Perafita. Des de Pollineres (2.170m) a refugi i estanys de la Pera, + pic de Perafita (2.752m).

DIFICULTAT.
ELS CAMINS.
PUNTS, CURIOSITATS I ASPECTES DESTACABLES.
EL MEU PARER I IMPRESSIONS.
Si seguiu aquesta ruta, si us ha estat d'utilitat, si us ha interessat, si trobeu algun problema, algun dubte o una critica a fer, us agrairé la vostra valoració i comentari.

DIFICULTAT:
Com sempre, dono el meu parer, sempre basant-me en la dificultat tècnica.
Recordar la subjectivitat de la classificació, i que cada persona es fa responsable de les seves decisions.
Preneu molta atenció al temps i les previsions.
La qualifico de un xic més que Moderada. Per la cota assolida.
Intento, no obstant donar mes pistes, dividint en tres trams:
Abans, dir que no estic acostumat a aquest tipus de ruta. Aconsellat i acompanyat per un bon amic, habituat a alta muntanya m'ha decidit. I tenia raó, no era tant difícil, ni molt menys.

-De l'inici fins al refugi de La Pera. es una pujada fàcil i no forta, entre un bosc molt clar de pins torturats per el clima.
- Del refugi, fins el coll de Perafita, pujada assequible, continua i al final mes pronunciada. Sempre bastanta pedra i sauló. Cap moment de perill ni de dificultat tècnica. No obstant, pot ser que haguem de utilitzar les mans en algun moment.
-Del coll fins el cim de Perafita, tram planer i còmode i una pujada final costeruda, amb pedres. Aquí, pot ser algú, com jo mateix, noti ja l'alçada. Poc a poc, si es axiis, pensar en allò de "pujar com els vells, per poder arribar on arriben els joves"
La veritable dificultat segurament està entre el pic de Perafita i el de Monturull, que s'ha de fer per el coll de la Claror. I a mi, no més veure'l des del pic de Perafita, ni m'ha passat per el cap de fer-ho. (Pateixo vertigen, a mes m'ha semblat difícil, segur no obstant, que no ho es tant).

ELS CAMINS:
Al inici, anirem per un bosc d'alta muntanya, pins molt torturats per el vent i el fred, al costat del torrent, que avui portava poca aigua, amb cascadeta inclosa per fer més bonic si cap. Son uns 2 km fins el refugi.
Es un tram que puja i que es pot fer quasi com a passejada.
EL REFUGI DE LA PERA.
Situat en una bonica esplanada.
Aconsellable arribar com a mínim fins aquí, on les vistes comencen a ser extensament impressionants.
Però si la situació, el aire, les vistes son recomanables, encara ho es més seure, reposar, fer simplement un esmorzar, un vermut o un molt bon dinar, fet i atès per una simpatiquíssima i amable dona acostumada i integrada perfectament al entorn. No diguem ja, utilitzar el refugi com a punt de partida per diferents excursions amb punt d'origen aquí, doncs disposa d'allotjament. Segur que el silenci del lloc, després d'un bon sopar, deu fer un dormir dolç i profund.
Del refugi fins al coll de Perafita, podem passar per els llacs, petit i gran, de la Pera. La pujada comença a ser pronunciada i amb molta pedra gran i no tant gran, molt sol i cap arbre viu ja a aquesta alçada.
Les vistes son ja realment espectaculars i a mida que es puja, doncs clar, l'espectacularitat va "in creixendo".
No es veu per on pot anar el camí per arribar allí d'alt, poc a poc ho anem descobrint, llavors es veu claríssim.
Flach!! .... S'arriba al coll.... Sobtadament les vistes es multipliquen. Ara veiem els Pirineus Andorrans, Francesos i Catalans, veiem la pica D'estats, el sostre de Catalunya, encara amb una miqueta, - molt mica - de neu.
Val, no estem encara a d'alt, estem a 2.593 m. Falten, ni més ni menys que uns 150 m més per el pic de Perafita. Però per gent com jo, no acostumada a la muntanya alta, ja es una bona pujada i una bona fita.
Que no sigui dit, - Tampoc m'importaria si diguéssin - continuem, vaig amb un bon amic i muntanyenc de veritat. Continuaria si estigues jo sol? Segurament si. La curiositat es gran en mi. També, el camí que, ara si es veu, no sembla gens complicat. Així doncs .... amunt!!
Efectivament fàcil el primer tros i costerut i pedregós al final. Vistes a tots dos costats, a tres Nacions!!

PUNTS, CURIOSITATS I ASPECTES DESTACABLES.
Es clarament una zona de contraban. Una zona de pas entre nacions. Una zona de fugides en una direcció i un altre depenent d'on estigui el tirà feixista de torn, si aquí o allà. Zona de pas dels jueus fugint de nazisme, del Catalans fugint de Paco i dels Andorrans, aquests perquè van carregats de tabac.
Destacar que alguns llocs tenen dos noms. El Català i el Andorrà.
El mateix pic de Perafita, per els andorrans es el Tossal de la Truita.
També, recordar que l'etimologia de Pera, no es refereix a la fruita, si no que prové del llatí: "Petra" i que ha derivat a Pera. Per tant Perafita significa "pedra clavada" ..com una fita. Com Peralada, Peratallada, Perafort.
Es sorprenent també, veure des del pic de Perafita, el antic cercle glacial i les marques, quasi circulars, del gel al anar retirant-se.
Clarament, però, l'estrella de tot son les espectaculars vistes.

EL MEU PARER I IMPRESSIONS
No estic habituat a aquestes cotes de muntanya, soc mes aviat de fer senders (i abans de mar), ara m'agrada caminar submergit antre l'ombra i el silenci dels arbres, cosa que em permet aguditzar els sentits, renovar constantment la curiositat. Es una forma de sentir el silenci, que inequívocament forma part del paisatge. Un silenci, si més no, curiós, perquè el sentim en llocs on tot el que ens envolta està ple de vida. Una vida, animal i vegetal, que per molt que mirem, no veiem. Ens a donem a les hores, que el mon, el natural, està tan impregnat de silenci, que la resta dels sentits semblen que puguin incrementar-se.
També entre els boscos trobo histories mel meu país, histories de la nostra cultura que han forjat el nostre caràcter. Trobo restes de vivencies, i tot plegat ens fan conèixer el nostre país.
A cotes altes, la natura castigada per la duresa del clima, sempre m'ha semblat dura, difícil i fins cert punt, inclòs agressiva.
Avui , un autèntic muntanyer , m'ha fet adoptar una mirada diferent a aquestes cotes.
Si el senderisme entre arbres te el seu encant, el seu interès històric dels llocs, etc. La muntanya mes alta, no queda enrere. La bellesa de les vistes es de gran valor.
Tot depèn dels valors de cada un i de les apreciacions. Jo gaudeixo més dels valors del senderisme, però entenc que el repte de arribar a d'alt, i les vistes que s'obtenen puguin "enganxar".
Estiguem a d'alt i /o a baix, tot es caminar, tot es natura. Perquè caminar té sentit, allí d'alt o mes abaix. Caminar, en definitiva, no es el mateix que anar al gimnàs en cotxe.
Tots els camins son bons, tots ens omplen de satisfacció quan veiem el llarg tram recorregut, quan comprovem que hem arribat i que aquesta situació que ara estem, abans la veiem llunyana i quasi inaccessible. Es la satisfacció d'haver superat pedres passades, pujades que semblaven inacabables. Es viure moments de goig al contemplar la bellesa que cap home ha fet, ja sigui voltat de verd o de terre i pedres castigades i trencades per constants forces ocultes.
D'avui, únicament m'emporto un mal record, i com sempre, dels humans.
Un grup de joves, de colònies, deixant d'arrere seu restes de embolcalls de l'entrepà, arrancant plantes petites en flor amb arrel inclosa, tirant pedres al llac on els ànecs buscaven pacíficament el seu sustent.
Si us plau, eduquem, conservem, mantinguem. Si no ja, que quedarà, que no tingui l'empremta de les persones?
Molta salut i poc a poc ....Amunt!!!