Pic del Pinetó

Lo Pinetó o Pic del Pinetó és una muntanya de 2647 metres, situada en la zona perifèrica del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, en la intersecció de tres arestes, que tanquen les valls de Cabanes al NW, la del riu Escrita pel sud i la d’Estanyeres - Tinter a l’est.
Té una certa popularitat, doncs, per un cantó, l’etapa dels Carros de Foc Plus entre els refugis d’Amitges i el del Pla de la Font passa per aquest cim i, a més a més, forma part d’un itinerari circular anomenat dels Quatre Cims que, partint del refugi del Pla de la Font, el corona, junt amb el Mil Potros, que també pujarem, la Roca Blanca i lo Tésol.
Per la seva morfologia la seva ascensió amb raquetes es considera assequible, donada la seva escassa exposició, però hem de tenir en compte que hi ha dues pales amb trams on el pendent mitjà es situa en torn al 30%, segons l’anàlisi obtingut pel programa IBP Index.
Justament des del punt d’inici de la ruta ja veiem bona part del recorregut carener, per tant, ens podem fer una idea de la seva innivació. En el nostre cas, a la vista del que teníem davant, hem decidit deixar les raquetes al cotxe, agafant, però, els grampons i el piolet.
Es tracta d’una ruta d’anada i tornada pel mateix camí, tota vegada que l’ascensió hivernal a la Roca Blanca i lo Tésol entranya un grau de dificultat més elevat, al que cal sumar el vertiginós i exposat descens de 700 metres de desnivell sostingut per la pala oriental d’aquest segon cim, ideal per a esquiadors de muntanya, però no per fer-ho amb raquetes.

Estacionarem el vehicle a la zona d’accés a l’espai MónNatura Pirineus, al que arribarem venint de Llavorsí per la carretera C-28. Una vegada passat l’encreuament de València d’Àneu, a uns 300 metres, s’ha de seguir a la esquerra per un trencall que indica les poblacions de Son i Jou. Creuem Son i, un cop passada l’església, veurem una cruïlla senyalitzada a la dreta que mena al centre de natura, al que s’hi arriba després d’un quilòmetre i mig d’ascensió per pista asfaltada. Com a teló de fons de l’edifici del centre de natura veiem de dreta a esquerra, lo Tésol, la Roca Blanca i lo Pinetó.

Comencem a caminar per una pista on un rètol indicador ens diu que fins al refugi del Pla de la Font ens queden 1 hora i 40 minuts, havent de seguir, en tot moment, senyals de pintura groga, que, de fet, anirem trobant fins el propi cim. Avancem per les Planes de Son, per una passera travessem la riera del Tinter, que ens acompanyarà força estona, i arribem a un encreuament, on tirem a la dreta, encara per pista, introduint-nos al bosc. La pujada és sostinguda, però força suau, arribant al Clot Gran, on tornem a passar la riera per un pont de fusta, punt on a partir del qual la pista es va deteriorant, fins esdevenir camí, a l’alçada d’un registre d’aigua situat arran de terra. A partir d’aquí, el sender fa un gir sobtat a la dreta i comença a enfilar-se més seriosament, sempre guiats per les marques grogues als pins i per l’evidència del camí. Travessem per darrer cop la riera del Tinter i més endavant fem el mateix, per una passera de troncs, amb la de la Canal Llarga, deixant el bosc enrere i arribant a un gran planell, anomenat Palomera, on hi ha una cruïlla de pistes. Un rètol ens diu la direcció a seguir fins al refugi, al que hem d’arribar en 20’, lleugerament decantats a l’esquerra, tornant de nou a l’interior de la pineda, on un sender fressat, però tapat intermitentment per la neu, en el que comencem a trobar les característiques estaques de fusta amb el cap pintat de groc, ens deixa a l’alçada d’un tancat pel bestiar, previ a l’esplanada on s’aixeca el refugi del Pla de la Font, situat a 2015 metres, sent propietat del departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Guardat temporalment (al dia d’aquesta excursió estava tancat), ofereix servei per a 23 places, tot i que hi ha una zona lliure (en molt bon estat), amb lliteres.

Un pal amb un grapat d’indicadors ens marca la direcció a seguir, en aquest cas vers el coll de Fogueruix, travessant l’inclinat i ample pla de la Font, tot i que hem de parar compte, ja que abans d’arribar-hi, un altre indicador ens fa girar a la dreta, introduint-nos al bosc, on comença una travessa a flanqueig per un estret sender que a l’estiu és molt fressat, però que amb neu, hi ha llocs on ens enfonsem força, guanyant alçada de forma decidida i continuada. La gran quantitat de pins fa que el grau d’inclinació del terreny quedi visualment esmorteït, però per la nostra dreta hi ha un pendent considerable. De totes maneres, és de bon fer.
Aquesta travessa ascendent acaba en una mena de coll molt ample, anomenat Plana d’Aires, on sortim definitivament del bosc, obtenint una visió sorprenent dels Encantats i aquest sector de Sant Maurici, amb la vall del riu Escrita als nostres peus. Al mapa de l’ICGC a la carena en la que ens trobem se l’anomena Serra del Pago, però al mapa de l’editorial Alpina li dona el nom de Serra de les Closes, per tant, que cadascú triï com li vol dir.

Davant nostre ja tenim la primera pala que cal remuntar. Com no l’hem trobat innivada, hem optat per seguir el camí d’estiu, molt marcat al terra i fitat amb estaques de fusta, que va traçant un grapat de ziga-zagues per suavitzar la pujada, ben dreta i sostinguda. Ens dirigim a una mena de promontori de 2458 metres, que veiem a la dreta i que, malgrat ho sembli (al capdamunt hi ha una fita de pedres), no és cap cim. Als seus peus s’estén una nova planúria, Lo Planell, que travessem per situar-nos als peus de la segona rampa seriosa de la jornada. Aquí ja ens posem els grampons, doncs el pendent i la presència continuada de neu ho aconsellen. Anem traçant amples giragonses, que ens ajuden a guanyar alçada, veient al capdamunt una gran fita de pedres, que dona pas a un canvi notori de terreny, doncs passem dels prats d’alta muntanya a una zona més rocallosa, coberta de neu, amb un bon nombre de fites, on hi destaca una elevació, que resulta ser el Mil Potros, cim de 2595 metres, que al mapa de l’ICGC ni se l’anomena, però sí al de l’Alpina.

Lo Pinetó ens queda al davant mateix, però primer ens caldrà perdre una mica d’alçada fins a un collet previ a la cresta que ens deixarà al cim. Aquest tram és una mica irregular, doncs té aspecte de crestall, on cal salvar les roques. El camí d’estiu (i així ho mostren els punts grocs) té tendència a marxar per l’esquerra, però la neu permet fer-ho també per la dreta. Depenent del grau d’innivació que ens trobem, decidim per on anar-hi.
Una breu cresta, sense dificultat, tot i que en segons quines condicions pot formar-s’hi una cornisa amb una caiguda important sobre la canal del Tonedor, ens deixarà al cim de Lo Pinetó, des d’on tenim una imponent panoràmica sobre bona part dels pics d’aquest sector del Parc Nacional o d’altres una mica més allunyats com la Pica d'Estats, Monteixo, Mont-roig, Ventolau, Mont Valier, Moredo, etc., tot i que també tenim a la vista la serra del Cadí o el sector del Salòria, per dir-ne alguns. La consulta a aquest link ens ajudarà a identificar els nombrosos relleus que podem abastar: https://peakvisor.com/poi/pineto-38ahrt.html.
També es fa mirar la cresta que des d’on som continua fins a la Roca Blanca, que si a l’estiu ja presenta una certa dificultat, amb neu queda restringida a alpinistes més experimentats.

La tornada la recomanem fer per on hem vingut, ja que en el nostre cas, un cop situats a la Plana d’Aires hem optat per fer una variant, seguint l’ampla carena de la Serra del Pago en direcció al coll de Fogueruix, opció que a l’estiu no ha de presentar cap problema, però que amb neu ha resultat un petit calvari, doncs la neu ens ha dificultat la marxa, primer pel seu gruix en els trams més planers i després a l’obligar-nos a fer una sèrie de flanquejos molt empipadors entre els pins, quan la carena s’estreny força, avançant per un terreny amb un pendent lateral considerable. Quan hem intentat apropar-nos al caire de la cresta, ens hem trobat amb un estimball notable sobre la vall del riu Escrita. Per tant, segons quines siguin les condicions de tot plegat, millor anar pel camí oficial, que avança paral·lel a nosaltres uns metres per sota, però al que no és fàcil arribar-hi, degut al grau d’inclinació que ens hi separa.

Ressenya de xrs1959