Pic de Montalt (100 cim)

Itinerari bàsicament lineal d’ascensió al pic de Montalt (anomenat també de Montaud, segons la toponímia francesa), cim de 2496 metres d’altura, situat a la llarga carena fronterera que separa les comarques del Pallars Sobirà i l’Alt Coserans a l'Arieja, ja que pertany als municipis de l’Alt Àneu i al de Coflens. És la màxima elevació del cordal que del port de Salau s’estén al NW fins al pic de Clavera. El recorregut el podem dividir, stricto sensu, en dues parts, tot i que hi podríem afegir una tercera si, com ha estat el cas, pugem també al seu veí, pic de Portavera, de 2256 metres, opcional i, al meu entendre, prescindible. Fins a l’històric pas fronterer, del que ja ampliarem detalls, anirem seguint el traçat del GRT 57, tractant-se d’un tram còmode de fer, sempre per sender, on guanyarem 700 metres de desnivell en 4,48 quilòmetres. Però a partir d’aleshores, la cosa canvia substancialment. Ja no veurem cap marca que ens dugui al nostre destí (les fites es poden comptar, a molt estirar, amb els dits de les mans) i la traça del camí no és sempre visible, ja que és més intuïtiva que altra cosa, doncs hi ha llocs on es confon amb les petjades del bestiar que pastura per aquestes contrades, cavalls i vaques principalment. Val a dir que la pala que ens portarà al pic de Montalt és bastant dreta, havent d’avançar en un flanqueig ascendent per un terreny inclinat i herbat, amb algun pas que, sense ser exposat del tot, ens pot complicar la vida si l’herba està mullada o molt resseca. Un mal pas i la seva conseqüent relliscada ens enviaria força metres avall. Per tant, aquest darrer tram pujada i, com no, de baixada, demana parar una mica d’atenció. Per la resta, és tot caminar, ja que no haurem de posar la mà al terra en cap moment. En quant al pic de Portavera, ja ho explicarem.

Comencem a caminar a la zona d’aparcament del refugi del Fornet, al que s’hi arriba des del poble d’Alós d’Isil, seguint una estreta carretera de muntanya, de 4,5 quilòmetres, asfaltada en la seva totalitat, que avança paral·lela a la Noguera Pallaresa, que travessarem per un pont, poc abans d’arribar al refugi. Val a dir, que aquesta carretera (*) era l’antic pas natural entre les valls d’Àneu i l’Aran, per Montgarri i és una zona protegida, que gestiona l’Entitat Municipal Descentralitzada d'Isil i Alós, que hi té establert un control d’accés just en el punt on aparquem. No sempre està en servei, però quan hem tornat hem vist que tenien la tanca baixada i prenien nota dels vehicles que provenien de les cases de Bonabé, on hi ha un altre pàrquing. De totes maneres, el trànsit està permès, fora de la temporada d’hivern. El que no es pot fer és aparcar en el seu voral. Per això, els primers 800 metres els fem caminant per la pista, fins trobar a la dreta el trencall que ens durà al port de Salau, on hi ha un rètol indicador i un altre que ens diu que estem en un dels Espais de Memòria de l’exili. Com aquell que diu, fins aquí, ni hem guanyat ni hem perdut alçada.

El camí s’introdueix en un bosc de pi negre i bedolls bàsicament i comença a guanyar alçada de forma moderada, per un camí fressat en el que hi anem trobant les marques vermelles i blanques del GRT. Travessarem el torrent que baixa del barranc del Port de Salau, on el sender fa una marrada esquerra-dreta, fins arribar a un pla herbat en el que veiem una estaca que ens marca la nostra direcció i també la de la “ruta de l’os bru”, fitada en groc. Aquí la seva traça es perd una mica, però està clar per on hem de seguir. Anem una mica alçats per sobre la riba dreta orogràfica del barranc i no hem de baixar per res, per tant, malgrat hi trobem dues bifurcacions que sembla que ens hi duguin, hem de seguir amunt i a l’esquerra. Travessarem un altre bosc de pi negre i ens situarem a la base de la coma del Port de Salau, marcada per dues torrenteres paral·leles. El camí avança just pel llom herbat que hi ha entre les dues, gràcies a un seguit de ziga-zagues, que ens faran avançar més còmodament. El que m’ha sorprès és que, malgrat ens trobem en un sender transpirinenc, carregat d’història, hi hagi trams on es desdibuixa notablement, encara que les marques del GRT, però també el fet que sigui la zona de pas per on les pastures pugen i baixen (hem trobat deposicions pràcticament de dalt a baix), fan que no sigui complicat orientar-se i saber per on s’ha d’anar. De baixada es fàcil anar tallant les giragonses pel terreny herbat.

Segons ens apropem a la collada, les voltes són més llargues i menys continuades, arribant finalment al Port de Salau, a 2086 metres d’alçada, d’on el GRT marxa cap al vessant occità, per a unir-se al GR 10 a l’alçada del poble de Coflens. Com hem comentat, és un indret carregat d’història, ja que havia estat un punt clau de les comunicacions entre aquests dos territoris pirinencs. El 1903, enginyers francesos hi van construir una estació de telefèric per a transportar cap al sector occità la fusta que es feia en els boscos de Bonabé. Avui dia, aquestes construccions encara hi resten parcialment en peu i criden força l’atenció, malgrat es trobin en estat ruïnós. Al marge d’haver estat un port de comerç, també va esdevenir un camí de fugida i exili durant la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial. Hi ha una sèrie de plafons informatius que ens il·lustren sobre tot plegat. Val a dir, tanmateix, que, des del 1988, cada primer diumenge d'agost s'hi celebra una trobada d’excursionistes dels dos vessants del port, com a mostra d'agermanament catalano-occità. Just en el punt fronterer, veiem gravada a la roca una creu que fa de molló, amb el número 422, i un indicador de les diferents direccions que podem prendre des d’aquí.

Tot i que no ho contemplàvem de bones a primeres, la propera presència del pic de Portavera sobre del port, fa que decidim pujar-hi. És evident que no es veu traça de camí i que tocarà remuntar la seva dreta para herbada, però tampoc dona la sensació que hagi de complicar-nos la vida. Hem encarat l’ascensió seguint la direcció d’una mena de torrentera central, amb pedra solta, que hem anat seguint més o menys, tot i que, des de dalt, el que sembla més senzill (i si ho haguéssim fet de baixada la evidència ens hi hagués dut) és seguir una mena de llom que des del port traça un arc de circumferència en sentit horari per la cara sud de la muntanya. No és tan dret i a més a més, dona la impressió de ser de millor petja. En tot cas, ens enfilem a aquest cim, on hi ha una fita de pedres, des del que tenim una fantàstica perspectiva del port i el cordal de muntanyes que marxa cap el gegant Mont-roig, que ens mostra la seva dura cara oest. També queda a la vista el nostre objectiu del dia, el pic de Montalt, deixant-nos bastant clara quina serà la via d’ascensió a seguir.

Marxem del pic de Portavera per la seva aresta nord, més marcada i retallada que la cara per la que hem pujat, on hi ha un parell de ressalts de roca que ens obligaran a mig desgrimpar, arribant a una portella, per on tornarem a passar de tornada. Previ al Montalt veiem un gran esperó de roca del que, per la seva esquerra, es despenja un contrafort. Cap a ell hi hem d’anar. Per una zona de llastres, que semblen dibuixar un camí, ens dirigim a la base d’aquest contrafort, al que ens enfilem per on ens sembla més senzill (d’anada hem anat una mica més amunt i de baixada una mica més avall, que sembla el més normal), saltant un cop dalt a l’altre vessant, en el que veiem que hi ha una traça força clara de corriol que s’enfila gairebé pel seu fil carener. El seguim doncs, fins arribar al collet previ a la pala final, salvant un parell de passos (curts) amb una lleu exposició a l’esquerra, sobre la coma de Vinyals. De moment, la traça del senderó, que avança a flanqueig en diagonal ascendent pel mig de l’herba, és força evident, tot i que arriba un moment que es desdibuixa. Optem per deixar de flanquejar i decidim anar per sobre mateix la cresta de la muntanya, prou ample (malgrat sigui molt retallada pel vessant occità) per no comportar-nos cap problema en el seu avanç. Sense haver de fer ús de les mans per res, seguim aquest cordal i ens dirigim a la primera punta del pic de Montalt (ja fa estona que hem vist que la forma del cim és bífida), de la que baixem pocs metres fins a un collet des del que ens enfilem al capdamunt d’aquest gran mirador sobre el Parc Natural de l’Alt Pirineu per un cantó i el Parc Natural Regional dels Pirineus de l’Arieja (Pyrénées Ariégeoises) per l’altre. Una fita amb forma de falla (tret identitari d’aquestes contrades) corona el cim, no g aire ample, d’aspecte allargassat cap a l’est i rocallós.

Un munt de pics ens criden l’atenció, ja que a molts d’ells hi hem anat, però, al marge òbviament del Mont-roig, màxima elevació de la zona, destaquen uns de força emblemàtics, com són els propers Mont Valier i pic de Clavera, ambdós ben recordats, o els tucs de Barlonguèra i Maubèrme que, des d’aquí, presenten un aspecte ben desafiant. Ja des del port de Salau, a l’oest, hem anat veient les dues moles blanques dels pics de Moredo i Qüenca, el primer el coneixem, al segon hi volem anar tan aviat com ens sigui possible. Després de gaudir de la panoràmica, iniciem el descens, que el fem per on hem vingut, amb la petita variació esmentada al contrafort rocallós que hi ha sobre la portella. Val a dir que com d’anada hem pujat al pic de Portavera i ara no ho farem, flanquejarem la seva base pel vessant oest. Davant nostre s’obren diverses traces, tres de molt evidents. Creiem que la bona és la que va més per sobre, però després veiem que la correcta és la inferior, per ser la més directa, que és la que finalment seguim. No sempre és clara, ja que es va perdent, per tornar a aparèixer, fins que, a la vista de les construccions del port, va pel mig del prat sense traçat definit, tot i que ja no és problema. De la collada cap avall és qüestió de seguir el GRT, malgrat l’anem tallant a estones en la zona de la coma herbada, on el camí dibuixa tot el seguit de revolts esmentats al principi.

(*) Com a detall curiós, ens podem fixar que en la senyalització de la carretera C-147, que d’Esterri d’Àneu porta a Montgarri, els punts quilomètrics van del 128 al 138, quan el seu recorregut total és de 30 quilòmetres. Això es deu a que quan la Generalitat va anomenar definitivament les carreteres de la seva xarxa, a l’antiga C-147 li va adjudicar la denominació C-13 o Eix del Pallars, entre Lleida i Esterri d’Àneu, quedant al marge el tram que d’aquesta població duu a l’antic nucli de Montgarri, que manté la retolació antiga