Pica de Cerví (100 cim)

Pica de Cerví des de Manyanet
30 Mar 2019

La Pica de Cerví, també anomenada Pica de Serbi i Pica de Cerbi, és una muntanya de 2.753 mts. d’alçada, que pertany al terme municipal de Sarroca de Bellera, al Pallars Jussà, alçant-se a la serra que separa les conques de la Noguera Pallaresa (vall de Manyanet) i de la Noguera Ribagorçana (vall de Boí i vall del riuet del Port d’Erta). Malgrat que l’ascensió més clàssica parteix de l’estació d’esquí de Boí Taüll, la seva posició dominant sobre la desconeguda vall de Manyanet fa que aquesta sigui una opció força interessant, tot i que el desnivell i la distancia a superar siguin notablement superiors. Per arribar al recòndit poble de Manyanet, cal situar-se a la carretera N-260, entre La Pobla de Segur i el Pont de Suert. Just al quilòmetre 327 hi ha un trencall d’on surten les petites carreteres locals que porten als diferents nuclis de població que solquen aquestes remotes valls pallareses. Girarem a la dreta, en direcció a Xerallo, Castellgermà, les Esglésies i la Mola d'Amunt, d’on marxa cap al nord una pista asfaltada que s’endinsa a la vall del riu de Manyanet, guanyant alçada de forma continuada, fins a Benés, on comença una pista, majoritàriament de terra, però en bon estat, que ens deixa a l’entrada de Manyanet, on hi trobarem una petita esplanada per aparcar, als costat d’unes taules de pedra.
Tornem enrere per on hem vingut una mica més de 900 metres, fins trobar a la dreta el trencall d’una pista, per la que remuntarem un desnivell de 450 mts., que és el que ens separa de la collada del Cogomar. Aquesta pista descriu una sèrie de llaçades, que suavitzen el grau d’inclinació de la pujada, havent-hi diversos trencalls per estalviar-nos el giravolts, però tenint en compte que, un cop a la carena, encara ens quedaran 900 mts. de desnivell, optem per guardar forces i recórrer la totalitat de la pista. Certament, a ritme pausat i sostingut és de molt bon fer.
La portella a la que arribem ens obre la panoràmica cap al sector de la vall del riuet del Port d’Erta, enclotada als nostres peus, tancada pel Cap dels Vedats d’Erta, iniciant-se aquí un llarg i variat recorregut pel cordal SW de la Pica de Cerví, que inicialment flanqueja el Tossal del Cogomar, al que no pugem, arribant així a un collet que dóna pas a una serra anomenada lo Caubell de Sas, on avancem per un terreny herbat amb algunes formacions rocalloses, fins als peus d’un vessant ample, però força costerut, que cal prendre’s amb paciència i que acaba sobtadament en una zona de roques que forma una doble punta, que presenta un aspecte més amenaçador del que realment suposa travessar-ho. Ho encarem per la dreta i ens enfilem, seguint eventuals traces de corriol, enfilant-nos en algun tram per les roques, fins arribar dalt del que en el mapa de la Vall Fosca s’anomena Tossal del Clotet (2.409 mts). Davant nostre s’estén una llarga cresta de roca, aparentment horitzontal, i que a estones va estrenyent-se, que es pot salvar anant pel seu fil o bé decantant-nos una mica per sota, en aquells punts més exposats. De totes maneres, no és complicada i la intuïció fa que es superi sense altres entrebancs que haver-se d’ajudar ocasionalment de les mans.
Després de perdre una mica d’alçada arribem a una mena de collet (2.470 mts.), on davant nostre comença un altre tram de cresta, molt més dret, format per roques de major envergadura, amb una curiosa pedra horitzontal, que sembla reptar la llei de la gravetat, per la seva aparent inestabilitat. Just en aquest punt comencem un tram d’anada i tornada vers el nostre objectiu. Traces de corriol entre els rocs ens fan flanquejar aquest crestall per la seva esquerra, en una diagonal ascendent que no ens obliga en cap cas a situar-nos al capdamunt del seu fil. Així s’arriba a una mena de coll, més ample i descansat, des d’on arribem a una punta innominada, amb una fita de pedres (2.643 mts.), des d’on la Pica de Cerví sembla ja, finalment, a l’abast, tot i que primer caldrà baixar d’aquest avant-cim, per un terreny de roca a estones descomposta fins a una ampla portella herbada on comença la darrera pujada, còmoda però feixuga, que ens deixa al capdamunt d’aquesta muntanya, que tanca per sud el domini esquiable de Boí Taüll, del que el separa el port d’Erta.

Just en arribar dalt del cim, el temps empitjora sobtadament, el cel es tapa, el vent bufa fort i la sensació de fred baixa per sota els 0º, per tant, com les condicions no ajuden, no badem ni 5’ i tirem avall per on hem vingut fins al collet que donaria pas a la cresta.
Tot i que no era el lloc pensat inicialment per tornar al poble, el vessant herbat que tenim per sota nostre, anomenat Pala Freda, malgrat la seva imponent inclinació, que a estones supera el 40%, i els 700 mts. que ens cal perdre, ens dóna confiança i comencem un descens directe per les seves terrassetes, traçant una diagonal en direcció sud, cercant els millors passos per no complicar-nos en excés la baixada. Sobre la marxa busquem el punt on sortirem d’aquesta pala, veient, al capdavall de la torrentera, un tancat amb marges de pedra, als peus del Tossal de Sant Pere, on s’intueix la presencia d’un sender que sembla acabar a la pista de Llevata, que és per on pensem tornar.
Just on el torrent es suavitza, prop del marge del camp herbat, trobem un camí molt fressat i evident que seguim a la dreta, gairebé en horitzontal, i que sembla dirigir-nos directament a la pista, a l’alçada del barranc de la Pala Freda, però sense saber com, desapareix dintre del bosc, per la qual cosa ens busquem la vida de la millor manera per arribar a la pista, des de la que còmodament arribem a les cases del barri de dalt de Manyanet, on la deixem, per visitar aquest nucli que sembla haver-se salvat miraculosament de l’abandó, ja que hi ha corrent elèctric, s’ha construït un sender graonat que uneix les cases i a més a més, algunes semblen haver estar rehabilitades, amb la renovació de les teulades i els seus murs. Passem pel davant de l'església parroquial, dedicada a Sant Pere, en molt bon estat, acabant la circular a la placeta on hem deixat el cotxe, acabant aquí aquest curiós passeig per Manyanet, poblet citat l’any 1.381 i que pertanyia a la baronia d'Erill i que, pel que sembla, ha sofert una notable recuperació, doncs es veu que hi ha deu persones empadronades, que l’han salvat de la seva degradació, convertint-lo en un indret que val la pena visitar.

Text de xrs1959