Pic de Pilàs (100 cim)

1 de juny de 2019



El pic de Pilàs és una muntanya de 2.656 mts. que es troba a cavall dels termes municipals d'Alt Àneu (a l’antic municipi d'Isil) i de la Guingueta d'Àneu (a l’antic municipi d'Unarre), ambdós a la comarca del Pallars Sobirà, situat a l’extrem SW la seva serra homònima, en la que destaca al vèrtex NE l’imponent Mont-roig. La presència en aquest vessant pirinenc de muntanyes de molt prestigi i renom, així com probablement el seu perfil amable, fa que no hagi estat una destinació a tenir en compte a l’hora de planificar rutes per la zona, però en el moment que va ser inclòs a la llista dels 100 cims de la FEEC, ha quedat situat al mapa, tot i que, al dia de la data, és el quart cim amb menys ascensions registrades (tan sols 38). Les primeres ascensions de les que vaig tenir notícia es van realitzar des del nucli d’Isil, mitjançant un itinerari lineal d’anada i tornada, que segons els comentaris obtinguts de companys amb prou solvència, es feien per terreny poc definit i desagradable, per la qual cosa, no havia entrat mai en les meves previsions anar-hi. Segons han passat els anys, altres persones han ideat (i publicat) altres vies de pujada, molt més atractives, en aquest cas a partir del petit nucli de Cerbi. Solapant i adaptant diverses d’aquestes rutes, hem preparat un itinerari circular que ens ha permès conèixer un indret que ens ha deixat una agradable impressió, molt per sobre de les expectatives inicials, tot i que probablement el tram pel cordal de la serra Obaga (passat el Pui Redó) es fa més feixuc , a l’anar emboscats i per corriols amagats, fins que s’arriba a la pista que porta a les instal·lacions del pic d’Escobedo, que facilita notablement el descens dels darrers 320 mts. de desnivell, que és el que manca per arribar al punt on hem deixat el cotxe.

Dues curiositats. La primera és que al propi cim, així com al llarg de la carena que hi davalla, hi trobarem restes d’antigues fortificacions que servien de punts de guaita per part de les tropes franquistes durant la guerra civil, utilitzant part de la ruta que hem fet servir de pujada com a via d’abast a les forces feixistes i la segona és que avançarem per un terreny de matoll on són paleses les conseqüències de l'incendi forestal que es va produir a finals d’octubre de 2.016, que va durar quatre dies, degut a les dificultats de fer arribar els medis d’extinció a aquesta alçada.

La primera dificultat de la jornada és arribar al punt d’inici, ja que no és molt clar, sent preferible anar-hi en 4x4, doncs es fa per pistes en no gaire bon estat. De la variant de la carretera C-13 que dóna accés a l’interior d’Esterri d’Àneu hem d’agafar el trencall que puja a Cerbi , parant compte a una cruïlla que veurem a la dreta poc abans d’entrar al poble, on hi ha un rètol informatiu sobre els itineraris de Sant Beado i la Serra Mitjana, així com la pujada a l’estany de la Gola. Al cap d’una estona trobem un encreuament, seguint el de l’esquerra que travessa per un pont formigonat el riu Unarre, a l’eixidor de la petita presa de les bordes d’Aurós. La pista flanqueja en horitzontal els caients de la muntanya i ens situa a les cases de la part superior de Cerbi, seguint uns metres fins trobar una cruïlla amb un pal de fusta on hi ha un indicador de la presència de cable electrificat pel bestiar. En cas de no disposar de vehicle tot terreny i haver aparcat a la zona d’estacionament que hi ha a l’entrada del poble, aquest seria el punt coincident de la ruta. Just 90º a la dreta i tancat per un filat, es veu el rastre d’unes roderes que travessen el prat, que és per on hem de seguir, malgrat no ho sembli. Més endavant, ja trobem de nou restes pista, que es torna a desdibuixar una mica a l’entrar a la vall, aparcant just en el punt on aquesta travessa a gual el torrent dels Corriols, per enfilar-se cap al pic d’Escobedo. Davant nostre, tancant la coma i gairebé mil metres més amunt, veiem el pic de Sarredo i el coll de Cerbi, per on anirem de tornada, però primer cal arribar-hi.

La segona dificultat de la ruta és que aquesta es fa pràcticament en la seva totalitat fora de camí, sense fites, ni rètols, ni marques de pintura, res de res, seguint en alguns casos antics rastres i viaranys del bestiar, guiant-nos per la lògica i l’evident orientació. Així, de sortida, ens hem de dirigir a l’aiguabarreig dels torrents que baixen de la serra, fent-ho en el nostre cas travessant el riu i remuntant-lo per la seva riba dreta orogràfica, tot i que com metres amunt hem de canviar altre cop de vessant, en cas de baixar cabalós, com ha estat el cas, millor seguir per la riba en la que hem deixat el cotxe, fins situar-nos a l’entrada del barranc de Pilàs, on trobarem un regi marge de pedra, que segurament devia acollir l’antic camí, avui desaparegut sota la vegetació, per la qual cosa avancem per fora del mur. Un cop dintre de la torrentera, es tracta de seguir cara amunt, anant gairebé sempre prop del riu, que dibuixa un seguit de bonics salts d’aigua, buscant els millors passos. Majoritàriament ho farem per la riba dreta orogràfica, tot i que més endavant canviarem de vessant i enfilarem el tram més costerut per l’altra banda, travessant una zona d’aiguamolls força incòmoda, barrejada amb les restes dels matolls cremats per l’incendi, que ens apropa a una muralla de roca, d’on davalla una destacada cascada, que baixa de les Estanyeres, on iniciarem un flanqueig a l’esquerra, primer travessant el torrent i més endavant dirigint-nos per una valleta fins a una collada molt marcada, incorporant-nos, per dir-ho d’alguna manera, al camí que del coll de Cerbi puja als esmentats estanyols. Just a l’altra banda de la portella hi ha les restes d’un corral, resultant força evident d’on ve aquesta mena de sender que ara seguirem, ja que és probablement el tram més fressat de l’ascens, tot i que tampoc dura gaire, doncs finalment perdem el rastre i pugem una mica al nostre aire, combinant trams de pedra amb altres d’herbats, fins arribar a l’estanyol occidental, als peus mateix de la coma tancada pels pics d’Estanyardo a la dreta i de Pilàs a l’esquerra.

Una curiositat en aquest punt. En la congesta de neu que ens cal travessar comprovem al·lucinats com hi ha les petjades recents d’un ós, que s’enfilen muntanya amunt i que, per la superfície que queda marcada, han de correspondre a un animal de considerables dimensions. Més endavant, a Esterri d’Àneu, ens confirmen l’existència d’un nombre elevat d’óssos per la zona.

El nostre destí queda, com he dit, molt evident a la nostra vista, per tant, ens dirigim a ell per on ens sembla que és més factible, superant rampes majoritàriament herbades, amb algun tram de pedres, fins situar-nos als peus del cordal de la serra, remuntant un tram de roques, que formen una mena de nervi encrestat, i que deixa just al cordal, en un petit coll d’on prové la ruta que puja d’Isil. Una canaleta, que hem trobat nevada, molt curta i amb bones preses, ens deixa a un avant-cim, separat per una mena de bretxa de la cota principal, marcada amb una escarransida fita de pedres, a la que s’hi arriba sense cap dificultat. Les panoràmiques que obtenim des d’aquest fantàstic mirador són impressionants, resultant difícil enumerar els centenars de pics que tenim al nostre abast, tot i que identifiquem unes quantes. Estem com aquell que diu al centre del Pirineu occidental català, en la vertical del poble d’Isil, agraint que el repte dels 100 cims hagi incorporat aquesta muntanya a la seva llista, doncs, malgrat la seva modesta alçària en comparació amb altres cims de la zona, ens regala unes vistes de primer odre. Per exemple, a l’est, els propers Mont-roig, Ventolau, Coma del Forn i Campirme, amb la Pica d’Estats pel seu darrere, al NW els cims fronterers amb l’Arieja, com el Clavera, Mont Valièr, Barlonguèra o Maubèrme, a l’oest, per davant dels massissos de l’Aneto o el Besiberri, que marquen l’horitzó, les muntanyes araneses del sector del Marimanha - Bonabé - Moredo, mentre que girant al SW, tenim els cims del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, on ja és complicat saber qui és qui. Senzillament excepcional.

Poc menys d’una hora després d’haver arribat, iniciem el descens, seguint fil per randa el cordal carener, que presenta diferents elevacions, a les que ens anem enfilant, sense la més mínima dificultat, atenyent d’aquesta manera el pic de Sarredo (2.418 mts.), del que baixem fins al coll de Cerbi per una ampla pala herbada que de pujada deu ser ben pesada, no per la seva dificultat, sinó per la seva monotonia. A la collada veiem el camí que per l’esquerra marxa a les Estanyeres, en direcció a la visible portella comentada de pujada, mentre que recte i a flanqueig surt un corriol que estalvia la pujada al Pui Redó, tot i que en el nostre cas hi anem, trobant-hi dalt de tot vàries construccions militars fetes amb pedres. Baixant del cim entrem a la serra Obaga, on ja no és tant senzill trobar per on anar, tot i que anem veiem rastres de sender, anant a la vora d’una mena de cinglera per on es desprenen les canals que baixen als nuclis de València i Esterri d’Àneu, que tenim als nostres peus. Més endavant, entrem en un bosc de bedolls, que ens acompanyaran tota l’estona fins entroncar amb la pista, on ja és una mica més complicat saber per on s’ha d’anar, tot i que la lògica s’imposa. De fet, passem per una zona anomenada planell de la Serra, sense adonar-nos de que estem en una planúria i pel Cap de Calbar, que és un roqueter al que ens hem enfilat. Finalment, el corriol desemboca en un revolt de la pista que de Cerbi puja al pic d’Escobedo, on es troba el repetidor tan visible des d’Esterri d’Àneu, al que no hi anem per mandra i cansament, tot sigui dit. Ens separen uns 300 mts. i poc menys de 45 mts. de desnivell, però ho deixem estar. El que resta fins al cotxe, és seguir la pista avall, que va perdent alçada moderadament, traçant un bon grapat de llaçades, algunes d’elles evitables per senders que fan drecera, acabant al prat, on hem de travessar sí o sí el torrent dels Corriols, que avui baixava amb un cabal ben fort.


Ressenya de xrs1959