PER LA COSTA DE LA SALUT

Caminants: Toni Bach, Lluís Busquets, Joan Cortadellas, Miquel Colomer i Josep Rius

Ens queden dos dilluns de sortida abans de les vacances de Nadal. Són els dies més curts de l’any i hem de calcular amb precisió la durada de les excursions, si no volem fer servir els frontals.

Aparquem els cotxes a Coll d’Uria, després de rebre una trucada d’en Joan: ens comunica que surt tard de treball i que ja ens atraparà. Ja veurem si ens trobarem!
Dies enrere, amb la Colla del Dissabte, vam recórrer la Carretera del Rei des dels Hostalets d’en Bas, i avui ens atrau anar a fer un altre tros del camí de la Lletissonada des de Coll d’Uria. Cal dir que desconeixem l’itinerari, però ens refiem de seguir-lo en la direcció de les agulles del rellotge, amb l’ajuda del GPS.

Comencem amb una curta baixada fins a la Font Grossa, balma en què hom considera que neix el Riubrugent. Quan de petits hi pujàvem des de St. Feliu amb el Casal d’Estiu, ens impressionava i ens feia una mica de basarda la remor de l’aigua subterrània, amplificada pel forat de la cova. Quan fa poc em van explicar que, en documents antics trobats al monestir d’Amer, aquest curs d’aigua rebia el nom d’ Amera, topònim totalment desaparegut en l’actualitat, vaig quedar parat. Poca gent de la Vall d’Hostoles ho sap i seria interessant que algú estudiés com, quan i per què hi va haver el canvi de nom.

A partir d’aquí tot el camí serà de pujada, en alguns moments fins i tot amb escalons construïts pels companys de la GECA per tal de facilitar-ne l’ascensió.

Un cop travessada la carretera per sota d’un pontet, ens despistem i, en comptes de seguir el camí que es dirigeix cap a sud, agafem just la direcció contrària i anem en direcció a la Feixassa. Quan ens n’adonem ja som força amunt i ens fa mandra perdre alçada, de manera que decidim arribar fins a Roca-roja i des d’allà anar a trobar el camí que acabem de deixar. És una bona solució, ja que ens permetrà recórrer la part d’itinerari que desconeixem i ens facilitarà baixar amb una certa celeritat fins al cotxe. Cap amunt, doncs, falta gent.

Passem sense aturar-nos pel mig de la casa de la Feixassa i enfilem l’últim tros de pujada cap a Roca-roja. Força abans d’arribar-hi ens ofèn una forta pudor de purins. Fins aquí dalt arriben a escampar-los? Sembla que la Plana de Vic ja no dóna l’abast per absorbir-los i ara s’han d’anar a contaminar comarques veïnes. Quina barra!
I de baixada arriba la sorpresa: enmig d’una fageda impressionant surt, com una aparició, en Joan, que puja esperitat en una hora en què la llum ja comença a defallir . Ens explica que la seva idea és anar a trobar el camí que baixa del Torrent cap a Coll d’Uria. Són les cinc tocades, no porta frontal i a tres quarts de sis ja és fosc. Sort que hem errat el camí de pujada, perquè, si no, no ens hauríem trobat i hauríem passat ànsia quan a Coll d’Úria hauria trigat més del compte a arribar. El càlcul dels “tempos” i de les distàncies no és el seu fort , nosaltres ho sabem i ell també ho sap. Què hi farem, qui no té un all té una ceba...! De manera que, tots cap avall...

Mentre berenem a peu de cotxe, una lluna plena, freda, blanca, brillant se’ns mostra majestuosa i ens promet una nit de forta gelada. Des d’aquí, el record em porta als freds hiverns de la llunyana infantesa i em permet reveure, sota un mar de fulles seques, instants entranyables: espellonades i matances del porc, molses i barballons, cares-al-sol i taules de multiplicar, neu i glaç, Kid Carson i el Toro... Com pot ser que, d’un temps de tantes penúries i privacions, de tanta grisor i misèria, en tinguem un record tan feliç?