Per la plana de l'Ametlla del Vallès a Santa Eulàlia de Ronçana

Excursió que sortint i acabant a la Urbanització de Can Diví fa camí per la plana que s’estén a cavall dels municipis de l’Ametlla del Vallès i de Santa Eulàlia de Ronçana.

Durant la sortida podrem contrastar la pressió urbanística que hi ha hagut en els anys de bonança econòmica amb les antigues i tradicionals masies que han estat el motor rural de la zona, un contrast entre l’ahir cada cop més llunyà i l’avui. A més a més, les pluges recents han deixat un cabdal ben maco en el riu Tenes,

És un recorregut de poc més de 13 quilòmetres que presenten un desnivell molt escàs i que fa de molt bon fer, permet contemplar amb tranquil·litat, masies importants com can Plantada i can Plandolit, diversos arbres catalogats al llarg del recorregut així com les ermites de Sant Cristòfol de Pallars i Santes Justa i Rufina

Elements a destacar del recorregut

Can Diví
Can Diví del Sot és una masia històrica de l'Ametlla del Vallès documentada el 1307 amb el nom de Mas Canal, denominació que canvià posteriorment a Can Daví i Canal, al segle XIX a Can Daví del Sot i, actualment Can Diví. Està situada al sud del terme municipal, a la plana vallesana entre Can Camp, Can Draper i Can Plantada. És a la dreta del torrent de Can Reixac.
L'aspecte actual ajunta dos cossos: l'antiga masia i una ampliació de finals del segle XIX, quan es va construir una casa senyorial d'estiueig amb la torre per a vigilar els treballadors de la propietat.
Està envoltada d'una urbanització del mateix nom, construïda als anys 80 i actualment integrada a la trama urbana de l'Ametlla del Vallès.

Can Plantada
Can Plantada és una masia de l'Ametlla del Vallès, al Vallès Oriental.
Està situada al sud-oest del terme municipal, a tocar de Santa Eulàlia de Ronçana, a prop al nord-oest de Can Plandolit.
És originària del 1152, si bé la part més antiga que avui es pot observar és del segle XVI. L'espai agrícola de Can Plantada és un dels pocs reductes a la zona amb bosc, conreu i un valor paisatgístic que ha mantingut la pressió de l'entorn.
Al seu entorn septentrional, en una part de les seves antigues terres, s'ha format el modern barri de l'Ametlla del Vallès de Can Plantada.

Can Plandolit
Can Plandolit és una masia històrica de l'Ametlla del Vallès, al Vallès Oriental. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Està situada al sud-oest del municipi, a tocar de Santa Eulàlia de Ronçana. Originària del segle XII, si bé s'hi va fer una reforma important a finals del segle XIX i una altra el 1966 que li donen l'aspecte actual. Juntament amb la finca veïna de Can Plantada és un dels pocs reductes a la zona amb bosc, conreu i un valor paisatgístic que ha mantingut la pressió de l'entorn.
Descripció
Casa pairal amb teulada a dues vessants, amb un gran frontó a la façana principal i en l'oposada. Masia de gran valor històrico-arquitectònic que data dels segles XII-XIII amb una estructura de 2 pisos més golfes. El revestiment de la seva façana és arrebossat arremolinat amb murs de pedra i cantoneres treballades. Com a elements singulars a la façana trobem les cantoneres de pedra treballada i un pica aigua. A més a més trobem un total de 14 finestres amb empits i brancals de pedra i 2 portes, una amb portal dobellat i l'altre amb brancals de totxo i travesser de fusta.
En l'interior trobem parets de pedra i sostres amb embigats de fusta amb llates. Al primer pis, les dues ales disposen de volta catalana feta amb totxo. La teulada és embigada amb cairons, rajols i teules. Cal remarcar l'impressionant barri que tanca la façana i que data de l'any 1700. Escut heràldic dels Plandolit de gran interès històric.

Sant Cristòfol de Pallars
Sant Cristòfol de Pallars, també coneguda com a Sant Cristòfol de les Tempestes, és una ermita romànica del municipi de Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental). Està situada en una terrassa de l'actual urbanització Sant Cristòfol. A l'esquerra de la riera de Tenes, enlairada i ocupant l'extrem est del terme hi hagué l'antiga parròquia de Sant Cristòfol de Pallars, documentada des del 1194. A causa del despoblament del segle XIV, s'uní a Santa Justa i Santa Rufina, al terme de Lliçà d'Amunt. És un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Planta de nau única, arrebossada a l'interior, coberta amb teulada a dues vessants. Absis semicircular, amb volta de mitja taronja i un altar de pedra. Té dues finestres esqueixades d'arc de mig punt, una al centre de l'absis i una al mur lateral. La façana té una porta dovellada d'arc de mig punt i a la part alta presenta un petit ull de bou. El capcer és triangular i sobrepassa una mica la teulada. El mateix passa a la capçalera. El parament és de carreus ben arrenglerats. Els angles estan emmarcats per grans carreus.

La primera referència documental és de l'any 1194, on es parla de construir un nou altar i que ha fet l'obra Arnau de Vilar. Tot i que desconeixem l'acta de fundació de la capella, en el testament del rector Pere Serrallonga, de l'any 1357, actualment desaparegut, es feia constar l'acta de fundació. Era sufragània de Sant Julià de Lliçà d'Amunt fins a l'any 1453, que passà a ser-ho de Santa Eulàlia. En un terratrèmol de 1457 va quedar quasi enderrocada, el 8 de juny es decretà la seva reconstrucció. En la visita pastoral del 3 de juny de 1756 s'esmenta la necessitat d'arreglar la teulada. El 1966 es va restaurar.

Ermita de Santa Justa
Santa Justa és una ermita romànica al terme de Lliçà d'Amunt, al Vallès Oriental, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És a la carretera de Caldes de Montbui a Granollers, prop de la riera de Tenes i en el km. 8 d'aquesta carretera, hi ha un trencall a mà esquerra vers tramuntana, on es pot agafar una pista. A uns 100 m. s'ha de deixar el vehicle i arribar-hi a peu (el pas està barrat per una cadena), i continuar uns 100 m, més a peu. Per entrar-hi, s'ha de demanar la clau al rector de Lliçà d'Amunt.

« Les ermites romàniques, entre elles Santa Justa, esdevenen oasis de silenci i de pau entre boscos i sembrats, enmig del brogit del Vallès Oriental.

L'edifici és d'una sola nau amb absis semicircular orientat a llevant i cobert amb volta de quart d'esfera. Està decorat amb faixes llombardes i arquets cecs amb conjunts de quatre. Enmig de cada tram hi ha centrada una finestra de doble esqueixada. Al mur nord hi ha adossada la capella del Roser, de forma quadrada, aprofitant el mur de contrafort, afegida al segle XVI, igual que el portal de migdia.

A la cara sud hi ha la porta dovellada, d'accés actual. Aquest portal, d'arc pla de pedra, té una petxina i dos petits pilars al damunt de la llinda i els angles treballats.
A la façana principal hi ha la porta primitiva que estava tapiada enmig de runes. La coberta és a dues vessants i a la façana s'aixeca una espadanya de dues parets formant angle, que té dues fileres d'obertures, amb dues finestres al primer nivell i quatre al segon. Sembla que inicialment fou una cadireta amb dues obertures per a les campanes.
Dins de la capella del Roser hi ha un retaule gòtic al·lusiu a la vida i martiri de les Santes Justa i Rufina.

Edifici romànic de tipus llombard dels s. XI-XII. El lloc on es troba la capella és molt antic i fou habitat ja en època romana. Esmentada el 1072, es troba documentació del 1101 i del 1125. L'any 1039 Guislabert I de Barcelona féu donació a la seva filla Arsenda de l'església de Santa Justa. El 1159 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, empenyora a Guillem Mainart el que té a Santa Justa per 2.500 morabatins, (equivalent al dinar d'or musulmà dels almoràvits). L'any 1328 apareix en el registre dels comuns com una de les parròquies més antigues de la zona, en aquells moments estava unida Santa Eulàlia de Romança. El s. XV perd part de la seva feligresia, per aquest motiu s'uneix a la parròquia de Lliçà d'Amunt.

No es coneix l'origen exacte de la seva edificació, però si algunes de les seves reformes: el 1502 es reformà la teulada, la portada i el campanar. L'any 1600 es va construir una capella lateral. El 1936 Santa Justa va ser cremada i el 1982 es va fer reconstruir general i es va aterrar la sagristia.

Durant el segle XIV degut al despoblament de la zona, s'agregaren a aquesta parròquia els fidels de la veïna de Sant Cristòfol de Pallars, ja que en aquell terme, el 1457 només hi constaven dues famílies.

Informació extreta de Viquipèdia