Penyarroja de Tastavins - Mollons - Masmut

Penyarroja de Tastavins, una de les portes d’ entrada a la comarca dels ports de Beseit. El poble ja resulta atractiu i cridaner quan creues un pont i el veus en la distància arrecerat a la muntanya, tanmateix resulta molt més interessant quan recorres els seus carrers, quan veus els seus centenaris edificis, quan gaudeixes del silenci i la tranquil.litat en aquestos dies de novembre trencats tan sols amb la meravellosa anormalitat de vore cinc xiquets jugant a la part alta del poble. Ens acompanya l’ oratge encara que no tant l’ aigua, escassíssima en un lloc on deuria ser abundant. Barrancs, gorgs, cascades òrfenes del líquid element. Masses generoses de pins i carrasques pertot arreu. Els ginebres també en són protagonistes. En les immediacions de Penyarroja una reproducció de diversos habitatges de diferents èpoques separades per segles criden molt l’ atenció, un museu a l’ aire lliure; paleolític, edat dels metalls, casa ibera, vil.la romana i fins i tot un arc visigòtic de ferradura. Un mosaic de construccions. Hem pogut vore un grup de vilatans que s’ hi han acostat.
A falta d’aigua les grans protagonistes de la ruta són les formacions rocalloses calcàries dels Mollons i sobre tot les del Masmut, dos llocs impressionants. Gran part del recorregut es fa per senda, de vegades pel llit del barranc sec ( situació que creguem anormal ), el tram final en descens vertiginós cap a Penyarroja discorre per pista forestal. Pareu atenció al tram des de la cascada d’ En Ferri ( només amb molsa) sense aigua fins al Maset del Ginero, pujada dura i dubitativa. Una vegada arribats al Maset trobem una gran esplanada i l’ arbre monumental del ginebre de Ginero. Ací a la ridícula ombra del centenari arbre ens aprovisionem, fruita i fruits secs, el més dur ja està fet.
Els masos agonitzant ja després de 40, 60, 100 anys d’ abandonament ?. Ací teniu alguns: Mas de Mollons, Maset del Ginero, Maset de Borla. Algú encara manté mitja coberta, amb els murs ni el vent ni el temps encara no han pogut. Tal vegada morada silenciosa de maquis en els quaranta i cinquanta. Després de deixar enrrere el mas i la nevera de Borla, situats estratègicament al coll del mateix nom se’ ns presenta la vertadera joia de la jornada, el massís de Masmut. Espectaculars parets de més de cent metres, repte d’ alpinistes i dels amants de les parets. Des del mirador es pot apreciar la seua magnitud, a mesura que amb el descens ens acostem impressionen més. Són senzillament bestials. Hem vist acàcies i aurons mudant la seua pell, ara groga o taronja i fins i tot una serp abraçant-se a una branca. Heures poderoses abracen també mortalment algun pi. Com rovellons els cafucifolis es destaquen pel seu cromatisme canviant entre un mar de pins trencat només per nues crestes calcàries per on sobrevolen rapinyaires i voltors, reis de l’ aire. Al terra els reis són els senglars que ho han escorcollat tot, obrint solcs, creant forats i deixant als boletaires amb la porteria a zero. A punt d’ arribar als cotxes i pensant ja en una dutxa i una cervesa regeneradores pensem en la bellesa d’ una ruta a la que deuria estar prohibit llevar-li l’ aigua. Fantàstica no obstant, i molt solitària, com la creu del Llop acompanyada d’ una poesia i que encarada als Ports de Beseit allarga el seu esguard fins a l’ infinit.