una antiga masia-rectoria, el conjunt monumental d’Olèrdola s’obre al públic. Al 1995 el conjunt monumental d’Olèrdola passa a ser una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya, i des del 2014 és gestionat per l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural. Olèrdola va ser declarada Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1931 i Bé d'Interès Cultural (BIC